OPINIÓ: "Renunciar a la lluita és renunciar a la victòria", per Salvi Pardàs

El vicepresident Aragonès ha afirmat que la independència del país no es pot fer perquè Espanya és un estat poderós que ostenta el monopoli de la força i, com ha demostrat, la determinació de fer-la servir contra els ciutadans dissidents, com ho han fet sempre tots els règims autoritaris. També fa servir el vicepresident el nou joc de paraules per referir-se al terrorisme d’Estat: "correlació de forces desigual", com si l’Estat espanyol, que ha fet saltar pels aires el seu propi sistema de drets civils, jugués en el mateix camp que l'independentisme que vol derrotar. 

Si l’objectiu del Govern, refermat si més no retòricament, és la República catalana no s’entén quina és la via que proposa Aragonès i el seu entorn polític per fer-la efectiva, que no sigui esperar que "en siguem més" i continuar rebent. Perdoni, però que no n’hi ha prou amb un referèndum i repetides eleccions en les quals ha guanyat diàfanament l’independentisme? 

Aquesta exigència de ser-ne més per què no es trasllada als defensors de la “unitat d’Espanya”, en clara minoria a Catalunya? És a dir, per què a l’independentisme se li exigeix ser-ne més i a l’unionisme, vulnerant tots els drets civils, perseguint la dissidència, atemptant contra la pau social i repartint cops de porra, no li cal ni tan sols guanyar unes eleccions a Catalunya perquè determinada classe política s’hi acabi sotmetent? Catalunya és un país el Parlament del qual s’ha declarat sobirà en diverses ocasions. De què ha servit? 

Senyor Aragonés, amb respecte us demano que si la vostra intenció és renunciar a la lluita o evitar la presó, parleu clar i sabrem amb qui pot comptar la causa catalana.

Salvi Pardàs Sunyer

Carta oberta a l'independentisme de base, Elisenda Paluzie i Hernàndez

Vivim un moment de desconcert a les bases de l’independentisme que fa difícil trobar el camí a seguir i evitar que la frustració i la desunió s’apoderin d’aquells que vam sortir el primer d’Octubre del 2017 a votar sobre la independència i a defensar tots els vots, tots, tant els del Sí com els del No.

Malauradament dins l’independentisme es repeteixen cíclicament aquests moments de crisi, recordem per exemple els desacords quan la consulta del 9-N es va convertir en un procés participatiu o quan el desembre de 2015 semblàvem abocats a la repetició d’eleccions al Parlament. Però ara tenim l’agreujant d’una repressió que no cessa i un camí desdibuixat al davant.

L’aprenentatge de l’octubre del 2017 és clar. Quan hem treballat junts societat civil mobilitzada, Govern i Parlament és quan més hem avançat en el camí cap a la independència de Catalunya. Què vol dir treballar plegats? Vam tenir un parlament que avalava des del punt de vista legislatiu el mandat democràtic del poble de Catalunya, un Govern que l’executava i una ciutadania mobilitzada com a puntal. Aquests tres elements van permetre la celebració del referèndum. Però la gestió post referèndum va trencar aquesta relació. No tothom, dins dels partits i fora, veia el referèndum de la mateixa manera. Per alguns només era un instrument de negociació. I a l’altra banda no hi havia cap voluntat de negociar. Així,arribem al 27 d’octubre, marcats per les divisions, havent perdut el momentum i declarant una independència sense creure-hi i sense intentar fer-la efectiva.

D’aquell octubre en sortim amb una gran victòria col·lectiva (haver fet el referèndum) i amb una derrota (no haver estat capaços d’aplicar-ne els resultats). L’empresonament i l’exili dels nostres dirigents ens ha marcat emocionalment i ha dificultat fer el dol de la derrota. Generacions que no l’havien viscut han hagut d’aprendre a conviure amb la repressió, les que sí que l’havien viscut, l’han retrobada de cop, en un altre context.

I ara que que tenim al davant un nou Onze de Setembre, neixen iniciatives diverses que voldrien tornar-nos a portar a aquell moment, i fer allò que no vam fer aleshores: aquell “Maidan” per defensar la declaració d’independència. Aquestes propostes obliden que el control del territori s’ha de demostrar quan hi ha un govern disposat a fer la independència. Es tendeix a confondre unilateralitat i insurrecció. És una trampa que a l’Estat espanyol li va molt bé, i no hi hauríem de caure. És el que ha fet la fiscalia de l’Estat en el judici al Suprem. Intenten igualar el fet d’accedir a la independència per una via institucional, amb legitimitat democràtica darrere, majories parlamentàries i governs reconeguts, i el concepte de rebel·lió, perquè volen deslegitimar l’accés a la independència per mitjans democràtics i pacífics.

