diumenge, 31 de desembre del 2017

Gràcies i bon cap d'Any

Gràcies a tu, aquest any 2017:
  • Hem declarat la República i l'hem defensat al carrer i davant les institucions. 

  • Hem organitzat milers d'actes, inclosa la manifestació de "no-belgues" més gran de la història de Brusseŀles.

  • També hem vist amb tristor i indignació com alguns dels nostres amics i companys han anat a la presó injustament, i hem demostrat que no ens aturarem fins que en surtin.

Tot això ho fem junts.

Et desitgem un bon cap d'Any  i que 2018 sigui el de l'alliberament dels presos i la consolidació de la República de tothom.



dissabte, 30 de desembre del 2017

Discurs de cap d’any del president de la Generalitat, Carles Puigdemont


«Benvolguts conciutadans i conciutadanes,

M’adreço a tots vosaltres, en el tradicional discurs de Cap d’Any, en les circumstàncies més inversemblants imaginables. Fa només un any, ningú a Catalunya ni a Europa hagués pogut ni pensar que assistiríem a la vergonya i a l’escàndol de tenir, avui, presos polítics a les presons d’un país de la Unió Europea. I en tenim quatre: el vicepresident Oriol Junqueras, el conseller Joaquim Forn, en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart. Són a la presó per les seves idees polítiques, i això ho sap tothom. Els acusen, com a tots nosaltres, d’haver complert la promesa electoral i d’haver estat fidels al Parlament de Catalunya amb l’únic propòsit de construir un país millor, amb eines veirtablement eficaces i recursos que en justícia ens corresponen perquè són fruit de l’esforç del poble de Catalunya en el seu conjunt, dels 7,5 milions d’habitants.

Però malgrat aquesta situació, no volia deixar passar l’ocasió d’adreçar-vos un missatge de bons auguris pel nou any que comença i fer-vos també avinents unes breus reflexions. En primer lloc, vull agrair a tothom la seva participació a les eleccions del 21 de desembre. Gairebé una participació del 82% és un èxit democràtic històric, tant a casa nostra com a la majoria de països d’Europa. Sempre hem dit que els catalans no tenim por de les urnes, convoqui qui convoqui unes eleccions, i és per això que podem estar contents , com a poble, de la nostra participació en una jornada, ara sí, sense violència ni repressió. Gràcies per haver emès amb tanta claredat un missatge que ja no admet discussió: els catalans, pensem el que pensem, volem i sabem fer servir les urnes per resoldre les nostres aspiracions i les legítimes discrepàncies sobre com hem d’encarar el nostre futur col·lectiu. Som un poble democràticament madur que s’ha guanyat el dret a fer-se a si mateix com a república d’homes i dones lliures.

En segon lloc, vull posar en relleu que el govern espanyol té al davant una nova oportunitat de comportar-se com la democràcia europea que assegura ser i, per tant, reconèixer el resultat de les eleccions del 21 de desembre i començar a negociar políticament amb el Govern legítim de Catalunya. Els ciutadans catalans i els ciutadans espanyols així ho esperen, però també ho esperen molts ciutadans europeus i els seus governs i institucions. Molts ciutadans esperen que, fracassada la recepta de la violència, la repressió i la liquidació de l’autogovern, comenci finalment l’era del diàleg i la negociació que venim reclamant des de fa anys.

El president Rajoy va proposar als socis de la Unió Europea una solució ràpida i indolora, un remei gairebé miraculós, que resoldria el plet català abans de Nadal: supressió de les institucions catalanes legítimes i democràtiques, intervenció de la Generalitat, convocatòria exprés de les eleccions al Parlament i victòria electoral dels partits constitucionalistes, que formarien un govern autonòmic dòcil i conformista. Doncs no. La darrera part no només no ha sortit com ell somniava, sinó que el seu partit ha quedat relegat a la darrera posició i el Govern que presdeixo pot mantenir el suport parlamentari.

Als responsables d’aquesta recepta els hem de preguntar de què ha servit tanta repressió? De què ha servit perjudicar el poble de Catalunya amb la paràlisi que ha significat el 155? De què ha servit provocar tant de dolor, a les víctimes de la violència del dia 1 d’octubre, als membres del govern i la mesa del parlament, als alcaldes i als líders socials empresonats, als bombers, mestres i policies que han de desfilar pels jutjats o han de témer una delació ideològica? De què els ha servit aquest despropòsit monumental? Era aquesta la proposta espanyola per a Catalunya?

No ens resignem a aquesta mena de respostes a les nostres demandes. Tenim el dret de defensar una Catalunya molt millor i de disposar de les eines per fer-ho possibles que l’Estat ens nega sistemàticament. Com a polítics, tenim el deure de fer-ho. Per això, com a president, exigeixo al Govern espanyol i als que li donen suport que rectifiquin allò que ja no funciona, que reparin el dany causat, i que restitueixin tot allò que han destituït sense el permís dels catalans. Les urnes han parlat, la democràcia ha parlat, tothom s’ha pogut expressar. A què espera el president Rajoy a acceptar els resultats?

