Enllaç per a accedir-hi el dimecres 4 de novembre
Organitza Horta-Guinardó per la independència
dissabte, 31 d’octubre del 2020
divendres, 30 d’octubre del 2020
Cròniques d'una ocupació (XIX), per Manuel de Pedrolo
Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:
CiU 69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV 9
AP 6
ERC 6
CDS 3
Paral·lelament,
dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament
extraparlamentari) hi passaven els següents fets: https://blocs.mesvilaweb.cat/
Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.
Heus ací que de cop i volta em trobo sense saber què és i on és Catalunya. Llegeixo al diari que el president de la nostra Generalitat declara a Uruguai que ells i nosaltres som en veritat dos països petits envoltats de colossos. Naturalment, penso, ens trobem entre els espanyols i els francesos, els dos pobles ensuperbits que ens han colonitzat i encara avui ens parcel·len, i ara en Jordi Pujol ensenya l’orella d’un independentisme que deu professar en secret, un pecat del qual solen acusar-lo els seus cordials enemics polítics. Atribueixo aquesta franquesa o, si us sembla bé, aquesta erupció del subconscient, al canvi d’aigües. No diuen que a cops fa miracles?
Sigui com sigui, fins aquí tot va bé. Però aleshores m’assabento que al Brasil, país gran que fa dentetes al nostre capital, explica que nosaltres, els catalans, hem sabut combinar la nostra catalanitat amb la nostra espanyolitat, i és en aquest moment que començo a enquimerar-me. Potser aquelles aigües no són tan saludables, fet i fet? I em poso a cavil·lar que si hi ha alguna cosa que es diu la nostra espanyolitat, bé deus ser dins d’allò que la declaració anterior havia deixat fora, puix que ens envoltava, i em costa d’entendre, potser per un lamentable defecte de formació científica, com alhora podem ser a dins i fora del mateix cos, físic o espiritual. Tinc la desagradable impressió que m’han agafat amb els pixats al ventre...
És clar que només se’ns diu, ens diu el nostre Molt Honorable, que combinem, és a dir, que posem plegades o juntes dues coses, i ho consulto al diccionari per tal de veure què resulta d’aquesta operació. En resulta això: que les coses plegades es barregen per formar un conjunt harmònic. S’aclareix, doncs, que la segona declaració al·ludeix l’harmonia que es desprèn del fet combinatori... i de seguida creix la meva perplexitat en observar que entre aquestes parts ajuntades ni amb una espelma a la mà no hi trobaríem cap concordança. Començo a creure, ara, que aquelles aigües són francament perjudicials.
Però, alto! Potser m’havia precipitat. Una segona lectura em fa més conscient que allò que hem combinat i que hem de continuar combinant no és exactament la catalanitat i l’espanyolitat, dos cossos estranys l’un a l’altre, sinó la nostra catalanitat i la ‘nostra’ espanyolitat. O sigui, em dic, quan puc controlar el rodament de cap, que aquesta espanyolitat en algun moment deu haver estat nostra sense que la combinéssim, perquè difícilment pot combinar-se allò que no existeix amb anterioritat. Com que en aquest abans també hi devia haver catalanitat, em trobo amb la sorpresa que en nosaltres coexistien l’una i l’altra sense barrejar-se. Em pregunto com ens ho fèiem per suportar aquesta situació.
L’assumpte és prou misteriós. I més m’ho resulta quan tinc el convenciment que mentre nosaltres combinem la nostra catalanitat amb la nostra espanyolitat, els altres no combinen la seva espanyolitat amb res; mai no han dit que tinguessin cap catalanitat. Potser són més normals? Sigui com es vulgui, ens trobem amb un cas que no té precedents: el d’un element que combina amb un altre que no combina! Potser tot és un problema de territori... de debò que n’hi ha per llogar-hi cadires.
Abans de fer-ho vull aclarir més l’afer amb una tercera lectura, i a l’acte m’adono que novament he badat. És sempre, se’ns assegura, que hem de fer aquesta combinació. És a dir: és des de sempre que els dos elements han anat plegats. A casa nostra, certament. Potser també és una qüestió d’aigües. Però el resultat d’aquesta tercera i per ara darrera lectura, és espectacular. Sembla evident que si en nosaltres sempre hi ha hagut una catalanitat ben lligada, perdó!, ben combinada amb una també nostra espanyolitat, aquells sants barons del 1714 van passar per uns moments d’ofuscació: es combatien ells mateixos! Què té d’especial que, en aquestes circumstàncies, s’acudís restablir la serenitat des d’un fora que al capdavall ja era dintre? I que té d’estrany que ara, al cap de dos-cents setanta-quatre anys, cada onze de setembre, hi hagi una entrada fresca de dispositius de l’ordre que, afegits als qui asseguren una vigilància permanent, canalitzen les energies extraviades cap a una festa alegre i confiada?
