dimecres, 27 de març del 2019

Cròniques colonials (XI)

Context

1982

  • 11 de març. País Basc. Inici del judici contra onze dones defensores del dret a l’avortament.
  • 14 març. Manifestació a Barcelona contra la LOAPA. Hi assisteixen 300.000 persones. El bloc independentista, minoritari, anava presidit per una pancarta única amb el lema «Independència». Privats de llibertat durant un mes sis dels portadors de la pancarta. Campanya ‘Jo també hi era’. 
  • 30 de maig. Espanya ingressa a l’OTAN.
  • L’acte independentista de la Diada de 1982 aplega deu mil persones al Fossar. El míting independentista va ser possible gràcies a les signatures de Pere Quart i Manuel de Pedrolo que demanaren l’autorització al Govern Civil de Barcelona ja que els organitzadors de l’acte de l’any anterior havien estat fortament multats pel governador civil Jorge Fernández Díaz. 
  • 3 de novembre. El Fons de Garantia de Dipòsits del Banc d’Espanya assumeix el control de Banca Catalana. 
  • 7 de novembre. Andorra, Alt Urgell i Baixa Cerdanya. Aiguats amb 14 víctimes i la destrossa del poble de Pont de Bar.
  • Aprovació de la LOAPA.
  • Repressió continuada contra l’independentisme. Prop d’una vintena d’empresonats seguien, des de feia anys, tancats. No se’ls aplicava l’Amnistia de 1977 pel caràcter independentista de la seva lluita.
Dos anys més de repressió contra l'independentisme 1982-1983


L'article


Article publicat a Diario de Barcelona el 11 de febrer de 1982.

 

El canibalisme mai no és recomanable, però entre nosaltres hi ha una colla de gent que l’accepten i àdhuc el prediquen sense cap mania si és cultural. Curiosament, però, i sense que ningú els hi obligués, han escollit el paper de devorats. Em refereixo a tots aquells que ara justifiquen la rendició de la nostra cultura, començant per la llengua (rendició una primera etapa de la qual el bilingüisme que, amb més o menys fervor, defensen pràcticament tots els partits polítics amb representació parlamentària), amb l’argument que res no és tan natural, i això fins a l’extrem de constituir un “deure”, com que una cultura maldi per escampar-se a la recerca d’una universalitat que li és necessària; expansió que farà, no cal dir-ho, no pas en cap desert, sinó en indrets habitats. Personalment, aquesta “naturalitat” em sembla ben empobridora, ja que una cultura, en incorporar-ne una altra al seu procés digestiu, tendís inevitablement a suprimir-la. I suprimeix, per tant, un altre aspecte de la cultura humana global; nega, així, quelcom que ja s’havia aconseguit des del moment que existeix i cal eliminar-ho. Actua aquí la faceta exterminadora de l’home que, com espaordit per una capacitat múltiple de l’ésser, procura tancar-se en unitats uniformistes que li fan el món més confortable.

No escric, però, un article “cultural”, encara que parli de cultura, sinó un article “polític”, i abandonaré doncs totes les sucoses consideracions que es podrien fer a partir d’aquesta confortabilitat que, en tancar finestres, redueix tot de possibles visions del món, per tornar als nostres devorats que, més aviat indigents a l’hora de fer un acte de reflexió, són incapaços de pensar (i si ho pensen els convé amagar-ho) que si totes les cultures tenen el dret i el deure de fer-se com més universals millors, la nostra no constitueix pas una excepció. Aleshores si no reconeixen ni aquell dret ni aquell deure a la cultura catalana, mentre els reconeixen a la castellana, s’acullen a una actitud arbitrària que els desqualifica. Perquè de res no els serviria argüir que hi ha cultures superiors i cultures inferiors, en primer lloc perquè no es fa aquesta distinció en establir drets i deures, i, després, perquè l’afirmació no pot ésser sostinguda quan totes dues són igualment “avançades” bo i que una d’elles ofegui l’altra des d’una posició de força no pas únicament demogràfica i amb un rebuig sistemàtic de deixar-li desenvolupar lliurement la seva personalitat.
 

Les raons dels ben pensants inclouen, de vegades, l’asseveració de tipus patrioter que no és indispensable a la grandesa de Catalunya (mai no parlem de Països Catalans) la conservació de la seva llengua i, conseqüentment, del tipus específic de cultura que la llengua aglutina, i no s’adonen, o s’estimen més no adonar-se, en dir això, que ja no parlen de cap Catalunya entesa com una comunitat d’homes i de dones que, units per un llenguatge que els atansa, uns costums que han convingut, un projecte col·lectiu elaborat al llarg dels anys, es defineix com una nació, sinó d’un engrandiment de Castella, d’aquesta Castella de la qual mai ningú –i menys encara cap castellà- no ha dit que podria ser allò que és si perdia l’idioma; de fet, s’ha dit tot el contrari en proclamar, explícitament o implícita el deure que té de fer-se més i més universal, d’expansionar-se a pagar els veïns.
 

Ens trobem, com és fàcil de veure, davant d’un pensament incoherent, però la veritat és que no podem pas admirar-nos-en gaire; sempre hi haurà incoherència quan no sabem amb quina llengua hem de pensar i expressar-nos o volem fer-ho amb totes dues alhora, com sol ser el cas de tots aquells que acusen dos conceptes que la història s’ha preocupat prou de convertir en antagònics; hi ha unes cultures que s’enfronten, a l’atac la que és servida per un conjunt de poders fàctics que col·laboren estretament, a la defensiva les que, trepitjades durant segles, no troben el camí del redreçament ni el trobaran si segueixen les orientacions del cervell colonitzat. Perquè d’això es tracta, i aquesta és l’etapa a la qual han arribat alguns dels nostres directors de consciència, polítics i intel·lectuals. Quan a desgrat de totes les proves en contra i a l’abast de la mà et fan vacil·lar acaben per convèncer-te que si vols ser tu, si vols continuar essent tu, has de ser l’altre (la qual cosa no té cap relació, com no sigui d’oposicions, amb el cèlebre Je est un autre de Rimbaud), hi ha una ocupació força més terrible i perillosa que la de la terra, puix que has perdut la darrera arma amb que defensar-la i protegir, amb ella, la teva integritat cultural, la que t’estableix en la realitat o, més bé, en una realitat, la que crea i viu, sense cap necessitat de negar les altres o d’acatar-les, cada cultura.

