divendres, 28 de desembre del 2018

Cròniques colonials (VI)

Context

1981

  • 25 de gener. Un grup d'intel·lectuals signa el Manifest dels 2.300 en contra de la política lingüística i la discriminació del castellà a Catalunya.


  • 23 de maigBarcelona: Assalt al Banco Central, relacionat amb l'intent de cop d'estat succeït justament tres mesos abans.
  • 20 de novembre. Sis anys de la mort del dictador Franco.

L'article


Article publicat a Diario de Barcelona el 13 de desembre de 1981.



Si faig un petit balanç, i ja tinc edat per fer-lo, m’adono que exactament com qualsevol altre fill d’aquest país, en el curs de la meva vida he estat insultat i desposseït un cop i un altre cop, de fet ininterrompudament, en la meva condició de català. Tot començava ja en la infància, quan em donaven una gramàtica per una altra; quan els programes obligatoris d’estudis no preveien informacions sobre la vera història del meu poble, la qual era oblidada amb generositat de gran senyor que dona ordres com qui fa favors; quan les nostres institucions ni eren esmentades i en canvi s’afeixugava la meva memòria  amb el recompte de les de Castella; quan la nostra literatura, en els textos de batxillerat, era negligentment resumida en uns quants paràgrafs, sovint ben sapastres, a l’apèndix que incloïa les altres ventafocs, superbamenhttps://noticieshgxi.blogspot.com/2019/01/croniques-colonials-vii.htmlt anomenades literaturas regionales. L’infant que, potser encara obscurament, ho trobava insòlit, preguntava admirat: “Com és que se’m fa estudiar en una llengua que no és la meva?”, sense que la resposta fos del tot satisfactòria...

L’insult i la despossessió es prolongaven durant la meva vida d’adult, quan el franquisme triomfant em deia paternalment, com qui concedís excessos de llicència a un fill ingrat, que no seria perseguit per emprar el meu llenguatge en privat, però en públic se m’obligava i sempre trobava, si no ho feia, l’espanyol d’ofici que protestava amb impaciència: “¡en castellano!” o “¡en español!” 

I fins i tot a correus, on m’acceptaven amb tota naturalitat un paquet que anava a “London”, com jo escrivia provocativament, em discutiehttps://noticieshgxi.blogspot.com/2019/01/croniques-colonials-vii.htmln el dret d’enviar-ne un altre a “Lleida” perquè no sabien ben bé on queia.

I continuo essent-ho ara, d’insultant i desposseït, quan retornen els temps dels estatuts discutits, retallats, descompensats i tots els articles tapabruts que encara deuen tenir poca roba si cal una Llei d’harmonitzacions que, posar-se pedres al fetge, oblidarà algunes promeses del text constitucional, i ho són no tan sols per totes les restriccions que sofreix el meu idioma i que pesen sobre la meva cultura, sinó perquè se’m tracta com una mena de tanoca, amb una capacitat mental insuficient, quan se m’assegura que sóc espanyol, quan se m’obliga a ésser documentalment espanyol, mentre no se’m permet d’exercir tots els drets que com a espanyol hauria de tenir, o sia els mateixos, ni més ni menys, que té qualsevol casthttps://noticieshgxi.blogspot.com/2019/01/croniques-colonials-vii.htmlellanoparlant a qualsevol indret de l’estat on s’instal·li o es traslladi circumstancialment. Tinc només els textos legals, un dret a la meva parla dins de la meva comunitat o, més bé que això (i vull dir més bé a ells), un mini dret, car és tan curt que ni puc demanar al funcionari de torn que em respongui en aquesta llengua que, si sóc espanyol, és tan espanyola com la seva, com d’altra banda no s’han cansat de repetir-nos tots aquells que s’ofenen de la diversitat cultural de la península com d’una riquesa que compartim.

Tot plegat és prou típic d’una situació colonial que hom vol superar no pas descolonitzant els pobles ara sotmesos, com demana un esperit de justícia molt pregonat sinó atacant a fons la seva identitat amb tot de mesures, actituds, i, si convé, de fets consumats quhttps://noticieshgxi.blogspot.com/2019/01/croniques-colonials-vii.htmle ens han de decantar, irreversiblement si el jo col·lectiu cau en la trampa, a substituir-la per una altra, la de la metròpoli que, quan hagi aconseguit d’uniformar la península, ja no ho serà, puix que l’indígena perifèric o d’ultramar, hereu d’una cultura tan vella com la de l’ocupant, tot just en quedarà un record, o menys i tot si els documents s’arxiven i hom llença les claus al mar.

No és paradoxa que el triomf darrer de la metròpoli passi per la seva desaparició, i que sigui condició necessària d’aquest desaparèixer la destrucció dels pobles sotmesos. Sense testimoni no hi ha causa.