Hem d’analitzar quines fortaleses ens manquen per a poder fer una declaració d’independència i ser capaços de dur-la a la pràctica, amb un govern capaç d’imposar-se com a autoritat en un territori. Però no podem perdre la legitimitat que dóna tenir majories parlamentàries i un embrió d’institucionalitat darrere que es pot transformar en el govern transitori d’una república naixent.

A l’Assemblea al llarg d’aquest any i escaig, també ens ha costat sortir del procés de dol, i tornar a traçar un camí. Però en els darrers mesos hem treballat campanyes que compensen febleses en l’àmbit de la societat civil i ens preparen en l’àmbit econòmic per quan torni a plantejar-se políticament la independència. D’una banda, amb la campanya de consum estratègic, afavorim una economia i models d’empresa alternatius que no estan tan subjectes a les pressions polítiques. D’altra, amb iniciatives com la de les Cambres de Comerç, traslladem la majoria social i política d’aquest país a institucions que són altaveus poderosos. I enfortint el sindicalisme nacional, ens fem presents en el món del treball. Aquestes accions s’emmarquen dins l’estratègia de la lluita noviolenta, un mètode de lluita contra formes d’opressió o per fer progressar els drets democràtics, que inclou accions de denúncia, de no-cooperació, de desobediència civil i que té com a objectiu afeblir els pilars de poder de l’adversari. Aquest Onze de Setembre no només ens manifestarem sinó que disposarem d’un gran espai Eines de País, on es podran fer accions d’apoderament ciutadà.

Pel que fa a l’àmbit institucional, els partits polítics ens repeteixen que no tenim les condicions per la unilateralitat. Però no ens expliquen quines són aquestes condicions, i què pensen fer per aconseguir-les. Tampoc ens han explicat quines febleses institucionals van fer impossible la independència, i com podríem superar-les. Algunes les hem descobert al judici. En canvi, amb els pactes de la setmana passada hem comprovat d’una manera molt crua el retorn al partidisme i la disputa pels espais de poder autonòmic i local, arribant a l’extrem de cedir el lideratge d’alguns d’aquests espais al PSC. Contra això vam alçar la veu la setmana passada mobilitzant-nos per primer cop davant dels partits independentistes.

Com Assemblea, no trencarem però el fil, el petit fil que encara ens uneix amb l’espai dels partits, perquè creiem que tenim la responsabilitat de no incrementar la desunió; alhora, incrementarem el nostre to d’exigència amb ells per tal que prioritzin l’objectiu de la independència i abandonin les lluites partidistes. Hi ha un risc evident, que el pacte a la Diputació de Barcelona exemplifica molt bé, de retorn a l’autonomisme, malgrat que l’electorat ha continuat donant victòries als partits independentistes, elecció rere elecció.

Tenim aquesta doble responsabilitat de mantenir aquesta pressió sense contribuir a la desunió tot mantenint la mobilització als carrers que pot tenir un doble vessant: el vessant unitari i anti-repressiu però també el vessant d’exigència, màxima exigència política. Alhora, hem d’evitar caure en el parany que desitgen aquelles forces que treballen pel retorn a l’autonomisme, i per enterrar per anys les esperances de culminar el procés d’autodeterminació. Aquestes forces voldrien una Assemblea marginal i radicalitzada, que ja no fos representativa del sentir de la majoria independentista. En la lluita no-violenta, les accions han de tenir un objectiu polític i cal saber a qui s’interpel·la i que es pretén aconseguir, i quan és el moment de fer-ho. Mai no són reactives, sempre són pensades i pro-positives i s’han d’inscriure en un marc creïble que doni sentit a la lluita. Ara el problema més important que tenim davant és el risc de retorn a l’autonomisme, facilitat per la divisió dels partits independentistes. No podem renunciar a les grans manifestacions que marquin l’agenda política i que els interpel·lin. Cal recordar-los que l’objectiu és la independència, i que cal establir una estratègia per aconseguir-lo.

Aquest doble objectiu és compartit per tot l’independentisme i és per això que ens manifestarem aquesta Diada. No és una manifestació més, és la manifestació més difícil de totes les que hem fet fins ara, ens juguem que els partits independentistes compleixin amb el seu compromís vers el país i evitar que l’independentisme quedi adormit per anys. Enguany, us l’heu de fer vostra com mai abans i heu d’alçar la vostra veu perquè es recuperi l’objectiu de la independència, i es treballi amb unitat d’acció per assolir-lo.

Elisenda Paluzie i Hernàndez
Presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana

OPINIÓ: "Vostès no hi eren ", per Teresa Calveras

No em cap al cap que algú pugui mentir tranquil·lament negant evidències perfectament documentades i acceptades per la premsa de tot arreu excepte per la d’Espanya.

