Context
1981
- 25 de gener. Un grup d'intel·lectuals signa el Manifest dels 2.300 en contra de la política lingüística i la discriminació del castellà a Catalunya.
- 23 de febrer, Espanya: Intent (?) de cop d'estat del 23 de febrer.
- 23 de maig, Barcelona: Assalt al
Banco Central, relacionat amb l'intent de cop d'estat succeït
justament tres mesos abans.
- 20 de novembre. Sis anys de la mort del dictador Franco.
L'article
Article publicat a Diario de Barcelona el 13 de desembre
de 1981.
Si faig un petit balanç, i ja tinc edat per fer-lo,
m’adono que exactament com qualsevol altre fill d’aquest país, en el curs de la
meva vida he estat insultat i desposseït un cop i un altre cop, de fet
ininterrompudament, en la meva condició de català. Tot començava ja en la
infància, quan em donaven una gramàtica per una altra; quan els programes
obligatoris d’estudis no preveien informacions sobre la vera història del meu
poble, la qual era oblidada amb generositat de gran senyor que dona ordres com
qui fa favors; quan les nostres institucions ni eren esmentades i en canvi
s’afeixugava la meva memòria amb el
recompte de les de Castella; quan la nostra literatura, en els textos de
batxillerat, era negligentment resumida en uns quants paràgrafs, sovint ben
sapastres, a l’apèndix que incloïa les altres ventafocs, superbamenhttps://noticieshgxi.blogspot.com/2019/01/croniques-colonials-vii.htmlt anomenades
literaturas regionales. L’infant que,
potser encara obscurament, ho trobava insòlit, preguntava admirat: “Com és que
se’m fa estudiar en una llengua que no és la meva?”, sense que la resposta fos
del tot satisfactòria...
L’insult i la despossessió es prolongaven durant la
meva vida d’adult, quan el franquisme triomfant em deia paternalment, com qui
concedís excessos de llicència a un fill ingrat, que no seria perseguit per
emprar el meu llenguatge en privat, però en públic se m’obligava i sempre
trobava, si no ho feia, l’espanyol d’ofici que protestava amb impaciència: “¡en
castellano!” o “¡en español!”
I fins i tot
a correus, on m’acceptaven amb tota naturalitat un paquet que anava a “London”,
com jo escrivia provocativament, em discutiehttps://noticieshgxi.blogspot.com/2019/01/croniques-colonials-vii.htmln el dret d’enviar-ne un altre a
“Lleida” perquè no sabien ben bé on queia.
I continuo essent-ho ara, d’insultant i desposseït,
quan retornen els temps dels estatuts discutits, retallats, descompensats i
tots els articles tapabruts que encara deuen tenir poca roba si cal una Llei
d’harmonitzacions que, posar-se pedres al fetge, oblidarà algunes promeses del
text constitucional, i ho són no tan sols per totes les restriccions que
sofreix el meu idioma i que pesen sobre la meva cultura, sinó perquè se’m
tracta com una mena de tanoca, amb una capacitat mental insuficient, quan se
m’assegura que sóc espanyol, quan se m’obliga a ésser documentalment espanyol,
mentre no se’m permet d’exercir tots els drets que com a espanyol hauria de
tenir, o sia els mateixos, ni més ni menys, que té qualsevol casthttps://noticieshgxi.blogspot.com/2019/01/croniques-colonials-vii.htmlellanoparlant
a qualsevol indret de l’estat on s’instal·li o es traslladi circumstancialment.
Tinc només els textos legals, un dret a la meva parla dins de la meva comunitat
o, més bé que això (i vull dir més bé a ells), un mini dret, car és tan curt
que ni puc demanar al funcionari de torn que em respongui en aquesta llengua
que, si sóc espanyol, és tan espanyola com la seva, com d’altra banda no s’han
cansat de repetir-nos tots aquells que s’ofenen de la diversitat cultural de la
península com d’una riquesa que compartim.
Tot plegat és prou típic d’una situació colonial que
hom vol superar no pas descolonitzant els pobles ara sotmesos, com demana un
esperit de justícia molt pregonat sinó atacant a fons la seva identitat amb tot
de mesures, actituds, i, si convé, de fets consumats quhttps://noticieshgxi.blogspot.com/2019/01/croniques-colonials-vii.htmle ens han de decantar,
irreversiblement si el jo col·lectiu cau en la trampa, a substituir-la per una
altra, la de la metròpoli que, quan hagi aconseguit d’uniformar la península,
ja no ho serà, puix que l’indígena perifèric o d’ultramar, hereu d’una cultura
tan vella com la de l’ocupant, tot just en quedarà un record, o menys i tot si
els documents s’arxiven i hom llença les claus al mar.
No és paradoxa que el
triomf darrer de la metròpoli passi per la seva desaparició, i que sigui
condició necessària d’aquest desaparèixer la destrucció dels pobles sotmesos.
Sense testimoni no hi ha causa.
Qualsevol anàlisi que es faci de la realitat actual
ha de desembocar en aquesta conchttps://noticieshgxi.blogspot.com/2019/01/croniques-colonials-vii.htmllusió si hom té en compte les dades i fa
l’esforç d’ésser prou objectiu per no interpretar-les en termes de
conveniències que sempre són, és clar, subjectives, o amb un partit pres
ideològic que, sovint, oculta aquella realitat i ens incapacita, dons, per
arribar a un resultat que els fets analitzats decidissin i sobre el qual sí
que, aleshores, es pot actor orientat per la pròpia ideologia.
Em sembla que avui ningú no pot dir amb un mínim de
bona fe que, d’ensopegada en ensopegada històrica, no perdem personalitat, ja
que cada vegada que ens “refem” hi ha, en aquesta personalitat, menys que no hi
havia abans del darrer trasbals; cada vegada és més pobra de partícules pròpies
i més apoderada per partícules alienes. D’una vegada a l’altra, per tant, no
reprenem el mateix procés de recuperació que havíem hagut d’ajornar, ni el
repetim, sinó que n’iniciem un altre, més desavantatjat, menys creador, menys
incisiu, més dominat per la por d’una ensulsiada definitiva que ens tempta a
ser imprudents. És la imprudència del “conservador” que repeteix sempre el
mateix error de reservar-se, sense voler entendre que res no es conserva si no
s’acreix i que res no es pot acréixer si hom no surt a guanyar. Si no tot d’una
vegada, la posta que cada vegada hi ha sobre la taula.
Manuel de Pedrolo
Manuel de Pedrolo
