El primer d’octubre al Mare Nostrum, per Núria Costa i Woith

Escric el que hem viscut l’1 d’octubre i els dies anteriors, quan el preparàvem, per ajudar la meva memòria. Tinc un nus d’emocions a l’estómac, una barreja estranya de sentiment de comunitat, dignitat, orgull, gratitud, força immensa... indignació i ràbia continguda.

Comunitat, dignitat, orgull, gratitud

Que orgullosa estic de la gent normal del meu barri d’Horta! Fent tots coses petites hem defensat el nostre dret de ser poble i el nostre dret de votar, la nostra dignitat. La comunitat de l’ex-escola dels meus fills, el Mare Nostrum, dit i fet va organitzar una festa de tardor que començava divendres i acabava diumenge. No hi podia faltar el grup de whatsapp. Després de tot un dissabte d’activitats a l’escola i de fer-la petar, més de 40 persones s’hi van quedar a dormir. Una parella de mossos ens va dir, fent-nos l’ullet, que si abans de les 6h érem molts no ens requisarien les urnes. Amb els meus veïns vam quedar a les 4,50 de la matinada per anar-hi plegats. Estàvem contents i emocionats, com ja fa temps que n’estem.

A les 5h potser érem 400 persones a la porta d’entrada. De l’escola van treure un parell de taules, amb cafetera i menjar. Els veïns van anar portant esmorzar i termos de cafè per a tothom. Vam treure cadires de l’escola. A quarts de nou van demanar que entressin els apoderats i voluntaris per formar les meses. Ja eren quasi les 9h i sembla que hi havia algun problema amb l’arribada de les urnes. Al final, podem obrir les portes i fer passar la gent a fer cua, però no es pot votar perquè han rebentat el sistema informàtic. Tornem a entrar les cadires, hi ha molta gent gran que espera amb determinació.

El meu marit, que és informàtic, li demana al nostre fill que porti ordinadors i més material de casa. Comencen a fer proves.

Indignació, ràbia

Cap a quarts de deu del matí els companys de les Dominiques ens diuen que han vingut molts policies nacionals per prendre’ls les urnes. Vaig a parlar amb la parella de mossos que tenim des de primera hora palplantada davant de l’escola. Els explico què passa a l’escola veïna, em diuen que ja ho saben, però que ells no es poden moure del Mare Nostrum i que la seva funció és no intervenir excepte si hi ha desordre. Anem sabent pel mòbil com els peguen i no hi podem fer res. Alguns s’hi desplacen des del Mare Nostrum.

A les 10 ens avisen de les Dominiques que ja se’n van d’allà, que no hi han pogut entrar i que potser vénen cap al Mare. Els esperem amb tensió. Es veu que fan una parada al Soto. Surto del menjador i una mare em diu «què fem amb els nens?», i els amaguem al pati dels petits, que queda darrere l’edifici.

A les 11 arriben 34 furgonetes de policia. Compto uns 200 policies, armats, amb cascos i fent formació de soldat ocupant el passeig de Valldaura. Els ulls em surten de les òrbites, és la imatge d’una operació militar. No estem prou ben organitzats a l’hora d’oferir resistència pacífica. Dues noies molt trempades de les CUP es nota que dominen aquestes tècniques i ajuden molt. La consigna de part de l’Assemblea era que ningú prengués mal, encara que ens prenguessin les urnes.

Uns quants ens asseiem davant de la porta i ens agafem fent cadena. Al davant, policies rabiosos disposats a esclafar-nos. Arrenquen un parell de persones i les fan saltar pels aires. M’envaeix una sensació d’indignació i d’injustícia tan gran que m’aixeco i els demano que m’ensenyin l’ordre judicial. El policia em diu que hi vagi, sóc tan burra que me’l crec i el segueixo. Em diuen que m’identifiqui i em volen ficar dins d’una furgoneta. Per sort ara tinc una mica de seny i no hi entro.

M’acorralen i em fan recular cap al carrer Salses. Fan una barrera d’uns 10 policies per no deixar- nos entrar a l’escola. Els dic que com poden fer això si són persones, que com es podran mirar almirall. No havia vist mai tanta ràbia contra persones que no havíem fet res. Cantem els Segadors, cridem independència...