No va ocupar-nos, aquell dia que aviat serà faust, un exèrcit estranger que suprimia les nostres llibertats; érem nosaltres mateixos que ens penetràvem perquè aquelles llibertats, amenaçades per un combat íntim, quedessin garantides pels segles dels segles i qui sap si per l’eternitat. La prova de l’eficàcia de l’operació la tenim davant dels ulls: avui la combinació és tan sòlida que res ja no perilla en aquest racó del món. Si algú ha fet algun sacrifici, si algú es troba desposseït i, per tant, en inferioritat de condicions, és l’element incorrupte que península endins no combina, potser per la seva gran puresa.
Fixeu-vos-hi i reconeixereu la sort immensa i immerescuda que tenim: mentre el català és un idioma espanyol, l’espanyol no és un idioma català. Se’n pot desprendre que, en aquesta combinació, nosaltres formem part d’ells, mentre ells no formen part de nosaltres, la qual cosa, si d’una banda és inexplicable, de l’altra no pot ser menys terriblement avantatjosa en una societat tan evolucionada que fins i tot celebra independències, reals o simbòliques, en presència i amb la participació verbalment activa del representant de la dependència. No pot pas sorprendre’ns que sempre hi hagi gent ben disposada a denunciar la injustícia dels nostres privilegis i que, per exemple, procurin anivellar la balança amb proteccions a la llengua que d’allí vingué i que aquí vol quedar-se.
És de doldre que tot això, tots aquests avantatges, no els hagin sabut apreciar alguns regidors de l’Ajuntament de Calella quan ens diuen (ho reprodueixo del Diari de Barcelona) que som una nació ‘militarment ocupada, políticament sotmesa, econòmicament espoliada, lingüísticament substituïda i ideològicament colonitzada’. Són excessos de joventut que, feliçment, els socialistes no es permeten.
Més eixerit és aquell corrent liberal d’ERC que s’inquieta pels progressos que dins del partit fan els radicals de l’alliberament nacional. Un partit republicà ha d’estar perfectament al dia, sobretot en moments de monarquia, i no pot pas ignorar les veritats que a poc a poc s’obren pas amb la teoria de la combina o combinació que tan perfectament s’insereix en aquella suprema qualitat, el seny, amb què la providència dotà el nostre poble i que per dissort no s’acaba d’adquirir fins que ja madures. No diem d’algú que ha posat seny quan ja ha perdut totes les il·lusions que no desemboquen a la butxaca?
Ànim, doncs, catalans, a madurar ben de pressa i a tocar de peus a terra abans que la terra no ens cobreixi. D’insepults, en podeu estar certs, no hi quedarem mentre hi hagi tants fossers...
Manuel de Pedrolo
diumenge, 25 d’octubre del 2020
El debat d'uns companys a les xarxes socials
Tenim el convenciment que pot ser de força interès per a motivar-nos a seguir debatent.
Debat
AM:
Em sona bastant antic (el document del grup coordinador). Se segueix mirant cap al passat i no al futur. Com si res no hagués canviat en tres anys.
Un petit detall: i si cap partit compleix tots els requisits? O si només ho fa la CUP? L’ANC seguirà radicalitzant-se, marginant-se i autolimitant-se?
No va sent hora de tornar als orígens? És a dir, deixar de comportar-se com un pseudopartit polític radical i de públic necessàriament limitat per tornar a ser l'organització que es dirigia a tot el poble per convèncer-lo que viuríem millor i seríem més feliços en una República catalana?
AC:
Per a mi el document és confús i gens determinant. Ja hem vist que els partits han estat incapaços de complir, aquests últims tres anys, el que van posar ells mateixos als seus programes. Ni restitució ni govern efectiu. Més aviat han governat malament de manera que, quan expliquem les bondats de la República als nostres "oients", no podem ser creïbles. Per a mi hauríem de demanar als partits indepes que assumeixin actes significatius PREVIS a les eleccions. Un d'ells seria obrir processos de primàries per confeccionar les llistes. Potser amb petits passos i formats restringits. Que ens demostrin amb fets, encara que seguin petits, que de debò volen democratitzar la vida política.