Les persones que vam ser el Primer d’Octubre als col·legis electorals vam veure què va passar, com es va comportar la policia, com va arribar amb un excés de furgonetes per tal d’atemorir la gent, i desfilant com si anessin a lluitar en una guerra que només ells sabien.

Els que hi vam ser, molts, ho vam veure. Sabem que als col·legis hi havia gent indefensa que només es defensava tancant portes i finestres quan podia i seient a terra amb les mans alçades manifestant-se pacíficament.

Els observadors i la premsa internacional també en van ser testimonis, ho van documentar i ho van explicar als seus mitjans.

Només alguns, que precisament no hi van ser, continuen negant les evidències. Només puc suposar que no poden acceptar ni justificar de cap manera les accions que van tenir lloc aquell dia ni la responsabilitat política que hi va tenir el seu partit.

Però Srs. ministres, sàpiguen que negar la realitat no la fa desaparèixer.


Teresa Calveras
HGxInd

Promeses complertes, per Leonci Petit Torné

Em refereixo a la carta de Laura Casado Cisa publicada el dia 12 d’aquest mes a la qual m'hi sumo totalment. 

L’autora té tota la raó de valorar més enllà de discutir si aquestes promeses són afins al pensament de cadascú, el de reconèixer, sobretot, la coherència política del president Puigdemont i la de tots aquells a qui els ha tocat estar al capdavant del procés català i que ho han fet sense excuses per intentar negociar i treballar per tal que el poble català pogués decidir. 

Certament, no han estat promeses buides. Hi va haver una promesa de referèndum per decidir, que es volia pactat amb l’Estat, però la tossudesa política de l’unionisme obligà que fos unilateral, considerat il·legal pel TC, i malgrat la repressió policial per prohibir-lo, 2.286.217 ciutadans van poder votar.

Les porres de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional han convertit en legítim un referèndum que Madrid no volia, amb un resultat favorable de 2.044.038 a favor. I en una hora que els nostres dirigents se la juguen per haver estat fidels al poble, penso que els hem de fer costat pel fet de ser polítics d’acció i no només de paraula, cosa que no solem veure.

Leonci Petit Torné
HGxI 


-------------------------------------------------------
Llegiu també altres escrits dels nostres companys sobre els fets d'aquests dies:

• L’energia humana pot fer miracles, per Pep Puig Boix

• Llegit al "Núvol; "Quan Pedrolo se’ns fa present"

• ‘Coitus interruptus’ , per Joan Xuriach Fusté

• Reflexions d'un militant de l'ANC, per Gerard A.de Montpensier

• 1 d’Octubre: Una mexicana va a votar, per Julieta Piastro

• El moviment popular, per Lluís Vila

• Observadors internacionals, per Joan Xuriach Fusté

• Un dia inoblidable, per Lluís Mercader

• El primer d’octubre al Mare Nostrum, per Núria Costa i Woith

• Ídols amb peus de fang, per Maria Gemma Cerezo Pumariega

• Forjant l'ànima del nou país, per Octavi Dolcet Rodríguez

• Un dia agre-dolç, per Elvira Castell

• Records de fa més de 40 anys, per Josep Ibarz 

• No us ho perdonarem mai. David Calabuig

• L’1-Oct, ja ens quedarà per sempre a la memòria, per Teresa Calveras 

• Ahir vaig sentir, una vegada més, l'orgull de formar part d'aquesta gran família catalana, per Alícia Ribot Sabaté

Animeu-vos a compartir la vostra experiència d'aquests dies i envieu-nos un escrit per a publicar-lo.

Ajudeu a difondre aquest article fent ús de les icones que trobeu aquí sota.

Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, presos polítics

L’energia humana pot fer miracles, per Pep Puig Boix

Aquests dies he tingut l’oportunitat de poder comprovar personalment què és l’energia. No em refereixo a aquella que les ‘il·lustres’ ments de l’industrialisme (ben estretes de mires, per cert) han reduït a la paraula ‘energia’, i l’han convertida en sinònim de combustibles fòssils i nuclears, en sinònim d’electricitat, etc. Em refereixo a un concepte molt més profund. Un concepte heretat d’antigues i sàvies civilitzacions que considera l’energia com la força vital de l’univers i del cosmos. I també la força vital dels éssers vius, i entre ells la humanitat.

I això ha estat en ocasió de viure intensament diverses experiències inoblidables que mai s’haguessin produït si no fos per les actuacions, ben poc intel·ligents, dels governs del Regne d’Espanya.

Els dies que van des de l’11 de setembre fins al dia d’avui seran recordats per una gran part de la ciutadania de Catalunya com a exemple de què és capaç de materialitzar l’energia humana, l’energia que flueix en les persones, quan aquesta energia es focalitza i es concentra en objectius concrets.

