dimecres, 24 d’abril del 2019

Xerrada Informativa: el Consell assessor per a l’impuls d’un Fòrum cívic i social per al Debat constituent

El dijous 4 d'abril de 2019 la Dolors Feliu, jurista membre del Consell assessor per al Debat Constituent, va fer una xerrada informativa a la can Mariner, biblioteca d'Horta.

Tot seguit us en presentem el vídeo i un resum realitzat pel nostre company Alfons Carreras:

 Els antecedents

 Fa molt de temps que a casa nostra hi ha voluntat de canvi i de diàleg per construir una societat diferent. Podríem començar per citar els anhels de canvi manifestats arran del moviment del 15M, continuar per la voluntat d’exercir el dret a decidir de la societat Catalana fins a arribar als intents de redacció d’una constitució portats a terme per associacions com Reinicia, Procés Constituent, i la redacció de la Constitució catalana per part del jutge Santi Vidal. 

El 2007 el departament d’exteriors de la Generalitat, dirigit per l'aleshores Conseller Raül Romeva, va organitzar un cicle de conferències on convidats de diferents països exposaven experiències de processos constituents en països com Xile, Bolívia, Irlanda, Islàndia i Escòcia. L’objectiu del cicle era analitzar diferents processos participatius i basant-se en experiències d’altres països dissenyar un procés constituent per aplicar-lo a casa nostra. El coordinador d'aquests era el Sr. Jaume López qui avui dia forma part del Consell Assessor pel Debat Constituent.



Durant la legislatura de Junts pels Sí sota el mandat de la Presidenta del Parlament, Sra. Carme Forcadell, es va crear una comissió d’estudi per al Procés Constituent que va ser presidida pel diputat Sr. Lluís Llach. Les conclusions d’aquesta comissió foren impugnades ràpidament per l’Estat espanyol. 



El projecte



Perquè un Consell Assessor pel Fòrum Cívic pel debat constituent?



Malgrat els resultats de la repressió i pensant en com actua l’estat veí no ens podem permetre quedar silenciats i és imperatiu obrir un debat a la ciutadania.



Ell Consell Assessor està format per 18 membres de diferents àmbits acadèmics i d’associacions civils. La seva tasca consisteix a impulsar el procés participatiu dissenyant i aportant les eines necessàries. Aquest òrgan, presidit pel Sr. Lluís Llach, és un instrument per fomentar un procés de participació política i de debat que ens porti a unes conclusions que serveixin de base constituent.



El com



Hi haurà dues fases: a) el debat de la ciutadania i b) el Fòrum. 


a). El debat de la ciutadania ha de tenir la màxima amplitud possible. Amplitud social, política i territorial. Ha de ser un debat obert a tot l’arc ideològic. Els debats s’organitzaran de dues formes: auto-convocats amb l’única condició que hi hagi un nombre mínim de participants i territorials. 


Qualsevol grup de persones sense cap condició especial podrà auto-convocar un debat 



Els debats territorials seran organitzats per associacions civils, representants del món local, etc.
 

Els debats se centraran en 7 àmbits diferents: Drets de Ciutadania. Participació i democràcia. Organització territorial. Medi ambient. Drets assistencials i educació. Economia. I Internacional.
 

El Consell proporcionarà per cada tipus de debat unes preguntes generals per centrar la discussió.
 

Hi haurà un web on es penjaran totes les conclusions dels debats per tal de tenir una traçabilitat i transparència a l’hora de conèixer quin ha estat el fil argumental que ha portat a les conclusions.
 

Per tal de tenir en compte els diferents interessos territorials els debats s’organitzaran bàsicament seguint la partició territorial de les vegueries.

b) El Fòrum estarà format per 1000 o 2000 persones (pendent de decidir per part del consell)


Com s’escolliran aquestes persones? Una part per sorteig aleatori entre tota la població, una altra per sorteig entre els que hagin participat en el debat previ i una altra entre els representants dels ens locals, batlles i regidors.

La tasca del Fòrum serà conglomerar i elevar a conclusions definitives els resultats dels debats de la primera fase. Aquestes conclusions s’elevaran a les forces polítiques.

El calendari


 
La primera fase es desenvoluparà durant la tardor hivern del 2019 i es desenvoluparà en quatre caps de setmana. La segona fase, el Fòrum, es farà el primer trimestre del 2020.

Torn de preguntes:

 
Es demanen alguns aclariments sobre la metodologia, especialment sobre el concepte de debats auto-convocats. La conferenciant ens explica que no es posarà cap condició als grups que vulguin debatre, per tant ho podran fer sobiranistes i no sobiranistes i de tot l’arc ideològic.


Es fan algunes preguntes sobre el caràcter vinculant que tindran les conclusions per als partits polítics. La Sra. Dolors Feliu ens explica que aquest debat és molt viu a dins mateix del Consell Assessor i que es veu difícil de tenir prèviament una garantia i compromís ferm per part de les forces polítiques. Ens diu que l'opinió generalitzada és que els partits s’hi veuran vinculats si el debat hi ha una gran participació ciutadana. A la vegada des del públic s’expressa cert dubte que això sigui així i no el contrari, que la participació sigui alta si la ciutadania té garanties que es respectaran les conclusions. 


El debat queda obert.........

Alfons Carreras

HGxInd




----------------------------------------------
 

Altra informació complementària:

dimarts, 16 d’abril del 2019

OPINIÓ: "M'he autocensurat molt", per Teresa Calveras

Entenc que no vulguin que ningú vegi les seves cares.

Els guàrdies civils i els policies nacionals que declaren al judici menteixen, tots ho sabem i ells també.

Em crida l’atenció com es queixen de barricades fetes de bales de palla, de cares d’odi, de persones que els feien retrocedir i que cantaven tot aixecant les mans i així fins a moltes altres “agressions” que diuen que van patir. Si no fos perquè som en un judici injust les seves declaracions ens farien molt riure.

Per una banda, defensant les escoles hi havia pobles sencers, gent de totes les edats i tots formant barrera amb les mans alçades i cantant, per l’altra, furgonetes i més furgonetes plenes de policies uniformats, tots vestits de negre, amb cascos, escuts, porres i altres eines de defensa i d’atac i resulta que els que tenen por són els atacants.

En fi, no calen gaires comentaris. Si jo fos ells i expliqués davant les càmeres de televisió el que diuen que va passar i com van patir, també voldria que ningú veiés la meva cara. Em faria massa vergonya tot plegat. 

(I m'he autocensurat molt!)

Teresa Calveras
HGxInd

dissabte, 13 d’abril del 2019

Cròniques colonials (XII), Manuel de Pedrolo

Context

1982

  • 14 març. Manifestació a Barcelona contra la LOAPA. Hi assisteixen 300.000 persones. El bloc independentista, minoritari, anava presidit per una pancarta única amb el lema «Independència». Privats de llibertat durant un mes sis dels portadors de la pancarta. Campanya ‘Jo també hi era’.
  • L’acte independentista de la Diada de 1982 aplega deu mil persones al Fossar. El míting independentista va ser possible gràcies a les signatures de Pere Quart i Manuel de Pedrolo que demanaren l’autorització al Govern Civil de Barcelona ja que els organitzadors de l’acte de l’any anterior havien estat fortament multats pel governador civil Jorge Fernández Díaz.
  • 7 de novembre. Andorra, Alt Urgell i Baixa Cerdanya. Aiguats amb 14 víctimes i la destrossa del poble de Pont de Bar.

L'article
Article publicat a Diario de Barcelona el 26 de febrer de 1982.

Hauria de cridar l’atenció i fa rumiar una mica que en situacions de colonització el proletariat del poble dominant i els partits que en gran mesura el representen facin normalment costat a la metròpoli de seguida que en els pobles oprimits s’alcen veus de reivindicació nacional. Així s’esdevé a la península quan socialistes i comunistes amb representació parlamentària i una bona incidència pública es mostren tèbiament partidaris d’autonomies moderades i pràcticament reduïdes a descentralitzacions administratives, però de cap de les maneres no accepten que les comunitats colonitzades puguin recobrar la seva independència. Ens trobem, aleshores, davant la singular i enquimeradora paradoxa d’unes formacions polítiques que mentre es declaren disposades o decidides a procedir a una renovació de la societat i de procurar l’alliberament de la classe obrera, explotada pel capitalisme, respecten i defensen tan com poden una organització estatal que espolia els pobles prou dissortats per haver sucumbit a una violència imperialista, pobles dels quals l’estat obté una plusvàlua: la que fa la diferència entre l’aportació econòmica subministrada per la comunitat ocupada i la quantitat global que li és restituïda, amb l’advertiment que una part d’aquests diners són utilitzats per destruir o pel cap baix immobilitzar la seva cultura.

Potser no ens hauria d’estranyar aquesta actitud quan la tendència actual de tants partits que es diuen marxistes en veu alta o se’n creuen en secret és de reforçar les unitats estatals i els mòduls de cultura de la nació dominadora, la qual cosa equival, de fet, a combatre per uns valors conservadors i oposar-se a la “subversió” nacionalista que, si és autèntica, ajuda a crear les condicions en les quals pot tenir lloc una revolució social com la que en d’altres es proposava l’esquerra més avançada, o fins i tot s’hi confon atès el caràcter popular que, per triomfar, ha de tenir la lluita d’alliberament nacional. En aquesta actitud de l’esquerra centralista es manifesta un curiós i sorprenent instint de defensa d’uns interessos creats per la dreta, el pensament de la qual ha aconseguit, per raons històriques, d’infiltrar-se en les ideologies renovadores fins a l’extrem de desconcertar-les pel que fa als problemes nacionals que es presenten en un estat plurinacional.

Observem fets. La dreta de la metròpoli és totalment contrària als moviments nacionalistes de les nacions “capturades”, però també en són enemics els partits dretans de la comunitat reivindicadora, com ho demostren de sobres les posicions que adopten, per tal d’acaparar el nacionalisme i falsificar-lo, les organitzacions polítiques burgeses que se subtitulen regionalistes, autonomistes o federalistes (de l’Estat espanyol). Per a tots ells l’única formulació políticament vàlida del nacionalisme, l’independentisme, és la bèstia negra que denuncia la seva falta de coherència o la seva hipocresia. No hi ha un independentisme de dretes, encara que formi part del panorama independentista algun grup ideològicament no prou definit. Ara bé: això, aquesta realitat, situa l’independentisme davant les forces conservadores i reaccionàries de l’Estat i del mateix país, però no li val; amb una ceguesa extraordinària, també l’esquerra metropolitana i les seves sucursals posen tots els “nacionalismes” al mateix cove i els declaren burgesos com qui proclama un dogma. Combaten, per antirevolucionari, allò que la dreta hostilitza perquè ho troba subversiu; des de camps que en principi s’enfronten, doncs, dretes i esquerres del sistema coincideixen a desqualificar no tan sols el fals nacionalisme que ocasionalment i com un espantall esgrimeix la burgesia, sinó l’independentisme que s’hi oposa. Objectivament, dreta i esquerra s’alien per tal de contrariar qualsevol moviment alliberador de les nacions oprimides. I, en fer això, els partits suposadament revolucionaris afirmen la seva intenció de mantenir, si mai disposa del poder, la mateixa superestructura opressiva.

Potser cal veure en aquesta voluntat una insuficiència de formació gràcies a la qual els partits socialment avançats no estan en condicions d’aprofitar tots aquells elements de lluita contra el capitalisme que tenen a les mans o, si més no, que la realitat els ofereix. Cap empresa revolucionària no prospera si no reconeix els fets tal com són, és veritat, però també és cert que no pot existir si els accepta. I ara, aquí, passa això: d’una realitat reconeixen uns fets per tal de poder canviar-los, però no accepten d’altres com a definitius, sense adonar-se, sense voler adonar-se, potser, que cap realitat no és transformable si hom parteix d’actituds que distingeixen subjectivament entre fets, per així dir-ho, “bons” i “dolents”, com si no hi hagués un moviment dialèctic que els situa relativament i els obliga a tots. Pel que fa als reformistes que no menaran mai a cap salt qualitatiu no facilita aquesta, diguem-ne, tercera via que s’endinsa en atzucacs!

Avui, aquí, no hi ha terceres vies transitables. Hi ha, en canvi, els errors que perduren, fills tots del mateix esperit que, al llarg dels segles de dominació de les classes poderoses de la metròpoli, han anat impregnant les forces del treball fins a fer-les oblidar, en molts casos, que mentre mantinguin posicions colonitzadores estaran en contra de l’alliberament de classe del proletariat de les colònies, puix que sobre ell pretenen un domini “nacional” que, vulguis o no, conserva les classes. És amo tot aquell qui mana i es reserva més drets que els altres, encara que ho disfressi. 



Manuel de Pedrolo
______________________
Llegiu la crònica anterior.

divendres, 12 d’abril del 2019

Comunicat del Secretariat de l'ANC al socis: "Primàries Catalunya, un procés necessari"

De cara a les pròximes eleccions municipals, l’Assemblea Nacional Catalana considera que és fonamental aconseguir, al màxim de municipis, alcaldies independentistes que tinguin un compromís electoral inequívocament vinculat a fer efectiva la República catalana. L’Assemblea donarà suport a les candidatures que treballin per a la independència i per a la implementació de la República catalana. No n’hi ha prou que diguin que són independentistes. Ja no estem en temps de voluntats, sinó de treballar-hi.

Per tal de donar la màxima importància a les eleccions municipals 2019, per la proximitat entre institucions i ciutadans, entre govern local i persones del municipi, l’Assemblea Nacional Catalana assenyala dos pilars bàsics i de gran importància estratègica:

1. La República catalana ha de tenir presència immediata a tots els municipis, que són la primera frontera de contacte amb una ciutadania amatent de percebre els avantatges tangibles dels valors republicans, que la cursa electoral municipal ha d'aprofitar per difondre i després els governs locals independentistes hauran de fer realitat. Així, l’Assemblea Nacional Catalana demana a les candidatures i als futurs governs locals que despleguin les següents eines de país:
Impulsar la sobirania fiscal: pagar els impostos, les taxes i altres tributs directament a l’Agència Tributària Catalana.
Exigir que la xarxa de fibra òptica sigui pública i no depengui com ara de les empreses de l’IBEX35.
Apostar per empreses deslligades del poder polític i econòmic de l’Estat espanyol, seguint el camí ja iniciat per la ciutadania.
Afavorir el consum de proximitat, per tal de crear riquesa per a les empreses locals i beneficiar el medi ambient.

2. Alhora, tal i com ja va exposar en el seu posicionament de cara a les eleccions espanyoles, l’Assemblea demana als partits independentistes:

  • No pactar cap formació de govern municipal amb els partits que van donar suport al 155, sinó que facin pactes de govern entre ells, 
  • Començar a fer República catalana per no dependre del vot d’altres i des dels ajuntaments
  • Pressionar el Parlament i el Govern de la Generalitat perquè la implementin.

Primàries Catalunya, un procés necessari 

L’Assemblea Nacional Catalana, com a actor fonamental de la societat civil, ha de promoure la participació activa de tots els independentistes en les accions polítiques fins que tinguem implementada la República catalana. A tal efecte ha promogut el procés de Primàries a diferents pobles i ciutats de Catalunya, amb la doble voluntat de generar candidatures obertes i integradores, i d’estimular la regeneració política fomentant la participació activa de la ciutadania.

A partir del 23 de març, quan va finalitzar el període d’eleccions internes per tal de confeccionar les candidatures de Primàries Catalunya, l’Assemblea també va donar per acabada la seva tasca en aquest projecte.

Aquest procés ha possibilitat un ampli debat ciutadà, d’una gran riquesa de matisos i participació, que de ben segur tindrà transcendència. Però respectant la seva transversalitat, l’Assemblea no oferirà un suport exclusiu a les candidatures de Primàries.

Secretariat Nacional
Assemblea Nacional Catalana

diumenge, 7 d’abril del 2019

OPINIÓ: "Pa i circ", per Maria GemmMaria Gemma Cerezo Pumariega a Cerezo Pumariega

Pa i circ era l’ estratègia que feien servir els governants de l’antiga Roma per tenir el poble content i evitar que se’ls revoltessin.

Doncs ara sembla que els polítics espanyols els volen imitar. El pa és aquesta política de subvencions amb què, donant uns subsidis de misèria que permeten anar fent la viu-viu, eviten enfrontar-se al problema de debò: la gran taxa d’atur i les nefastes polítiques per aconseguir més llocs de treball dignes. Recordem que l’altre dia Cayo Lara, tot un sindicalista d’esquerres, estava molt preocupat per com es podria pagar el PER si Catalunya s’independitzava. 


El circ és aquest lamentable espectacle que donen els partits unionistes parlant de Catalunya. Els independentistes som la causa de tots els seus mals, els responsables de tot el que els va malament i per tant ens han de tirar a les feres. La seva propaganda electoral és competir per qui serà més dur amb Catalunya, quin 155 ens aplicaran,... Fins i tot ja es tiren pel cap un possible indult als nostres presos quan encara no estan ni condemnats. 

De debò el problema més gran que té Espanya és la revenja contra Catalunya? No tenen llistes d’espera als seus hospitals? Tothom arriba a final de mes sense números vermells? Hi ha prou mestres a les seves escoles? Perquè d’això els polítics només en parlen de passada.
 

Si jo fos espanyola estaria molt amoïnada amb aquests polítics. Amoïnada i emprenyada!


Maria Gemma Cerezo Pumariega
HGxInd

dilluns, 1 d’abril del 2019

OPINIÓ: "A ningú li agrada ser el dolent de la pel·lícula ", per Teresa Calveras

Quan les accions pròpies són jutjades per una gran part de la societat com a accions injustes, les persones que les defensen no poden permetre que això sigui visible i manifest.

Aquesta premissa ens fa entendre la bel·ligerància que provoquen els llaços grocs. Cada vegada que les persones que defensen la repressió i les limitacions als drets democràtics en veuen un se senten qüestionades perquè saben que no estan situats al cantó correcte de la polèmica. De cap de les maneres poden permetre que el carrer i les persones els vagin recordant quina és la seva actitud davant unes accions que una gran part de la societat troba reprovables i que ells defensen.

D’aquí tots els eufemismes, les trampes lingüístiques que s’inventen per tal que allò que està mal vist no ho sembli tant. Com a exemple només cal pensar en la impossibilitat que tenen de qualificar «de presos polítics» els membres
empresonats del govern. L’existència de presos polítics és un fet inacceptable per les societats democràtiques, ergo, si no en parlem no n’hi ha. No es qüestiona el fet ni la democràcia espanyola, es canvien els termes i problema solucionat.

La lluita contra els llaços grocs no mostra res més que la mala consciència dels qui la porten a terme.

Per Teresa Calveras
HGxInd