Seguiment del full de ruta
Context:
- 25 de gener de 1981. Un grup d'intel·lectuals (intelectuals?) signa el Manifest dels 2.300 en contra de la política lingüística i la discriminació del castellà a Catalunya.
- 23 de maig, Barcelona: Assalt al Banco Central, relacionat amb l'intent de cop d'estat succeït justament tres mesos abans.
Article publicat a Diario de Barcelona el 6 de novembre de 1981.
No ens imaginéssim pas que, a la metròpoli, li falten homes nous quan en reciclà de tan madurs i de tan compromesos amb el franquisme més feixuc com l’actual director de televisió (Carlos Robles Piquer), fins fa poc secretari d’Estat per als Afers Estrangers i, durant l’etapa Fraga, director general més de censura que no pas d’informació (i potser en record d’aquells temps de principis d’autoritat a tota pastilla que començà la seva gestió, ara, amb unes mesures de tons prohibitius: la petita pantalla no serviria als seus clients el debat al Congrés sobre l’entrada a l’OTAN). A cap generació li falten persones ambicioses entre les quals hi ha unes quantes llumeneres que, com que ho saben tot de tot (a diferència dels savis que saben molt poc de gairebé res), passegen ombres de ministeri en ministeri, passant per governs civils i d’altres responsabilitats normalment ben peixades, i, junt amb aquestes “personalitats”, llargues teories d’individus més feblement competents però això sí, ben disposats que la història no descarrili.
Mai, però, no s’ha d’arraconar els diligents, els infatigables que han dedicat i dedicaran la seva vida (i si convé la seva mort i tot) al servei no pas del poble, o dels pobles que ha reunit l’Estat, sinó a la pàtria, com solem dir amb aquesta afecció oficial a les abstraccions, amb aquest urc del sentiment que no s’inspira en la realitat, amb aquest èmfasi que conreaven els homes de la dictadura i que encara és moneda que circula entre tants homes de la democràcia. Els mateixos, és clar, que d’un sistema a l’altre i d’un càrrec al següent conserven els tics que el règim monolític els donà i, no cal recordar-ho, el mateix esperit de sacrifici... sacrifici dels altres, naturalment.
En el seu discurs de presa de possessió (santa paraula!), Robles Piquer declarava que no tenia cap dubte (és baró de fe, ja es veu) “acerca de la anchura oceánica que en la Espanya de 1981 ofrece a la libertad el sistema que estamos construyendo y – cuando hace falta – defendiendo”, i potser sí que per a ell, personalment, professional i política, aquest oceà és tan immens que, si bada, corre el risc d’ofegar-s’hi. Ara: podria molt ben ser que el nostre home (vull dir l’home dels altres) descobrís mars sense límits allí on, des de les colònies, veiem un toll pel qual neden sempre els mateixos peixos que segreguen una suficiència exemplar i saben adaptar-se al color que, segons l’hora, tenen les aigües. En la jungla política, aquesta capacitat ajuda a la selecció de les espècies.
Quan celebren la llibertat, i sempre solen fer-ho com si ens en sobrés i ens trobéssim al caire del llibertinatge contra el qual se’ns ha de protegir, els polítics de la metròpoli ens refereixen, pel que fa a nosaltres i a tots els pobles sotmesos de la península, a l’estranya figura d’una llibertat obligatòria d’ésser espanyols que ens pren la llibertat de ser allò que som des de temps tan antics com ells són allò que ningú no els regateja el dret de ser. És natural, doncs, que en aquest oceà tan terriblement ample que pregona el nou director general de televisió ensopeguem per tots costats amb esculls traïdorencs i penya-segats abruptes, amb ribes poc hospitalàries que ens limiten i entre les quals, per postres, hi ha esteses les xarxes on cauen els pobres peixets als quals hom recomana la confortable virtut de la humilitat fins i tot des de les voreres de l’esquerra.
Seria sorprenent, si no fos tan habitual, que sempre ens parlin de llibertat aquells que se la reserven després de definir-la d’acord amb les normes que els convenen i des del poder “unitari” que ens priva de gaudir-ne. Darrere del seu pensament, però a toc de la superfície sempre hi ha dentro de un orden joseantonià que proposava una “llibertat” entre reixes, potser per una incapacitat de concebre-la, l’inrevés, com l’ordenadora de la convivència entre homes i pobles que volen desenvolupar totes les seves potencialitats: allò que és viu i genera les seves lleis, no pas allò que s’ha d’adaptar a un esquema previ i fabricat per un altre que hi troba, creu, el seu benefici.
