divendres, 28 de desembre del 2018

Cròniques colonials (VI)

Context

1981

  • 25 de gener. Un grup d'intel·lectuals signa el Manifest dels 2.300 en contra de la política lingüística i la discriminació del castellà a Catalunya.


  • 23 de maigBarcelona: Assalt al Banco Central, relacionat amb l'intent de cop d'estat succeït justament tres mesos abans.
  • 20 de novembre. Sis anys de la mort del dictador Franco.

L'article


Article publicat a Diario de Barcelona el 13 de desembre de 1981.



Si faig un petit balanç, i ja tinc edat per fer-lo, m’adono que exactament com qualsevol altre fill d’aquest país, en el curs de la meva vida he estat insultat i desposseït un cop i un altre cop, de fet ininterrompudament, en la meva condició de català. Tot començava ja en la infància, quan em donaven una gramàtica per una altra; quan els programes obligatoris d’estudis no preveien informacions sobre la vera història del meu poble, la qual era oblidada amb generositat de gran senyor que dona ordres com qui fa favors; quan les nostres institucions ni eren esmentades i en canvi s’afeixugava la meva memòria  amb el recompte de les de Castella; quan la nostra literatura, en els textos de batxillerat, era negligentment resumida en uns quants paràgrafs, sovint ben sapastres, a l’apèndix que incloïa les altres ventafocs, superbamenhttps://noticieshgxi.blogspot.com/2019/01/croniques-colonials-vii.htmlt anomenades literaturas regionales. L’infant que, potser encara obscurament, ho trobava insòlit, preguntava admirat: “Com és que se’m fa estudiar en una llengua que no és la meva?”, sense que la resposta fos del tot satisfactòria...

L’insult i la despossessió es prolongaven durant la meva vida d’adult, quan el franquisme triomfant em deia paternalment, com qui concedís excessos de llicència a un fill ingrat, que no seria perseguit per emprar el meu llenguatge en privat, però en públic se m’obligava i sempre trobava, si no ho feia, l’espanyol d’ofici que protestava amb impaciència: “¡en castellano!” o “¡en español!” 

I fins i tot a correus, on m’acceptaven amb tota naturalitat un paquet que anava a “London”, com jo escrivia provocativament, em discutiehttps://noticieshgxi.blogspot.com/2019/01/croniques-colonials-vii.htmln el dret d’enviar-ne un altre a “Lleida” perquè no sabien ben bé on queia.

I continuo essent-ho ara, d’insultant i desposseït, quan retornen els temps dels estatuts discutits, retallats, descompensats i tots els articles tapabruts que encara deuen tenir poca roba si cal una Llei d’harmonitzacions que, posar-se pedres al fetge, oblidarà algunes promeses del text constitucional, i ho són no tan sols per totes les restriccions que sofreix el meu idioma i que pesen sobre la meva cultura, sinó perquè se’m tracta com una mena de tanoca, amb una capacitat mental insuficient, quan se m’assegura que sóc espanyol, quan se m’obliga a ésser documentalment espanyol, mentre no se’m permet d’exercir tots els drets que com a espanyol hauria de tenir, o sia els mateixos, ni més ni menys, que té qualsevol casthttps://noticieshgxi.blogspot.com/2019/01/croniques-colonials-vii.htmlellanoparlant a qualsevol indret de l’estat on s’instal·li o es traslladi circumstancialment. Tinc només els textos legals, un dret a la meva parla dins de la meva comunitat o, més bé que això (i vull dir més bé a ells), un mini dret, car és tan curt que ni puc demanar al funcionari de torn que em respongui en aquesta llengua que, si sóc espanyol, és tan espanyola com la seva, com d’altra banda no s’han cansat de repetir-nos tots aquells que s’ofenen de la diversitat cultural de la península com d’una riquesa que compartim.

Tot plegat és prou típic d’una situació colonial que hom vol superar no pas descolonitzant els pobles ara sotmesos, com demana un esperit de justícia molt pregonat sinó atacant a fons la seva identitat amb tot de mesures, actituds, i, si convé, de fets consumats quhttps://noticieshgxi.blogspot.com/2019/01/croniques-colonials-vii.htmle ens han de decantar, irreversiblement si el jo col·lectiu cau en la trampa, a substituir-la per una altra, la de la metròpoli que, quan hagi aconseguit d’uniformar la península, ja no ho serà, puix que l’indígena perifèric o d’ultramar, hereu d’una cultura tan vella com la de l’ocupant, tot just en quedarà un record, o menys i tot si els documents s’arxiven i hom llença les claus al mar.