D’aquí un any, el discurs de Cap d’Any del president de la Generalitat es farà, com no pot ser d’altra manera, des del Palau de la Generalitat, ben a prop de tots els treballadors de l’administració catalana que avui suporten la intervenció barroera i a qui vull encoratjar a servir el nostre poble amb la mateixa eficàcia de sempre. Fins llavors, us desitjo de tot cor que l’any que ara comença dugui aparellades les millors perspectives per a tothom i en tots els àmbits. Espero que sigui un any pròsper, un any de progrés i un any d’harmonia en què gaudim dels valors fundacionals de la república: llibertat, igualtat i fraternitat.

Moltes gràcies i bon any 2018 a tothom.»

dijous, 28 de desembre del 2017

OPINIÓ: MALGRAT TOT, per Joan Xuriach

Una convocatòria il·legal i il·legítima en un marc de repressió envers la meitat del electorat, amb censura als mitjans públics catalans, amb caps de llista exiliats o empresonats, amb la junta electoral prenent partit, descaradament, a favor de l’unionisme, amb tota la força econòmica i mediàtica de l’oligarquia espanyola mentint i amenaçant a la població i matxucant, un cop darrera l'altre, amb un partit sense programa polític que va néixer, només i exclusivament, per acabar amb la nostra identitat. Unes eleccions militaritzades i vergonyoses en una democràcia com cal; emparades, miserablement, per la UE.
I bé, en aquest escenari, els votants republicans vàrem tornar a guanyar, superant els vots de la darrera convocatòria del 2015 i del referèndum del 1-O i renovant la majoria absoluta independentista al Parlament. Més de dos milions de ciutadans vàrem donar suport, per tercera vegada a les urnes, a la República Catalana.

Malgrat tot, el que hem guanyat a les urnes ho haurem de seguir defensant al carrer, doncs l’estat espanyol només accepta la democràcia si guanya. En primer lloc, haurem d’exigir a Espanya i la UE, la sortida de la presó dels nostres polítics i líders socials i el retorn de l’exili del President i part del govern. En segon lloc, reclamar als mateixos interlocutors respecte a la decisió majoritària del poble català. I, per últim, defensar la República proclamada.

Joan Xuriach
HGxI

dimecres, 27 de desembre del 2017

L'Editorial d'en Vicent Partal: "Gas a fons"

La victòria de l’independentisme el 21D és èpica i ha deixat ben tocat l’espanyolisme. La pírrica victòria en escons de Ciutadans no fa ombra a l’abast i la potència del triomf del bloc republicà, enfortit fins a uns nivells desconeguts. Els 2.078.000 vots a Junts per Catalunya, Esquerra i CUP són un salt endavant molt important, sobretot tenint en compte les condicions de repressió i les irregularitats de tot tipus en que s’ha disputat aquesta campanya. 

Tots aquells que deien que amb més participació hi hauria menys independentisme ara han de callar perquè no ha estat així. Tots aquells que afirmaven que l’independentisme es nodria d’un pensament màgic i que no aguantaria el contrast amb la realitat ara han hagut de callar també. Tots aquells que afirmaven que la població castigaria el que ells consideraven fracàs en la proclamació de la república han hagut de tancar la boca. La força i la determinació del poble de Catalunya s’ha posat a prova aquest 21 de desembre i la prova ha estat superada amb nota.

Com sempre passa en les eleccions, però, després de les primeres hores d’estupor la potent maquinària mediàtica i discursiva de l’espanyolisme s’ha posat en marxa. I ho ha fet, ja te nassos, cridant a la concòrdia. Ara resulta que l’independentisme guanya la campanya més difícil, després d’un cop d’estat, amb els seus líders en exili o en presó, amb repressió i censura, amb amenaces judicials i agressions al carrer i aquesta victòria no ha de conduir a la independència sinó a restaurar la concòrdia amb Espanya. Amb l’Espanya que ha fet el cop d’estat, que ha posat els líders independentistes en presó o els ha enviat a l’exili, la que ha reprimit i censurat, la que ha omplert el país d’amenaces judicials, ahir contra un altre grup de professors, la que ha permès i tolerat les constants agressions ultres al carrer. Quin cinisme més gran.

Ens diuen, ells!, que ara el que toca és restaurar l’autonomia perduda i assegurar la convivència, com si no foren ells els qui l’amenacen la convivència i no nosaltres. A cada manifestació que fan, per exemple. I ens diuen que sobretot ara hem d’anar a poc a poc. Tant a poc a poc com siga possible. Fins i tot arriben a presentar-nos el discurs del rei d’Espanya com una crida a l’entesa, quan només va ser una reafirmació en l’’a por ellos’, la mostra indiscutible, per cert, de la seua incapacitat política. Si Felipe VI volia concòrdia que hagués començat demanant perdó als ferits i atacats el primer d’octubre. El gest li hauria donat una mica de la credibilitat que ara no té.