Qualsevol anàlisi que es faci de la realitat actual ha de desembocar en aquesta conchttps://noticieshgxi.blogspot.com/2019/01/croniques-colonials-vii.htmllusió si hom té en compte les dades i fa l’esforç d’ésser prou objectiu per no interpretar-les en termes de conveniències que sempre són, és clar, subjectives, o amb un partit pres ideològic que, sovint, oculta aquella realitat i ens incapacita, dons, per arribar a un resultat que els fets analitzats decidissin i sobre el qual sí que, aleshores, es pot actor orientat per la pròpia ideologia.

Em sembla que avui ningú no pot dir amb un mínim de bona fe que, d’ensopegada en ensopegada històrica, no perdem personalitat, ja que cada vegada que ens “refem” hi ha, en aquesta personalitat, menys que no hi havia abans del darrer trasbals; cada vegada és més pobra de partícules pròpies i més apoderada per partícules alienes. D’una vegada a l’altra, per tant, no reprenem el mateix procés de recuperació que havíem hagut d’ajornar, ni el repetim, sinó que n’iniciem un altre, més desavantatjat, menys creador, menys incisiu, més dominat per la por d’una ensulsiada definitiva que ens tempta a ser imprudents. És la imprudència del “conservador” que repeteix sempre el mateix error de reservar-se, sense voler entendre que res no es conserva si no s’acreix i que res no es pot acréixer si hom no surt a guanyar. Si no tot d’una vegada, la posta que cada vegada hi ha sobre la taula.

Manuel de Pedrolo

Llegiu l'article anterior

Llegiu l'article següent : Cròniques colonials (VII)

diumenge, 23 de desembre del 2018

Interessant entrevista a Jordi Graupera a Vilaweb

"Jordi Graupera (Barcelona, 1981) és el nou candidat independentista a la batllia de Barcelona. Després d’haver guanyat en primera volta les primàries prepara ara la candidatura a l'ajuntament de Barcelona...

...


—Divendres, el 21-D, l’independentisme va tornar a mobilitzar-se contra el consell de ministres espanyol.
 
—A la Llotja vaig veure un moviment desorientat, sense lideratge ni
objectius concrets. Poca gent, escampada i confosa. Quan els Mossos
carregaven, la gent sortia corrent perquè no protegia res concret, com
el primer d’octubre. A la tarda, a Passeig de Gràcia, vaig veure una
manifestació de gent que necessita estar junta i recordar-se que
existim, i que ha desconnectat psicològicament del govern. Els nostres
partits compten amb la resignació dels manifestants...


...

Llegiu l'entrevista sencera en la font original

dijous, 20 de desembre del 2018

En peu de pau

El col·lectiu Drets i en Peu de Pau ha editat un nou decàleg on reafirmen el seu compromís amb la no-violència com a eina i finalitat. 



Tot seguit reproduïm el decàleg:







  1. És essencial saber quin és l’objectiu de la protesta abans d’anar-hi. També conèixer l’objectiu de l’altre.
  2. Aprenem del feminisme i el cooperativisme: cuidem-nos les unes a les altres, la unió fa la força. Ningú està obligat a res però totes som imprescindibles.
  3. La violència funciona en espiral i necessita més violència per retroalimentar-se. Si no en volem, no l’exercim.
  4. Qualsevol acció personal compromet el col·lectiu. Les nostres actituds afecten les del nostre voltant.
  5. La ràbia, indignació o frustració no són un bon criteri per escollir i desenvolupar l’acció.
  6. Si la jornada és llarga, cal descansar i donar-se relleu.
  7. No difonem informacions incendiàries, dubtoses o falses. Compartim només informacions validades.
  8. Qualsevol acció de repressió ha de ser denunciada. @SomDefensores seran presents a les mobilitzacions. Registreu i denuncieu qualsevol vulneració de drets.
  9. En un context de presos i preses polítiques, persones exiliades i en vaga de fam. Amb un judici que equipara posar urnes a utilitzar les armes, la legitimitat de la protesta està fora de tot dubte.
  10. Com explica Judith Butler “la noviolència consisteix a decidir ser noviolent en un estat de violència”. La noviolència implica creativitat, acció i exigència en l’assoliment dels objectius.

#sempreenpeudepau

dimarts, 11 de desembre del 2018

Cròniques colonials (V)

Context
1981


  • 25 de gener. Un grup d'intel·lectuals signa el Manifest dels 2.300 en contra de la política lingüística i la discriminació del castellà a Catalunya.
  • 23 de maig, Barcelona: Assalt al Banco Central, relacionat amb l'intent de cop d'estat succeït justament tres mesos abans.
  • 20 de novembre. Sis anys de la mort del dictador Franco.
L'article