El pensament que ha cedit a la colonització és el pensament que, capturat, accepta la destrucció en lloc de rebel·lar-se i combatre-la i es resigna a transmetre, com si fossin d’elaboració pròpia, i sense sospesar-les críticament, totes aquelles raons que segrega el cervell que l’ocupa. És, per tant, un pensament negatiu, com inevitablement succeeix quan la reflexió no opera des d’un principi de llibertat. Cedir-la, aquesta llibertat (i no oblidem que sempre se cedís gratuïtament, car sense ella no es pot obtenir res, fora que et tolerin de viure, però ja no com ets, sinó com et violentes a ser), ens foragita de nosaltres mateixos i ens converteix en una eina que utilitzaran d’altres mans, i l’utilitzaran, com és lògic, per a la consecució d’unes finalitats pròpies: l’assoliment d’una “grandesa” a la taula de la qual seuen, davant del seu plat de llenties (medalles, diners, càrrecs...) els homes desposseïts i que ho ignoren. 


Manuel de Pedrolo


Article anterior
Article següent

dilluns, 25 de març del 2019

OPINIÓ: "A veure si els arbres no ens deixaran veure el bosc", per Teresa Calveras

Vaig seguint atentament el judici del procés amb estats d’ànim que van variant, pateixo, m’enrabio, m’escandalitzo. Tots estem pendents d’un fil processal que de vegades esdevé molt tècnic; comentem si diuen això o allò, si els vídeos es veuen o no, si els advocats defensors fan o no poden fer, si la imparcialitat mostrada és o no és la que s’espera d’un tribunal, ... 

Però res d’això importa. Aquest judici s’ha bastit sobre una mentida i s’alimenta de la injustícia i la repressió. No importa si els guàrdies civils van tenir por, ni si es van trobar més o menys urnes, ni si algú es va rebel·lar o no. 


A la base del judici hi ha una negació de drets fonamentals col·lectius; hi ha una sèrie d’actuacions policíaques poc clares des del punt de vista legal encaminades a espiar un govern electe; hi ha una destitució i empresonament del govern legítim del nostre país; hi ha una jornada de repressió als ciutadans de Catalunya, pacífics, que només volien votar, de la qual ningú es responsabilitza. I, tot això continua ara mateix, continuen les restriccions de drets fonamentals, prohibició de símbols i empresonaments puntuals de persones que s’han significat en alguns moments, s’intenta de totes les maneres possibles atemorir la població seguint un estil que és habituals en estats que no són precisament democràtics. Tot això portat a terme per un poder opac que s’amaga darrere jutjats completament parcials.


Recordem-ho quan el fil del judici quotidià ens vulgui distreure d’allò fonamental i portar-nos per camins legalistes que no fan res més que amagar la realitat. Pot ser que en algun moment els nostres governants s’equivoquessin, però van seguir un camí legítim, intentant forçar una petita obertura en un mur opressor que no es va moure ni un mil·límetre. El dret a la llibertat existeix i els qui haurien d’ésser jutjats són els que la limiten només per mantenir els seus privilegis.



Teresa Calveras
HGxInd

divendres, 22 de març del 2019

Xerrada informativa. La República. Models judicials

Resum de la conferència pronunciada el dia 14 de febrer als Lluïsos d’Horta.

El Sr. Silva ens va regalar amb un discurs enèrgic i ben travat una explicació sobre quins són els principis bàsics que han d’apuntalar una justícia justa en un país democràtic. I amb la mateixa força i fermesa ens va descriure com funciona el sistema espanyol per adoctrinar-nos en l’antítesi de la justícia. Una xerrada a peu dret en la que ens va mostrar la seva extensa cultura judicial presentada amb un castellà esplèndid i una ironia sorneguera.

Recomano que veieu el vídeo de la conferència en el nostre canal de youtube:
Aquí hem limitaré a fer un extracte d’algunes de les seves sentències. I ho faré transcrivint el que va dir literalment i en la seva llengua.
Para definir lo que es un poder judicial podemos acudir a parámetros jurídicos, existe un poder judicial que se dota de tal o cual manera democrática..... por elección popular o no, existe un poder judicial como el del modelo anglosajón donde no hay ningún tipo de privilegios en las administraciones públicas, edel modelo de Gran Bretaña donde no hay aforados, ninguno, mientras que aquí hay miles allí no hay. ¿Vale? ¡Sin embargo esto son tonterías!


Hay dos modelos claramente establecidos…, digamos tres. Existe un poder judicial democrático propio de países democráticos, existe un poder judicial no democrático de corte autoritario, aquí nos podemos encontrar con distintos perfiles, i existe un modelo judicial como el español, cosmético, democrático, pero de mentira.

Este modelo es muy importante y hay que destacarlo porqué estamos en un momento histórico donde hay que tener en cuenta lo que está pasando en el mundo. Desde el punto de vista filosófico hay algo que termina por calar. Hay un pensamiento filosófico que se llama postmodernidad, la posthistoria. Después de la segunda guerra mundial nos encontramos con un mundo que no puede asumir “la catástrofe”. ¿Y qué es la catástrofe? Es una cosa a la que Thomas Mann llamaba “la bestia”. Thomas Mann se daba cuenta que en una de las sociedades más culturales y evolucionadas del momento, que era la sociedad alemana de la República de Weimar, la sociedad que salió de la primera guerra mundial, toda esa cultura, toda esa civilización, no servía de nada. Y lo que mandaba era la bestia, así es como llamaba al nazismo.

Y a la bestia le importaba un pepino cambiar la ley, es decir, con las mismas leyes de la República de Weimar los jueces tenían un comportamiento xenófobo, discriminatorio, opresor y nazi. Era indiferente. Todo esto con un reflejo en la justicia democrática y en las instituciones de justicia que amparadas en las mismas leyes democráticas dentro del régimen nazi eran capaces de actuar como criminales y como asesinos.

El concepto de postmodernidad es un concepto en el que Europa sencillamente es incapaz de analizar de una manera histórica sus procesos evolutivos. Así de claro. No hay una capacidad de comprender todo esto. De hecho ahora para empezar a hablar de los distintos modelos de justicia verán que voy a partir de esquemas históricos porqué dentro de la modernidad no hay manera de explicar todo esto. Y la postmodernidad por lo que nos interesa a nosotros ahora se basa en otro concepto muy importante que se llama la postverdad, y la postverdad se basa en otro concepto que yo he alimentado bastante en charlas y artículos que es el postderecho. El postderecho es el juicio farsa, el juicio que ahora se celebra en el tribunal supremo. Este juicio se basa en la postverdad y la postmodernidad.

El Sr. Epidio ens posa un exemple d’utilització de la postveritat en l’afer de la crisi financera i bancaria espanyola. Escolteu-lo a partir del minut 9 i 20 segons.