De la llibertat, que no és ni ampla ni estreta, i de la qual tan sols es pot dir que n’hi ha o no n’hi ha, no se’n pot parlar des de cap metròpolis, el centre d’on es nega per necessitat de conservació de l’imperi, i això amb indiferència de la ideologia d’aquell que pren la paraula i interpreta com a perversió o pecat nefand, contra natura, el desig d’una comunitat de trencar amarres i navegar amb les pròpies veles. No en pot parlar, de fet, ni per als seus; ens adonem molt bé, aquí, que Castella tampoc ho és, de lliure. No ho és cap poble colonitzador, obligat com es veu a fundar diàriament la seva existència en un acte de força que, quan hom el racionalitza per tal de justificar-lo, destrueix unes estructures de la consciència gràcies a les quals acceptem la dimensió més profunda de la llibertat de cadascú: la que li dóna la llibertat dels altres. Qui mana, té un subordinat que el condiciona i l’empetiteix. Els grans oceans són, ara com ara, pous negres on prou feina tenim a respirar. Ells i nosaltres. Nosaltres contra el nostre grat.
Manuel de Pedrolo
Llegiu l'article anterior
Llegiu l'article següent
No em cap al cap que algú pugui mentir tranquil·lament negant evidències perfectament documentades i acceptades per la premsa de tot arreu excepte per la d’Espanya.
Les persones que vam ser el Primer d’Octubre als col·legis electorals vam veure què va passar, com es va comportar la policia, com va arribar amb un excés de furgonetes per tal d’atemorir la gent, i desfilant com si anessin a lluitar en una guerra que només ells sabien.
Els que hi vam ser, molts, ho vam veure. Sabem que als col·legis hi havia gent indefensa que només es defensava tancant portes i finestres quan podia i seient a terra amb les mans alçades manifestant-se pacíficament.
Els observadors i la premsa internacional també en van ser testimonis, ho van documentar i ho van explicar als seus mitjans.
Només alguns, que precisament no hi van ser, continuen negant les evidències. Només puc suposar que no poden acceptar ni justificar de cap manera les accions que van tenir lloc aquell dia ni la responsabilitat política que hi va tenir el seu partit.
Però Srs. ministres, sàpiguen que negar la realitat no la fa desaparèixer.
Teresa Calveras
HGxInd
Us presentàvem unes reflexions d'en David Calabuig entorn a una entrevista a en Toni Comin. Aquestes reflexions han generat un petit debat entre companys que escriuen en aquest blog. Anem presentant aquestes aportacions. Avui, després d'escolar a en Salvi Pardàs i Maria Gemma Cerezo Pumariega, sentirem les opinions d'en David Calabuig i Joan Xuriach Fusté
Intervenció d'en Jordi Romeva en un acte de suport a Carme Forcadell , 18.10.2018:
"I com ho sabrà, Sr. Maragall, si som el 50 o el 50,5 o el 55%?
Com ho pensa calcular?
Mitjançant quin sistema?
Quan?
Com pot assegurar que, en aquests moments, no hem superat el 50%?
Sabeu qui és aquest Sr. “Jordi Romeva”... oi?"
Doncs sí, el pare d’en Raül Romeva. La persona que va fer aquell meravellós i colpidor discurs a Mas d’Enric!
Bé, ho deixo aquí. Una altra decepció més de la mà dels “nostres” polítics.
Si us plau, que no facin res més! Que pleguin d’una vegada! Que no parlin per nosaltres!
David Calabuig
HGxInd
----------------------------------------
Ja ho he llegit. L’endeví Maragall. Jo, particularment, crec que en un referèndum pactat guanyaríem clarament. Si fóssim el 51% (en vots al Parlament) Maragall diria que ens caldria una mica més.
No cal afegir res més.Pur autonomisme. Preparació del terreny per possibles pactes amb la gentussa del 155.
Joan Xuriach Fusté
HGxInd
Us presentàvem unes reflexions d'en David Calabuig entorn a una entrevista a en Toni Comin. Aquestes reflexions han generat un petit debat entre companys que escriuen en aquest blog. Anirem presentant aquestes aportacions. Avui, després d'escolar a en Joan Xuriach Fusté, sentirem l'opinió de Salvi Pardàs i de Maria Gemma Cerezo Pumariega
Estic cent per cent d'acord amb tot el que exposeu. El discurs de les cúpules d'ERC és inacceptable i fa témer un nou tripartit.
Buch dimissió. I no, no crec que controlin els mossos. Complicat.