Publicat a "Diario de Barcelona" el 4 de desembre de 1981.
La colonització, quan la víctima és un poble culturalment evolucionat i amb una personalitat tan decidida i compacta com la de la metròpoli, té alguns efectes que bé val la pena remarcar perquè normalment són negligits. Així, en aquest país nostre hi ha tot de gent que, de vegades sense adonar-se’n gaire, viuen, més o menys subterràniament, la tragèdia d’una confusió cultural que els perjudica tant com a nosaltres. És un assumpte que m’obliga a la reflexió cada vegada que em trobo amb algú o sé d’algú que, fill de pares castellanoparlants, la qual cosa no vol dir necessàriament de nissaga castellana, i resident a Catalunya des de nen o des de molt jovenet, afirma que se sent integrat a la nostra terra com un català més, però ho manifesta en castell``a i a despit que ni activament ni passiva no participi en la cultura del país, com no sigui amb la seva assistència a qualques festes de caire popular, el pintoresquisme de les quals l’atreu si fa no fa com l’encuriosiria un espectacle exòtic, puix que no és la catalanitat que hi veu o que li interessa.

Rarament crec que en aquesta afirmació d’ésser un més hi hagi mala fe. En canvi, hi ha, sovint, una alienació tan profunda que l’home o la dona en qüestió no està de fet incorporat a cap cultura, ni la dels seus pares ni la de la comunitat on viu, treballa, s’ha casat i ha tingut fills als quals pot ben bé ser que transmeti aquella posició. La cultura d’origen li resulta ja massa llunyana,oblidada com a experiència pròpia, en la mesura que tingué temps de fer-la abans de venir aquí, i tot just en reté formes de tipus, diguem-ne, oficial i constituïda per tòpics. No viu, no pot viure suficientment, les manifestacions culturals de Castella, les quals, entre nosaltres, solen quedar reservades a aquells que es giren decididament d’esquena al nostre poble o a repèl hi van entrar ja d’adults.

Tot el seu bagatge vital, en ahttps://noticieshgxi.blogspot.com/2018/12/croniqies-colonials-vi.htmlquest sentit, és la llengua que utilitza i que fa servir, la majoria de vegades, per parlar de coses no castellanes, de fets de cultura catalana, puix que aquests són els que, com a ciutadà, l’envolten. Però si, alhora, no participa ni amb la intenció en cap activitat presidida per l’esperit català, com sol mostrar-ho la seva decisió, meditada o no, de no emprar mai la nostra llengua, la qual es limita a entendre potser perquè no ha pogut evitar-ho, tampoc no viu aquesta catalanitat tot i que, en molts aspectes, es trobi immers en ella.

Aquestes persones afirmen allò que, amb la seva conducta, neguen. Ningú, per molt que digui i pretengui, no pot ésser una cosa si es refusa a formar-ne part, i menys encara, és clar, si es resisteix a reconèixer que existeix d’una forma suficient, i aquesta resistència, més o menys accentuada, s’observa cada vegada que algú, el podria ajudar a compenetrar-se amb Catalunhttps://noticieshgxi.blogspot.com/2018/12/croniqies-colonials-vi.htmlya. Recordo ara un conegut meu que pertany a aquesta categoria ‘evasiva’ de ser català, i el seu exemple és més eloqüent que cent discursos. Mentre no s’ha deixat mai perdre cap pel·lícula sobre Algèria, Vietnam, etc; per tal de conèixer més bé la lluita d’aquests pobles, la seva personalitat i la seva història, que li mereixen grans simpaties, nova voler veure ni La ciutat cremada ni Companys, procés a Catalunya, obres que qualificà; per endavant de “propaganda política”, la qual cosa diu que no pot sofrir. Si recordem que, en el llenguatge popular, propaganda política no tan sols equival a partidisme sinó a engany premeditat, hem de deduir que ens trobem en presència d’algú que no accepta ni “d’escoltar” la versió (o una versió) que de la seva història té el poble amb el qual pretén identificar-se mentre shttps://noticieshgxi.blogspot.com/2018/12/croniqies-colonials-vi.html’empassa àvidament la dels pobles per a ell llunyans i desconeguts que no li ofereixen cap avinentesa de comprovació com la que podria fer aquí gairebé sense cap esforç.

Aquestes actituds provoquen una desorientació que aboca a la pèrdua de qualsevol identitat. Estic parlant, doncs, de persones que de cultura, entenent-la com un conjunt de referències socials que informhttps://noticieshgxi.blogspot.com/2018/12/croniqies-colonials-vi.htmlen la nostra vida com una totalitat de sentit,no en tenen cap. Mal partides entre dues visions del món, entre dues maneres d’entendre i fins i tot de crear la realitat, no participen prou de cap d’elles perquè s’hi senten inscrites de debò. I queden incloses en aquest inscriure’s la disconformitat, la revolta, la contestació de tants i tants aspectes de la cultura a la qual hom pertany. Una disconformitat, una revolta, una resposta que, d’altra banda, només són possibles, només poden ser autèntiques i fecundes quan hom no té problemes d’identitat. Quan aquesta es insegura o es mou entre ambigüitats, hom és el nus d’una tragèdia suscitada pels poders de la metròpoli que, en no respectar la llibertat dels pobles, sense aconseguir però d’abatre’ls del tot, faciliten la despersonalització cultural de tants homes i de tantes dones que, arrancats de casa seva per tal de contribuir a una empresa en la qual voluntàriament potser no participarien i víctimes d’un desconcert no confessat, sovint ni conscient, es queden amb les arrels a l’aire.