L’independentisme ha donat una lliçó a Espanya i a Europa de dignitat, de tensió democràtica, de resistència pacífica, de valor democràtic i d’organització. La pregunta, però, és si encertarà ara el camí a seguir després d’una victòria tan gran. O si caurà en la trampa de la recuperació de les institucions i el camí lent.

El parèntesi nadalenc era merescut i calia respectar-lo. Tothom mereixia aquests dies una mica de desconnexió. Avui, però, és el moment de començar a plantejar ja les qüestions importants i de començar a demanar respostes. I la més important de totes és saber com pensen administrar els partits polítics independentistes la victòria del 21D i on ens volen portar a tots aquests votants que no vàrem fallar, que vàrem saber estar en el nostre lloc.

Jo veig amb molta preocupació la tensió entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. Des de la nit electoral cada aparició pública dels dos partits ha anat acompanyada de retrets que em costen molt d’entendre, retrets que arriben sobretot de part d’ERC. Seria molt difícil d’explicar que després d’haver resistit el cop d’estat a les urnes l’independentisme fos incapaç de respondre adequadament als passadissos del Parlament. I per tant espere que les negociacions per a formar govern no acaben provocant un disgust intolerable a la gent que va defensar els col·legis i aguantar les bastonades sense pensar ni per un sol segon de quin partit era la persona que tenia al costat. Junts per Catalunya té una responsabilitat molt especial en aconseguir-ho, perquè ha guanyat dins el camp independentista i és qui ha d’iniciar les negociacions. I espere que ho faça conscient de que ara toca restituir el govern del 27S amb totes les conseqüències, fins i tot si no són agradables pel projecte de partit. La posició adoptada per la CUP en campanya en el sentit d’oferir-se a formar part del govern crec, a més, que hauria de tenir una resposta positiva per part dels altres dos partits del bloc republicà.

Un cop format el govern, però, arribarà el moment de decidir què es fa. I ací és on, en realitat, està tot en joc. Hi ha qui parla de recuperar l’autogovern autonòmic i deixar la construcció de la república per a més endavant però jo no sé veure un error més gran possible que aquest. Algú es pensa de veritat que aturarem la repressió i es restaurarà el funcionament dels departaments si ens dediquem a fer això? La causa general contra l’independentisme està en marxa i no l’aturarà un govern d’independentistes pro-autonomia. Al contrari: dedicar-nos a defensar cada competència dins el marc autonòmic espanyol només ens portarà a la paràlisi, al bucle permanent i a deixar passar els anys i les oportunitats.

A parer meu, per això, el nou govern ha de tenir com a prioritat la denúncia internacional de la repressió espanyola i la construcció de la república proclamada el 27 d’octubre. Amb gestos mesurats i que es puguen sostenir però contundents i clars. I això es pot fer precisament perquè ja hem derrotat una vegada el 155. Si el que ells anomenaven ‘el botó nuclear’ no els ha servit, a què caram hauríem de tenir por nosaltres ara?

Des del 20 de setembre Catalunya ha posat Espanya contra la paret en vuit ocasions. El mateix vint aturant el cop d’estat, el primer d’octubre votant i guanyant malgrat la repressió, el tres d’octubre i el vuit de novembre demostrant la capacitat de controlar el territori, l’11 de novembre a Barcelona i el 7 de desembre a Brussel·les, omplint els carrers. I el 21 de desembre guanyant les eleccions més difícils de totes, les més complicades. Ha estat una batalla excepcional, digna de la més gran admiració. Una batalla que s’ha guanyat en nom de la república i per la il·lusió que genera la república, no en nom d’una autonomia que ja ni ens val ni la volem.

Espanya no aturarà la repressió, això ho sabem tots. No hi haurà ni un sol gest de distensió ni acceptarà fer política, negociar res. L’únic recurs, doncs, que li quedarà és invocar una vegada i una altra el 155 i, si s’atreveix, cessar el govern, de nou, dissoldre el parlament de nou, portar-lo a judici de nou, ocupar l’autonomia de nou. Però es dóna el cas que això ja ho hem provat i n’hem eixit victoriosos. I per aquesta raó ara ells s’ho pensaran dues vegades i els serà molt més difícil obtenir de manera ràpida i fàcil les complicitats espanyoles i europees que els van permetre fer saltar pels aires l’autonomia i la democràcia. No és per tant aquest el moment de suavitzar la marxa sinó el de pitjar l’accelerador i posar gas a fons. Que, a diferència del que va passar a l’octubre, ara ja hem comprovat que la seua recepte màgica no funciona i per tant no tenim cap motiu per a tenir-los por.


Vicent Partal
Vilaweb 27.12.2017

dimecres, 20 de desembre del 2017

Mantinguem-nos ferms al vot del Referèndum el 21D, per Pere Grau

Estimats amics, us faig arribar aquest article que circula per Alemanya escrit per en Pere Grau, de 88 anys, membre del nostre ANC Deutschland. Si voleu, envieu-ho als vostres amics. Basta que els decidits de l'1-O tornin decidits el 21-D. Espero que tots tornaran a les urnes dijous votant per la independència.