Si no, com es podria explicar que, malgrat totes les amenaces i tots els impediments (legals, judicials, policials, etc.) que el present govern d’Espanya ha posat per a la celebració del referèndum per l’autodeterminació de Catalunya, el referèndum hagi pogut realitzar-se? Com es podria explicar la seva realització tot i els reiterats anuncis dels portaveus governamentals afirmant, una vegada i una altra, que s’havia desarticulat el seu aparell logístic?

Els col·legis electorals es van obrir normalment a tot Catalunya el dia 1 d’octubre, la majoria d’ells protegits i defensats des de divendres a la nit per la ciutadania per evitar el tancament que havia ordenat el govern d’Espanya a través dels seus tribunals.

Les urnes van ser a temps en tots els col·legis electorals, igual que les paperetes i els sobres, gràcies a milers de ciutadans anònims que van fer el seu trasllat des de la petita localitat d’Elna (a la Catalunya Nord) fins a cada un dels milers de col·legis electorals, sense que fossin interceptats per les forces policials de l’Estat espanyol.

Una gran part de la ciutadania de Catalunya va votar. En concret, 2.286.217 persones (sense comptar les 700.000 persones censades en districtes electorals i a les quals els denominats cossos de seguretat d’Estat (policia nacional i guàrdia civil) van impedir per la força (segrestant urnes) l’exercici del dret al vot. Un percentatge de vots superior a la votació de la Constitució de la Unió Europea.
El dia 1 d’octubre va haver-hi 92 assalts policials (policia nacional i guàrdia civil) a col·legis electorals, tant a la ciutat de Barcelona (28 assalts), com en les diferents comarques de Catalunya (64 assalts), que es van saldar amb més de 800 persones ferides i/ o contusionades, malgrat que totes les accions de resistència es van fer de forma totalment pacífica, en la més pura tradició gandiana.

En resum, sense l’energia humana manifestada per milions de persones mai la ciutadania catalana hagués pogut exercir el dret a l’autodeterminació, dret reconegut universalment i al qual tots els pobles del món hi tenen dret, per sobre de les legislacions dels obsolets Estats-Nació jacobins i centralistes, heretats dels segles XIX i XX.

L’estat-nació modern, amb les seves ànsies de domini sobre la humanitat i la natura, s’ha anat configurant sobre l’opressió de les cultures locals i sobre l’espoli dels sistemes naturals. En el marc de la globalització, els estats-nació, que es van configurar al llarg del segle XX, han servit per assegurar el domini dels poders transnacionals (sobretot industrials, econòmics i financers) sobre la població i sobre els béns comuns del planeta.

I això també ho hem vist materialitzat, de manera meridianament clara en els últims anys, a l’Estat espanyol, arran de tota la retrògrada legislació adoptada per impedir l’accés ciutadà a l’ús generalitzat de les tecnologies per a la captació, transformació i ús de l’energia continguda en els fluxos biosfèrics i litosfèrics. La vulneració del dret a la lliure captació i ús de l’energia del Sol va aparellat amb la vulneració del dret a la lliure determinació dels pobles.


Pep Puig Boix

HGxI

Puigdemont respon a Rajoy

"Apreciado Presidente Rajoy:

La situación que vivimos es de tal trascendencia que exige respuestas y soluciones políticas que estén a la altura. Mi carta quiere contribuir a alcanzar este tipo de respuestas, que son las que nos pide la mayoria de la  y las que se esperan en Europa, que no entiende otra forma de resolver los conflictos que no pase por el diàlogo, la negociación y el acuerdo"

D'aquesta manera el President Puigdemont inicia la seva resposta a la demanda de Mariano Rajoy, en la qual li proposa facilitar que les institucions i personalitats que van demanar que suspengués els resultats de l’1 d’octubre tinguin l’oportunitat d’explorar el camí de la negociació i comprovar el compromís de cadascuna de les parts en una solució acordada. 

Llegiu aquí el text de la carta 

Llegit al "Núvol; "Quan Pedrolo se’ns fa present"

Un company d'HGxI ens proposa la lectura d'un article d'en Joan Santanach (membre de la nostra territorial) al Núvol

"Els individus vestits de fosc, sense rostre, sense identitat, gairebé sense pell, prenen posicions al voltant de l’entrada. Porres, guants, visera abaixada, el cos revestit de proteccions. En el pit d’alguns, els que subjecten els fusells, s’entreveu munició verda, bales de goma, gairebé l’única nota de color d’uns uniformes foscos de dalt a baix. Davant seu, una reixa que no és una reixa, perquè la porta és oberta.
...

Cridem, cantem i plorem. A un pam de les cares sense rostre. No volem que facin mal a la gent que és dins. Persones que estimem i que ens estimen.
...

