diumenge, 26 de gener del 2020

Debat sobre "Participació ciutadana"


Comunicat de l'Assemblea Nacional de Catalunya. 26/01/2020

Davant les darreres notícies respecte a la decisió de la Junta Electoral de voler aplicar una sentència no ferma d'inhabilitació del president Torra i retirar-li l'escó de diputat i la convocatòria per a aquest dilluns al migdia de la Mesa de la cambra, l’Assemblea vol manifestar que:
  • Únicament és el Parlament de Catalunya qui té la potestat de decidir suspendre o no un president de la Generalitat. La Junta Electoral és simplement un òrgan administratiu electoral i, per tant, no pot decidir sobre el mandat dels diputats electes.
  • El que va fer el MHP Torra amb la pancarta que va penjar al Palau de la Generalitat va ser complir amb el deure de denunciar la vulneració dels drets polítics, tal com ja va resoldre el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de Nacions Unides i que l’Estat espanyol fa set mesos que incompleix. Aquesta mateixa setmana, durant l’Examen Periòdic Universal de Nacions Unides a Ginebra, molts estats han posat de manifest aquesta vulneració de drets fonamentals de l’Estat espanyol.
  • L'Estat vol modificar de nou la voluntat política expressada en sufragi per la ciutadania de Catalunya.
  • El 4 de gener, en el ple extraordinari que va tenir lloc al Parlament, Junts per Catalunya (JxCat), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) van aprovar una proposta de resolució que ratificava Quim Torra com a diputat al Parlament de Catalunya i com a president de la Generalitat.
  • Per la dignitat del poble de Catalunya, el Parlament ha de fer respectar i defensar la sobirania que li hem dipositat, i donar suport al president Torra i el president Torrent davant aquesta nova ingerència de l'Estat.
  • Per tot això, l’Assemblea exigeix que s'apliquin els acords als quals es va arribar en la resolució aprovada el 4 de gener, i insta la Mesa del Parlament que garanteixi els drets de Quim Torra, com a diputat i com a president, i garanteixi així, la sobirania del Parlament.
  • I, conseqüentment, l’Assemblea dona tot el suport a la màxima institució legislativa de Catalunya en defensa de la sobirania del poble de Catalunya i respondrà amb mobilitzacions a qualsevol atac de l'Estat.

Davant l'actitud de l'Estat hem de constatar que només amb la independència podrem garantir la sobirania de les nostres institucions.


 


Aquí teniu l’enllaç al comunicat per a compartir-lo.

#ObjectiuIndependència

Secretariat Nacional
Assemblea Nacional Catalana

divendres, 24 de gener del 2020

Cròniques d'una ocupació (X). Manuel de Pedrolo

Instal·lats al bell mig de la ‘nyonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

CiU 69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV 9
Al 6
ERC 6
CDS 3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets mencionats en aquest enllaç

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.



El nostre país està ple de gent (i arreu n’hi deu haver) tan terriblement discreta o amb idees tan emboirades que, en dir-nos que no són nacionalistes i més i tot, que s’oposen al nacionalisme, o bé no s’adonen o bé pretenen dissimular que precisament fan professió de nacionalistes, puix que si combaten el català ho fan a benefici de la ‘nación’ espanyola i, si no vaig equivocat, de nacionalista, i no cal que se’n digui, però tampoc no ho hauria d’amagar, ho és tot aquell que es mostra partidari d’una nació.

Quan llegim a cops extenses declaracions d’homes i dones més o menys públics que condemnen el nacionalisme com una ideologia d’una banda ja superada (i si superada no s’explica que encara els amoïni) i, de l’altra, tan perniciosa que aboca al desastre, sempre trobem a faltar una explicació satisfactòria de per quins motius si és tan perjudicial i tan passat de moda el nacionalisme català, i amb ell el de qualsevol altra nació submergida, no ho és l’espanyol o el d’altres pobles amb prou capacitat armada per imposar-se.