Una forta abraçada

Til Stegmann
 


Pere Grau i Rovira: «Fita: 60 %» 




 19. DEZ. 2017 — «El factor clau per guanyar clarament les eleccions del 21-D

Han retret als independentistes incomptables vegades que a les eleccions del 2015 no van treure més del 50 % dels vots emesos. I d'això
els crítics en desprenien  que el Parlament no estava capacitat per proclamar la independència. Deixem ara a part els punts flacs que tenia aquesta crítica i concentrem-nos a veure quines possibilitats hi ha de què no ens la puguin refregar pels nassos una altra vegada.

El 21-D hi ha imponderables que no depenen de nosaltres sinó de la ràbia i del pànic dels governants espanyols (il·legalitzacions, intents de tupinada, etc.). Hi ha però un factor clau que només depèn de nosaltres: la participació electoral. I en aquest sentit començaré fent una afirmació rotunda: si tots els ciutadans que el primer d'octubre van votar “Sí”, aquesta vegada voten tots una de les llistes independentistes haurem guanyat de manera convincent i haurem creat un problema molt gruixut tant al govern de Madrid com a les institucions europees. En què em baso? Mirem-nos-ho.

Jo parteixo d'una base que crec altament plausible encara que ningú no hagi pogut comprovar-la: que a les 700.000 paperetes confiscades l'u d'octubre per la policia, el tant per cent del “Sí” era el mateix que a les que es van poder recomptar. Un 90 % de les 700.000, representen 630.000 “Sís” que sumats als recomptats donen 2,650.000 “Sí”. I ara suposem (tan improbable no ho és oi?) que aquests 2,65 Milions el 21-D votin una de les tres llistes independentistes, i mirem que representa això en tants per cent. I suposem fins i tot que aquesta vegada – perquè els contraris també s'hi aboquin – la participació sigui més alta que en ocasions anteriors, és a dir que enlloc d'anar pels voltants del 70 % sigui del 80%. Més alta és molt improbable; perquè el tant per cent de gent que passa de la política a tot arreu és com a mínim del 20 % i de vegades més.

En xifres arrodonides a Catalunya hi ha 5,3 milions de ciutadans amb dret a v
els críticsot. Si va a les urnes un 80 %, representa que hi haurà uns 4,25 milions de paperetes a les urnes. I si aconseguim aquells 2,65 milions de “Sís” això representa un 62,2 % pels independentistes. I cada tant per cent menys de participació electoral representaria un tant per cent més per l'independentisme. Amb una participació del 70 % com altres vegades, els 2,65 milions representarien el 71,3 %. Faves comptades.

Per tant no es tracta pas d'un exercici abstracte d'haver d'ampliar majories amb indecisos, sinó senzillament que els que ja han respost una vegada ara no fallin. Per això el millor eslògan seria. “Vas votar el primer d'Octubre? No ens fallis ara! Tot depèn de tu”.

No sóc tan innocent ni tan tòtil de creure que sóc el primer a fer aquests càlculs. Suposo que els cavernícoles també l'han fet i és això el que els porta a manipular enquestes per fer veure que ho tenim tot perdut. I això de què ens prenguin per ases encara és més empipador.

I si algú em pregunta: “Però si guanyem què podrem fer? La Soraya ha dit ben clar que només negociaran amb els que “s'ajustin a la llei”. Vol dir això que tornaran a implantar el 155?”. Potser sigui aquesta la seva intenció, és clar, perquè són negats de mena. Aquesta vegada, però, els catalans tindrem uns trumfos a les mans que abans no havíem tingut. I, encara que sembla que molts no s'ho creguin, tenim millors polítics que els altres i aquesta vegada hi hauria prou gent a l'estranger (potser no el Sr. Juncker) que no ens deixaria sols. Però tots aquests arguments els podem llançar a la brossa, si el 21-D la gent es quedés a casa. Que no s'hi quedi ningú! Que el lema de tots sigui. FITA, 60 %! I el 22-D ja en parlarem ...»


Pere Grau i Rovira 

ANC Deutschland

Publicat a Més Vilaweb 

dimarts, 19 de desembre del 2017

La ‘normalitat’ espanyola, per Joan Xuriach

  • Un govern escollit democràticament, destituït de manera il·legítima. 
  • Una convocatòria d’eleccions per part de qui no tocava.
  • Una Junta Electoral parcial. 
  • L’empresa encarregada de l’escrutini, escollida a dit. 
  • El president i cap de llista de Junts per Catalunya i quatre consellers més, exiliats a Brussel·les.
  •  El cap de llista d’ERC i el conseller d’Interior, empresonats a Estremera.
  • Els líders de l’ANC i Òmnium, a la presó per incitació a la violència. Violència policial l’1-O.
  • Coaccions i amenaces.
  • L’expresident i dos consellers més, amb fiances milionàries pel 9-N per evitar la presó.
  • Violència impune dels feixistes al carrer.
  • Censura als mitjans públics catalans, als funcionaris, als ajuntaments.
  • Presència intimidatòria de la policia i l’exèrcit.
  • Colors perseguits.
  • Campanyes d’odi i mentides distribuïdes per la premsa en paper i les televisions públiques i privades espanyoles.
  • Intervenció dels comptes de la Generalitat.
  • Espoli cultural per la força militar. Escorcolls a empreses.
  • Cop d’estat financer per afavorir la fugida d’empreses de Catalunya. 
Aquesta és la seva normalitat. Orgullós de la meva anormalitat.