I sí, també van donar exemple de dignitat tots aquells que, amb llàgrimes als ulls, van veure com una policia política els arrabassava les urnes. En els exemples de determinació i de valentia que el país va donar l’1 d’octubre, Manuel de Pedrolo també hi era present."

Llegiu l'escrit sencer en la seva font original.

Reflexions d'un militant de l'ANC, per Gerard A.de Montpensier:

Els fets:

• La Independència està declarada políticament, i signada. Però no registrada al Parlament ni publicada al DOGC.

• L'objectiu era posar en evidència la manca de voluntat política de l'Estat per a encetar una etapa de diàleg.

• Avui, ja s'ha fet el pas per aplicar l’article 155 de la constitució espanyola: un requeriment a Puigdemont, que ha de respondre en un terme de 5 dies.

• Tot això a les 24 hores del discurs d'ahir. 

El primer que hauríeu de fer és saber quines i perquè heu de fer accions i amb quins objectius. Doncs fins dilluns, com a mínim hem d'esperar esdeveniments i seran aquests esdeveniments els que marcaran el que, com i per què. Mentrestant, les ansietats hi són, però per combatre-las, aquí a St. Adrià fem reunions al nostre local i junts analitzem, expliquem, discutim de tot sense deixar-nos res. I ho fem per dues raons: la primera terapèutica i la segona lúdica: descansar és tan important com treballar i dóna temps per a asserenar-se i pensar més enllà de la setmana vinent. Prou de pressa anem per a voler anar-hi més. Si la gent està desinflada el que pot fer és preguntar-se per què ho està i investigar si realment ho ha d'estar informant-se i parlant.

La mitjana de temps fins a aconseguir la Independència, històricament i només en els darrers 150 anys, ha estat de 75 anys a excepció dels casos de Txèquia i Eslovàquia, que fou de 15 anys a partir dels primers moviments. Ho esmento perquè les nostres actuacions han estat pacífiques, ja que a totes les altres a l'excepció de Finlàndia hi hagué víctimes mortals. La darrera, Eslovènia. Si Catalunya ho aconsegueix, ho haurà fet pacíficament i en menys de 10 anys, tot un rècord Guinnes.

No hi ha raons ni per a la decepció, ni per desinflar-se, ni per desesperar-se. La lluita continua i ara, com en tota guerra, tenim una treva de cinc dies. L'any passat vàrem estar sis mesos inoperants i ningú es va posar histèric. Jo tinc molt clar que tota aquesta lluita la fem pels qui han de venir. Potser veurem la Independència, però no gaudirem d'ella amb la plenitud que ho farà la futura ciutadania lliure de la inevitable República Catalana. Les revolucions, i aquesta ho és, es menja sempre els seus fills. És el preu de la Llibertat. La Història té els seus tempos. Podem canviar-la, però un cop encetada qualsevol línia temporal, les etapes dela qual se succeiran l'una darrera l'altra, però mai totes alhora o encavalcant-se.

Cinc dies no és res...o és molt, si ens dediquem no a alimentar la derrota, sinó a enfortir la ment i l'esperit. Voler és poder. Els hem canviat les regles del joc. Qui les canvia, guanya. Estan tan desconcertats que avui preguntaven si havíem declarat o no la Independència. I la vàrem declarar per televisió, davant de tothom. Però no varen poder actuar com esperaven, perquè ho vàrem fer de manera que no esperaven... Vàrem jugar diferent, i els tornarem a derrotar.

Seguim doncs la lluita.

Gerard A.de Montpensier
Sant Adrià per a la Independència

1 d’Octubre: Una mexicana va a votar, per Julieta Piastro

Julieta Piastro Behar és una historiadora mexicana. Professora de Pensament Contemporani a la FPCEE, Blanquerna (URL). Investigadora del Grup de Recerca Parella i Familia. (Blanquerna) i del Grup de Recerca Multiculturalisme i Gènere (UB). Membre d’ACAL, Associació Catalanista d’Amèrica Llatina.

Aquí us mostrem la publicació de la seva experiència del referèndum que ha fet al blog de Científics per la Independència:

No sé bien como llegué a asumir el papel de portera, pero el caso es que pasé diez horas en la segunda puerta de nuestro pequeño colegio electoral, pude recibir a cada uno de los que pasaron por ahí, cansados, felices, emocionados. Ser portera del Colegio Electoral, se convirtió en un privilegió que nunca olvidaré.Julieta Piastro Behar

30 de septiembre en Barcelona

• Mañana iré a votar en defensa de la democracia y la libertad de expresión. Iré con el corazón partido. Con un profundo dolor por México y con una gran emoción por Catalunya, que aún sitiada por mar y tierra, ha logrado tejer una sorprendente red de complicidad ciudadana que nos permitirá ejercer el derecho al voto.

• Mañana iré a votar en nombre de todas aquellas generaciones de catalanes que soñaron con este momento. En nombre de los que durante su exilio en México me descubrieron Catalunya. Algunos ya no están con nosotros, va también por ellos!!