Polítics i buròcrates amb ganes de gresca podrien argüir que poc poden ser nacionalistes espanyols si no hi ha una nació espanyola, si accepten de bon cor que Espanya és un estat plurinacional, és a dir: una colla de pobles o nacions que tenen un estat comú, però aquesta declaració queda força afeblida cada vegada que surt dels llavis l’expressió ‘nacional’ en substitució del mot estatal i mostren per tant que identifiquen o que pel cap baix tendeixen a identificar (l’inconscient treballa) tots dos conceptes. De fet, per a ells és l’estat que fa la nació. És així com implícitament neguen, per extensió, que pugui haver-hi autèntics nacionalistes catalans.

Potser això, aquesta convicció que la teulada és el fonament de l’edifici, els dóna el perfecte dret a refusar l’etiqueta que amb tanta lleugeresa els he penjat i de substituir-la per la d’estatalistes, però el canvi no arranja res ni els ha d’afavorir si tenim present que la defensa de l’estat la comparteixen amb els tan menyspreats nacionalistes catalans; també ells el volen si reclamen la sobirania. La diferència entre uns i altres és que aquí encara no hem perdut de vista allò que ells han oblidat, no cal dir que ben voluntàriament: que el poble és anterior a l’organització política i jurídica que li permet administrar-se. Sense que aquesta capacitat, no caldria dir-ho, li doni el més petit dret d’administrar els altres.

Molts dels nostres polítics, molts dels nostres buròcrates, que de tot hi ha, es fabriquen una realitat personal o de partit quan davant dels conflictes permanents que genera l’autonomia, davant les facilitats que les lleis donen als astuts ciutadans que dediquen la seva vida a perseguir la nostra llengua, etc. Ens parlen de les catàstrofes que provocaria l’única opció que encara no ha estat assajada: la independència.

Perdó per la inexactitud! Pròpiament, de la catàstrofe no ens en parlen. Es limiten a anunciar-la, a veure si se’ns posen els pèls de punta i la pell de gallina amb la simple amenaça d’un daltabaix els efectes del qual, i sobre qui, no es precisen amb rigor. Un bosc de paraules fa que s’esborrin els arbres contra els quals ensopeguem. Vivim en un món en el qual tothom xerra pels descosits, sobretot quan s’atansen eleccions mentre no se’ns faciliten aclariments. No tan sols ens en falten ara sobre l’apocalipsi que ennuvola el nostre horitzó si no fem bondat espanyolista; no se’ns en procuren tampoc sobre un assumpte que compta amb una més llarga tradició.

Em refereixo al nacionalisme considerat com una ideologia. No costa gaire, no costa gens, de treure de davant els nacionalismes enutjosos amb aquesta acusació que en fa moviments extraviats o que la reacció manipula, quan si exploràvem amb una mica més d’atenció el terreny potser veuríem que el nacionalisme esdevé amb tota certesa una ideologia allí on es procedeix o s’ha procedit a una agressió que cal justificar mentre es deslliura d'aquesta vergonya on la justificació no és necessària.

És senzill d’entendre-ho. Hom exposa la vida i de vegades la perd per tal de defensar la seva llar, la seva terra, i cap rentada de cervell no li cal per dreçar-se contra l’ocupant que el vol desposseir, però aquell que surt del seu territori a conquerir i vol després conservar les seves adquisicions, pot ser mogut per la misèria de la seva condició, certament, però més eficaç serà la seva acció i sobretot persistent si hom adoctrina i converteix en causa sagrada, que una mística permet de legitimar, l’aventura on es llança o on és llançat.

On hi ha un estat que trepitja pobles, i tant li fa que l’indret sigui Nova Caledònia o siguin els Països Catalans, tots els corrents de pensaments, ben enemics alguns entre ells quan es tracta d’altres afers, coincideixen a l’hora d’oposar-se al desmembrament d’una suposada pàtria, a l’hora de salvar allò que en diuen unitat. És que hi ha un discurs que, generat per una classe o una casta, ja convé a tots els ciutadans; un discurs general, superior als comparativament particulars, que d’un règim passa a un altre i es fa ideologia dels posseïdors. O simplement ideologia si amb aquest mot hem d’entendre la xarxa doctrinal que elaboren els qui tenen el poder i el desplegament que en fan arreu de la societat que controlen per tal de conservar-lo i transmetre’l a qui de dret correspongui.