Joan Xuriach

HGxI

Articla publicat a https://www.ara.cat/cartes/Cartes-Directora_0_1927007328.html

Carta per a en Jordi Sànchez

Des de la nostra Assemblea terriotrial d'Horta-Guinardó per a la Independència (HGxI) fem arribar aquesta carta  al nostre company empresonat, Jordi Sànchez:

"Hola Jordi, som membres de la territorial d’Horta Guinardó, la del teu barri. A les nostres reunions i assemblees la gent va manifestar el desig de fer-te arribar una carta amb el nostre suport.

Estem tots encara commocionats per la vostra situació, la de tots els presos. La notícia del vostre empresonament ens va deixar molt descol·locats i indignats perquè tot i que tots havíem parlat del risc que hi havia que això passés, no ens acabàvem de creure que el “gobierno” pogués arribar tant lluny. Tots recordem com aquell dilluns al vespre a tot Barcelona es va iniciar una casserolada que ningú havia tingut temps de convocar i que es va anar estenent per tots els barris de manera espontània.

Després dels moments de desconcert inicials, que van generar tot el seguit d’accions repressives que es van portar a terme, hem reaccionat i continuem al carrer manifestant el nostre desig que tots els presos sigueu alliberats, que el govern legítim pugui tornar a prendre les regnes de la Generalitat i que la repressió s’acabi.

Nosaltres ni oblidem ni perdonem. Tot el país està ple de llaços grocs que simbolitzen el desig que sigueu alliberats: ponts, reixes i balcons plens d’aquest groc que volen eliminar. Els llacets, les gorres, les bufandes, ... El groc ja s’ha convertit en un símbol de llibertat. I així continuarem fins que aconseguim els nostres objectius que són també els vostres.

Desitgem que aquesta vergonya pugui acabar ben aviat i que tu i tots els altres presos pugueu sortir i tornar a casa vostra amb les vostres famílies i amb tots els amics que us estan esperant.

Una abraçada ben forta dels membres del Secretariat d’Horta Guinardó i dels socis, et volem manifestar que et recordem i que les nostres accions continuaran fins a aconseguir el vostre alliberament."

HGxI

dilluns, 18 de desembre del 2017

Neguit preelectoral

Ai, ai, ai quin mal de panxa! Ja ens estan agafant totes les cuques del món veient que les enquestes donen com a possible guanyadora de les eleccions a la senyora Arrimadas i comencem a flagel·lar-nos dient que això seria un fracàs i que hauríem fet uns quants passos enrere.

Vejam, no ens posem nerviosos; d’acord que ens pot tocar molt el voraviu veure que C’s passa davant d’ERC o de JxCat, però no oblidem que el nostre objectiu en aquestes eleccions il·lícites no és tenir la llista més votada sinó aconseguir que sumats tots els vots dels partits independentistes hi hagi majoria absoluta de vots o, com a mínim, majoria absoluta d’escons, vinguin de la llista que vinguin.

És veritat que feia goig veure el gràfic de JxSí a l’arc parlamentari i ara tot és carregar contra els partits polítics per no haver estat capaços, o no tenir la voluntat, de fer una llista conjunta per tornar a aconseguir aquella imatge; no ens enganyem, tots sabíem perfectament que no era una sola força política, sinó dues molt diferents que l’únic punt que tenien en comú era portar endavant la República Catalana, i estic convençuda que JxCat, la CUP i ERC en aquest punt es continuen mantenint ferms.

Penso que no fem justícia als nostres polítics si els acusem de posar els interessos de partit per damunt dels interessos del poble; qui es pot imaginar que algú, per defensar els interessos de partit, estigui disposat a anar a la presó o a l’exili? Si la seva prioritat hagués estat mantenir la poltrona al Parlament, haurien reculat quan van començar a anar mal dades, s’haurien alineat amb el poder en lloc d’enfrontar-s’hi, sobretot tenint en compte que el poder està en mans d’un estat venjatiu, autoritari i sense escrúpols.

I els unionistes atien el foc: “Ja s’estan esgarrapant per ser president”, ”No hi ha un líder clar, el procés s’ha acabat”... No els fem cas, només ens volen desanimar.