Tot el que siguin manifestos i punts programàtics no serviran per a res.
TC:
Em sembla important centrar-se en els aspectes importants durant la campanya: organitzar xerrades, taules rodones, encartellades, ...
No em sembla bé la resolució.
I publicar la llista de partits als quals es recomana votar, em sembla malament perquè:
- Tothom pot decidir el seu vot sense dirigisme.
- Hem de procurar no dividir més. Encara que no ens agradi necessitem tots els partits indepes.
- Ens hem d'esforçar a convèncer.
DB:
Es va generant inseguretat i desunió entre els partits que ja estan enfrontats i que han decebut la població. Suposo que l'ANC no vol això, però no encerta el to ni la manera. Som lluny d'aquella organització que ens feia de paraigua i on hi cabíem tots.
...
AC:
Bon dia. Tens raó, però jo també detecto que la divisió entre partits s'ha traslladat dins les bases de l'ANC i hem perdut aquella unanimitat del principi. Les diferències d'anàlisi i d’estratègia que fan els partits també les tenim les persones. És natural que sigui així i ho hem d'acceptar. Cal paciència per anar trobant un camí comú.
Jo faria, encara, una altra proposta. Voldria que els partits indepes es comprometin activament en dues coses concretes:
1 La campanya de sobirania fiscal
2 Donar suport total al Debat Constituent.
Respecte a la segona, a l'assemblea de la setmana vinent informaré en quina situació està. Tenim organigrama, full de ruta i qüestionari tancat definitiu.
TC:
👏👏
Ho hem de difondre i impulsar.
Hi ha molta gent que no n'està informada o no se'n recorda.
AC:
Seria bo que els partits es manifestessin clarament a favor del DC i implícitament quedés clar que respectaran el que en surti.
P:
Encertat, molts desinformats i això comporta al desànim
JT:
Molt d'acord, paciència i perseverança. Pensem també que "al principi" molts potser pensaven que n'hi hauria prou amb ser bona gent, demòcrates, fer performances, manis i barretines amb l'estelada. I ara va de debò.
TC:
Als partits no els podem "exigir" gaire cosa. Hem de convèncer i impulsar el que volem des del carrer i la premsa ( cartes, articles, pancartes, encartellades, ... )
Si fem soroll, ens faran més cas, si no, no només no ens faran cas sinó que ens desacreditarem i perdrem força.
DB:
Quan ens mobilitzàvem i fèiem tots els actes i manifestacions no ens sentíem folklòrics, ens ho crèiem, va ser un entrenament que ens va dur a l'1-O. Però s'ha de fer un pas més i l'ANC encara no ha trobat la manera de fer-ho. I cal aquest lideratge per a la massa independentista. Hem reculat molt i s'han desmotivat massa persones. Crec que l'Elisenda no és un bon líder, però és la que hi ha i cal empènyer per no perdre el suport de tanta gent que hi creia.
AC:
Però hem d'aprofitar els canals directes que tenim amb ells via ANC, Òmnium, CDR, etc. Avui dia fer soroll és difícil doncs hi ha molta desmobilització. I és difícil arribar a la premsa.
DB:
Això no té cap futur. Unes primàries obertes a desconeguts és fondre aquestes persones entremig d'una maquinària ja establerta, potent i indestructible. Si no ets dins d'un partit, no hi entraràs.
IS:
D’acord que cal anar més enllà de manifestar-nos i fer coses més incisives i útils. Sobirania fiscal, consum, primàries i campanyes potents perquè tornem a tenir ganes i convicció de plantar_nos al carrer amb paradetes i motius concrets i clars com abans.
AC:
Ningú ha parlat de primàries obertes als candidats. Però sí que es podrien obrir una mica als votants, no sé en quines condicions, s'hauria de buscar la fórmula.
IS:
Cal atacar els pilars de l’Estat, i fiscalitzar els partits, sense por.
K:
De fet tot el que sigui millorar i democratitzar la societat és cosa de l’ANC i de tots i cadascú de nosaltres, però l'objecte de l’ANC és la independència més que arreglar els partits polítics. En el meu entendre hauríem de centrar-nos a marcar als partits perquè incloguin als seus programes el que creiem... després que ho compleixin o no... poc podem fer-hi. PD: crec que el partit que ens durà a la independència encara no es presenta a les eleccions. Fa falta més temps.
AC:
Quina llàstima que no puguem tenir aquest debat cara a cara!