No és paradoxa que el triomf darrer de la metròpoli passi per la seva desaparició, i que sigui condició necessària d’aquest desaparèixer la destrucció dels pobles sotmesos. Sense testimoni no hi ha causa.

Qualsevol anàlisi que es faci de la realitat actual ha de desembocar en aquesta conchttps://noticieshgxi.blogspot.com/2019/01/croniques-colonials-vii.htmllusió si hom té en compte les dades i fa l’esforç d’ésser prou objectiu per no interpretar-les en termes de conveniències que sempre són, és clar, subjectives, o amb un partit pres ideològic que, sovint, oculta aquella realitat i ens incapacita, dons, per arribar a un resultat que els fets analitzats decidissin i sobre el qual sí que, aleshores, es pot actor orientat per la pròpia ideologia.

Em sembla que avui ningú no pot dir amb un mínim de bona fe que, d’ensopegada en ensopegada històrica, no perdem personalitat, ja que cada vegada que ens “refem” hi ha, en aquesta personalitat, menys que no hi havia abans del darrer trasbals; cada vegada és més pobra de partícules pròpies i més apoderada per partícules alienes. D’una vegada a l’altra, per tant, no reprenem el mateix procés de recuperació que havíem hagut d’ajornar, ni el repetim, sinó que n’iniciem un altre, més desavantatjat, menys creador, menys incisiu, més dominat per la por d’una ensulsiada definitiva que ens tempta a ser imprudents. És la imprudència del “conservador” que repeteix sempre el mateix error de reservar-se, sense voler entendre que res no es conserva si no s’acreix i que res no es pot acréixer si hom no surt a guanyar. Si no tot d’una vegada, la posta que cada vegada hi ha sobre la taula.

Manuel de Pedrolo

Llegiu l'article anterior

Llegiu l'article següent : Cròniques colonials (VII)

diumenge, 23 de desembre del 2018

Interessant entrevista a Jordi Graupera a Vilaweb

"Jordi Graupera (Barcelona, 1981) és el nou candidat independentista a la batllia de Barcelona. Després d’haver guanyat en primera volta les primàries prepara ara la candidatura a l'ajuntament de Barcelona...

...


—Divendres, el 21-D, l’independentisme va tornar a mobilitzar-se contra el consell de ministres espanyol.
 
—A la Llotja vaig veure un moviment desorientat, sense lideratge ni
objectius concrets. Poca gent, escampada i confosa. Quan els Mossos
carregaven, la gent sortia corrent perquè no protegia res concret, com
el primer d’octubre. A la tarda, a Passeig de Gràcia, vaig veure una
manifestació de gent que necessita estar junta i recordar-se que
existim, i que ha desconnectat psicològicament del govern. Els nostres
partits compten amb la resignació dels manifestants...


...

Llegiu l'entrevista sencera en la font original

dijous, 20 de desembre del 2018

En peu de pau

El col·lectiu Drets i en Peu de Pau ha editat un nou decàleg on reafirmen el seu compromís amb la no-violència com a eina i finalitat. 



Tot seguit reproduïm el decàleg:







  1. És essencial saber quin és l’objectiu de la protesta abans d’anar-hi. També conèixer l’objectiu de l’altre.
  2. Aprenem del feminisme i el cooperativisme: cuidem-nos les unes a les altres, la unió fa la força. Ningú està obligat a res però totes som imprescindibles.
  3. La violència funciona en espiral i necessita més violència per retroalimentar-se. Si no en volem, no l’exercim.
  4. Qualsevol acció personal compromet el col·lectiu. Les nostres actituds afecten les del nostre voltant.
  5. La ràbia, indignació o frustració no són un bon criteri per escollir i desenvolupar l’acció.
  6. Si la jornada és llarga, cal descansar i donar-se relleu.
  7. No difonem informacions incendiàries, dubtoses o falses. Compartim només informacions validades.
  8. Qualsevol acció de repressió ha de ser denunciada. @SomDefensores seran presents a les mobilitzacions. Registreu i denuncieu qualsevol vulneració de drets.
  9. En un context de presos i preses polítiques, persones exiliades i en vaga de fam. Amb un judici que equipara posar urnes a utilitzar les armes, la legitimitat de la protesta està fora de tot dubte.
  10. Com explica Judith Butler “la noviolència consisteix a decidir ser noviolent en un estat de violència”. La noviolència implica creativitat, acció i exigència en l’assoliment dels objectius.