Què passarà el dia 22? No ho sabem, depèn de quin escenari trobem; sigui quin sigui, però, fem confiança als nostres polítics i el 21 omplim les urnes, urnes imposades, de vots independentistes.

diumenge, 17 de desembre del 2017

Estimats Jordis:

Avui fa dos mesos que vau entrar a la presó de Soto del Real.

61 dies d'injustícia en què ens hem mobilitzat, hem omplert el país de llaços grocs per a reclamar la vostra llibertat i us hem fet arribar la nostra estima a través de milers de cartes.

Avui us hem escrit aquesta carta, que és col·lectiva i molt especial.


No us oblidem. No defallirem.

DUBTES , per Joan Xuriach

Per què la violència a Catalunya apareix després de l’arribada de les forces policials espanyoles i les manifestacions unionistes? 

Per què hi ha presos polítics en una suposada democràcia? 

Per què no hi ha cap denúncia oficial de la resta de països? 

Segur que ens interessa una UE que té, com estat membre de ple dret, Espanya?

Per quina raó Santi Vila (i abans Germà Gordó) ha estat conseller en els darrers dos governs de la Generalitat? 

A les reunions de govern, no es passaven comptes dels ‘avenços’ en la preparació de les infraestructures d’estat? 

Per què cap mitjà espanyol (exceptuant alguns digitals) s’escandalitza pel grau de corrupció existent al PP (partit més corrupte d’Europa) i al PSOE (i franquícies) amb més de 70 casos de corrupció coneguts el dia d'avui entre els dos? 

Què podem esperar d’Espanya mitjançant el tripartit del 155 si guanyen el 21D? 
I si no guanyen? 

Els equidistants seguiran contraposant la repressió i la violència de l’estat espanyol a un dret fonamental com el de la lliure autodeterminació dels pobles? Seguiran mirant, vergonyosament, a un altre costat? 

I els republicans, què farem si guanyem? Seguirem acatant el 155 i entomant totes les vexacions possibles? 

Defensarem la República, braç a braç, els governants i els ciutadans? Aquesta vegada, sí?


Joan Xuriach
HGxI

dissabte, 9 de desembre del 2017

"Resistència pacífica per un referèndum acordat i vinculant", per Joan Xuriach

Cada cop que veig algú escandalitzant-se per una nova agressió del govern espanyol de torn, m'escandalitzo jo també. Tinc 62 anys i m'he sentit, sempre, català; durant la dictadura, al servei militar, al món laboral, al carrer. M'he esforçat contínuament per no deixar de ser-ho, malgrat totes les prohibicions, menyspreus, vexacions i altres manifestacions d'odi i discriminació.

M'identifico plenament amb el que va escriure Manuel de Pedrolo l'any 1980: "En el curs de la meva vida he estat insultat i desposseït un cop i un altre cop, de fet ininterrompudament, en la meva condició de català".

Xirinacs va fer un paquet d'esmenes a la Constitució dels 'fusells sota la taula' i va ser escarnit per gairebé tothom. Va denunciar la llosa que significava pels anhels sobiranistes i la seva 'tèbia' regeneració democràtica. Sortir del franquisme per arribar a una monarquia designada pel dictador. Tot queda en família.

La matança d'Atocha, l'atemptat contra 'El Papus', Tejero, el GAL, l'operació Garzón, la impunitat feixista a Catalunya, a Madrid, al País Valencià... Què menys que violència, policial i parapolicial, acompanyada d'empresonaments arbitraris per preservar la 'unidad de España' ("No es pot ser independentista i bon catòlic", Cañizares dixit). Ja falta menys per veure sota pal·li a Felip VI.

La negociació bilateral amb l'Estat espanyol no arribarà fins que, amb la nostra desobediència i resistència pacífica a la seva arbitrarietat i violència, obliguem la UE a què exigeixi a Espanya un referèndum acordat i vinculant.

Joan Xuriach

Escrit publicat a ElPeriòdico el 4.12.2017

'Crònica d'una jornada a Brussel', per Marina Nogués

Recollim aquí una crònica de la jornada del passat 7 de desembre a la plaça Jubelpark de Brussel. Crònica amb la qual ens hi em sentit identificats els que hi vam ser.

Després de 18 hores d'autobús (amb algunes parades) hem arribat a Brussel·les a les 6 del matí. En posar els peus al carrer han començat a passar catalans, vestits de groc i amb estelades, que buscaven algun lloc on refugiar-se del fred i esmorzar calent. Hem acabat en una cafeteria pròxima al Jubelpark (Parc du Cinquantenaire), plena a vessar de catalans cansats i morts de fred però amb un somriure alegre als llavis. Les cambreres estaven desbordades de feina i la cua s'allargava fora de la cafeteria.

Tot sovint les converses travessen les fronteres de les taules gràcies a aquell sentiment de germanor dels que comparteixen objectius.

Un passeig per davant del Parlament Europeu de camí al punt d'inici de la manifestació i la foto de rigor amb l'estelada.

Per tot hi ha catalans voltant i se sent parlar més català que a Barcelona.