IS:
Si els partits van ser capaços de declarar la independència, han de ser capaços d'aplicar-la ARA. I si no, que pleguin.
K:
Els partits són les persones i, sobretot, els seus líders. Els vam deixar engarjolar... doncs ara els partits no són els que eren.
AM:
Els partits NO van declarar la independència: van fer veure que declaraven la independència. Declarar la independència era publicar i aplicar tots els decrets que ja estaven preparats per implantar les lleis republicanes, cessar tots els funcionaris que no obeïssin i abaixar banderes. Tenint la seguretat prèvia que això era factible, incloent-hi els mossos d’Esquadra.
No hi haurà independència fins que s’estigui disposat a fer això i ens oblidem de la tonteria que els funcionaris no han de posicionar-se i córrer riscs. I que, en conseqüència, s’hagi treballat perquè en els llocs claus hi siguin funcionaris fidels i disposats a jugar-se-la per la República. I tot això fa anys (que ...) i només pot fer-se des de les institucions i amb partits amb experiència de govern.
I tenir clar, amb tot el que ja sabem, que cal aconseguir «el efecto sin que se note el cuidado». És a dir, amb menys esgarips i més treball de fons.
Que és el que ens toca a la societat civil i que tan bé sabia fer una ANC que vaig conèixer.
TC:
Això mateix hem de fer
P:
ANC actualment no sembla la mateixa 😔
TC:
L'ANC som nosaltres. Hem d'impulsar treball de base.
AC:
Ho fan ara això els partits? I si ho fan com ho sabem?
Això fèiem des del principi: l'ANC treball de base i els partits Política.
Però després de l‘1-O sembla que aquesta dinàmica ja no funciona. Nosaltres podem seguir amb la feina de base sense saber cap a on van els partits? No és aquesta dicotomia el que provoca desmobilització? El fet que no entenem què fan els partits, no és l'origen de la desorientació general?
Ens han donat algun senyal que ens permeti recuperar la il·lusió d'abans per posar-nos a treballar de valent?
P:
Aquest debat d’unes poques persones és la realitat que es viu al carrer
AM:
No. No sabem si els partits ho estan fent o pensen fer-ho. I tampoc crec que s'hagi de saber, si es vol reeixir (quina part de «conseguir el efecto sin que se note el cuidado» -i evitar que l'Estat apliqui un 155 més aviat i més dur- no s'entén?).
La feina de l'ANC era i hauria de ser crear la xarxa social potent en qualitat i quantitat capaç de generar l'ambient propici a l'acció paral·lela de les institucions. A partir de dues bases: els greuges de tot tipus que van donar lloc a l'1-O segueixen sent els mateixos i empitjorant, i el descrèdit de la democràcia i les institucions espanyoles han de fer que cap dependentista pugui sentir-se orgullós de ser espanyol (tot i que no entendré mai el component masoquista d'aquesta gent).
OI:
La feina des de la base ha donat fruit quan ha forçat els partits a considerar prioritari l'objectiu comú. Però la tendència natural dels partits és lluitar per imposar la seva hegemonia als del voltant. I ara som aquí. Sembla que l'objectiu compartit sigui del tot secundari, sobretot per a alguns dels partits. I la base, mentrestant, no troba —no trobem— la manera de picar la cresta als partits i estirar-los una altra vegada cap a l'objectiu comú. Crec que hauríem de dedicar els esforços a això, a tornar a posar en primer pla l'objectiu i forçar tots els actors a aplegar-se per avançar-hi.
AM:
L'ANC se'n va sortir quan va aconseguir ser prou forta i influent entre la gent per fer venir els partits a la seva seu a parlar. Ho ha deixat de ser quan ha decidit jugar a fer política i a pretendre competir amb ells (gloriosa experiència Graupera), amb el que ha començat a ser vista per la població i tractada pels partits com un actor polític més, sense estar preparada per ser-ho i deixant de ser coherent amb els seus objectius fundacionals.
AC:
D'acord. I aquí estem, debatent com ho fem. És un moment difícil on ens cal escoltar-nos tots. Amb confiança i determinació segur que trobarem el camí
TC:
Tens molta raó.
Als problemes polítics s'hi afegeix la pandèmia que ho limita tot.
I trobar el camí és difícil, per això en parlem nosaltres ara i per això es fa aquest SN extra.
El que segur que no s'ha de fer és dividir més i aturar inactivitat de base encara que pugui semblar insignificant però ha estat així que hem avançat.