#sempreenpeudepau

dimarts, 11 de desembre del 2018

Cròniques colonials (V)

Context
1981


  • 25 de gener. Un grup d'intel·lectuals signa el Manifest dels 2.300 en contra de la política lingüística i la discriminació del castellà a Catalunya.
  • 23 de maig, Barcelona: Assalt al Banco Central, relacionat amb l'intent de cop d'estat succeït justament tres mesos abans.
  • 20 de novembre. Sis anys de la mort del dictador Franco.
L'article

Publicat a "Diario de Barcelona" el 4 de desembre de 1981.
La colonització, quan la víctima és un poble culturalment evolucionat i amb una personalitat tan decidida i compacta com la de la metròpoli, té alguns efectes que bé val la pena remarcar perquè normalment són negligits. Així, en aquest país nostre hi ha tot de gent que, de vegades sense adonar-se’n gaire, viuen, més o menys subterràniament, la tragèdia d’una confusió cultural que els perjudica tant com a nosaltres. És un assumpte que m’obliga a la reflexió cada vegada que em trobo amb algú o sé d’algú que, fill de pares castellanoparlants, la qual cosa no vol dir necessàriament de nissaga castellana, i resident a Catalunya des de nen o des de molt jovenet, afirma que se sent integrat a la nostra terra com un català més, però ho manifesta en castell``a i a despit que ni activament ni passiva no participi en la cultura del país, com no sigui amb la seva assistència a qualques festes de caire popular, el pintoresquisme de les quals l’atreu si fa no fa com l’encuriosiria un espectacle exòtic, puix que no és la catalanitat que hi veu o que li interessa.

Rarament crec que en aquesta afirmació d’ésser un més hi hagi mala fe. En canvi, hi ha, sovint, una alienació tan profunda que l’home o la dona en qüestió no està de fet incorporat a cap cultura, ni la dels seus pares ni la de la comunitat on viu, treballa, s’ha casat i ha tingut fills als quals pot ben bé ser que transmeti aquella posició. La cultura d’origen li resulta ja massa llunyana,oblidada com a experiència pròpia, en la mesura que tingué temps de fer-la abans de venir aquí, i tot just en reté formes de tipus, diguem-ne, oficial i constituïda per tòpics. No viu, no pot viure suficientment, les manifestacions culturals de Castella, les quals, entre nosaltres, solen quedar reservades a aquells que es giren decididament d’esquena al nostre poble o a repèl hi van entrar ja d’adults.

Tot el seu bagatge vital, en ahttps://noticieshgxi.blogspot.com/2018/12/croniqies-colonials-vi.htmlquest sentit, és la llengua que utilitza i que fa servir, la majoria de vegades, per parlar de coses no castellanes, de fets de cultura catalana, puix que aquests són els que, com a ciutadà, l’envolten. Però si, alhora, no participa ni amb la intenció en cap activitat presidida per l’esperit català, com sol mostrar-ho la seva decisió, meditada o no, de no emprar mai la nostra llengua, la qual es limita a entendre potser perquè no ha pogut evitar-ho, tampoc no viu aquesta catalanitat tot i que, en molts aspectes, es trobi immers en ella.

Aquestes persones afirmen allò que, amb la seva conducta, neguen. Ningú, per molt que digui i pretengui, no pot ésser una cosa si es refusa a formar-ne part, i menys encara, és clar, si es resisteix a reconèixer que existeix d’una forma suficient, i aquesta resistència, més o menys accentuada, s’observa cada vegada que algú, el podria ajudar a compenetrar-se amb Catalunhttps://noticieshgxi.blogspot.com/2018/12/croniqies-colonials-vi.htmlya. Recordo ara un conegut meu que pertany a aquesta categoria ‘evasiva’ de ser català, i el seu exemple és més eloqüent que cent discursos. Mentre no s’ha deixat mai perdre cap pel·lícula sobre Algèria, Vietnam, etc; per tal de conèixer més bé la lluita d’aquests pobles, la seva personalitat i la seva història, que li mereixen grans simpaties, nova voler veure ni La ciutat cremada ni Companys, procés a Catalunya, obres que qualificà; per endavant de “propaganda política”, la qual cosa diu que no pot sofrir. Si recordem que, en el llenguatge popular, propaganda política no tan sols equival a partidisme sinó a engany premeditat, hem de deduir que ens trobem en presència d’algú que no accepta ni “d’escoltar” la versió (o una versió) que de la seva història té el poble amb el qual pretén identificar-se mentre shttps://noticieshgxi.blogspot.com/2018/12/croniqies-colonials-vi.html’empassa àvidament la dels pobles per a ell llunyans i desconeguts que no li ofereixen cap avinentesa de comprovació com la que podria fer aquí gairebé sense cap esforç.