Com sempre, hi ha més gent de la prevista i la policia belga proposa un canvi de recorregut.

Passen la Marta Rovira i en Gabriel Rufian enmig d'aplaudiments i crits de "no esteu sols!".

La gent fa un passadís perquè castellers i músics puguin arribar a la capçalera on han d'actuar, i passen corrent entre aplaudiments i crits d'ànim per a arribar a temps.

Per allí a la vora hi ha "Els bombers seran sempre nostres!" amb el seu uniforme. Passa el president Puigdemont, amb l'escolta i protegit per alguns bombers, emocionat per totes les mostres de suport i l'escalf de tota la gent que se li acosta per a donar-li ànims.

Record constant dels Jordis i dels consellers Junqueras i Forn que segueixen injustament empresonats. No us oblidem! "Llibertat, presos polítics!"

Els segadors són presents en tota la manifestació perquè "Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena!"

Dos policies belgues comenten, gairebé sense creure's-ho, com es possible que hagi vingut tanta gent a Brussel·les, des de tant lluny i s'hagi manifestat de forma organitzada i sense un sol incident. "Incroyable!"

Explicacions a ciutadans europeus que no saben massa de que va tot això però s'adonen que alguna cosa que no pot ser ignorada està passant. "Wake up Europe!"

L'estaca, cantada a cor per milers de catalans, tanca una diada d'emocions a flor de pell.

Encara ara, altra volta a l'autobús, se'm posa la pell de gallina en pensar en això que hem fet avui. En pensar que ni la distància, ni el cansament, ni el fred, ni el vent, ni la pluja ens han fet recular i callar. Avui hem resistit les inclemències climàtiques sense defallir, de la mateixa manera que hem resistit sempre i continuarem resistint els atacs d'un estat que ens vol fer desaparèixer.

Seguim resistint catalans, seguim endavant perquè mai han pogut amb nosaltres ni mai podran!

Visca la República Catalana lliure!


Marina Nogués

dimarts, 5 de desembre del 2017

Més 1 de 24 Hem remuntat situacions més adverses

En Jordi Cuixart ens envia aquest escrit:

Soto del Real, 4 de desembre, 2017

Estimats tots,

Acabem de saber la notícia que el jutge manté presó provisional per a quatre dels 10 empresonats. En primer lloc, una abraçada infinita per a les famílies d'en Jordi, en Raül, la Meritxell, la Dolors, en Carles, i en Josep, i per a ells mateixos. Bentornats a casa, us ho mereixeu.

El segon pensament és per a casa, per a tots els de casa i la gran família d'Òmnium, així com per a totes les persones que dia rere dia ens feu saber que no estem sols. No patiu ni dos segons, us ho dic de cor, tinc unes ganes boges d'abraçar-nos ben fort i poder estar junts de nou, i són aquestes ganes les que em donen tota la força del món. Em sento tranquil, relaxat, conscient de la importància que tots mantinguem el màxim de serenor i, òbviament, jo com un més entre tots.

Diumenge vam fer el lliurament del VOC, dijous serem a Brussel·les, el 15 de desembre a la 67a Nit de les Lletres Catalanes a Nou Barris... i aquí encara ressonen les notes de l'Estadi Lluís Companys i dels Músics per la Llibertat de la plaça Espanya, així com el record ben viu de centenars d'actes d'arreu del territori per demanar el nostre alliberament.

Us demano que seguim treballant per enfortir els grans consensos de país, el model d'escola, la cohesió social, tota una llengua i cultura catalanes per compartir, però també que vetlleu per seguir cuidant-nos els uns als altres. Cuidem-nos i molt, no caurem en cap tristor col·lectiva, ni tampoc perdrem l'esperança com a societat pacífica, tolerant, oberta i democràtica que som. Avui tenim més feina que mai, la farem i ho farem bé.

Autoestima i serenor: hem remuntat situacions més adverses de la nostra història col·lectiva, bé sigui amb la paraula, amb el somriure i, quan ha calgut, amb el silenci, però no deixarem mai que res ens glaci els nostres cors.

Us estimo molt, sempre endavant!

Jordi Cuixart

Opinió: Indignació, per Teresa Calveras

Estic indignada amb la continuació dels empresonaments, com segur que ho esteu tots vosaltres. El feixisme no el volem adormit sinó erradicat

Darrerament a Catalunya sovintegen actuacions de grups d’extrema dreta. Malgrat les afirmacions del ministre Zoido que no veu que hi hagi hagut cap increment, segurament perquè s’ho mira des de ben lluny, els que vivim a Catalunya les patim i en som ben conscients d’aquest fet.

Segurament algunes d’aquestes persones violentes ja eren aquí i d’altres han vingut de fora, com es constata amb els documents gràfics que circulen per la xarxa. Però a banda d’aquest increment de personal, es veu clarament que es toleren més les seves agressions. S’ha fet mal a persones que anaven pel carrer, a persones que no volien repetir consignes feixistes, s’ha entrat a escoles, s’han amenaçat llibreries i s’han pintat portes i façanes amb el número 155.