Llegiu l'article anterior

Llegeix l'article següent 

dilluns, 10 de desembre del 2018

"Com pot demostrar Twitter la invenció del relat de la violència contra l’independentisme"

Vilaweb explica de quina manera  l'analista de dades Joe Brew mostra la construció del relat fictici sobre els fets de l'octubre del 2017. Ens proposa una mirada dels fets des d'un nou angle angle i amb una visió transversal en el temps i a partir dels protagonistes.

Us oferim tot seguit l'article del diari:

"...

Si hi hagués hagut un aixecament violent o una rebel·lió violenta a Catalunya el setembre i l’octubre del 2017, els polítics catalans i espanyols, particularment els contraris a la independència, haurien posat en relleu l’existència de la violència, n’haurien parlat i haurien fet piulets al respecte. Comprovem-ho, observant les dades de Twitter durant el període en què se suposa que hi va haver violència i mirant qui en parlava.

...

És molt evident que els piulets sobre violència no són freqüents durant els suposats esdeveniments violents. Els polítics antiindependentistes no van fer esment de cap violència just després dels fets que ara qualifiquen de ‘violents’.

... "

Llegiu l'article sencer

diumenge, 9 de desembre del 2018

Carta oberta de Jordi Romeva a l’ANC, Òmnium i l’AMI

El passat 5 de desembre Vilaweb publicava una carta que en Jordi Romeva adreçava a entitats sobiranistes, carta que, pel seu interès us oferim tot seguit.
 


"Em dic Jordi, fa 74 anys que vaig néixer a Barcelona, sóc fill de Jesús Romeva Romeva i Mercè Manadé Raventós. A final de mes farà cinquanta anys que sóc casat i que tinc dos fills.

No sóc de cap partit polític i no he consultat ni he demanat permís a ningú per a escriure aquesta carta.


M’adreço a vosaltres, representants de les entitats cíviques que heu estat referència en el moviment independentista i no m’adreço al govern, al parlament o a les formacions polítiques, perquè considero que ara tenen unes altres prioritats: intercanviar-se càrrecs, nomenar caps de llista i preparar candidatures per a les eleccions vinents (en llistes separades, no fos cas); discutir si els diputats segrestats poden cobrar la nòmina o si poden votar (de moment ni una cosa ni l’altra); negociar el pressupost (amb dèficit fiscal inclòs); o senzillament esperar, esperar que arribin les inversions econòmiques i en infrastructures que fa anys i panys que l’estat espanyol reté; esperar que l’Agència Tributaria Catalana sigui operativa; esperar que es faci el judici i que es dicti la sentència; esperar que s’ampliï la base social, etc.

 ..."

Llegiu aquí la carta sencera

dimecres, 28 de novembre del 2018

OPINIÓ: "Catalunya versus Gibraltar ", per Maria Gemma Cerezo Pumariega

Es veu que en el consell de ministres que es farà a Barcelona el proper 12 de desembre, on s’havia de parlar només del tema català, ara s’hi ha afegit Gibraltar. Em sembla una decisió molt encertada. Potser en Pedro Sánchez s’ha decidit a llegir la Història i ha descobert que Gibraltar va ser el preu que va pagar l’España de Felip V (Felip IV pels catalans) per comprar la traïció dels anglesos a Catalunya durant la guerra de Successió.

Possiblement, ara que veuen que, facin el que facin i s’hi posin com s’hi posin, cada cop tenim més a prop la independència (tant de bo no triguem gaire), deuen voler recuperar el que els va costar poder-nos sotmetre fa tres-cents anys. Tenen molt mala peça al teler, però, perquè els gibraltarenys, tot i el Brèxit, no volen pertànyer a aquesta España molt menys demòcrata i europea que Anglaterra.



Maria Gemma Cerezo Pumariega
HGxInd

Opinió: "Ma dura", per Joan Xuriach Fusté

  • Altsasu
  • Otegi
  • Blanquerna (Madrid)
  • Egunkaria
  • Independentistes catalans (Garzón)
  • Un miler de ferits l’1 d’octubre de l’any passat
  • Jordi Borràs
  • Pèrdua d’un ull per pilota de goma (Roger Español)
  • Les clavegueres de l’estat, la fuita d’empreses
  • Xantatge monarquia a empreses catalanes
  • Les mentides i campanyes d’odi contra Catalunya
  • Ciudadanos
  • El 155
  • Les manifestacions feixistes pels carrers de Barcelona
  • La repressió als antifeixistes
  • Juan Carlos I
  • Corina
  • La corrupció del PP
  • FAES
  • Fundació Francisco Franco
  • Falange
  • VOX
  • Castor
  • El tribunal de comptes i el 9N
  • El rescat bancari
  • Les hipoteques
  • Els desnonaments
  • Els ERE andalusos del PSOE
  • La lapidació de l’Estatut del 2006
  • La persecució judicial a la llibertat d’expressió
  • Els atacs a la llengua catalana
  • Les ràtzies nocturnes unionistes pels pobles de Catalunya
  • La impunitat absoluta de feixistes i unionistes
  • Els exiliats polítics
  • els presoners polítics amb més d’un any de presó preventiva sense proves 
  • ... 