JS:
Estic amb l'exposició de l'AM, crec que és el camí
JT:
Jo també estic d'acord amb la visió de l'AM, encara que voldria fer dues puntualitzacions a opinions freqüents entre nosaltres i crítiques amb l'ANC.
Primera: No tinc tan clar que en els "orígens" o primers anys de l'ANC l'estratègia fos millor que ara. Es demanava als partits una declaració i implementació de la independència immediata (mesos) mentre els associats pensàvem a aconseguir-ho inflant globus, portant pancartes i confiant en l'ajut d'Europa.
Vaig per la segona
Segona: no crec que l'ANC estigui jugant a ser un partit. En el seu dia va promocionar un moviment de primàries que podria implementar-se a qualsevol partit i que els va incomodar molt. Després es va retirar. Crec que la idea continua sent vàlida. Ho explica molt bé l'Antoni Castellà al debat que va fer a Vilaweb. Val la pena sentir aquell debat, excepte en el punt en el qual se li demana la definició ideològica de Demòcrates. Quan els partits s'han de justificar ometen la justificació principal, la lluita per no desaparèixer.
MPM:
Quina llàstima no poder fer aquest debat presencial, està clar que la pandèmia ens està fent molt de mal 😔
IS:
Culpem l'ANC quan els qui ho han esguerrat tot són els partits que han abandonat llur compromís, l'endemà mateix d'haver guanyat el referèndum. Llavors, sense partits que puguin fer la feina encomanada, què fem? No saps què és pitjor, si votar-los o deixar-los de votar. Com s'arregla, això?
AM:
Als partits se’ls ha de votar ni que sigui perquè sinò guanyen els altres, s’apoderen de totes les eines de poder, les fan servir en contra nostra i fem contents l’estat i els dependentistes.
I a la societat se l’ha de convèncer que li cal la independència, que és allò a què es dedicava l’ANC en altres temps.
TC:
I ara també AM. De la feina de les territorials no hi ha gaire diferència entre el que fèiem abans i ara. El que ha canviat és l'entorn i les circumstàncies.
I sí, hem de votar però fent pressió des de baix
I tant, IS. Hi ha interès a desacreditar l'ANC que de fet és l'única organització encaminada a aconseguir la independència.
Nosaltres ni cas. Continuem treballant.
JS:
A l’ANC fèiem coses que creava ferment per conscienciar l’esperit de viure independents i millor i més lliures. Recordo el «Signa un vot», més d'un any al carrer i venien amb DNI a les mans, les xerrades pels barris i pobles de Catalunya sobre el futur de les infraestructures, les pensions, l'engrescadora nova constitució, etc.
Les Fires de Consum, milers de catalans van canviar de subministrador de serveis perjudicant l'oligarquia, la campanya Cambres de Comerç, la intersindical, etc.
Hem de tenir una candidatura a CFB, estem fent quelcom
La incidència de l'ANC a l'emergència social i econòmica, ni hi pensem
Etc. etc. etc.
Tenim sis anys de rescat europeu per endavant, no ens deixaran moure ni un dit, ni aquí ni a fora, tenim temps per capgirar tota la nostra societat, ens hi hem de posar, no creieu?
dimecres, 7 d’octubre del 2020
Cròniques d'una ocupació (XVIII), per Manuel de Pedrolo
Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:
CiU 69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV 9
AP 6
ERC 6
CDS 3
Paral·lelament,
dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament
extraparlamentari) hi passaven els següents fets: https://blocs.mesvilaweb.cat/
Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.
“Europa Press informa des de la metròpoli que Alianza Popular preveu, en el seu vinent congrés, la presentació d’una ponència ben original sobre la necessitat en què es troba el castellà de protegir-se. Sembla que, potser per desconfiança en l’acció del poble, s’exigirà una llei que d’una manera o altra obligui i, per tant, castigui els infractors. Hom podria pensar que la llengua dels nostres veïns és amenaçada pel francès, l’anglès, pel rus, potser pel xinès, per alguna altra de les llengües universals que no paren d’atacar-la, però no: un cop més, l’amenaça procedeix de les llengües particulars que es parlen i s’escriuen a l’Estat espanyol, entre elles, no cal dir-ho, el català.
Alianza Popular sempre ha estat molt sensible al problema que per Espanya representa la penetració constant del nostre idioma a les comunitats castellanoparlants que a hores d’ara, al cap de tants anys de perfídia perifèrica, es troben a la vora de veure extingida la llengua en la qual se civilitzà tantes contrades, com ens recordaran oportunament, per si algú ho havia oblidat, les festes del ‘descubrimiento’.