Salvi Pardàs
HGxInd
---------------------------------------------------
Em sembla, David, que tens raó dient que poden fer més els consellers i el president des de l'exili que els que tenim a casa. Recordem que el
veritable govern, el legítim, és el que hi ha a Brussel·les i que els
seus interlocutors, Europa, estan més predisposats a escoltar-los que no
els de Madrid.
Jo penso que ara les negociacions amb l'Estat espanyol tenen molt poc recorregut i que hem de buscar el suport dels altres països i això els nostres exiliats ho fan francament bé.
Pel que fa al percentatge d'independentistes que som, per què hem d'acceptar que som el 47% que diuen ells? Això no ho podrem saber fins que no fem un referèndum, no val comptar només com a independentistes els votants de la CUP, ERC i JuntsxCat.
Maria Gemma Cerezo Pumariega
HGxInd
Us presentàvem unes reflexions d'en David Calabuig entorn a una entrevista a en Toni Comin. Aquestes reflexions han generat un petit debat entre companys que escriuen en aquest blog. Anirem presentant aquestes aportacions. Avui escoltem a en Joan Xuriach Fusté:
Evidentment. El que la gent del carrer volem i el que ens ofereixen els partits no té res a veure. Ja coneixeu sobradament la meva opinió al respecte, us vaig enviar aquest enllaç per què hi ha un fragment que em va cridar l’atenció.
Diu Comin: "Els que ja som ara hem d’estar disposats a fer més, aquesta és la clau. Si el 47% està disposat a fer més coses, com la mobilització permanent, aturar el país, etc., avançarem molt més que si som el 60% però seguim fent el mateix que hem fet fins ara. No fem servir d’argument, per no mantenir el pols, que encara no som el 60% si hi ha coses que ja podem fer ara amb el 47%"
Una reflexió contraposada al que predica, repetint com un mantra, el seu partit ERC i, crec, coincident amb el que alguns hem expressat repetidament: deixar d'utilitzar l'ampliació de la majoria per desaccelerar, un fet èticament pervers havent-hi presos polítics, i allargar ‘sine die’ el sistema autonòmic mentre ciutadans innocents seguiran empresonats, recuperar l'esperit del 3-O i ser conscients que amb els que estem ara som més que suficients per aturar el país.
De totes maneres el senyor Comin hauria de dur urgentment aquesta reflexió al seu partit per canviar la política tant respectuosa amb la Constitució com irrespectuosa amb els seus votants.
Hem de desobeir tot plegats a la una, i si hi ha concentracions a la seu d’ERC, PDCAT o a les portes del Parlament, això, companys, és mobilització del 47% en defensa del contracte subscrit en forma de vot i en denúncia d’un engany.
Una petita observació que posa encara més llum a la situació en què ens trobem. Fa un mes, el 16 de setembre, en la manifestació d’un miler de feixistes, en contra del català, que pretenia arribar a la plaça Sant Jaume, uns quants energúmens van sacsejar i empentar mossos que els impedien el pas, imatges que segurament heu vist, es poden consultar a Internet. Es va detenir algú? Els mossos, mentre eren agafats per l’armilla, demanaven calma i els hi parlaven amb paciència infinita. Cal comparar-ho amb l’actuació policial a la plaça Catalunya i al Parlament? El govern hauria de parlar clar a la gent, cosa que no ha fet en cap moment, i dir-nos si els Mossos tenen, o no, el control efectiu dels cossos de seguretat.
Joan Xuriach Fusté
HGxInd
--------------------------
Aquí podeu llegir les següents opinions
Hi ha una llarga, força llarga entrevista que "El Món" fa a en Toni Comín.
Personalment, se m’hi apareix més “el polític” que “la persona”. No m’he acabat de sentir bé després de llegir tot el que diu. És massa políticament correcte. És “processisme” en estat pur.
Segons ell, “... la posada en marxa del Consell de la República és imminent i podrà desplegar una part de l’acció política que el Govern de la Generalitat no pot desplegar...”. Què vol dir? Que podran fer més un grapat d’exiliats que els 70 diputats del nostre Parlament?
Parla de què “... caldran 3 d’octubres llargs...”
El 3-O és fruit de la continuïtat d’un estat emocional arran de l’1-O. Aquell clímax ja va passar. No es pot banalitzar la dificultat de què una vaga general sigui seguida per una àmplia majoria de treballadors, encara menys si “ha de durar dies”.
Moltes paraules però no sóc capaç de trobar-hi noves idees ni cap estratègia més enllà d’allò què podríem anomenar “qui dia passa, any empeny”.