No puc veure exactament què passa, només veig entre les reixes que aconsegueixen entrar a l’escola. Després he sabut que justament mentre se m’emporten, agafen el meu fill, el fan volar pels aires i li peguen amb la porra. La xifra de ferits queda curta, perquè no compta casos com aquest. Com a mínim tres persones prenen mal, a una noia li han d’enguixar les dues cames.

El meu marit i una bona amiga m’expliquen què passa al menjador. Entren 30 policies a prendre’ls les urnes. Els demanen que s’identifiquin i fan fotos dels DNIs. Amb to burleta i sarcàstic els demanen el cens i els ordinadors. Davant les protestes diuen que no són allà per parlar de política, sinó per fer complir la llei. No exerceixen la força física, però els vexen encara més amb aquest to foteta i humiliant. Busquen el cens pels armaris, pel fals sostre, a la cuina, però no troben res i ho deixen estar aviat, perquè ja tenen les urnes. Com que són buides, es pensen que els enganyen i que han amagat les plenes. Però és que no s’havia pogut votar! Els prenen les urnes i les marquen per identificar-les. Els de la mesa els canten els Segadors a la cara. S’acomiaden dient «Que tengan un buen día». Són dos quarts de dotze quan se’n van.

Torno a entrar a l’escola. Cares tristes, colpides, indignades, però valentes. Ens abracem amb el meu fill, que no m’explica el que li ha passat. Amb el meu home. Amb tothom. Estem xocats i molt units. I encara que sembli que ens hauríem de sentir vençuts, ens noto molt forts.

Al menjador, amb els membres de la mesa, valorem el que ha passat. Alguns membres es queixen del perjudici que els podria ocasionar la identificació si els citessin als jutjats, el representant de l’administració els tranquil·litza assegurant-los que el responsable seria ell. Sospesem la possibilitat de constituir una altra mesa, perquè els identificats no fossin reincidents, però al final el representant de l’administració decideix que no, que tanquem l’escola. També era la consigna dels companys de l’Assemblea. Igualment no funcionava el sistema.

Tanquem l’escola i ens en tornem a casa, molt cansats. Dinem, descansem una mica. I anem a votar a les Dominiques! Hem votat!

Som molt forts, invencibles

La comunicació entre la gent funciona molt bé amb els mòbils. Gràcies al grup de l’Assemblea ens assabentem de què passa a cada lloc, on hi ha perill, on fem més falta, demanem auxili i consell. Cap a l'una s’accepta el vot manual, que després s’haurà d’introduir al sistema. Aquestes instruccions han estat canviants durant el dia.

La comunicació entre amics i coneguts també és crucial. Ens assabentem d’on va la policia, d’on falten reforços, de com cadascú pot ser més útil. Amb aquesta intel·ligència col·lectiva som invencibles!

Cap a les set de la tarda, i amb tota la gent fent tap a l’entrada disposada a defensar l’escola, tanquen les Dominiques. Fan el recompte, les actes, després introduiran els vots al sistema. Tots estem molt contents. Hem pogut votar! Hem guanyat! Tothom aplaudeix quan surten les urnes victorioses. Molts baixem cap al Matas i Ramis, hi ha una gentada al carrer fent pinya per estar junts i per protegir el centre, amb una alegria emocionada i tensa. La sensació de formar part d’aquest poble és immensa. Hem defensat les urnes entre tots, hem fet tot el possible per votar i hem votat. En podem estar ben orgullosos. Ens han fet mal però som molt forts! 

Núria Costa Woith
HGxI

-------------------------------
Llegeix també altres escrits dels nostres companys sobre els fets d'aquests dies:

• Ídols amb peus de fang, per Maria Gemma Cerezo Pumariega
• Forjant l'ànima del nou país, per Octavi Dolcet Rodríguez
• Un dia agre-dolç, per Elvira Castell
• Records de fa més de 40 anys, per Josep Ibarz
• No us ho perdonarem mai. David Calabuig
• L’1-Oct, ja ens quedarà per sempre a la memòria, per Teresa Calveras