La ponència, i per això m’he permès de qualificar-la d’original, sembla que estableix que “cal garantir la resta de les llengües espanyoles i que una de les vies per fer-ho és protegir la llengua que ens és comuna i que ens relaciona amb el món”. Observem, d’entrada, aquest mot tan pertinent de ‘resta’, amb el qual hom es refereix a allò que sobra, i la idea que en la nostra parla és impossible la comunicació. Cal acudir a una llengua comuna, o sia a la dels ocupants que, si fa no fa com tothom, només en tenen una i es diferencien només dels altres en el fet que els enriqueixen en donar-les en dues quan els fan aprendre la imperial. Tanmateix, tot això podria ser marginal al costat de la gran pensada, puix que a ningú no se li havia acudit mai, fins ara, que la manera més segura de garantir una llengua, i cal suposar que volen dir garantir la seva existència, és afavorir per tots els mitjans, entre ells els legals, la llengua que durant segles no ha parat de fer esforços per anul·lar les altres en el seu territori històric. Potser des d’avui caldrà establir un nou principi: que res no assegura tan allò que sigui com el triomf del seu oposat.
Si no ho recordo malament, va ser Pío Baroja qui va dir a ‘Aurora Roja que els madrilenys aviat pensarien d’una altra manera si vivien a nivell de mar. Pel meu compte afegeixo que deu ser l’àmbit geogràfic en què fan vida que els procura l’eclosió de tantes idees que impressionen els ‘provincians’. Perquè aquests dies ens ha arribat també una altra, aquesta a través de l’International Herald Tribune, al qual Jorge Semprún declarà que no és pas qüestió ni de dretes ni d’esquerres, ser ministre del seu ram. “El que és primordial – ens diuen que va dir – és la cultura”. Tant és doncs que ens hi posin un Arias Salgado, una Sánchez Bella, una Manuel Fraga o el mateix Semprún. Potser ho havíem entès malament quan se’ns parlava d’una cultura popular i d’una cultura d’elits, d’una cultura socialista i d’una cultura capitalista... Ara resulta que només n’hi ha una.
I potser es pot insinuar la sospita de quina mena de cosa sigui quan, amb posterioritat a les declaracions a la sucursal europea d’uns diaris ianquis, Semprún es queixa que, en voler fer desaparèixer el ministeri que ara té al seu càrrec, hom vol desarticular l’actual Estat espanyol. L’afirmació és contundent i cal creure que d’aquí a convertir el conseller Guitart en un independentista no hi ha gaire camí.
Només faltaria aquesta quan ja tenim un Laporte que, entre els seus projectes, contempla la creació d’una Llei d’ensenyament per al Principat, si bé precisa, prudent, que hom no sap si el Parlament català podria legislar sobre aquest assumpte. Vol dir que sap que una llei d’aquesta mena pertany ara com ara a la matèria de què són fets els somnis shakespearians, com no pot ser d’altra manera mentre el Govern de la Generalitat gaudeixi tot just de competències. D’aquestes competències en les quals sempre hi ha, implícita si no explícita, la clàusula que adverteix: “no t’enfilis, nen!”, per aprofitar un cop més el títol que donava a un dels llibres en Cirici Pellicer. El nen té competències per jugar, però els pares ja es preocupen prou que no pugi a la cadira o a la taula que podria posar al seu abast la confitura.
A Espanya l’enquimera el nostre païdor, no vol per res del món que ens agafi una indigestió de cultura catalana. Imagineu-vos quin rebombori de budells! Com voleu que suprimeixin aquell ministeri quan hi ha el temor que, en no saber on acudir a aconsellar-se la nostra autonomia, tan mancada d’imaginació, podríem fer-nos una ventrada de cultura pròpia, amb gran dany i perjudici per a la cultura ni per a pobres ni per a rics, sinó tot el contrari, com podria haver dit Jardiel Poncela, que ens serveixen des de la metròpoli i que cal creure que anirà creixent de dosi sense gaire necessitat de lleis més o menys especials com les que tan voluptuosament acaricien els grans exjerarques i tants que no van arribar a ser-ho per mort prematura del vell sentinella.