Potser estic una mica baix de moral, però és que no me’ls crec. No em generen cap energia positiva. En aquests moments, abans de res, necessitem unitat. La unitat que tots cridàvem ahir a la Plaça Catalunya. La unitat que ells, sistemàticament, ens neguen.
Ho sento, però, el què jo vull escoltar són les paraules de gent que parla amb el cap però també amb el cor. Paraules com les que es van pronunciar a l’acte celebrat a Mas d’Enric.
Persones, no polítics!
David Calabuig
HGxInd
--------
A partir d'aquest escrit s'ha generat tot un debat entre els companys que escriuen en aquest blog.
Anirem publicant totes les opinions.
Podeu llegir la següent opinió (Joan Xuricach)
Article publicat a Diario de Barcelona el 28 d’octubre de 1981.
23F 1981 (Tejero). Pocs mesos després s'inicien les negociacions UCD i PSOE (a punt d’entrar al Gobierno) per bastir la LOAPA.
«Suposo que ho heu llegit o, si sou prou granats, que us recordeu, car hi ha coses que no s’obliden: durant el maig francès del seixanta-vuit. Algú va escriure ‘La imaginació al poder’ en una paret de les escales de la facultat de Ciències Polítiques. Però no sé si us haureu adonat que ara, al cap de tretze anys, hi ha un indret on s’està materialitzant aquesta esperança: l’Estat espanyol. No pas, certament, com hauria volgut l’autor de la pintada anònima, el qual devia pensar en una imaginació creadora i, doncs, de les que alliberen, mentre la que es posa a contribució en aquesta península on es van evaporant les essències espirituals de l’occident sembla que es proposi un cop més, entre altres objectius que de moment deixarem a banda, la destrucció de les cultures anomenades minoritàries, entre elles la catalana. Busca, com feia el feixisme que acabà avergonyint-se del seu nom sense negligir la seva tasca, el càstig.
Hom podia preguntar, seguint idees de Nietzsche, si se’ns vol castigar com a posseïdors d’un privilegi o per tal d’acabar amb un element atrofiat que impedeix una realització ‘nacional’ sota la direcció monopolitzadora d’una comunitat que té escampades les seves forces d’ocupació arreu de les colònies. Podria haver-hi una mica de cada cosa. De privilegi potser se’n pot parlar si tenim en compte l’existència d’una mentalitat centralista per la qual ho és la diferència. Observeu com totes les harmonitzacions que hem sofert des que Isabel la Catòlica somniava en la triple unitat lingüística, religiosa i política, s’entenen com una integració als valors de Castella; mai no es contemplem com un respecte entre les diferents col·lectivitats i cada vegada es tracta, per tant, no pas d’una convivència de cultures que podrien fecundar-se mútuament sinó de l’exigència d’una renúncia per part nostra, al dret de ser. L’assumpte de la llengua ho demostra prou: encara avui la del poble hegemònic és oficial a casa nostra, quan la catalana no ho és a cada del veí.
També es podria parlar, potser, de l’element atrofiat, puix que des de l’òptica centralista la cultura catalana és insignificant i la llengua tan inepta per a les grans disciplines del saber que defensar-la deu caure en aquella categoria del ‘aldeanismo’ tan cara al ministre d’Administració Territorial. Amb aquesta idea és natural que els irriti la resistència que oposàvem al seu anorreament durant la dictadura i l’interès amb què, quasi paralitzat, es rebordonia. Aquest inici de retrobament que té lloc cada vegada que la saba pot circular, ni que sigui vigilada, contraria els propòsits de l’administració, la qual, obligada a concessions per allò de fer democràtic que ens atansa a la santa germandat de l’OTAN, ensenya l’orella de la seva intolerància sempre que en té ocasió.
Siguin però els que siguin el motiu i el sentit del càstig, la palmera encara pega. Per tal d’evitar fins on és possible les prohibicions descarades que sempre perjudiquen la imatge de l’equip que duu la nau, ara se n’encarreguen els ‘imaginatius’ quan troben una manera de reformar l’Estatut amb lleis que procuren no mirar de massa a prop la Constitució espanyola; quan gairebé sistemàticament el Govern central recorre davant del Tribunal Constitucional contra les lleis elaborades pel Parlament de Catalunya (ja són quatre les incriminades, i tot just comencem); quan a València els ucedistes i aliats de tota jeia s’inventen un idioma deslligat del català; quan el ministeri d’Educació i Ciència convoca oposicions a una càtedra de llengua catalana en la seva ‘modalidad balear’, quan un governador civil es nega a contestar una pregunta en la nostra parla i vol que se li formuli en castellà bo i que entén l’idioma del país; quan s’envia a casa nostra un virrei que, nat i tot a Catalunya, ignora l’idioma del poble al qual l’han destinat; quan el ministeri d’Obres Públiques obliga a retolar en castellà les nostres carreteres per por que els súbdits no s’hi perdin... I quants quans, petits i grans, lector, perquè de la missa no en sabem la meitat!