Aquestes actituds provoquen una desorientació que aboca a la pèrdua de qualsevol identitat. Estic parlant, doncs, de persones que de cultura, entenent-la com un conjunt de referències socials que informhttps://noticieshgxi.blogspot.com/2018/12/croniqies-colonials-vi.htmlen la nostra vida com una totalitat de sentit,no en tenen cap. Mal partides entre dues visions del món, entre dues maneres d’entendre i fins i tot de crear la realitat, no participen prou de cap d’elles perquè s’hi senten inscrites de debò. I queden incloses en aquest inscriure’s la disconformitat, la revolta, la contestació de tants i tants aspectes de la cultura a la qual hom pertany. Una disconformitat, una revolta, una resposta que, d’altra banda, només són possibles, només poden ser autèntiques i fecundes quan hom no té problemes d’identitat. Quan aquesta es insegura o es mou entre ambigüitats, hom és el nus d’una tragèdia suscitada pels poders de la metròpoli que, en no respectar la llibertat dels pobles, sense aconseguir però d’abatre’ls del tot, faciliten la despersonalització cultural de tants homes i de tantes dones que, arrancats de casa seva per tal de contribuir a una empresa en la qual voluntàriament potser no participarien i víctimes d’un desconcert no confessat, sovint ni conscient, es queden amb les arrels a l’aire.


Llegiu l'article anterior

Llegeix l'article següent 

dilluns, 10 de desembre del 2018

"Com pot demostrar Twitter la invenció del relat de la violència contra l’independentisme"

Vilaweb explica de quina manera  l'analista de dades Joe Brew mostra la construció del relat fictici sobre els fets de l'octubre del 2017. Ens proposa una mirada dels fets des d'un nou angle angle i amb una visió transversal en el temps i a partir dels protagonistes.

Us oferim tot seguit l'article del diari:

"...

Si hi hagués hagut un aixecament violent o una rebel·lió violenta a Catalunya el setembre i l’octubre del 2017, els polítics catalans i espanyols, particularment els contraris a la independència, haurien posat en relleu l’existència de la violència, n’haurien parlat i haurien fet piulets al respecte. Comprovem-ho, observant les dades de Twitter durant el període en què se suposa que hi va haver violència i mirant qui en parlava.

...

És molt evident que els piulets sobre violència no són freqüents durant els suposats esdeveniments violents. Els polítics antiindependentistes no van fer esment de cap violència just després dels fets que ara qualifiquen de ‘violents’.

... "

Llegiu l'article sencer

diumenge, 9 de desembre del 2018

Carta oberta de Jordi Romeva a l’ANC, Òmnium i l’AMI

El passat 5 de desembre Vilaweb publicava una carta que en Jordi Romeva adreçava a entitats sobiranistes, carta que, pel seu interès us oferim tot seguit.
 


"Em dic Jordi, fa 74 anys que vaig néixer a Barcelona, sóc fill de Jesús Romeva Romeva i Mercè Manadé Raventós. A final de mes farà cinquanta anys que sóc casat i que tinc dos fills.

No sóc de cap partit polític i no he consultat ni he demanat permís a ningú per a escriure aquesta carta.


M’adreço a vosaltres, representants de les entitats cíviques que heu estat referència en el moviment independentista i no m’adreço al govern, al parlament o a les formacions polítiques, perquè considero que ara tenen unes altres prioritats: intercanviar-se càrrecs, nomenar caps de llista i preparar candidatures per a les eleccions vinents (en llistes separades, no fos cas); discutir si els diputats segrestats poden cobrar la nòmina o si poden votar (de moment ni una cosa ni l’altra); negociar el pressupost (amb dèficit fiscal inclòs); o senzillament esperar, esperar que arribin les inversions econòmiques i en infrastructures que fa anys i panys que l’estat espanyol reté; esperar que l’Agència Tributaria Catalana sigui operativa; esperar que es faci el judici i que es dicti la sentència; esperar que s’ampliï la base social, etc.

 ..."

Llegiu aquí la carta sencera