Em sembla recordar que era Goebbels, el nazi, qui estava a punt de treure la pistola i disparar cada vegada que sentia el mot ‘cultura’; a l’Estat espanyol hi ha una accentuada afecció a desembeinar sabres i espases quan les cultures ‘entrañables’ amenacen d'emprendre vols massa normals. Per no haver d’arribar a aquests extrems, sempre comprometedors als ulls civilitzats, hom manté uns vigilants aparells de control, i cal suposar, en aquestes condicions, que el Ministeri de Cultura, amb les seves substancioses assignacions, té la vida tan llarga com els patriarques de la Bíblia.
De fet, és un ministeri clau. Assegura que tot allò que es faci dins dels límits de l’Estat serà cultura espanyola, una mena d’arbre de tronc robust i amb unes quantes branques esgrogueïdes que hom poda tot sovint perquè, malaltes, no perjudiquin el lluc. Amb amorosa cura, hom bateja el que queda de la saludable operació amb l’etiqueta de ‘culturas regionales’, una forma singular de circulació local de la saba que vol ser nacional.
Ignoro quina és exactament la posició personal, vull dir de l’home Jorge Semprún, sobre les restants cultures, però no promet gaire el ministre que parla des de tan amunt. Tendeix a fer-nos sospitar que gestionarà una mena de matèria definitiva i, com serà prou lògic en aquestes condicions, tan única que no pot admetre desviacions, com poden ser-ho, vistes des de la muntanya, les cultures no castellanes que el dissortat Estat espanyol es veu encara obligat a suportar.
Perquè vol, és clar. Aquí sempre estem ben
disposats a treure-li aquesta càrrega de damunt, a estalviar-li maldecaps. O, dit
d’una altra manera, a respectar la seva independència, perquè no hi ha cap
dubte que en reclamar la del nostre poble estem a favor de la seva. Ens cansa
comprovar que pateixen tan per nosaltres i ens dol que, de tant pensar, sempre
els surti fum del cap. No els pot ser bo."
Manuel de Pedrolo
dissabte, 3 d’octubre del 2020
Cròniques d'una ocupació-XVII, per Manuel de Pedrolo
Context
Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:
CiU 69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV 9
AP 6
ERC 6
CDS 3
Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets: https://blocs.mesvilaweb.cat/jrenyer/?p=103773.
Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.
Hom diria que la història s’obre. En termes generals, a hores d’ara ningú no s’oposa, encara que alguns vulguin frenar-los, als moviments d’emancipació de la dona ni té prou cara dura per qualificar-los de subversius o de contraris a l’ordre suposadament normal de les coses. Queden només uns reductes eclesiàstics que, en el camp de la seva especialitat d’intercessors entre déu i l’home vulgar, volen conservar monopolis d’ofici, però també per aquesta banda cedeixen les resistències en esglésies tan atansades al catolicisme com l’anglicana.
També tothom troba perfectament legítims els moviments obrers que van transformant el món capitalista a través de l’acció dels sindicats i que no el canvien més, i més de pressa, pel relatiu conformisme en què ha caigut el proletariat per art i gràcia de les trampes de la societat de consum. O sia que la nostra societat i els governants que l’administren entenen sense dificultats que els moviments d’alliberament de classe i de sexe són del tot correctes. Ni a l’obrer ni a la dona se l’acusa d’insolidaritat quan defensa la seva causa, puix que d’insolidari només ho és, només ho pot ser, el posseïdor de privilegis.
Però aquesta obertura de la història, que eixampla el ventall de possibilitats i assegura la participació de més i més grups en un desenvolupament que ens afecta a tots, falla de seguida que arribem als moviments d’alliberament nacional, i els independentistes d’aquesta o d’aquella comunitat subjugada són encara sovint molestats i a cops activament perseguits. Els estats unitaris, segons ells democràtics, disposen de fons secrets (em sembla que abans se’n deia dels rèptils) per emprar-los en aquesta lluita i contrariar doncs l’emancipació de les cultures submergides. Casos recents, com el del subcomissari Amedo, tendeixen a fer-nos creure que el tan pregonat estat de dret acut a recursos que no tolera i si pot castiga severament en els seus oponents. Recursos il·legals.
Se’ns parla ara d’una xifra prou considerable, de potser cinc-cents milions de pessetes lliures d’investigació, uns diners més que suficients per parar la violència per mitjans pacífics, perquè cap de les organitzacions guerrilleres no va néixer per desfogar l’excés d’energia d’uns quants nois i d’unes quantes noies que fan un esport de jugar-se la pell, sinó de la negativa sistemàtica de l’estat a reconèixer que els altres també existeixen. La major part de problemes de convivència parteixen d’aquesta realitat, del desig que uns quants tenen d’ocupar tots els espais i de la tossuderia de l’estat, en aquest cas l’Estat espanyol, quan es nega a acceptar l’interlocutor vàlid, és a dir: l’home o la dona lliures, en possessió dels mateixos drets que l’estat s’atorga.