I la imaginació, a voltes, arriba més enllà, crea figures delictives que amaguen d’altres intencionalitats o pretenen d’amagar-les sense aconseguir-ho. Així, per exemple, llavors de la trobada independentista a Tàrbena, aquest estiu, uns nois que hi anaven foren detinguts i acusats ‘d’alteració de la circulació per activitats polítiques’, un càrrec que o molt m’equivoco o encara no s’havia fet mai a ningú, com també em sembla que és inèdit penyorar algú que, vés per on!, parlava en català en un acte públic, per una ‘presumpta conducta contra la disciplina dels bons costums’, fórmula que, de passada sigui dit, impressiona per la seva elaboració.
Confessem, tanmateix, que es tracta d’una imaginació raquítica, severament racionada, com sembla inevitable quan se serveixen idees velles i projectes atrotinats. De trifulga en trifulga i de tragèdia en tragèdia, se’ls hauria d’haver acudit, als homes de l’administració central que escampen arrels cap a la perifèria, que si un poble resisteix durant tants segles una voluntat estranya de digerir-lo, per alguna cosa deu ser. O potser se’ls ha acudit i no gosen preguntar-ho? És probable. Més aviat tendeixen a ofegar les respostes quan algú contesta sense que l’interroguin.»
Manuel de Pedrolo
Llegiu la presentació a aquest article i als que seguiran
Llegiu l'article següent
L’enciclopèdia catalana defineix el mot revolució com “canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d’una societat”. Bé, i doncs... que no es tracta precisament d’això el desig d’assolir la república catalana? La república catalana no és només l’única possibilitat que tenim per salvaguardar la identitat històrica, de país i cultural (que també), sinó l’estructura imprescindible per canviar els models socials, laborals, culturals, energètics, productius, mediambientals, etc.
Un Estat és un sistema de poder acceptat per la majoria de ciutadans i que està completament blindat per impedir canvis de veritat, per mantenir i perpetuar l’estatus quo de les elits. Sí, estan permeses petites modificacions, gestos destinats a fer creure que pensen en la majoria, “evolucions del sistema”..., res seriós que el posi en perill. En aquest context, els partits polítics professionals, els que aconsegueixen escons en les eleccions, són còmplices necessaris al servei del poder. Si alguna vegada van tenir principis o motivacions socials, és evident que han quedat oblidades en el passat.
No, una revolució mai podrà impulsar-se per part de les mateixes estructures que la revolució vol enderrocar. La revolució francesa no la van fer el Rei i la noblesa sinó el poble.
L’independentisme català ha trigat un any, un llarg any, a comprendre que els partits i els polítics que amb tanta il·lusió vàrem votar el 27S del 2015 i el 21D de l’any passat (aquí ja no podem parlar d’il·lusió), ni volen ni poden liderar la revolució. Puc arribar a entendre el comportament d’un estat feixista i cruel (són així, ho porten al seu ADN). Tanmateix, és intolerable i em genera una dolorosa decepció, emocionalment irrecuperable, impossible de perdonar, que els nostres representants ens estafin i pretenguin llençar per la borda el treball d’anys, la tenacitat del dia a dia, la valentia demostrada en el referèndum de l’1-O.
Davant d’un horitzó d’eleccions al Parlament com el que s’albira, necessitem “canviar de cromos i també d’àlbums”. El primer punt de ruptura amb España passa, forçosament, per trencar amb “els nostres partits” (els tres) i alliberar-nos definitivament de la rèmora i de l’engany de l’autonomisme.
Sí, un nou partit, amb nova gent i amb un únic objectiu: concentrar la immensa força de més de dos milions de vots per conduir-nos cap a la llibertat.
David Calabuig
HGxInd
Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina (l'Aranyó, primer d'abril de 1918 -Barcelona, 26 de juny de 1990)
Poeta, dramaturg– classificat dins del teatre de l'absurd – novel·lista, articulista i contista. La seva magna obra és sovint eclipsada per l'èxit de la seva novel·la més coneguda, Mecanoscrit del segon origen. És considerat l'escriptor més prolífic de les lletres catalanes, car escrigué més de 20.000 pàgines i publicà 128 obres. Fou l’escriptor més perseguit per la censura franquista i un referent intel·lectual i polític de l’Esquerra Independentista durant el franquisme, la transició i ara mateix. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1979. Viquipèdia.
Amb el vistiplau de la filla de l’escriptor, l’Adelais Pedrolo, i d’Edicions El Jonc, propietària dels drets, iniciem la publicació, de periodicitat quinzenal, dels tretze articles publicats a Diario de Barcelona, entre finals de 1981 i mitjans 1982, sota el títol de Cròniques colonials i dels 27 articles publicats a l’Avui, durant tot l’any de 1988, sota el títol de Cròniques d’una ocupació.
Pedrolo reflexiona amb rigor i denuncia amb valentia la situació política, cultural i social de Catalunya als inicis de la gran enganyifa de la transició espanyola i, també, durant l’hegemonia del felipisme i del pujolisme.
Anàlisi i denúncia plenament vigents en els temps d’alliberament nacional que vivim, en la lluita per la República que mantenim tot i les dificultats que patim i malgrat les travetes que ens fan, els de fora i els de dins.
Pedrolo no va renunciar mai a la llibertat, ni a la seva personal, ni a la de Catalunya. Nosaltres tampoc ho farem i les seves paraules ens hi ajudaran.
Joan Xuriach Fusté
“Pedrolo molestava per l’amplitud dels temes tractats i per la transgressió constant que feia de formes, gèneres i temes. I, és clar, també molestava la seva actitud política (que va ser d’una coherència exemplar) esdevenint Pedrolo un ésser estrany que s’havia de tolerar, a causa de l’èxit de les seves obres”. Jordi Coca, escriptor.
“Amb Cròniques Colonials i Cròniques d’una ocupació, Pedrolo deixa entreveure com a principis dels anys 80 i fins al final de la seva vida, es mostra clarament decebut pel context social, cultural i polític de Catalunya. Després de la mort del sanguinari dictador Franco, el mateix Pedrolo reconeix que va tenir la il·lusió de creure que es podria construir un nou període. Les il·lusions, però, s’esvaeixen aviat amb la Constitució espanyola, l’Estatut de Sau, l’inici del pujolisme, l’arribada del PSOE al Govern espanyol, la integració a l’OTAN... Pedrolo es desenganya dels intel·lectuals de l’època i escriptors contemporanis; molts d’ells, és clar, amics i coneguts seus, però que no dubta en retreure’ls la seva integració al sistema, tot abandonant les seves conviccions.” Josep Poveda, Vice-president de la Fundació Manuel de Pedrolo
A la darrera assemblea de HGxInd, el 3 d'octubre de 2018, vam debatre sobre les primàries per a les eleccions municipals. Aquí us expliquem breument què són i com funcionen.
Què són les "Primàries Catalunya"?
En primer lloc són una forma d’apoderament ciutadà que vol revolucionar la forma actual d’elecció de càrrecs.
En la situació actual és impossible canviar el sistema electoral espanyol al qual estan sotmeses totes les eleccions a Catalunya. Un sistema que allunya el ciutadà de la participació en els afers públics i que permet als càrrecs electes molt fàcilment allunyar-se de l'interès comú i servir als interessos de partit.
Estem veient com el mandat del 21D s’ha dissolt pels interessos partidistes malgrat que la ciutadania continua dempeus i demanant que es facin passos en clau republicana. La gent se sent desemparada i impotent perquè el desig de fer les coses millor no es tradueix en accions concretes, més aviat el contrari. Els partits independentistes tornen a velles tàctiques, no es fien els uns dels altres, trien candidats amb primàries tancades, amb un nombre de vots dels seus militants molt escarransit. Candidats que encapçalaran unes llistes fetes amb criteris opacs a la ciutadania.
Així doncs,
Les primàries obertes al registre de votants i al registre de candidats és una proposta trencadora i innovadora que té diversos objectius:
- Empoderar la ciutadania i fer un exercici de democràcia directa acostant electors i elegits
- Fer un petit pas cap a la República.
- Aconseguir una candidatura a les municipals per tenir alcaldies netament compromeses amb l’objectiu de la independència.
Com es fa el registre de votants?
Es pot fer a través de la pàgina web www.primariescatalunya.cat
O Presencialment a la seu de l'ANC, carrer Marina 315, o a la seu de qualsevol territorial de l'ANC. Com que no tenim seu fixa en el nostre Districte recollirem les dades a les parades que anirem anunciant i mitjançant equips de persones “fedatàries” a peu de carrer. Les parades d’aquest més són les següents:
- 11 Octubre de 17.30 a 20 Passeig Maragall. Sortida metro Maragall L5i L4
- 18 Octubre de 17:30 a 20 Carrer Dante amb Rambla del Carmel
- 25 Octubre de 17:30 a 20 Plaça Eivissa
Vegeu-ho al calendari (columna de l’esquerra d’aquest blog)
Qui es pot registrar?