• Mañana iré a votar llena de la admiración y el respeto que ha generado en mí este proceso pacífico, festivo e inédito en la historia, que ha construido el pueblo catalán.

• Mañana iré a votar consciente de que este referéndum no lo sostiene ni una homogeneidad política, ni un deseo uniforme, pero si la plena convicción de la libertad y el derecho a la autodeterminación-

• Mañana iré a votar convencida de que si hemos llegado hasta aquí, es porque el pueblo catalán sabe dialogar, negociar, pactar y acordar. Mañana iré a votar en nombre de esos jóvenes que como mi hija, desean ser escuchados a travésJulieta Piastro Behar de las urnas.

• Mañana iré a votar también por amor.

• Mañana iré a votar en nombre propio porque hace más de la mitad de mi vida que formo parte de la historia de este país. 

• Mañana iré a votar y probablemente cuando vea el primer policía por el camino pensaré, a la mexicana, que la cosa está de la chingada, pero entonces cerraré los ojos e intentaré recordar que lo que sostiene las urnas y las papeletas es ese ingenuo entusiasmo que ha caracterizado el proceso y haré mía la consigna con la que el pueblo catalán ha decidido desafiar la fuerza autoritaria y represiva del Estado.

Por todo esto demà aniré a votar amb un somriure i un clavell blanc a la mà.

1 de octubre en Barcelona

Hoy he ido a votar con una sonrisa y un clavel blanco en la mano. Pero a las pocas horas de abrir el colegio, comenzaron a llegar noticias de que la represión de la policía se estaba dejando sentir cerca de nosotros y el miedo se nos metió en el cuerpo.

No sé bien como llegué a asumir el papel de portera, pero el caso es que pasé diez horas en la segunda puerta de nuestro pequeño colegio electoral, pude recibir a cada uno de los que pasaron por ahí, cansados, felices, emocionados. Ser portera del Colegio Electoral, se convirtió en un privilegió que nunca olvidaré.

La cola en la calle fue creciendo conforme se escampó la noticia de que ahí si se podía votar y eso hizo que en pocas horas nuestras urnas fueran adquiriendo un gran valor y que se volviera de vital importancia defenderlas con imaginación. La historia de cómo salvamos las urnas algún día se podrá conta.

Julieta Piastro Behar
Científics per la Independència 


-------------------------------------------------------
Llegiu també altres escrits dels nostres companys sobre els fets d'aquests dies:

• El moviment popular, per Lluís Vila

• Observadors internacionals, per Joan Xuriach Fusté

• Un dia inoblidable, per Lluís Mercader
  El primer d’octubre al Mare Nostrum, per Núria Costa i Woith
  
• Ídols amb peus de fang, per Maria Gemma Cerezo Pumariega
  
• Forjant l'ànima del nou país, per Octavi Dolcet Rodríguez
  
• Un dia agre-dolç, per Elvira Castell
  
• Records de fa més de 40 anys, per Josep Ibarz 
• No us ho perdonarem mai. David Calabuig 
• L’1-Oct, ja ens quedarà per sempre a la memòria, per Teresa Calveras
• Ahir vaig sentir, una vegada més, l'orgull de formar part d'aquesta gran família catalana, per Alícia Ribot Sabaté

Animeu-vos a compartir la vostra experiència d'aquests dies i envieu-nos un escrit per a publicar-lo. Ajudeu a difondre aquest article fent ús de les icones que trobeu aquí sota.

Observadors internacionals, per Joan Xuriach Fusté

Diumenge vaig viure la jornada del referèndum com a apoderat a l’institut Príncep de Girona. Doncs bé, la barreja de sentiments que vaig experimentar va ser molt semblant a la de molts altres testimonis: entusiasme, neguit, determinació, por, tristesa, nervis, emoció.

Quan vàrem acabar el recompte ens vàrem alliberar de tot, moments d’alegria i de reconeixement mutu. Conscients que el poble català va donar una lliçó de dignitat i d’enteresa al món. 

Abans em vaig adonar de la presència al centre de Juan Manuel Sánchez Gordillo, alcalde de Marinaleda i observador internacional. Malgrat que no soc comunista, és una persona a qui admiro, com totes les que són conseqüents amb les seves idees. És alcalde des del 1979 i, amb els seus errors i encerts, no ha deixat de lluitar mai pels drets de la gent del camp, pels drets del nacionalisme andalús i la lliure autodeterminació dels pobles; per això té condemnes pendents. 

El vaig abordar quan sortia al carrer: “Hombre! Uno de los pocos comunistas auténticos.” Em va somriure i ens vàrem donar la mà. 