Fins ara a l’Estat espanyol li han interessat únicament la gent vençuda per la història i que renuncia a un futur propi, aquella mena de persones incapaces de fer un plantejament tan radical com el que fa sempre l’estat unitari o, si voleu, l’estat que concedeix o pot concedir tot allò que no amenaci el fonament intangible que s’ha dotat perquè qualsevol construcció, furs en un temps i autonomies en un altre, sigui feta en el seu terreny. Un terreny expropiat.
L’Estat espanyol no vol considerar mai la posició de l’altre, no tolera que aquest altre se situï fora del camp de joc que ell ha reglamentat, o sigui que ja l’avesa, el domina, de seguida que hi té tractes. El seu únic interlocutor sempre fals, és el polític, l’economista, l’intel·lectual ‘conllevant’ que, d’entrada, ja penetra a la sala de conferència amb una altra llengua, disminuït des del primer moment per aquell “la saben todos” que en fa un home ocupat en negligir que ell la sap no pas per iniciativa pròpia, per un afany de coneixements, ans per imposició. Des de bon començament hi ha algú que mana en acceptar que pot ser seu allò que ni ha fet l’esforç d’entendre.
El Govern de l’Estat només admet diàlegs amb aquelles forces que fan professió de regionalitat encara que alguns ho emmascarin amb el mot ja tan descafeïnat de nacionalisme; amb aquelles forces que, prou distanciades potser per les respectives ideologies, coincideixen en el seu conservadorisme. Mai amb els representants dels grups d’alliberament, i no parlo ara d’aquest estira-i-arronsa d’unes possibles negociacions no polítiques amb la gent que practica lluita armada, sinó del contacte polític amb els col·lectius d’actuació més pacífica que tanmateix no estan disposats cedir a la coacció de les forces repressives.
Si en nom de la dona, enfront dels homes, només les dones no domesticades poden parlar i si en nom del proletariat, davant dels empresaris, ho han de fer els obrers, per què els nacionalistes espanyols es mostren tan contraris a permetre que, en nom de Catalunya, s’expressin els independentistes?
L’home pot entendre el problema de la dona, l’amo pot entendre el problema de l’obrer, i això encara que no els agradin les solucions proposades, però els estatalistes espanyols, tan patriotes que defensarien la seva terra amb dents i ungles, no poden entendre l’independentisme de les nacions oprimides. Prop de tres segles de dominació els pesen sobre l’ànima, els ofusquen la intel·ligència. Si han tingut sempre la força per imposar-se, quines altres justificacions els calen? Incapaços de veure que una violència inicial ha provocat les violències amb què ara s’encaren, no ho són menys de respectar l’independentista que, a vegades potser cridaner, és fonamentalment per mitjans civilitzats que voldria fer lliure el seu poble. Per aquests mitjans que se li neguen.
El cap del Govern espanyol s’ha fet darrerament un tip de parlar de l’estat de dret, del dret que assisteix aquest estat a defensar-se sigui com sigui, sense estalviar sang si cal, però Felipe González no vol saber res dels drets dels altres, de tots aquests altres que entren en conflicte amb el seu espanyolisme. La suposada grandesa de la seva pàtria no pot suportar que les colònies vulguin emancipar-se i fa escarni de la democràcia si ens pregunta, als independentistes, quina representació parlamentària tenim per negociar, perquè la democràcia actual espanyola aprofita els defectes de democràcia que van facilitar l’assentament espanyol a casa nostra i procurà l’afebliment d’una consciència nacional que fa als catalans, una bona part dels catalans, transigents davant de la intransigència.
Un cos és viu mentre no han emmudit tots els seus òrgans, mentre no s’han paralitzat totes les seves funcions, i no són aquestes funcions paralitzades que compten, sinó les que encara es troben en actiu i fan possible la recuperació de l’organisme. Catalunya, un cos malalt i que de generació en generació l’espanyolisme ha procurat agreujar per tal d’aprofitar-ne les despulles, té i tindrà sempre pel cap baix un òrgan sa mentre hi hagi independentistes.
Són el pols que encara bat.
Manuel de Pedrolo
Subscriure's a:
Missatges (Atom)