La Justicia cosmética debe ser explicada claramente para separarla de la Justicia autentica, autoritaria o democrática. Porqué los sistemas autoritarios tienen justicia, son aparatos judiciales, funcionan con sus criterios y pueden ser buenos o malos, pero son auténticos, es decir, el sistema judicial de franco era mejor que el de ahora porqué se sabía lo que había, el Top era un tribunal fascista. Había una justicia que funcionaba en el ámbito laboral, la justicia protegía a los trabajadores, tenían unos magistrados especiales. Una justicia muy despreciable, desde mi punto de vista porqué era la justicia de un régimen fascista y autoritario pero digo que comparada con la de hoy era mejor.

La justicia española es suficientemente adulterada y falsa para que se pueda mostrar en un juicio ante el mundo como el que estamos viendo hoy en día. Se ha rodeado de una escenografía que yo llamo cosmética que le da una cierta apariencia de justicia. En sus estructuras fundamentales no cumple un principio democrático. Por ejemplo, en el ámbito penal comprobamos en el día a día como la fiscalía no pone en marcha debidamente los mecanismos de la acusación y para algunos se halla muy próxima a la comisión de un delito que está contemplado en el código penal que es el 408 que es el delito de no perseguir delitos. No se persigue en España y todavía no se ha condenado ningún fiscal por este motivo.

El primer aspecto para definir un sistema judicial es como se llega a ser juez: esto me parece fundamental. ¿Cómo va a ingresar en la carrera judicial los que van a ser jueces? ¡Hombre, esto es fundamental! ¿De qué me sirve todo el esquema normativo que voy a montar si después sucede de forma que el que quien los nombra es quien los controla?

En los estados democráticos auténticos los jueces vienen de la comunidad, por esto el derecho en el ámbito anglosajón se llama derecho “common law”, de la comunidad, de la base. Es un derecho donde se sabe perfectamente que el mantenimiento de la paz social depende de que una parte de los poderes del estado como el poder judicial resuelva de una manera digna, independiente, adecuada, consistente, los conflictos diarios entre los particulares o entre los particulares y las instituciones públicas. La forma de resolución de estos conflictos tiene que ser mediante jueces de la comunidad.

El poder judicial tiene que tener tres características fundamentales, tiene que dar lugar a una objetividad que esté por encima de todo, tiene que dar lugar, no solamente a una independencia radical sino a una independencia aparente. Además es fundamental entender qué quiere decir, desde este país y esta cultura, la argumentación jurídica. Qué papel juega la racionalidad, qué papel juega la argumentación y la sucesión del “fair play”, el juego limpio estricto a unas reglas del juego.

La monarquía no es algo que defina si la justicia es o no democrática, en fin, hay países como Holanda o como Gran Bretaña que tienen una de las justicias más independientes del mundo. La justicia holandesa y británica están entre las “top” cinco del mundo, y hay otros países que son repúblicas, como nueva Zelanda, que tiene la justicia más independiente de todo el mundo.
Sobre el paper del rey español:

Dijo el monarca que la legalidad está por encima de la democracia, vino a decir que la democracia no puede estar por encima de la legalidad. A ver, como que la democracia… la democracia es la fuente, el sistema antes de que sea legal es democrático ¡No, no, la democracia está por encima de la ley! O mejor dicho, no cabe interpretar la ley en un sistema democrático contra la misma democracia. En el momento que haces esto te has salido del sistema, es como coger un soplete y cargarte la línea de flotación de la nave, el barco se hunde.

El caso es que cuando una justicia vive en un sistema donde la democracia no está por encima de la ley, automáticamente se mete en lo que nosotros llamamos en la historia europea, el estado policía. El estado policía es un estado que nace entre Francia, Bélgica y Alemania, muy anclado dentro del imperialismo de los Federicos en Alemania y que cumple con el estado de derecho pero con un protagonismo fundamental del gobierno desde un marco policial y represivo. Y este estado no está inmerso dentro de una democracia, por tanto, ya está. Este es el sistema que se adopta en los estados fascistas. Esto es lo que está pasando aquí ahora. Hay un aparato judicial que cumple los requisitos básicos pero que en el fondo está sacudiendo todos los cimientos de un régimen justo y democrático. Es imposible mantener algo así. No se sostiene y a la larga o te decantas claramente hacia una dictadura o tienes que hacer un cambio fundamental hacia la democracia y reinterpretar todo el sistema.

Estos sistemas de justicia cosmética caen en esta trampa y en este sentido ya puedo entender lo que plantea el monarca. Hasta el punto de que en la Constitución Española la justicia se dicta en nombre del Rey. ¡Del Rey! ¡Vaya tela! ¡Del Rey! Y para que quiere él que yo… fíjense, yo habré hecho más de 8000 sentencias en nombre del Rey, qué necesidad … si las hago en nombre del rey le estoy comprometiendo ¿no? La justicia se da en nombre del pueblo ¿No? De la gente que me coloca ahí, que me permite dictar las sentencias y que me paga por ello… Suena a que la Constitución no termina de arriesgarse a montar un sistema democrático auténtico, por tanto, con un poder judicial diferenciado mínimamente de los otros poderes del estado.

El caso es que Lesmes nos dijo perfectamente que es el poder judicial en España. Le preguntaron un día como controlaba a los jueces. ¿Os imagináis que un tío en estados Unidos va a un cierto rango del supremo y le pregunta como controla a los jueces? ¿Te crees que iba a contestar eso? ¡Pues aquí Lesmes contestó! Pero en plan guay. I dijo, con el palo y la zanahoria. De verdad, está publicado. El palo se sabe perfectamente qué es, aquí en Catalunya lo sabéis perfectamente. Pero, la zanahoria, ¿Qué es la zanahoria? ¿Les das algo que no se sabe que es? Yo no sé qué es la zanahoria, pero si es que yo le tengo reservado algo…si se porta bien, esto es una prevaricación sistemática y masiva.

No sé si con esto os he dado algunas pistas de los distintos modos que hay de montar un sistema judicial. En España existe un poder judicial porqué hay jueces, magistrados y un montón de palacios donde pone Palacio de Justicia, algunos con algunas letras caídas y tal, pero bueno, no existe hoy una justicia democrática ni ha existido nunca, por tanto, sería bueno que nos diéramos cuenta de que en un Estado donde no existe justicia se está generando la mayor posibilidad de conflicto que hay porque nadie está obligado a vivir en un Estado opresor y si un estado no tiene un aparato judicial mínimamente decente puede pasar a ser un estado opresor en cualquier momento.
Transcrit per Alfons Carreras

Opinió: "Completament d’acord amb el teu escrit, Teresa", per David Calabuig

Comentari suggerit per un escrit de la Teresa Calveras en aquest blog:

El dissabte, a la capital del seu regne, vàreu (vàrem) tornar a donar una lliçó al món. Les imatges parlen per si soles (encara que això avui en dia i per a molts espanyols, no signifiqui gran cosa). Gratitud i admiració és el que molts sentíem mentre, emocionats, seguíem la retransmissió de TV3 (a la resta de canals, silenci i negació de la realitat absoluts).

Completament d’acord amb la teva carta. Molta gent no hi era el dissabte a Madrid, començant per la batllessa. Les “esquerres tradicionals” s’han transformat en “dretes pseudo progressistes”. Perquè...una ideologia que no impulsi canvis disruptius de la societat, canvis de veritat...es pot definir com d’esquerres? Ja no parlo només del dret d’autodeterminació.


Una esquerra que no es qüestioni la monarquia, l’església/religió, l’exèrcit, el monopoli energètic, l’ús i el paper dels mitjans de comunicació, els models d’ensenyament, laborals, de mobilitat i transport privats, el consumisme, l’obsolescència programada, el control demogràfic, les polítiques de producció agràries, mediambientals, etc...Té sentit? Potser aquesta “nova esquerra incipient” que esmentes és, tal vegada, l’única esquerra que existeix a Espanya. Sense cap pes ni possibilitats d’arribar a governar. Marginal i també silenciada. Els desitjo molta sort, però no els podem esperar. 

David Calabuig

HGxInd

dijous, 21 de març del 2019

OPINIÓ: "Madrid, alguns hi havien de ser però no van venir", per Teresa Calveras

Les esquerres tradicionals, no recolzen l’independentisme per motius electoralistes, no ideològics.

La ideologia no guia les tries electorals dels votants. Hem vist que en eleccions successives, els votants d’un mateix districte Barceloní passaven de votar En Comú Podem a votar Ciutadans dues formacions que es troben a extrems oposats de les opcions polítiques del país. Hi ha qui vota tenint en compte millores socials que consideren necessàries però altres només es refien d’uns eslògans fets amb més o menys gracia o fins i tot es guien per l’aparent simpatia o l’aspecte físic dels candidats. Ben frívol tot plegat.

Vivim en un país amb molt poca cultura política i no s’ha fet res per solucionar aquest dèficit, no s’ha portat a terme cap debat generalitzat sobre els principals problemes que té Espanya, s’han amagat els conflictes sota un triomfalisme que no té cap base real i s’ha actuat de manera irresponsable atiant l’odi contra l’independentisme, amb mentides, manipulant la premsa i amagant la realitat de Catalunya a tot el territori espanyol.

En aquests moments els partits d’esquerres no s’atreveixen a defensar el dret a decidir per por, perquè pensen que fent-ho perdrien vots i és ben possible que passés això. Però no s’adonen que el que està passant ara és que la seva actitud els condemna a la més absoluta irrellevància; no hi són quan haurien de mostrar una postura clara i conseqüent davant el principal problema que té Espanya i deixen que l’alternativa a l’independentisme sigui l’extrema dreta.

A la manifestació de Madrid es van veure dues coses. Una que els únics que es mostraven contraris a l’autodeterminació cantaven el “Cara al sol”. No hi ha res més, ni alternatives raonades i serioses , ni discussió, ni debat. Confrontació estèril per una banda i absentisme vergonyant per una altra.

També va quedar clar que, encara que incipient, està apareixent una nova esquerra a Espanya, una nova esquerra que, quan creixi, haurà de portar a terme els canvis que no es van fer amb la transició.

"No vaig entendre..."

Avui en Vicent Partal publica un editorial que interpel·la tothom. 

Punyent, posa el dit a la nafra.




"... És evident que aquest afer del llaç al balcó de Palau no és el més greu que hem hagut de suportar ni el més important ni determinant –en això ens posaríem d'acord fàcilment

No vaig entendre, per exemple, aquella obsessió de fer un govern efectiu que, a part de propiciar un repartiment generós de càrrecs, no ha servit per a res més.

No vaig entendre que la CUP no fos capaç de veure que investir Jordi Turull hores abans d'entrar a la presó era la denúncia del règim més poderosa possible.

No vaig entendre després que el president Puigdemont convertís la commemoració del Primer d'Octubre en un acte partidista, relegant i probablement matant per sempre el Consell de la República, que era l'eina més potent que teníem i podíem imaginar. I no entenc per què el tenen paralitzat el Consell, per quina raó, els uns i els altres, i se'l miren com si fos un artefacte explosiu al qual val més no acostar-se. No he entès les càrregues dels Mossos ni per què no cessen d'identificar independentistes mentre deixen campar com volen els escamots feixistes, una nit i una altra i encara una altra. 

No vaig entendre en cap moment l'obsessió dels presos amb la hipotètica violència que es podia produir el 21-D a Barcelona, arran de la visita de Pedro Sánchez, com si això els importàs més que no la protesta mateix. O els intents repetits d'apuntalar en el poder com fos el dirigent de l'únic partit, el PSOE, que era imprescindible per a decretar el 155 i engarjolar-los a ells. No entenc per què companys de cel·la no poden ser companys de llista. No entenc per què uns fan vaga de fam i uns altres no. Ni per què quan uns fan vaga de fam uns altres filtren una fotografia, com si això fos una competició de flaixos. Ni per què s'acaba la vaga. De fet no entenc, i com més avança el judici menys ho entenc encara, ni tan sols per quin motiu es van lliurar als tribunals espanyols si acabaven de proclamar la independència. No entenc l'obsessió que tenen contra la unitat, exacerbada pels fets de l'octubre i que ha esdevingut una autèntica fòbia per part d'ERC, ni com és que els dirigents d'aquest partit diuen cada dia coses que no quadren amb allò que van votar els seus militants com a proposta política després de les eleccions del 21-D. I no cal ni dir que ja estic més que perdut en l'espectacle –no sabria definir-ho de cap més manera–, organitzat entorn del PDECat, la Crida, Junts per la República, Junts per Catalunya i no sé si em deixe ningú més.

No vaig entendre tampoc la picabaralla dins la CUP sobre si presentar-se o no, en un moment com aquest, i no sé, sincerament, què fan els de Primàries per Barcelona. No entenc per quin motiu Junqueras veta Puigdemont a les europees o quan Arnaldo Otegi li proposa un front ampli, ni sé per quina raó ara hauran d'enfrontar-se tots dos, cara a cara, i convertir les eleccions en un fratricidi que a Espanya es miraran amb plaer. ..."

Llegiu l'editorial sencer

dimecres, 20 de març del 2019

Convocatòria en suport a les preses polítiques i exiliades

Aquest dissabte, 23 de març, farà un any que Carme Forcadell, expresidenta de l'Assemblea, està empresonada. Per això, en el marc «Cap dona en l'oblit», ens trobarem al Born de Barcelona a les 12 del migdia per fer un acte de reconeixement i suport a les preses, exiliades i represaliades polítiques.