Vàrem xerrar força estona. “El statu quo español es muy fuerte y el andaluz también. Ni el PP hubiera tejido tan bien el clientelismo y las redes de poder como lo ha hecho el PSOE. Sigue pendiente una reforma agraria de verdad. Como dije en una entrevista hace un par de años, Podemos ha significado un respiro para el PP; nunca será mayoritario (son el PSOE de los 80) y además pueden hacer descarrilar la revolución catalana. En España no existe una izquierda de verdad, fuerte; por eso, aunque parezca un contrasentido, aumenta el populismo y la extrema derecha. Deseo la República Catalana, por vosotros y por lo que pueda significar para nosotros.” 

Ens vàrem acomiadar, ell desitjant-nos sort i jo donant-li les gràcies pel seu suport a la democràcia.

Joan Xuriach Fuster
HGxI

------------------------------------------------------
Llegiu també altres escrits dels nostres companys sobre els fets d'aquests dies:

• Un dia inoblidable, per Lluís Mercader
  El primer d’octubre al Mare Nostrum, per Núria Costa i Woith
  
• Ídols amb peus de fang, per Maria Gemma Cerezo Pumariega
  
• Forjant l'ànima del nou país, per Octavi Dolcet Rodríguez
  
• Un dia agre-dolç, per Elvira Castell
  
• Records de fa més de 40 anys, per Josep Ibarz 
• No us ho perdonarem mai. David Calabuig 
• L’1-Oct, ja ens quedarà per sempre a la memòria, per Teresa Calveras
• Ahir vaig sentir, una vegada més, l'orgull de formar part d'aquesta gran família catalana, per Alícia Ribot Sabaté

Animeu-vos a compartir la teva experiència d'aquests dies i envieu-nos un escrit per a publicar-lo.
Ajudeu a difondre aquest article fent ús de les icones que trobeu aquí sota.

Un dia inoblidable, per Lluís Mercadé

A l'escola Pau Romeva de les Corts va haver-hi una càrrega brutal al voltant de la 1:30 de la tarda, amb una cua d'unes 1.500 persones a l'exterior per votar i amb el sistema informàtic que funcionava lentament a una sola de les 6 meses que hi havia. Van disparar boles de goma. Gent asseguda davant l'escola per evitar l'entrada de les forces. Van fer totes les destrosses i violències i vexacions sobre persones de totes les edats.

Abominable. Jo hi vaig ser des de les 4:30 de la matinada. Una cinquantena de persones van passar tota la nit a l'escola, entorn de "La festa dels pijames". A les 7 i minuts del matí varen arribar les urnes amb un silenci còmplice del mig miler de persones que ja s'havien anat aplegant a l'exterior. Emoció continguda.

Havia dos apoderats més de l'ANC i jo vaig marxar vora la 1h per dinar i acompanyar la meva tia de 97 anys a votar. Això em va estalviar de viure de primera mà l'extrema violència que he narrat.

L'escola amb portes, finestres, vidres i taules trencades va haver de suspendre la votació, derivant els que arribaven per votar a dos col·legis pròxims. A la Maternitat i al carrer Martí i Julià, on vaig anar jo.

Amb tot, la guàrdia civil no van poder requisar cap urna. Les havien amagades. Van endur-se, emprenyats, una caixa de cartó amb joguines. Per a demostrar, suposo, que amb joguines alliçonem els infants.

Una dona d'uns 70 anys va patir un atac de cor. És el que em podia haver passat a mi, en cas que hagués estat present.

Lluís Mercader
HGxI


------------------------------------------------------
Llegeix també altres escrits dels nostres companys sobre els fets d'aquests dies:

• El primer d’octubre al Mare Nostrum, per Núria Costa i Woith
  
• Ídols amb peus de fang, per Maria Gemma Cerezo Pumariega
  
• Forjant l'ànima del nou país, per Octavi Dolcet Rodríguez
  
• Un dia agre-dolç, per Elvira Castell
  
• Records de fa més de 40 anys, per Josep Ibarz 
  
• No us ho perdonarem mai. David Calabuig 
  
• L’1-Oct, ja ens quedarà per sempre a la memòria, per Teresa Calveras
• Ahir vaig sentir, una vegada més, l'orgull de formar part d'aquesta gran família catalana, per Alícia Ribot Sabaté

Anima't a compartir la teva experiència d'aquests dies i envia'ns un escrit per a publicar-lo
Ajuda a difondre aquest article fent ús de les icones que trobes aquí sota

El primer d’octubre al Mare Nostrum, per Núria Costa i Woith

Escric el que hem viscut l’1 d’octubre i els dies anteriors, quan el preparàvem, per ajudar la meva memòria. Tinc un nus d’emocions a l’estómac, una barreja estranya de sentiment de comunitat, dignitat, orgull, gratitud, força immensa... indignació i ràbia continguda.