És realment preocupant perquè els mitjans espanyolistes amaguen i dissimulen aquests fets mentre que el relat que es ven se centra a acusar el pacífic independentisme de fer accions violentes.

Davant aquestes intoxicacions i mentides què podem fer? 

  • Denunciar, denunciar, denunciar, ... 
  • Tenir documents gràfics de les agressions i enviar-les a Europa, 
  • Mostrar les relacions dels agressors amb grups d’extrema dreta i amb alguns partits polítics legals tal com s’està veient que passa, 
  • Demanar que aquestes informacions, que es publiquen a la xarxa, es vegin també als diaris i denunciar els diaris que ho amaguen, 
  • Relacionar aquesta violència amb l’arribada de l’article 155 i amb els grups i partits que li donen suport. 
  • Col·laborar i agrair la feina de les persones que des de diferents àmbits lluiten per tal d’erradicar aquesta xacra social.

Teresa Calveras
HGxI

diumenge, 3 de desembre del 2017

" El 155, una tradició històrica", per Alfons Carreras

L'any 1511 un dominic amenaçà amb l'excomunió els qui maltractessin els nadius dels territoris conquerits per Cristòfol Colom. El Rei Ferran II reuní un grup de juristes i clergues perquè redactessin unes lleis que regulessin el comportament dels conqueridors envers els indígenes. Els resultat foren 'Les lleis de Burgos' i un 'Requerimiento' redactat pel jurista Juan López Palacios Rubios.

El 'Requerimiento' s'havia de llegir, tan bon punt hi hagués el primer contacte amb els indígenes, en veu alta, en castellà, llatí i amb la seva llengua, cosa que no succeïa quasi mai doncs ningú la coneixia.

La part final feia així: "Por ende, como mejor puedo os ruego y requiero que entendáis bien lo que he dicho y toméis para entenderlo y deliberar sobre ello el tiempo que fuere justo y reconozcáis a la Iglesia por Señora y Superiora del universo mundo y al sumo pontífice llamado Papa en su nombre y al Rey y la Reyna nuestros señores en su lugar como Superiores y Señores y Reyes de esta isla y tierra firme....' 


'Si así lo hicieres te ha de ir bien aquello a que estás obligado y sus altezas lo recibirán con todo amor y caridad'.  'Si no lo hicieres o en ello dilación maliciosamente pusieres, os certifico que con ayuda de Dios entraré poderosamente contra vosotros y os haré guerra por todas partes y maneras que tuviese y sujetaré al yugo y obediencia de la Iglesia y de su Alteza y tomaré vuestras persones y la de vuestras mujeres e hijos y los haré esclavos y como tales los venderé y dispondré de ellos como su Alteza mande y os tomaré vuestros bienes y os haré todos los males y daños que pudiere como vasallos que no obedecen y que no quieren recibir a su señor y le resisten y contradicen..."

"Y protestamos que las muertes y daños que de ello se siguiesen sea a vuestra culpa y no de sus Majestades, ni nuestra, ni de estos caballeros que con nosotros vienen..."

500 anys n'han suavitzat l'aplicació, però el 155 s'aplica seguint el mateix esperit i el mateix cinisme que hi havia en el 'Requerimiento'. Ets lliure, però si no fas el que jo et recomano et reprimiré violentament, et privaré de llibertat, castigaré el teu patrimoni i tot serà per culpa teva. 


Alfons Carreras
HGxI

Aquest article ha estat publicat a ElPeriódico el dia 29.11.2017





Miércoles, 29 de noviembre del 2017

divendres, 1 de desembre del 2017

l'Estut de Núria i l'actual, per Enric Sánchez

Mireu aquesta presentació sobre la República, i molt concretament, les pàgines 7 fins la 14, relacionades amb l’Estatut de Núria de l’any 1931. Especialment les dues ultimes pàgines, amb les manifestacions anticatalanes, el boicot als productes catalans, les crítiques i els insults, oi que us sonen una mica?

Tot i que a la presentació no s'esmenta, les Corts espanyoles de l’any següent, quan l’Estatut va entrar al Congrés, se’l van carregar com com a tornat a succeir ara. i molt especialment s'hi van carregar tots els continguts relacionats amb el terme de 'nació', ensenyament i recaptació d’impostos. No va fer falta que l’Alfonso Guerra passes el ribot. 
Res a veure amb un estat federal.

Gairebé després de 90 anys de l’Estatut de Núria encara estem igual. Res ha canviat. Si afluixem, deixem de pressionar o ens conformen mansament, tot s’haurà anat a fer punyetes. Només una cosa només ha canviat, i molt, i és el més preuat que tenim: una societat catalana decidida, amb prou coneixement de la historia, conscienciada molt madura, amb una gran determinació per mantenir-se ferma i perseverant davant de les circumstàncies que avui ens envoltem.


Enric Sánchez
HGxI