Ara a casa nostra hi ha un nacionalisme més o menys oficialitzat que s’ha integrat a la mística de la unitat espanyola i, doncs, és nacionalisme espanyol que només demana uns avantatges per a la regió que administra, i hi ha els moviments d’emancipació nacional que, com sovint he dit, s’haurien d’anomenar només independentistes ni que únicament fos per evitar l’equívoc que engreixa el regionalisme mal disfressat de nacionalisme i per desmarcar-se d’un discurs que no deu pas acceptar aquest quaranta per cent de la nostra població que, segons sembla, es declara favorable a la independència del nostre país amb tota espontaneïtat, sense haver estat sotmesa a cap pressió que faci de la seva voluntat una ideologia.

Afirmo molt, ja ho sé, però suposo que m’ho puc permetre per una raó que exposaré en forma de pregunta: on és el sistema català interessat a construir l’independentisme? Aquí, com arreu, hi ha un sistema, el sistema, però segrega doctrina espanyola, forma part del sistema espanyol, i ben extraordinari seria que tot d’una renunciés a una espanyolitat que manifesta no tan sols quan participa en l'empresa forastera sinó quan vol dirigir i engega operacions d’Espanya endins.


L’independentisme català comença pel rebuig d’aquesta gent, els fabricants d’ideologia, i cal estar ben mal informat, o actuar amb calculada malícia, per veure-hi la defensa d’unes essències, una unitat ben espanyola, quan combat per l’alliberament. Dos milions de catalans ja ho han entès. 


Manuel de Pedrolo
------------------------------
Crònica anterior

divendres, 10 de gener del 2020

Concentració davant el TSJC


OPINIÓ: "Quin grau penitenciari correspon a un innocent?", per Maria Gemma Cerezo Pumariega

Des que s’ha sabut la qualificació provisional dels nostres presos s’han començat a sentir veus de protesta pel grau que els han atorgat; diuen que els havien d’haver donat directament el tercer grau. De debò pensen que és el que els correspon? De debò pensen que se’ls pot tractar com a qualsevol delinqüent si no han comès cap delicte? 

Per mi qualsevol grau penitenciari és injust i està fora de raó, perquè on haurien de ser els presos polítics és a casa seva. 

Dins d’aquesta situació kafkiana que estan fent viure, es veuen obligats a aplicar protocols que estan pensats per casuístiques que no tenen res a veure amb la que tenen entre mans. En teoria, la presó serveix per reincorporar els presos a la societat i al món laboral, però aquests presos no tenen cap problema social; tot i això, diuen que els faran anar a cursets de reinserció social. Quins cursets? Els ensenyaran a escriure correctament un currículum? Els explicaran com han d’anar a una entrevista de feina? També ha de sevir per evitar que el pres torni a delinquir. Això no sé com s’ho faran; com impediran que continuïn pensant com pensen? Els faran un rentat de cervell? Aquest punt el tenen complicat, en Jordi Cuixart els ho va dir ben clar: ho tornarem a fer.

No fem el joc a l’enemic embancant-nos en discussions inútils i anem per feina.




Maria Gemma Cerezo Pumariega
HGxInd
 

diumenge, 5 de gener del 2020

OPINIÓ: "Ja era hora!", per Maria Gemma Cerezo Pumariega

Sí, ja era hora que Europa es decidís a no combregar més amb rodes de molí per no fer enfadar Espanya, i esmenés la plana al Suprem. 

Però és que aquesta vegada n’han fet un gra massa; a qui se li acut consultar al Tribunal de la UE  sobre la situació de Junqueras i després tirar al dret i dictar sentència sense esperar resposta? És d’una fatxenderia i una prepotència  que Europa no pot passar per alt si vol continuar tenint credibilitat.

I ara, què farà l’Estat espanyol? Se sotmetrà a una instància judicial més alta o l’orgull ferit el farà actuar més amb les tripes que amb el cap i engegarà a dida la sentència europea? Molt em temo que es decantaran per la segona opció.



Maria Gemma Cerezo Pumariega
HGxInd