Escandalós oi? 

No home no! 

Pintura groga a la porta de l’escala d’en Llarena, això sí que és preocupant! I violència! 

Tot el cor d’unionistes i, també, d’esclaus catalans que demanen perdó per existir als colons espanyols hi estan d’acord. 

Mà dura. 

Fins ací podíem arribar, no tot s’hi val!

 
Joan Xuriach Fusté
HGxInd

diumenge, 25 de novembre del 2018

Cròniqies colonials (IV)


Context
1981
  • 25 de gener. Un grup d'intel·lectuals signa el Manifest dels 2300 en contra de la política lingüística i la discriminació del castellà a Catalunya.
  • 23 de maig, Barcelona: Assalt al Banco Central, relacionat amb l'intent de cop d'estat succeït justament tres mesos abans.
  • 20 de novembre. Sis anys de la mort del dictador Franco.

L'Article

Article publicat a Diario de Barcelona el 25 de novembre de 1981.



No sé si ha cridat mai l’atenció del lector la singularitat que en l’àmbit culturalment castellà no hi ha cap partit favorable a les reivindicacions nacionals dels altres de la península. 

No tan sols no ho són les grans formacions polítiques de l’esquerra amb prou incidència per haver accedit a les Corts, sinó que no en conec cap entre els grups minoritaris i amb més potencial revolucionari que el sistema margina o que s’automarginen voluntàriament per no fer-se còmplices d’unes institucions, d’una organització social que condemna i contra la qual combaten. O, amb més precisió: contra la qual es pensen que combaten quan, de fet, s’hi enfronten amb alguns conformismes que, parcialment, les situen encara en l’ordre establert. En aquesta actitud cal veure la impossibilitat en què es troba la metròpoli de produir gent amb una mentalitat de debò alliberadora, i com tots, doncs, són partidaris de reservar-se, en un altre tipus de societat, allò que aquesta els procura: les colònies.

Sovint, molt sovint, i àdhuc amb freqüència suspecta, l’esquerra espanyola, sense distinció de matisos, ha acusat al nacionalisme dels pobles perifèrics de burgès, però mai (prescindint, ara, del descrèdit en el qual ha caigut la paraula per culpa de la manipulació que han sotmès les forces de la dreta i del centrisme a casa nostra) no se li ha acudit que també ella ho era, de nacionalista. I de la pitjor espècie, l’agressiva, en la mesura que, a més de voler conservar la seva nació, vol sotmetre altres nacionalitats peninsulars. Ha negligit d’una manera culpable
Llegiu l'article anterior, i cal suposar que no per ignorància, que entre els defensors de la identitat de la pròpia terra, i més entre els que es volen alliberar-la de qualsevol jou foraster, hi ha socialistes, comunistes, anarquistes, grups i persones que si no toleren les institucions capitalistes castellanes, tampoc no estan disposats a acceptar les del seu país; grups i persones que, ben a l’inrevés del que passa a la metròpoli, entenen que totes dues lluites són solidàries.
 

És curiós que els més culpables acusin els més innocents. L’esquerra espanyola s’avé perfectament amb el colonialisme i està ben disposada (consten les declaracions d’alguns caps de partits) a fer costat a les organitzacions dretanes i algunes vegades neofeixistes que el defensen i, per tant, ajornar la lluita social que és la raó primera de la seva existència, puix que també per a ella la unión Llegiu l'article anteriorsagrada té prioritat sobre el conflicte entre classes, la solidaritat proletària, l’internacionalisme que en la seva versió correcta no consisteix pas en l’asserviment de comunitats més indefenses, en la imposició d’una cultura pretesament superior i que, oh paradoxa!, l’esquerra sempre ha considerat que no és la seva, la de l’autèntic poble, car es tracta d’una creació burgesa, com burgesa és aquella pàtria que ara, en el súmmum de la incoherència no estan pas disposats a perdre...
 

Els esquerrans d’ofici, si pertanyen a la metròpoli o s’hi ha assimilat per raons no sempre prou clares, es mostren inversemblantment partidaris d’aconseguir una societat més justa i la germanor entre els pobles a través d’una dominació que no ha d’envejar res a l’imperialisme capitalista, d’una opressió que despersonalitza Llegiu l'article anteriorles nacions demogràficament petites i ja subjugades. Amb l’excusa de menar una lluita contra allò que en diuen el particularisme, reforcen el seu Estat i pretenen conservar-li tot el poder; exactament com algú es preocupa de l’herència, ben adquirida o mal adquirida, que un dia li caurà a les mans.
 