Comunitat, dignitat, orgull, gratitud

Que orgullosa estic de la gent normal del meu barri d’Horta! Fent tots coses petites hem defensat el nostre dret de ser poble i el nostre dret de votar, la nostra dignitat. La comunitat de l’ex-escola dels meus fills, el Mare Nostrum, dit i fet va organitzar una festa de tardor que començava divendres i acabava diumenge. No hi podia faltar el grup de whatsapp. Després de tot un dissabte d’activitats a l’escola i de fer-la petar, més de 40 persones s’hi van quedar a dormir. Una parella de mossos ens va dir, fent-nos l’ullet, que si abans de les 6h érem molts no ens requisarien les urnes. Amb els meus veïns vam quedar a les 4,50 de la matinada per anar-hi plegats. Estàvem contents i emocionats, com ja fa temps que n’estem.

A les 5h potser érem 400 persones a la porta d’entrada. De l’escola van treure un parell de taules, amb cafetera i menjar. Els veïns van anar portant esmorzar i termos de cafè per a tothom. Vam treure cadires de l’escola. A quarts de nou van demanar que entressin els apoderats i voluntaris per formar les meses. Ja eren quasi les 9h i sembla que hi havia algun problema amb l’arribada de les urnes. Al final, podem obrir les portes i fer passar la gent a fer cua, però no es pot votar perquè han rebentat el sistema informàtic. Tornem a entrar les cadires, hi ha molta gent gran que espera amb determinació.

El meu marit, que és informàtic, li demana al nostre fill que porti ordinadors i més material de casa. Comencen a fer proves.

Indignació, ràbia

Cap a quarts de deu del matí els companys de les Dominiques ens diuen que han vingut molts policies nacionals per prendre’ls les urnes. Vaig a parlar amb la parella de mossos que tenim des de primera hora palplantada davant de l’escola. Els explico què passa a l’escola veïna, em diuen que ja ho saben, però que ells no es poden moure del Mare Nostrum i que la seva funció és no intervenir excepte si hi ha desordre. Anem sabent pel mòbil com els peguen i no hi podem fer res. Alguns s’hi desplacen des del Mare Nostrum.

A les 10 ens avisen de les Dominiques que ja se’n van d’allà, que no hi han pogut entrar i que potser vénen cap al Mare. Els esperem amb tensió. Es veu que fan una parada al Soto. Surto del menjador i una mare em diu «què fem amb els nens?», i els amaguem al pati dels petits, que queda darrere l’edifici.

A les 11 arriben 34 furgonetes de policia. Compto uns 200 policies, armats, amb cascos i fent formació de soldat ocupant el passeig de Valldaura. Els ulls em surten de les òrbites, és la imatge d’una operació militar. No estem prou ben organitzats a l’hora d’oferir resistència pacífica. Dues noies molt trempades de les CUP es nota que dominen aquestes tècniques i ajuden molt. La consigna de part de l’Assemblea era que ningú prengués mal, encara que ens prenguessin les urnes.

Uns quants ens asseiem davant de la porta i ens agafem fent cadena. Al davant, policies rabiosos disposats a esclafar-nos. Arrenquen un parell de persones i les fan saltar pels aires. M’envaeix una sensació d’indignació i d’injustícia tan gran que m’aixeco i els demano que m’ensenyin l’ordre judicial. El policia em diu que hi vagi, sóc tan burra que me’l crec i el segueixo. Em diuen que m’identifiqui i em volen ficar dins d’una furgoneta. Per sort ara tinc una mica de seny i no hi entro.

M’acorralen i em fan recular cap al carrer Salses. Fan una barrera d’uns 10 policies per no deixar- nos entrar a l’escola. Els dic que com poden fer això si són persones, que com es podran mirar almirall. No havia vist mai tanta ràbia contra persones que no havíem fet res. Cantem els Segadors, cridem independència...

No puc veure exactament què passa, només veig entre les reixes que aconsegueixen entrar a l’escola. Després he sabut que justament mentre se m’emporten, agafen el meu fill, el fan volar pels aires i li peguen amb la porra. La xifra de ferits queda curta, perquè no compta casos com aquest. Com a mínim tres persones prenen mal, a una noia li han d’enguixar les dues cames.

El meu marit i una bona amiga m’expliquen què passa al menjador. Entren 30 policies a prendre’ls les urnes. Els demanen que s’identifiquin i fan fotos dels DNIs. Amb to burleta i sarcàstic els demanen el cens i els ordinadors. Davant les protestes diuen que no són allà per parlar de política, sinó per fer complir la llei. No exerceixen la força física, però els vexen encara més amb aquest to foteta i humiliant. Busquen el cens pels armaris, pel fals sostre, a la cuina, però no troben res i ho deixen estar aviat, perquè ja tenen les urnes. