Context
Instal·lats al bell mig de la ‘nyonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:
CiU 69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV 9
AP 6
ERC 6
CDS 3
Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets: https://blocs.mesvilaweb.cat/jrenyer/?p=103773
Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.
“Que l'afirmació de la identitat catalana (a la qual alguns encara són afeccionats) provoqui una certa crispació, com assegura el ministre de Cultura de l’Estat espanyol, Jorge Semprún, en una entrevista que li feia el diari Le Monde amb motiu de l’Any d’Espanya a la FIAC de París, no pot pas estranyar-nos gens ni mica quan pensem que per tal de reduir a la impotència i a la llarga ofegar definitivament aquesta identitat, tant insòlita com malsana, s’han fet guerres i tot. Alguns encara es deuen recordar d’aquell gloriós episodi de la ‘història comuna’ que, amb el beneplàcit de l’església institució, s’anomenà la ‘Cruzada’ i que va costar centenars de milers de vides. I els altres, més joves, en deuen haver sentit parlar.
Es crispa el senyor ministre, es crispa la policia contínuament sorpresa, i àdhuc potser ofesa, pel dialecte contumaç que alguns encara s’atreveixen a exhibir impúdicament en els temples de l’autoritat, es crispen els mestres i mestresses que, tips i farts de cultura, no volen passar per la vergonya d’adquirir coneixements menors que potser els travarien la llengua, es crispa la Mesa del Senat quan, amb tanta cara dura, algú vol introduir entre els pares de la pàtria un idioma vagament exòtic i de l’existència del qual no són evidentment culpables. És a dir, tota aquesta gent i molta més tenen contraccions espasmòdiques, sempre doloroses, cada cop que comproven amb la deguda incredulitat que, contra tota previsió raonable, les esqueles redactades pel franquisme no ens van enterrar del tot.
Cal fixar-se en un detall prou interessant: que aquestes crispacions sempre les provoca la cultura ‘regional’, mai dels mais la cultura universalitzada que tant sofreix de les nostres impertinències. No hi fa res que, amb excuses de corona, entressin a casa nostra, no pas nosaltres a casa d’ells: són el cos sa i robust que es veu pertorbat per un agent tòxic, per allò que al capdavall no fa tants anys algú qualificà expertament de virus. Són ells que tenen sensibilitat, sentiments i, per tant, els únics que es poden doldre que no els siguin respectats. Així ho deu veure el darrer ministre de Cultura que es va incorporant sense dificultats aparents a l’integrisme peninsular, però no sé pas què hi diria el novel·lista que, en prestigiar amb la seva obra les lletres franceses, es mostrà més ecumènic.
El ministre de l’estat de les colònies té probablement tota la raó del món si creu que els nostres problemes culturals o, més exactament, el problema de la nostra cultura, es relaciona estretament amb l’afirmació de la nostra identitat catalana, i no cal pas admirar-se si en parla amb poca simpatia o amb poca comprensió, perquè és una de les coses més anòmales que la preservació de la pròpia identitat cultural ocasioni problemes quan algú, benintencionat, te n’ofereix impositivament una altra. No és com si ens deixessin desemparats, com qui diu sense documentació. Fa segles que volen compartir la seva amb nosaltres, els eterns desagraïts. Allò que més sorprèn és que Espanya hagi tingut tanta paciència. És innegable que algun cop l’ha perduda quan pel ‘derecho de conquista’ ens ha fet tancar la boca mentre obria fosses al cementiri, però normalment condescendeix a adoptar mesures més conformes amb un esperit pietós: hom procurarà aconseguir ‘el efecto sin que se note el cuidado’, com amb tanta elegància com astúcia deien les instruccions secretes del ‘Consejo de Castilla’, l’any 1716.
S’explica que els crispats s’esforcin a combatre allò que els deu semblar un estat de coses funest i no és pas gens estrany que, quan reposen les armes i tots vestim gales de democràcia, responguin a les nostres perfídies amb escomeses més civilitzades. Ara, a diferència d’ells i de tots els pobles que amb tant d’esperit de sacrifici s’han guanyat un lloc al sol dels altres, heus ací que gaudirem del privilegi d’una doble identitat: l’espanyola i la catalana. Que d’això se’n diu esquizofrènia? És veritat, però no us hi amoïneu, la situació és transitòria. El nostre desordre serà amorosament guarit i, un cop recuperats, no és ben normal que se salvi la personalitat més ben assistida per les forces del bé?
El tractament va fent la seva via amb un èxit que envejarien els productors de la ‘La darrera temptació de Crist’: una gentada precedida per les primeres autoritats autònomes s’apunta a l’operació i potser és aviat que els ministres de cultura de la metròpoli podran viatjar a ‘provincias’, una o quatre, sense veure’s obligats a expressar-se en català, com és notori que han fet fins ara. Perquè no suposarem pas que un ministre de la nostra cultura, i la dels altres, naturalment, pot ignorar allò que anima, impulsa, estimula, protegeix, administra. I un català tan precursor com Mayor Zaragoza s’estalviarà les cartes crítiques – sovint no gaire amables – si torna a fer allò que tan assenyadament va fer: inaugurar cursos universitaris, a casa de l’ocupat, amb la llengua de l’ocupant.
Tot s’encamina feliçment cap a la nostra promoció a uns valors més alts, més sòlids. Que es tranquil·litzi el ministre de tantes cultures, si és que estava inquiet: ben aviat deixarem de ser i d’estar tancats si el centre ha decidit d’obrir-nos i de gestionar la nostra identitat. És cert que en aquell melic, en termes generals, tenen més tendència a enverinar-los que no pas a resoldre’ls, els problemes, potser perquè amb tanta gent que hi posen cullerada se’ls enreden les mans, però aquest, el de la identitat catalana, és un problema major que comença a tenir espectadors Europa amunt i àdhuc en barris més distants des que s’hi deixen caure els nostres Marcos Polos. Massa s’hi ha entretingut, massa s’hi ha pensat, i ara hi ha urgència. Perquè aquesta gent que es permeten mil·lenaris encara burxen, volen fer valer competències, escuren l’Estatut per si poden aprofitar-ne alguna engruna...
El problema, és evident, podria créixer i fer-se immanejable si tot s’aturava en l’etapa esquizofrènica de la doble llengua, de la doble cultura, de la doble personalitat. No hi fa res, encara que sigui molt, que aquesta esquizofrènia ens entrebanqui; mentre la personalitat sigui doble sempre hi haurà algun perillós senyor Reniu que, des del departament de Política Lingüística de la Generalitat, es podrà permetre de fer entrar el català a les grans empreses que actuen al nostre país i qui sap si d’obtenir els grans resultats que s’aconseguí temps enrere amb la companya telefònica, la qual encara fa els rebuts en castellà, però ja experimenta en bilingüisme i té gent que saben el ‘vernáculo’ al peu del canó! I sempre hi haurà la possibilitat que, mudats d’espanyols els dies de festa, recuperem la nostra indumentària durant els dies feiners. Els corre pressa de cremar-la.
Són faves comptades: amb cada retret que es fa a la nostra personalitat nacional, hom vol disminuir-nos, descoratjar-nos, rendir-nos per avorriment, convèncer-nos que som ben poca cosa. Potser amb això darrer hi podríem estar d’acord: no som ningú.
Però i ells què són? Com nosaltres, un moment passatger de la història. És de doldre que, amb tant d’urc, no puguin viure’l sense trepitjar-nos.
Manuel de Pedrolo