És cert, recordem-ho, que quan es tracta dels altres tot és diferent i que el llenguatge canvia. Tota aquesta gent amb tan poca capacitat de comprensió quan se’ls toca allò que tossudament tenen per seu, bé són favorables a la descolonització quan afecta d’altres estats, i així els veurem promoure campanyes de solidaritat i constituir comitès d’ajuda als oprimits d’indrets llunyans mentre donen llenya als qui tenen més i a favor dels quals, per aquesta raó de proximitat, podrien emprendre accions eficaces en lloc de fer-los la traveta.
 
Llegiu l'article anterior
Tot plegat indica que no hi pot haver moviments alliberadors mentre hom no es plantegi seriosament en què consisteix l’alliberament i què s’ha d’alliberar. A les colònies peninsulars hi ha qui s’ha fet aquest plantejament i ha arribat a una resposta no contradictòria que no té res a veure amb cap forma de regionalisme burgès disfressat de nacionalisme benpensant que prolonga l’existència de la sucursal ni amb cap estrany embús ideològic d’aquests que permeten a l’esquerra de mantenir una aliança amb les forces reaccionàries; té a veure, en canvi, amb el fet que la llibertat no és parcel·lable i amb l’evidència que qui la parcel·la es troba aculat d’inconseqüència i, en inconseqüència, a negar-la.

L’esquerra espanyola no pot t
Llegiu l'article anteriorrobar arguments racionals, cap suport dialèctic, contra la independència dels pobles, dLlegiu l'article anteriore les nacions, mentre defensa la dels estats actuals i, doncs, la propietat d’aquells que tenen allò que no els correspon perquè van desposseir algú altre, i això explica que, en darrer terme, sempre acabi esgrimint-ne un d’emocional, el “patriòtic”, que pertany a la dreta, de la qual l’esquerra mai no pot evitar d’ésser una forma si combrega amb l’esperit de la metròpoli.

Manuel de Pedrolo 

dijous, 22 de novembre del 2018

OPINIÓ: "Primàries obertes", per Alfons Carreras

Malgrat l’intent de democratització de l’Estat espanyol iniciat amb la transició del 1978, molts catalans veiem que, com a espanyols, en lloc de progressar anem reculant; en drets, en llibertats, en igualtat d’oportunitats i el que és pitjor, reculem cap als temps foscos del feixisme més bèstia. Per tant és absolutament legítim que una part dels catalans vulguem fer un pas endavant. 

El primer d’octubre del 2017 vam fer aquest gran pas endavant exercint el dret d’autodeterminació. L’extensa repressió aplicada per l’Estat sembla que ens ha fet recular i així ha sigut en la política professional, però no en la ment de la ciutadania. Aquesta repressió ha tingut el seu efecte especialment en els partits independentistes que es veuen tenallats per la por i com a conseqüència tornen a actuar estrictament en clau autonòmica. 

Això ha motivat que s’impulsi, des de la societat civil organitzada, la iniciativa de les «Primàries Catalunya» per fer una llista electoral que concorri a les eleccions municipals amb un cens d’accés lliure i uns candidats que de forma individual es comprometen a seguir el mandat dels seus electors. 

Amb un cens de més de 20.000 votants a la ciutat de Barcelona és de preveure que el candidat a l’alcaldia tindrà molts més vots que no pas els pocs centenars amb quals s’escull el candidat a qualsevol dels partits independentistes en les seves primàries tancades. 

No és, evidentment, un intent de substituir els partits, absolutament imprescindibles per portar a terme un procés d’emancipació nacional, sinó una manera d’indicar als partits quin és el camí que vol emprendre la societat civil i pel qual tant a fet i tant ha lluitat. I crec que amb imaginació i valentia es pot recórrer un llarg camí per anar implementant republicanisme a poc a poc canviant els mecanismes democràtics. 

No hi ha lleis que impedeixin acostar als ciutadans els sistemes de formació de llistes, les preses de decisió i la discussió de programes. Perquè fins i tot els partits actuals estan farcits de tics poc democràtics que s’han anat adquirint lentament durant aquesta llarga nit autonomista. 

Molts ciutadans ens sentim cansats i decebuts però no renunciarem a treballar per fer una República Catalana, així ho vam afirmar més de dos milions el dia 1 d’Octubre del 2017.

Alfons CarrerasHGxInd

dimarts, 20 de novembre del 2018

OPINIO: "La meitat dels catalans?", per Salvi Pardàs Sunyer

Mònica Terribas documenta cada matí incansable el que estem patint en aquest país que es diu Catalunya. Avui, 19.11.2018, però m’ha sorprès que reduís aquesta Catalunya que pateix a “la meitat dels catalans”. Una expressió desafortunada que no hauria d’enterbolir l'innegable compromís de la Terribas amb la informació i el País. Dic desafortunada perquè no es tracta només de la meitat dels catalans que estem patint la brutalitat de l’Estat, sinó de la immensa majoria, per no dir la totalitat. 

Els demolidors efectes del 155 no són selectius ni perjudiquen exclusivament els independentistes (d’altra banda més de la meitat, segurament). Però més enllà de voler un estat propi o una altra cosa, la immensa majoria dels catalans volem viure en un estat democràtic on les decisions sorgides de les urnes siguin respectades i el dret dels pobles a autodeterminar-se sigui reconegut, com ho palesen les enquestes i com ho estableixen els tractats internacionals que va firmar, però que no respecta, el mateix Estat espanyol.

Salvi Pardàs Sunyer

dilluns, 12 de novembre del 2018

Consum estratègic responsable

La proposta de l’Assemblea per promoure alternatives de consum responsables amb la República catalana.

Donar efectivitat real a la proclamació de la República catalana, en aquest cas en l’àmbit econòmic, mitjançant l’apoderament de la gent en la presa de decisions de consum quotidià. Aquest és l’objectiu principal de “Consum estratègic”, la nova campanya que l’Assemblea ha engegat i presentat avui en roda de premsa, coordinada per la Comissió de Fem República.

David Fernàndez, coordinador de la Comissió, i Elisenda Paluzie, presidenta de l’Assemblea, han traçat les línies generals d’aquesta iniciativa...


...

Continueu-ne la lectura


Consumestratègic.cat. La iniciativa de Consum estratègic s'engloba dins un conjunt de propostes que tenen com a únic objectiu donar efectivitat real a la proclamació de la República catalana, en aquest cas en l'àmbit econòmic, mitjançant l'apoderament de la gent en la presa de decisions de consum quotidià. 

El teu consum ajuda l'economia per la República catalana? 
Descobreix-ho!



Encara que és del gener d'enguany, veieu també: https://es.scribd.com/document/370077765/Consum-responsable-amb-la-Republica

diumenge, 11 de novembre del 2018

Cròniques colonials (III)

Context
1981

  • 25 de gener. Un grup d'intel·lectuals signa el Manifest dels 2.300 en contra de la política lingüística i la discriminació del castellà a Catalunya.
  • 23 de maig, Barcelona: Assalt al Banco Central, relacionat amb l'intent de cop d'estat succeït justament tres mesos abans.
     
L'article 

Publicat al Diario de Barcelona el 13 o 20 de novembre de 1981.

Les orientacions, normes i actituds del poder que ens protegeix combaten amb tanta decisió el redreçament nacional de la nostra terra que hom ja no sap fins a quina generació la gent 'article anteriornascuda a Catalunya de famílies forasteres que hi immigraren d’altres llocs de l’Estat espanyol hauran de conservar com a pròpia, amb exclusió de cap altre, puix que ningú no pot tenir-ne dues si no és un esquizofrènic, la identitat cultural dels seus pares i, per tant, veure’s obligada a una d’aquestes dues coses: o bé a continuar essent un element estrany al nostre país, amb la divisió entre dues comunitats hostils que això suposa, o bé a destruir la identitat catalana per tal de solucionar definitivament el problema amb un acte negatiu i brutal.

Hi ha una mentalitat, ben encoratjada pel feixisme que ha deixat tanta llavor, per la qual res no sembla tan natural i legítim com perpetuar en la terra d’acull les característiques culturals de la terra de procedència, si aquesta terra és castellanoparlant, o els trets culturals imposats pel poble dominador quan la gent procedeix d’indrets que han tingut o tenen encara una cultura diferenciada i, remarquem-ho bé, perseguida, o pel cap baix entrebancada, pel món castellà.

Quan hom defensa el dret de conservar més enllà d’ells la identitat cultural dels pares vinguts de lluny, hom pot cometre dos errors greus, íntimament relacionats: el primer, negar la identitat cultural autèntica dels nascuts en terres no castellanoparlants, i, el segon, suposar que només compta l’originalitat del nascut fora, no la del nascut dins de la comunitat escollida, ja sigui voluntàriament del tot, ja sigui sota la pressió d’unes circumstàncies socioeconòmiques que expulsaren tants milers de ciutadans del seu terrer.

No sembla aleshores, que hom reconegui cap dret a ésser ell mateix al fill que ja es reclama d’un altre origen, que li dona el fet de néixer i de criar-se en una altra territorialitat cultural; hom vol que preservi la dels seus progenitors i que, sense haver-la viscuda continuï immers en una experiència que pertany als seus pares, els quals, d’altra banda, ben bé pot ser que vinguin de terres distintes i, doncs que tinguin àmbits d’experiència cultural no coincidents. Un cas que sovinteja i en el qual un de la parella ha hagut de sacrificar la seva vera identitat.

No poden pretendre, els partidaris d’aquesta transferència prolongada de generació en generació, que actuen en defensa d’una cultura amenaçada i que s’exposa a extingir-se, la castellana o una de les formes de la castellana, atès que en el seu terreny es desenvolupa amb total normalitat i ningú no l’ataca, i és en el seu terreny que ha de viure i prosperar, no a casa dels altres, com una imposició. Tampoc no poden dir que fills d’aquestes persones, ja no ho son de desplaçats. Els propòsits que hom no declara són uns altres.

Així, per exemple, però exemple important, quan l’administració central dicta normes perquè a les terres catalanes gaudeixi també d’oficialitat la llengua de la metròpoli, hom no ho fa per protegir les persones ja madures i d’edat avançada que, incapaces d’integrar-se a la cultura del poble en el qual s’instal·len, podrien tenir dificultats o sentir-se cohibides (quelcom que als governants no se’ls acudí quan la miopia de les oligarquies locals els obligava a emigrar cap a contrades on trobarien un lloc de treball), sinó amb un objectiu força més pervers: a favor de la comoditat, de la protecció que de fet es dóna a la llengua forastera i de les resistències amb què es troba la nostra, l’oficialitat del castellà, al costat de la del català, farà que a la Catalunya del futur no hi hagi tots els catalans que hi hauria d’haver. I s’entén per catalans, segons un criteri que val arreu, tots aquells que participen de la cultura catalana i la tenen com a seva, en aquelles que viuen en aquest indret geogràfic com en una terra estrangera l’esperit de la qual ignoren.

La metròpoli no en té prou administrant-nos directament o mitjançant poders delegats; sense interessar-se gens ni mica per la identitat natural dels administrats de les colònies, vol conservar gent ‘espanyola’ a casa nostra i augmentar-ne el nombre per tal de retenir-ne amb més fermesa les possessions. És el començament de l’última fase del projecte que duu un poble a apoderar-se d’altres pobles, a apropiar-se’ls, tal com al segle XII, en una primera etapa d’aquest esperit, Alfons VII de Castella s’apropiava del nom de la península en fer-se proclamar, a Toledo, emperador de España, bo i en aquella Espanya hi havia altres estats independents , un d’ells el nostre, on regia Ramon Berenguer IV, amb el qual, per cert, gairebé simultàniament, signava un tractat que establia els límits d’expansió (recordem que estem en temps de reconquestes) d’un estat i de l’altre.

Manuel de Pedrolo
 
Llegiu l'article anterior

Llegiu l'article següent 

dilluns, 5 de novembre del 2018

Opinió: "És tan gran la dignitat del nostre poble que no hi ha espai en el qual s’hi pugui amagar la por", per David Calabuig"

A ran del darrer escrit d'en Salvi en aquest blog, en David (també de la nostra Assemblea territorial) ens proposa unes reflexions:


Molt d’acord amb el què exposes, Salvi.

Siguem clars: Lluitem per la nostra llibertat com a poble enfront d’un Estat que no ens respecta com a ciutadans i que ens vol anihilar culturalment i identitària. Un Estat que no tolera la diversitat ni el dret legítim a ser i pensar diferent (fins i tot afegiria “ni el dret legítim a pensar”). 


Aquesta democràcia és una fal·làcia i un engany. No mana el poble. Governen i decideixen les oligarquies extractives amb el suport incondicional de la monarquia i dels grans partits dinàstics i dels seus servidors (exèrcit i policies, església, jutges, fiscals, sindicats, mitjans de comunicació, etc.). Aquesta situació d’explotació crònica sembla que ja li està bé a la majoria d'espanyols que la pateix. Incapaços del més mínim pensament crític ni d’imaginar altres realitats més intel·ligents, socials, justes, ecològiques, sostenibles, netes. 

En aquest context, la independència és una necessitat per sobreviure com a nació i per impulsar una revolució que generi un canvi de paradigma. Ara sabem que mai acceptaran un referèndum acordat d’autodeterminació. També sabem que els hi és igual que siguem el 51% o el 80% de la societat catalana els qui estiguem a favor d’independitzar-nos, mai ens permetran de separar-nos pacíficament. 


Considerem-nos una colònia de l’Estat espanyol, perquè això és el que realment som. Lluitem doncs contra la metròpoli. Desobeïm, boicotegem les seves estructures de poder que ens volen fer desaparèixer, no els hi posem fàcil caient en el parany de la falsa democràcia.

La nostra llibertat, la dels nostres fills, néts i la de les generacions futures, és un fi irrenunciable que justifica sobradament tots els sacrificis que individualment i com a col·lectivitat haurem de començar a fer ben aviat. És tan gran la dignitat del nostre poble que no hi ha espai en el qual s’hi pugui amagar la por!
 

Salutacions

David Calabuig

HGxInd