Qualsevol ciutadà major d’edat que visqui al Principat. Els votants només podran votar al municipi on estiguin empadronats.
Com es fa el registre de candidats?
Les persones que es vulguin presentar com a candidats ho hauran de comunicar al secretariat d’Horta Guinardó al correu hortaguinardo@assemblea.cat, prèviament cal haver-se registrat com a votant.
Que es farà amb les primàries?
Es confeccionarà la llista electoral que es presentarà a les pròximes eleccions municipals. En el cas de Barcelona la llista és de 41 regidors.
Les persones de la llista i el seu ordre es determinarà en la mateixa votació de primàries. El primer de la llista serà el candidat a Alcalde del municipi.
Calendari aproximat:
- Recollida de candidatures fins al 30 d’Octubre
- Registre al cens de votants fins al dia de les votacions
- Campanya electoral: primeres setmanes de Desembre
- Votacions: 15 de Desembre aproximadament
Aquest calendari pot variar i retardar-se en funció de circumstàncies organitzatives
Com es confeccionarà el programa electoral?
A través de debats participatius, un cop confeccionada la llista.
Pròximament es publicarà el Reglament pel qual es regirà l’elecció al Municipi de Barcelona.
Primàries és una iniciativa que neix de diverses organitzacions i sensibilitats des de la societat civil amb molta il·lusió i amb mitjans materials i econòmics limitats. La seva força és la força de voluntat dels ciutadans.
- És un camí que ha de servir per canviar dinàmiques, els immobilismes dels poders concentrats en els partits.
- És una iniciativa que no pretén substituir sinó transformar.
- Essent una innovació està plena d’incerteses i de coses millorables.
Totes les observacions, dubtes i interrogants que ens plantegeu a través d’aquest bloc, seran benvingudes i contestades tan bé com puguem.
Més informació
Totalment desafortunats els fets que es van produir dilluns al final de la manifestació en memòria de l’1-O; només van servir per esbravar la ràbia acumulada durant tot aquest temps, per treure la impotència que sentim per tenir els nostres polítics presos i les nostres institucions segrestades, però llevat de desfogar la frustració descarregant adrenalina, no van servir per a gaire més; i els mateixos manifestants ho sabien, sabien perfectament que no podrien entrar al Parlament i si hi entraven, què farien?
Davant d’uns actes que mirats fredament em semblen bastant il·lògics, m’he posat a pensar què els podia haver provocat. Sempre que es convoca una manifestació, concentració o qualsevol altra activitat es posa especial èmfasi, per part dels convocants, en el caràcter eminentment pacífic que ha de tenir l’acte. Durant tot el dia hi va haver diverses accions, accions que es poden considerar més o menys molestes, però que no van provocar brots violents. Fins i tot el passat dissabte 29 de setembre, davant la provocadora manifestació de la policia, tot va acabar amb increpacions verbals i l’única violència física que hi va haver va ser la dels Mossos.
Tot el dia havia transcorregut amb tranquil·litat, la manifestació de la tarda va finalitzar davant del Parlament i els organitzadors la van donar per acabada, els CDRs també van marxar, segons el testimoni dels Mossos, a què responien aquells aldarulls? Reflexionem: a qui beneficia la imatge d’un moviment independentista violent? Qui fa temps i temps que busca la foto de disturbis ciutadans amb l’estelada de fons? No costa gaire infiltrar-se a la manifestació embolicat amb la bandera, cridar consignes independentistes i després atiar els ànims de la gent, que ja estan prou caldejats; clar, van haver d’esperar al final, quan la gran majoria ja érem a casa.
No ho sé, potser són elucubracions meves. Digueu-me mal pensada.
Ma. Gemma Cerezo Pumariega
HGxInd
Ara disposem de molta més informació que no fa pas un any. Recordo la vigília de l’1 d’octubre en què molts ens n’anàvem a dormir plens d’esperança però també d’incertesa.
Tinc la impressió personal que ha estat un any molt llarg i feixuc a partir del punt àlgid assolit la nit del primer d’octubre, quan a les escoles a on s’havia votat es proclamaven els resultats del referèndum i tot estava obert. Passant per la jornada de vaga general del dia tres. La primera gran decepció del dimarts 10 d’octubre al passeig de Lluís Companys amb la declaració deixada immediatament en suspens...i, finalment, la proclamació del 27-O, preludi de la desbandada general dels nostres representants.
