dimecres, 17 de juliol del 2019

Aquest juliol pots recollir el nou carnet de l'ANC

Si ets soci de ple dret de l’ANC, pots passar pel nostre local a recollir els nous carnets que t’acreditaran com a soci de l’entitat.

Serem tots els dimecres del mes de juliol, des de les 18 h a les 20 h, al carrer Torre dels Pardals, 33, molt a prop de la parada de metro de Maragall, línies 4 i 5. Cal que portis el carnet d’identitat per a acreditar-te.


Secretariat local de la territorial d’Horta Guinardó

Carta oberta a l'independentisme de base, Elisenda Paluzie i Hernàndez

Vivim un moment de desconcert a les bases de l’independentisme que fa difícil trobar el camí a seguir i evitar que la frustració i la desunió s’apoderin d’aquells que vam sortir el primer d’Octubre del 2017 a votar sobre la independència i a defensar tots els vots, tots, tant els del Sí com els del No.

Malauradament dins l’independentisme es repeteixen cíclicament aquests moments de crisi, recordem per exemple els desacords quan la consulta del 9-N es va convertir en un procés participatiu o quan el desembre de 2015 semblàvem abocats a la repetició d’eleccions al Parlament. Però ara tenim l’agreujant d’una repressió que no cessa i un camí desdibuixat al davant.

L’aprenentatge de l’octubre del 2017 és clar. Quan hem treballat junts societat civil mobilitzada, Govern i Parlament és quan més hem avançat en el camí cap a la independència de Catalunya. Què vol dir treballar plegats? Vam tenir un parlament que avalava des del punt de vista legislatiu el mandat democràtic del poble de Catalunya, un Govern que l’executava i una ciutadania mobilitzada com a puntal. Aquests tres elements van permetre la celebració del referèndum. Però la gestió post referèndum va trencar aquesta relació. No tothom, dins dels partits i fora, veia el referèndum de la mateixa manera. Per alguns només era un instrument de negociació. I a l’altra banda no hi havia cap voluntat de negociar. Així,arribem al 27 d’octubre, marcats per les divisions, havent perdut el momentum i declarant una independència sense creure-hi i sense intentar fer-la efectiva.

D’aquell octubre en sortim amb una gran victòria col·lectiva (haver fet el referèndum) i amb una derrota (no haver estat capaços d’aplicar-ne els resultats). L’empresonament i l’exili dels nostres dirigents ens ha marcat emocionalment i ha dificultat fer el dol de la derrota. Generacions que no l’havien viscut han hagut d’aprendre a conviure amb la repressió, les que sí que l’havien viscut, l’han retrobada de cop, en un altre context.

I ara que que tenim al davant un nou Onze de Setembre, neixen iniciatives diverses que voldrien tornar-nos a portar a aquell moment, i fer allò que no vam fer aleshores: aquell “Maidan” per defensar la declaració d’independència. Aquestes propostes obliden que el control del territori s’ha de demostrar quan hi ha un govern disposat a fer la independència. Es tendeix a confondre unilateralitat i insurrecció. És una trampa que a l’Estat espanyol li va molt bé, i no hi hauríem de caure. És el que ha fet la fiscalia de l’Estat en el judici al Suprem. Intenten igualar el fet d’accedir a la independència per una via institucional, amb legitimitat democràtica darrere, majories parlamentàries i governs reconeguts, i el concepte de rebel·lió, perquè volen deslegitimar l’accés a la independència per mitjans democràtics i pacífics.

Hem d’analitzar quines fortaleses ens manquen per a poder fer una declaració d’independència i ser capaços de dur-la a la pràctica, amb un govern capaç d’imposar-se com a autoritat en un territori. Però no podem perdre la legitimitat que dóna tenir majories parlamentàries i un embrió d’institucionalitat darrere que es pot transformar en el govern transitori d’una república naixent.

A l’Assemblea al llarg d’aquest any i escaig, també ens ha costat sortir del procés de dol, i tornar a traçar un camí. Però en els darrers mesos hem treballat campanyes que compensen febleses en l’àmbit de la societat civil i ens preparen en l’àmbit econòmic per quan torni a plantejar-se políticament la independència. D’una banda, amb la campanya de consum estratègic, afavorim una economia i models d’empresa alternatius que no estan tan subjectes a les pressions polítiques. D’altra, amb iniciatives com la de les Cambres de Comerç, traslladem la majoria social i política d’aquest país a institucions que són altaveus poderosos. I enfortint el sindicalisme nacional, ens fem presents en el món del treball. Aquestes accions s’emmarquen dins l’estratègia de la lluita noviolenta, un mètode de lluita contra formes d’opressió o per fer progressar els drets democràtics, que inclou accions de denúncia, de no-cooperació, de desobediència civil i que té com a objectiu afeblir els pilars de poder de l’adversari. Aquest Onze de Setembre no només ens manifestarem sinó que disposarem d’un gran espai Eines de País, on es podran fer accions d’apoderament ciutadà.

Pel que fa a l’àmbit institucional, els partits polítics ens repeteixen que no tenim les condicions per la unilateralitat. Però no ens expliquen quines són aquestes condicions, i què pensen fer per aconseguir-les. Tampoc ens han explicat quines febleses institucionals van fer impossible la independència, i com podríem superar-les. Algunes les hem descobert al judici. En canvi, amb els pactes de la setmana passada hem comprovat d’una manera molt crua el retorn al partidisme i la disputa pels espais de poder autonòmic i local, arribant a l’extrem de cedir el lideratge d’alguns d’aquests espais al PSC. Contra això vam alçar la veu la setmana passada mobilitzant-nos per primer cop davant dels partits independentistes.

Com Assemblea, no trencarem però el fil, el petit fil que encara ens uneix amb l’espai dels partits, perquè creiem que tenim la responsabilitat de no incrementar la desunió; alhora, incrementarem el nostre to d’exigència amb ells per tal que prioritzin l’objectiu de la independència i abandonin les lluites partidistes. Hi ha un risc evident, que el pacte a la Diputació de Barcelona exemplifica molt bé, de retorn a l’autonomisme, malgrat que l’electorat ha continuat donant victòries als partits independentistes, elecció rere elecció.

Tenim aquesta doble responsabilitat de mantenir aquesta pressió sense contribuir a la desunió tot mantenint la mobilització als carrers que pot tenir un doble vessant: el vessant unitari i anti-repressiu però també el vessant d’exigència, màxima exigència política. Alhora, hem d’evitar caure en el parany que desitgen aquelles forces que treballen pel retorn a l’autonomisme, i per enterrar per anys les esperances de culminar el procés d’autodeterminació. Aquestes forces voldrien una Assemblea marginal i radicalitzada, que ja no fos representativa del sentir de la majoria independentista. En la lluita no-violenta, les accions han de tenir un objectiu polític i cal saber a qui s’interpel·la i que es pretén aconseguir, i quan és el moment de fer-ho. Mai no són reactives, sempre són pensades i pro-positives i s’han d’inscriure en un marc creïble que doni sentit a la lluita. Ara el problema més important que tenim davant és el risc de retorn a l’autonomisme, facilitat per la divisió dels partits independentistes. No podem renunciar a les grans manifestacions que marquin l’agenda política i que els interpel·lin. Cal recordar-los que l’objectiu és la independència, i que cal establir una estratègia per aconseguir-lo.

Aquest doble objectiu és compartit per tot l’independentisme i és per això que ens manifestarem aquesta Diada. No és una manifestació més, és la manifestació més difícil de totes les que hem fet fins ara, ens juguem que els partits independentistes compleixin amb el seu compromís vers el país i evitar que l’independentisme quedi adormit per anys. Enguany, us l’heu de fer vostra com mai abans i heu d’alçar la vostra veu perquè es recuperi l’objectiu de la independència, i es treballi amb unitat d’acció per assolir-lo.

Elisenda Paluzie i Hernàndez
Presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana

dimecres, 10 de juliol del 2019

Opinió: "PANC... i per què no?", per David Calabuig


 En una “democràcia de partits” com la d’Espanya, dissortadament, com s’ha demostrat, només es permet de fer política des dels partits. A més, es tracta d’un sistema proteccionista i excloent, que fa pràcticament impossible assolir representació als partits de nova creació (no confondre amb els vells que s’han canviat de sigles). Pot haver-hi transvasament de vots entre partits però sempre “suquen” els mateixos. Això és el què va passar amb Front Republicà o amb Primàries: se’ls va silenciar, no existien. 

Arribats a aquest punt, sembla clar que necessitem una alternativa independentista que ens permeti tornar a creure i il·lusionar-nos novament. A mi no em convenç cap estratègia que persegueixi “forçar” els actuals partits “independentistes” a fer allò que no volen. No, això no funciona. D’altra banda, si no podem votar a una altra formació independentista, l’única opció per a “castigar-los” és l’abstenció o el vot en blanc i això tampoc no és cap solució, ans al contrari. 

La situació actual és molt crítica perquè estem molt desgastats i decebuts. El temps no és il·limitat i tota aquesta generació de gent meravellosa es mereix nous objectius i tornar a creure. Potser ha arribat el moment de tancar una etapa de l’ANC (una grandiosa etapa) i d’obrir-ne una altra. 

Partint de la realitat que la unitat de partits independentistes és una utopia (per molt que ens quedem afònics de cridar “unitat, unitat!”, no ens faran cas), fiquem-nos en política de veritat i impulsem un nou partit amb l’objectiu d’assolir la independència del nostre país. El gran avantatge respecte a iniciatives fracassades com les d’en Dante Fachín i en Graupera, és que l’ANC disposa d’una estructura territorial amb molta capil·laritat i capacitat de mobilització (gràcies a la feina impagable de molts membres). Aquesta capacitat de l’ANC, estic convençut, permetria superar el blocatge sistèmic dels mitjans de comunicació i arribar a ser coneguts per molta gent (ara ja ho som). 

Al final serà veritat la dita: “per a fer una truita s’han de trencar els ous”.

David Calabuig

dimecres, 3 de juliol del 2019

Cròniques d'una ocupació (II)

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nyonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:


  • CiU             69 escons.
  • PSC-PSOE 42
  • ICV               9
  • AP                6
  • ERC             6
  • CDS             3
Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets: https://blocs.mesvilaweb.cat/
 

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.

No costa res recordar, repetir sumàriament, que les coses van anar així:


Almansor havia fet tot el possible per devastar Barcelona; de la seva ràtzia s’enduia cap a Còrdova presoners, anells, monedes, tot allò que els seus guerrers van poder arreplegar, i ens deixava la ciutat encesa com una teia i tot ple de cadàvers sense enterrar. Al nord, entre els francs, la família carolíngia abandonava l’escena, no pas de grat, és clar, i un Capet, Hug, era el nou rei.

Borrell II, esparverat per les cruentes atzagaiades del cabdill sarraí i temorós que les repetís, va demanar assistència a la nova dinastia, però el primer Capet (incidentalment, pot ser interessant d’afegir que el seu fill, Robert, fou el primer rei que feu cremar un herètic, potser per justificar el seu renom de Pietós) exigí que el comte de Barcelona acudís a fer acte de vassallatge a l’Aquitània; a renovar, doncs, la condició de feudatari que havia mantingut amb els carolingis, i Borrell, potser ja una mica tranquil·litzat, puix que l’Almansor s’interessava més per les terres lleoneses que per les nostres, va fer l’orella distreta i no acudí a la cita. Involuntàriament, tampoc no va presentar-s’hi Hug, tot d’una entretingut per Carles de Lorena (el germà del penúltim rei carolingi, Lotari) que li buscava raons, unes raons tan llargues que, en acabat de discutir, no cal dir que amb les armes a les mans, el nostre comte ja s’havia emancipat.

És cert que la independència catalana nojp seria formalitzada fins molt més endavant, l’any 1258, quan el rei franc Lluís IX i el rei Jaume I van firmar el tractat de Corbeil; però l’altra, la de fet, la que posava la primera pedra de l’edifici posterior i sense la qual mai no hauria arribat a firmar aquell document, començava aleshores, l’any 988.
jpjp
Han passat mil anys, i ara ho volem celebrar. I aquest cop la parada és oportuna i pertinent; hom celebra els triomfs, com no celebra, encara que els nostres polítics, nacionalistes o no tant, s’hi obstinin, una derrota com la de l’onze de setembre de 1714, quan perdíem els darrers bous i les darreres esquelles. Se’ns assabenta que hi haurà una comissió encarregada d’organitzar les festes del mil·lenni, i és aquí on cal començar a preocupar-se. Us diré com ho veig.
Si hom vol recordar l’alliberament dels comtats catalans, aquells fets que ens van permetre constituir-nos en nació, si hom vol celebrar per tant la independència de la nostra terra, senyal que ens agrada que fos aconseguida. Ara: com pot ser que ens agradi allò que no volem, o sigui allò que ens desplau? Més exactament: que desplau a les forces polítiques que presideixen la comissió. Perquè aquesta és la realitat: mentre aplaudeixen el gest del comte Borrell, no tan sol no procuren renovar-lo, sinó que ens diuen que no cal. Alegra als polítics que ens “governen” que fóssim independents fins a la mort de Martí l’Humà l’any 1410, però tot fa creure, si jutgem pel capteniment i les declaracions d’aquests polítics, que si la independència era bona al segle X continuarà essent-ho fins a l’entrada del XV, ja no ho és avui, al segle vint. Que ha canviat?

jp
Moltes coses, certament, i sempre tot de coses que han empitjorat la situació que es gestava llavors en el compromís de Casp, quan s’introduïa una dinastia castellana a casa nostra, i que acabà de desenvolupar-se sota el regnat del primer Borbó i els seus successors. En aquells temps tan llunyans, quan els comtes catalans feien acatament als monarques de la línia carolíngia, no érem tan amenaçats com ho hem estat després, quan hi ha hagut una ocupació “física”. Naixíem aleshores com algú que encara depèn d’uns altres que no estan en condicions d’esclafar-te i t’han de permetre doncs que creixis. Així ens fou possible d’avançar cap a l’assoliment ple de la nostra personalitat catalana, d’aquesta personalitat que seria combatuda des que un rei foraster posà la petja al nostre damunt. Ho és encara.

jp
Cal ser conseqüent. No és normal que uns homes que no volen la nostra independència, que àdhuc l’obstaculitzen amb els ridículs i falsos arguments que no ens convé (quan tot demostra el contrari, des de l’espoliació econòmica fins a la submersió cultural) i que els temps de les independències ja ha passat (quan cada dia s’alcen pobles aplanats o reneixen moviments d’alliberament que ja semblaven morts i enterrats); no és normal, dic, que aquells mateixos que fan el discurs de l’ocupant, de tots els ocupants que en aquest món abunden de sobres, es disposin a commemorar “triomfalment” una independència pretèrita i segons ells irrenovable. No pots pas celebrar allò en què ja no creus, allò que potser abomines i tot. De solta només en té, aquesta celebració, si continuem sentint, o tornem a sentir, la necessitat d’alliberar el nostre país.


Es podria sostenir que avui som més catalans que no eren els contemporanis de Borrell II; ara hi ha al nostre darrere un més gran tou d’història, hi ha l’experiència d’aquells segles d’independència durant els quals s’afaiçonà el nostre caràcter nacional, però contra aquesta formació actuen els efectes d’una onada aclaparadora de despersonalització provocada que ha durat segles i que persisteix. Caldria superar-la, treure el cap per damunt les aigües que ens neguen i fer cada una de les nostres celebracions un acte reivindicatiu; preguntar-nos i preguntar als nostres ocupants en nom de què es justifica que un poble en subjugui un altre.


Sí, ja ho sé, sembla que hi ha la intenció de projectar arreu, i doncs també a la resta de l’Estat espanyol, el coneixement d’aquesta efemèride, però si es fa des de l’acceptació d’una situació colonial, des de la resignació, farem tanta llàstima com aquests “ex” que, desposseïts d’antigues dignitats i sense que en ells quedi ja ni un bri de combativitat, t’exhibeixen orgullosament un retall de diari dels temps de la picor perquè vegis que van ser algú, mentre et pidolen una almoina.
 

Si la festa és com s’augura, a la metròpoli es podran ben riure d’aquests ingenus que, havent-se sostret a un domini estranger sense que els calgués llençar ni una pedra i caiguts després en un altre asserviment, força més greu, ara s’han amansit prou per creure que l’imperi els escalfa més que la llibertat. Tampoc no és impensable que, sempre disposats a fer bones inversions, decideixin d’afegir-se a una celebració tan temptadora, i aleshores podríem tenir la gran satisfacció de veure com algun ministre s’alegra públicament de la gesta passiva del comte Borrell que, en emancipar-se dels francs, ens dirà amb una característica i patriòtica eloqüència, mostrava el seu espanyolisme... una mica prematur, tanmateix! 

Crònica anterior (I)