A la tarda, a les 17 h, sortirem a manifestar-nos per denunciar l’auge de l’extrema dreta. Ho farem de la mà de moltes altres entitats, més de 195, d’entre les quals l’Assemblea Nacional catalana, agrupades sota el paraigua d’Unitat contra el feixisme i el racisme. La mobilització serà a Barcelona i començarà a Jardinets de Gràcia, baixarà pel passeig de Gràcia i acabarà a la Gran Via.



A més, l’Assemblea també dóna suport a la manifestació de diumenge en favor dels joves d’Altsasu, convocada pels seus familiars, que recorrerà els carrers d’aquesta població navarresa. Serà el 24 de març, a les 12 h, a l’avinguda Pamplona d’Altsasu. Hi ha diverses territorials que organitzen autocars, pots consultar la llista de territorials en aquest enllaç.

#23MOmplimElBorn
#MakeaMove
#CapALaIndependència

dimarts, 19 de març del 2019

La fira de consum

El passat 16 de març vam celebrar la Fira del consum responsable al Parc de les Rieres d'Horta.

Durant la jornada ens vam poder informar de les alternatives que en aquest moment per obtenir serveis mes respectuosos amb el medi ambient, amb els valors ètics i amb el país. 

Experts i professionals d'energia, tecnologies i finances van ser a la nostra disposició per a facilitar-nos informació, resoldre dubtes i facilitar procediments de contractació.

Aquí us en presentem algunes imatges

divendres, 15 de març del 2019

Informacions per a la manifestació de dissabte a Madrid

Per aconseguir que la manifestació de dissabte sigui un èxit aclaparador, us facilitem informació de servei i recomanacions bàsiques: Si veniu en cotxe, heu de saber que...

Hi ha aparcaments dissuasius per accedir a Madrid. Els podeu consultar aquí.
També hi ha altres aparcaments públics que podreu utilitzar (no accessibles per a persones amb mobilitat reduïda) al carrer Hiedra, 26; a l’avinguda Portugal, 155; a l’avinguda Arcentales, 37. Els podeu consultar a la postal adjunta.



Si veniu amb autocar:

Hi haurà tres zones d’aparcament. A (passeig de la Castellana), B (carrer Alfonso XII i Alcalá) i C (carrer Méndez Álvaro). Podeu consultar-ne els detalls a la postal adjunta.

Si encara no teniu plaça i voleu anar a Madrid, sou a temps de contactar amb la vostra territorial. Si ho preferiu, podeu reservar les últimes places a la seu nacional de l’Assemblea (carrer de la Marina, 315, Barcelona), telefònicament al 93 655 82 13 o per correu electrònic a autocars@abc4events.es.
Repasseu i tingueu clares les hores de sortida cap a Madrid i de retorn cap a Catalunya, així com el lloc de trobada. Desplaceu-vos amb temps suficient.

Si veniu en autocaravana...

L’Ajuntament de Madrid informa d’una zona recomanada on poden aparcar autocaravanes i vehicles similars, situada a tocar de la carretera de Villaverde a Vallecas. Més informació, aquí.

Quan sigueu a Madrid, us fem tot un seguit de recomanacions:

Arribeu a la manifestació a les 17.30 h. Volem que sigui un èxit, cal organitzar-nos bé.

Cal que anem omplint l’espai. Per tant, aneu-vos repartint des d’Atocha fins a Neptuno.

A les 18 h començarà la manifestació. Hi haurà un acte final quan la capçalera hagi arribat al final de la manifestació. Aquest acte durarà una hora, i hi haurà parlaments i música.

L’escenari s’ubicarà a la plaça Cibeles, cruïlla amb Alcalá.

A la dreta de l’escenari hi haurà la zona de capacitats diverses amb una pantalla per seguir l’acte.

Aneu ben equipats: aigua, menjar, calçat còmode i porteu tot allò que cregueu que pugueu necessitar. El mòbil carregat, i si teniu bateries externes, porteu-les.

En cas d’incidència o emergència, truqueu el 112, dirigiu-vos a l’escenari o contacteu amb els organitzadors o el voluntariat.

Si es perd un infant, dirigiu-vos a l’escenari o aviseu a l’organització o el voluntariat. 


Per a consultes legals, podeu trucar al 615 11 07 94. I per a consultes legals i assistència legal podeu trucar al 698 21 59 51 (Juristes per la República). Tingueu en compte que aquests telèfons només seran operatius en cas de necessitat durant l’anada, l’estada i la tornada de la manifestació de Madrid.

Com sempre, ens manifestarem amb civisme i en positiu, i no caurem en cap provocació. Convertirem la manifestació d’aquest dissabte en un clam a favor del dret a l’autodeterminació!


Assemblea Nacional Catalana

dijous, 14 de març del 2019

Cròniques colonials (X). Manuel de Pedrolo

Context
  • 14 març. Manifestació a Barcelona contra la LOAPA. Hi assisteixen 300.000 persones. El bloc independentista, minoritari, anava presidit per una pancarta única amb el lema «Independència». Privats de llibertat durant un mes sis dels portadors de la pancarta. Campanya ‘Jo també hi era’.
  • 11 de setembre. L’acte independentista de la Diada de 1982 aplega deu mil persones al Fossar. El míting independentista va ser possible gràcies a les signatures de Pere Quart i Manuel de Pedrolo que demanaren l’autorització al Govern Civil de Barcelona ja que els organitzadors de l’acte de l’any anterior havien estat fortament multats pel governador civil Jorge Fernández Díaz.
  • Aprovació de la LOAPA.
Article publicat a Diario de Barcelona el 27 de gener de 1982.
  
Hi ha moments i situacions en les quals seria imperdonable no distingir entre arguments bruts i arguments nets. Aquests darrers són aquells, que avalats per la realitat, tenen prou coherència interna per no caure en arbitrarietats ni contradiccions, mentre els primers s’inscriuen en allò que podríem dir les raons del mal pagador afeccionat a capgirar a favor seu una lògica l’ús correcte de la qual bé exigeix als altres. Observo aquesta manera de procedir en molts que de tant en tant ens acusen de fer o de voler fer allò que nosaltres retrèiem al franquismes: imposar una llengua als qui en tenen una altra. No cal recordar el galdós Manifiesto d’una colla d’intel·lectuals; sovint se’n troben ressons a les cartes que dels seus lectors publiquen els diaris, en alguns programes radiofònics, en articles, declaracions, actes públics i d’altres de relativament privats. En aquestes ocasions sempre criden l’atenció dues coses: la primera que, en fer l’acusació, es venen obligats a reconèixer plenament l’existència d’una cultura que abans preferien ignorar i a favor de la qual no van dir ni una paraula ni esbossaren cap gest protector quan era cruelment perseguida, una abstinència que, pel cap baix, és força suspecta en persones que pretenen ser justes i enemigues de coercions. L’altra, l’ús curiós que es fa del mot “imposició” en aplicar-lo a dues accions antagòniques: a la de la dictadura feixista que obligava a un poble a servir-se públicament, en el seu terrer, d’una llengua que no era la seva i la d’aquest mateix poble que, en el seu territori, reivindica el dret d’emprar únicament la seva parla i d’ésser-hi entès per tothom que vingut d’on vingui, s’hi instal·la. No és pas diferent d’allò que han fet sempre i continuen fent avui els castellans perquè a hores d’ara bé ens cal expressar-nos en aquell idioma sempre que ens trobem, ni que sigui de pas, en terres castellanoparlants. I no en protestem pas com d’una imposició, puix que sempre és el foraster qui s’ha d’adaptar, i ningú no està obligat a saber llengües estrangeres si no es mou de casa. Ells, però, sí que volen fer-nos creure que els imposem el nostre llenguatge si procedim, aquí, d’acord amb unes normes que, a la seva comunitat, ens fan respectar i que els catalans acatem sense reserva.

L’excusa amb què ens surten és que nosaltres sabem el castellà, però en avançar-la obliden, d’una banda, que saber d’altres llengües, apreses per imposició o voluntàriament, no priva que només una, la catalana, sigui la nostra. I si ells volen retenir la seva i no tolerarien que en el seu poble se n’hi introduís una altra, què els fa pensar que nosaltres som diferents? La nostra “espanyolitat”, potser com es repeteix sovint? És que no veuen que, en apuntar-la com una raó ens la neguen? Per què: quina potser aquesta espanyolitat que  ens dona menys drets que a ells i facilita, gràcies a l’oficialitat dels castellà arreu de l’Estat, la desaparició progressiva del català i de les altres llengües demogràficament minoritàries? Com pot entendre’s una espanyolitat que perjudica uns espanyols en desposseir-los de la seva cultura a benefici d’uns altres espanyols que estenen la que tenen mitjançant una ocupació, guerrera o pacífica, però sempre impositiva?

Abunden en aquests torts fets a la coherència, tots aquells que, a través de diaris, llibres i publicacions diverses ens presenten com a imatge del català autèntic, del català fidel a la seva terra i a la seva cultura, uns homes que, com a castellans, serien execrats pels seus valedors d’ara, puix que Castella, com qualsevol altre poble, no es mostra pas tendra amb les persones que l’abandonen, i no vull pas dir físicament. Inesperadament, allò que en els catalans seria defecte, en nosaltres és virtut, i a la inversa. El “bon castellà” ha estat sempre disposat a defensar la independència del seu país, a no tolerar que se’l sotmeti al jou de ningú, a fer valer l’excel·lència, i no cal dir la suficiència en tots els ordres, del seu llenguatge únic, a enaltir la seva història i a respectar uns valors espirituals tinguts per castellans. El “bon català”, en canvi, cal que negui la integritat del seu país, que accepti el trossejament que se n’ha fet i que sigui escarnida la unitat del seu idioma en distingir-li “modalidades”; cal que vegi la seva terra com unes províncies de la “nació” que li regateja els drets més elementals i n’espera obediència... el català botifler és l’ideal del periodista, de l’escriptor, del polític de la metròpoli que, a casa seva, menysprearia un personatge equivalent. És a dir, en el fons del fons potser menysprea aquesta mena de català que exalta, perquè és ell, aquest personatge, qui fa una bona part de la feina bruta per interès, per feblesa, per desorientació, per qualsevol motiu que no té res a veure amb un ver recobrament de la comunitat a la qual pertany. És el prototipus de tan lloat partidari d’una catalanismo bien entendido no n’hem sentit a parlar mai; si, però, de patriotismo que, com és natural, només entenen d’una manera, la de l’home que no s’acontenta amb conservar, com diuen, unes arrels, sinó que des d’elles treu lluc i el fa florir segons l’espècie d’arbre que és. A Castella els pomers fan pomes, com els pertoca, però es pretén que, entre nosaltres, els bons exemplars facin peres o albercocs. I els altres... els altres pobres d’ells si malden fruitar conforme a la seva naturalesa!


Manuel de Pedrolo 


Article anterior
Article següent

dilluns, 11 de març del 2019

Butlletí HGxInd numero 2

Consum estratègic

En el marc de les accions destinades a donar efectivitat real a la proclamació de la República, l’Assemblea Nacional Catalana ha iniciat la campanya “Consum estratègic”. Consum estratègic vol posar en pràctica la teoria de l’economia del bé comú, teoria que pretén canviar la manera de mesurar l’economia, substituint els paràmetres de la mesura del benefici estrictament monetari per paràmetres que mesurin la utilitat social de la producció i consum de productes i serveis.

L’economia del bé comú teoritza que indicadors econòmics com el Producte Interior Brut (PIB) no mesuren factors com la qualitat democràtica d’un país, el repartiment de la riquesa o la igualtat de la dona a la societat, de la mateixa manera com a l’hora de mesurar el creixement d’una empresa no es té en compte la qualitat de les condicions laborals dels treballadors i les treballadores o l’impacte que l’activitat genera al medi ambient...

...

Cliqueu aquí per a llegir el butlletí sencer
També el podeu trobar al nostre web

dijous, 7 de març del 2019

Un model energètic per a la República

El dia 28 de febrer en Josep Puig, doctor enginyer industrial,va pronunciar una xerrada a la biblioteca de Can Mariner d'Horta. El company Alfons Carreras ens n'ha fet un resum.

Què és l'energia

És evident que sense l’energia en aquest planeta la vida no existiria. Com a éssers vius som transformadors d’energia. Captem energia de l'entorn i la transformem. Els humans som els únics que vàrem aprendre a fer i dominar el foc. El control sobre el foc és la clau per entendre el que avui entenem per energia. A força de fer servir el foc i altres fonts d’energia els humans hem anat transformant el nostre entorn fins a arribar a les grans concentracions urbanes d’avui. Però l’ús del foc pot tenir conseqüències no volgudes, pensem per exemple en un llumí: pot servir per encendre la llenya i escalfar-nos i també per cremar un bosc sencer.

Si pensem en els inicis de l'era de la industrialització veurem que es cremava molt de carbó i això ha tingut moltes conseqüències negatives per a l’aire de les ciutats com el famós “smog” Londinenc que va matar moltes persones.

Actualment cremem combustibles fòssils, derivats del petroli, i en cremar-los retornem a l'atmosfera el carboni en forma de CO2 responsable de l'efecte hivernacle. Avui dia les concentracions de CO2 a l’atmosfera són tan altes o més que en anteriors períodes glacials. Estem fent un experiment del qual no en coneixem què se'n pot derivar.

Quin problema tenim? Doncs que sempre hem disposat d’energia a força de cremar, primer la llenya i actualment el petroli, gas i materials radioactius com l’urani. Ara ens trobem amb tres problemes, l’escalfament de l’atmosfera, la contaminació i la dependència econòmica dels països que no tenim matèries primeres per cremar.

Un dels primers que va reflexionar sobre la idea de l'energia va ser un poeta anglès, William Blake, (1757-1827) que va escriure el poema “Matrimoni entre el cel i la Terra” en el que hi ha una frase que diu: “L’energia és el delit etern”.

Durant el segle dinou i vint els científics establiren les lleis que regeixen el comportament de l’energia, especialment importants foren Sadi Carnot i Rudolf Clausius, considerats els pares de la termodinàmica.

Avui dia estem habituats a relacionar les fonts d'energia exclusivament amb els combustibles fòssils però ja sabem que hi ha uns límits ecològics i uns límits de disponibilitat d’aquestes fonts d’energia.

Les possibilitats de l'ús de l'energia va molt mś enllà. L’energia ens envolta i avui dia comencem a fixar-nos en altres fluxos energètics, especialment en els anomenats fluxos biosfèrics, sol, vent, aigua, escalfor de la terra, etc. Mentre al segle XX hem desenvolupat una economia extractiva amb resultats i rendiments paupèrrims ens cal anar cap a una actitud cooperativa amb la natura. Ens cal un canvi de mentalitat.

Els mites


El mite de l’escassetat

Ens diuen que patim una carestia de recursos energètics.



Si ens fixem en la imatge, la quantitat d’energia que arriba anualment del sol a la superfície de la terra supera la quantitat d’energia emmagatzemada en tots els dipòsits coneguts de recursos derivats del petroli i de l’urani. On és, per tant, la crisi energètica? El que ens cal és canviar profundament la nostra mentalitat sobre aquest tema.

El mite del consum: ens diuen i ens creiem que som consumidors d’energia.

La societat de consum ens ha fet creure que consumin energia igual que ho fem amb altres objectes. Els humans no consumim sinó que transformem l’energia. La ciència ja ens ho diu: l’energia ni es crea ni es destrueix senzillament es transforma. El petroli, la gasolina el gas i tots els combustibles no són energia, són materials dels quals obtenim l’energia quan els cremem. I en el cas dels combustibles fòssils els convertim amb treball i en productes contaminants que afecten l’atmosfera terrestre i la nostra qualitat de vida.


El mite de la vida còmoda: ens diuen que per viure bé
cal consumir molta energia. Aquest mite queda desmuntat veient les gràfiques que relacionen el Producte Interior Brut per càpita en relació al consum d’energia per càpita de diversos països. A igualtat de PIB/càpita el consum d’energia és molt diferent segons països.
 

L'energia a casa nostra

L’any 1979 ja hi havia grups que parlaven d'utilitzar les energies renovables. L'any 1982 es publicà a la revista Ciència un article que demostrava que Catalunya podia ser totalment autònoma energèticament. En aquell moment els estaments polítics de casa nostra poc cas en varen fer.

Posteriorment, a l’època del tripartit es va fer un encàrrec des de Vicepresidència a l’empresa Ecofit per estudiar la possibilitat de tancar les centrals nuclears de Catalunya, que amb quasi 40 anys de funcionament ja representaven un risc pel seu envelliment. L’objectiu era estudiar si es podia substituir l’energia produïda per una de les centrals amb el 50% de cogeneració (centrals que generen electricitat i energia tèrmica) i l’altre 50% amb energies renovables amb l’objectiu de complir amb les directives europees del 50/50. L’assoliment d’aquest objectiu es projectava en l’horitzó del 2020. A partir del 2020 s’hauria d’anar substituint un 12% anual de cogeneració per renovables de tal manera que aproximadament el 2030 s’assoliria l’objectiu d'autonomia energètica.

Faré, aquí, un incís, per donar algunes raons del perquè cal tancar les centrals nuclears. En primer lloc la matèria primera s’extreu deVídeo de la conferència mines en països com el Níger o Austràlia en unes condicions laborals i ecològiques diguem que no molt correctes. Anualment cal extreure 1 milió de tones de mineral d’urani per a obtenir-ne el combustible i alimentar les centrals nuclears que tenim Catalunya. En segon lloc cal tenir molt en compte que els residus que generen són un llast enorme per a les futures generacions.

Anem a veure ara quin és el balanç energètic a Catalunya. Desgraciadament l’institut que fa aquestes estudis, l’ICAEN que depèn de la Generalitat, no els porta gaire al dia (l’últim estudi que tenim és el del any 2014). Importem l’equivalent a 23 milions de tones de petroli. Tres d’aquests 23 milions van a fabricació de derivats del petroli (com ara plàstics i pesticides). Dels 20 milions restants només n’aprofitem 13 milions, un 65%. Perdem la resta per ineficiències del sistema. Tenim per tant dos grans problemes: una dependència del exterior del 93% i un sistema ineficient amb un rendiment del 64%.

Veieu: Balanç energètic de Catalunya

En els últims temps sembla que les coses comencen a canviar i des de el Govern de JxSÍ es va fer el Pacte Nacional per la Transició Energètica que té com objectiu mobilitzar la opinió pública i actuar per aconseguir al 2050 a Catalunya un sistema energètic utilitzant totalment energies renovables. També és important la "Llei de canvi climàtic" aprovada el juliol del 2017 que regula com fer la reducció d’emissions de CO2 per arribar a ser zero al any 2050.

Tant el Pacte nacional com la Llei representen dos reptes enormes que sembla que finalment el Govern s’atreveix a encarar.


Com és el mercat Espanyol del qual en formem part?
A Espanya es van acabar els monopolis verticals de les empreses energètiques per l’obligació de seguir una directiva europea que obligava a liberalitzar el sector. Així es va passar de tenir empreses monopolistes que generaven, distribuïen, transportaven i comercialitzaven energia a un mercat en el que hi ha llibertat per crear empreses que generin energia i la comercialitzin i es manté el monopoli en la distribució i transport (Red Eléctrica Española)

La Llei espanyola que regulava aquesta transformació tenia tres objectius: obtenir guanys en eficiència i poder reduir preus, millorar la qualitat del servei i augmentar la competitivitat. Algú ha vist alguna d’aquestes millores especialment en els preus?

Empreses com Iberdrola es varen dividir en varies per poder seguir controlant cada una de les parts. Hi ha hagut una desregulació però no una liberalització. En el terreny de la generació ja es veu clar que les empeses de sempre no tenen cap dificultat per a instal·lar generadors eòlics o plaques solars, però si això ho volen fer els ciutadans es troben en tota mena de traves burocràtiques.