Sí, és veritat, vàrem guanyar les eleccions del 21-D, però només per encetar un altre període de decebedores lluites i baralles entre els partits independentistes. Fins al dia d’avui, en què el més calent és a l’aigüera i els nostres representants tornen a parlar d’eleccions al Parlament, municipals o europees, tant se val, com si aquí no hagués passat res! En qualsevol cas, ara ho sabem, ara ho podem dir: sempre hem estat sols. Una solitud de més de dos milions de ciutadans que tenim molt clar el què volem.
El coneixement té un preu: la pèrdua de la innocència, dels somriures, de la fe cega en el poder dels vots dipositats en una urna, de la nostra inviolabilitat com a ciutadans d’un estat que es diu “democràtic”, dins d’una estructura protectora anomenada Europa. Sí, és veritat, avui som més savis, però el preu ha estat altíssim. Ara toca resistir i construir des de la resistència un nou projecte amb més fets i menys paraules. Amb més intel·ligència i menys èpica. Amb més coratge i determinació que somriures.
És cert que tot això ho va començar el poble i també ho haurem de culminar nosaltres. Tanmateix, cal vehicular i canalitzar la nostra enorme força per mitjà de les estructures polítiques i administratives del nostre país. Necessitem tornar a creure en què el nostre somni és possible, perquè ho és!
Personalment, sento que les paraules buides que escolto dels nostres polítics ja no em diuen res. Els respecto però, senzillament, formen part d’una etapa que s’ha esgotat. Ens han dut a on som però no puc fer confiança en què ens portaran al nostre objectiu final. No, ells no. És imprescindible donar entrada a un nou grup de persones, que no visquin de la política, i que puguin recollir el relleu per recórrer l’últim tram que ens ha de portar a la consecució de la república catalana. Com? Tant de bo disposés de la recepta, però segur que tots coincidirem a dir que, com a mínim, aquests ingredients han de ser-hi per força:
- Unitat: tots junts. Els moments en què més hem avançat han estat quan els nostres partits s’han posat d’acord i han treballat units i coordinats.
- Definir objectius concrets, assolibles en el temps i que aglutinin les forces i energies de tothom: El referèndum del primer d’octubre n’és el millor exemple. Marquem-nos fites i duguem-les a terme. Entre la situació actual d’immobilitat i el tornar a proclamar la república, hi ha un munt d’accions (algunes simbòliques i altres no tant) que podem fer (no parlo de “manis” que estan molt bé però que no generen pressió sobre l’statu quo espanyol). Es pot desobeir de cop o anar generant “micro-desobediències” que, sumades, ens poden dur a punts de ruptura. Però, per tal que puguin tenir èxit, s’han d’escollir amb intel·ligència i creativitat.
- Polítics compromesos que liderin i canalitzin la immensa força del nostre poble, actuant com a dipositaris i representants nostres. Les cúpules dels partits polítics no poden decidir per nosaltres, deixant-nos de banda i menystenint-nos contínuament. Els polítics són substituïbles, el poble no.
Un poble, un moviment social i revolucionari com el nostre, necessita lideratges. Persones amb una química especial, honestes i amb una generositat i capacitat de lluita que els fa diferents de la resta. Sé que hi són i que assumiran el seu paper. Nosaltres, com sempre, serem al seu costat.
David Calabuig
HGxInd
Molt interessant l’article d’en Sánchez Pinyol (ElNacional.cat el 30.09) i a la vegada, molt descoratjador. Ve a dir... deixeu-ho córrer, els independentistes catalans només sabeu muntar grans manifestacions però, com a membres majoritaris de la classe mitjana, teniu massa coses a perdre per impulsar una revolució! És a dir, a l’hora de la veritat, arribat el moment, ens faríem enrere com els nostres polítics.
Bé, els fets de l’1 d’octubre no diuen això. Jo, humilment, opino que ens cal un objectiu clar i prou motivador perquè responguem amb dignitat, fermesa i valor (una altra vegada poso l’exemple de l’1 d’octubre). Anar a defensar la plaça Sant Jaume per a impedir que fos ocupada per un grup de policies feixistes, va mobilitzar més de 6.000 persones ahir. Estic segur que hauríem sigut desenes, centenars de milers els que hauríem encerclat el nostre Parlament per protegir els nostres governants després de proclamar la república el 27-O.
No hem guanyat perquè no ens ha deixat ni intentar-ho.
David Calabuig
HGxInd