El Model energètic que volem

En primer lloc cal preguntar-se, qui ha de decidir quin model aplicar? Fins ara les decisions s’han pres des de les grans empreses. Cal que els ciutadans puguin decidir sobre aquest tema? Si el que volem es construir una República és evident que la resposta ha de ser sí.

Les tres preguntes que ens hem de fer per determinar quin model energètic volem serien les següents:

  • Quanta energia necessitem per viure dignament?
  • Quines tecnologies cal aplicar?
  • Qui ha de controlar el sistema?

En el model actual
les respostes són obvies.

  • Quanta energia? Tota la que vulguis mentre la puguis pagar.
  • Quines tecnologies? Macro tecnologies: centrals elèctriques, centrals de carbó, centrals nuclears, etc.
  • Qui ho controla? Els quatre de sempre!

Amb la utilització de sistemes d’energia renovable quines són les respostes?
  • Quanta energia? Doncs cal pensar a tenir sistemes altament eficients i no malbaratar-la. I una manera de ser eficients és evitar al màxim les transformacions i el transport. Generar-la el més a prop del lloc on es consumirà.
  • Amb quina Tecnologia? Les més senzilles, directes i comprensibles. Ara no sabem res, només entenem el On OFF dels aparells i no som conscients de què hi ha darrera d’aquesta acció. Hem de passar de l’era del foc a l’era dels fluxos. Quan els raigs del sol, fluix solar, arriben a la Terra aquesta s’escalfa. Si interposem una placa solar aprofitem el flux per fer un treball, produir electricitat o escalfar aigua, i després aquesta escalfor torna a la Terra de manera que l’únic que fem és retardar el procés sense causar cap desequilibri a la natura. Per aprofitar els fluxos energètics naturals tenim moltes tecnologies: solar, geotèrmica, eòlica, biomassa, hidràulica i moltes més.
  • Qui ha de controlar? Anirem cap a sistemes descentralitzats on els propietaris seran els mateixos usuaris.
En el model actual les respostes són òbvies:

Quanta energia necessitem? Tota la que vulguem mentre la puguem pagar. Cal pensar en tenir sistemes altament eficients i no malbaratar-la. I una manera de ser eficients és evitar al màxim les transformacions i el transport. Generar-la tan a prop com es pugui del lloc de consum.
  • Quina Tecnologia? Les més senzilles, directes i comprensibles. Ara no sabem res, només entenem el "On/FF" dels aparells i no som conscients de què hi ha darrere d’aquesta acció. Hem de passar de l’era del foc a l’era dels fluxes. Quan els raigs del sol arriben a la terra, aquesta s’escalfa. Si interposem una placa solar aprofitem el fluix energètic per fer un treball, produir electricitat o escalfar aigua, i després aquest flux torna a la terra de manera que l’únic que fem és retardar el procés sense causar cap desequilibri a la natura. Per aprofitar els fluixos energètics naturals tenim moltes tecnologies: solar, geotèrmica, eòlica, biomassa, hidràulica i moltes més.
  • Qui ha de controlar? Anirem cap a sistemes descentralitzats on els propietaris seran els mateixos usuaris. Per il·lustrar que això no és una utopia explicaré alguns exemples actuals on això ja és així;
    1. Sacramento. Califòrnia. L’empresa SMUD proveeix serveis d’energia als ciutadans que a l'hora són propietaris de l’empresa.
    2. A Catalunya des de fa un any funciona un projecte eòlic de propietat compartida. És el primer projecte d’aquesta naturalesa finançat per aportacions individuals que van de grans xifres fins a molt petites.
    3. A Alemanya hi ha actualment una competició entre territoris, impulsada per els mateixos ciutadans, per veure quin d’ells arriba primer a disposar d'energia amb tecnologies cent per cent renovables. El govern Alemany hi posa facilitats, tot al contrari que aquí on per obtenir el permís de l’administració per instal·lar el molí del projecte “viuredelaire” es van trigar quatre anys!
    4. A Dinamarca també hi ha una gran tradició democràtica en els temes energètics. Ja els anys 70 hi va haver una oposició molt forta a les centrals nuclears. L'any 1985 el govern va decidir no instal·lar-ne més. A principis del segle xx, com que el país és molt pla i no podien disposar d’energia hidràulica varen desenvolupar molins de vent petits per tenir electricitat als nuclis de poca població. Així és que el que va començar un ferrer de poble fa anys s´ha convertit en una de les multinacionals més importants del món especialitzada en energia eòlica. Paisatges com aquest amb infinitud de molins seran rebutjats si la gent no hi participa. Si la gent i els pobles en són els propietaris i els usuaris seran benvinguts i acceptats, perquè un altre dels avantatges de que sigui la gent qui prengui la iniciativa és que la riquesa es queda al entorn.
Em de voler un futur pels nostres nets lliure de CO2 , lliure de radioactivitat, amb l’energia que ens permeti viure dignament i amb el poder per la gent. 
-----------------------------------------

Materials de consulta i per a saber-ne més:




  • Jose Goldemberg, Energy: What Everyone Needs to Know, Oxford University Press, 2012

  • Josep Puig i Boix, Les energies netes, Editorial Barcanova, 1993


    Anima’t a compartir els teus comentaris al nostre blog: http://noticieshgxi.blogspot.com/

dissabte, 2 de març del 2019

Els Sindicats: eines de país

El 6 de març vinent, els funcionaris de la Generalitat (personal administratiu i tècnic, bombers i agents rurals) estan cridats a les urnes per decidir els seus representants sindicals. Això implica que poden votar al voltant de 30.000 treballadors públics.


L’Assemblea considera que aquestes eleccions, conjuntament amb les altres conteses que arribaran, són molt importants per tal que l’independentisme sigui present arreu. Per això us animem a fer-ho per opcions compromeses amb el país. El vot serà presencial, així que cal que tothom es mobilitzi.
És important tenir un sindicalisme que defensi les institucions públiques, s’oposi fermament a les retallades de serveis públics i que defensi sense embuts els drets i llibertats. Així mateix, ens cal un sindicalisme que estigui al costat de les nostres institucions. Gràcies al compromís de molts treballadors públics, exemplificat a través de les ADIC (
Assemblea en Defensa de les Institucions Catalanes), es van poder preservar els organismes públics durant els llargs mesos del 155.

L’octubre del 2017 ens va deixar un aprenentatge clar: hem de tenir representació independentista a tot arreu per tal de ser lleials a la voluntat del poble de Catalunya.

Entre tots, fem dels sindicats una eina de país.
#CapALaIndependència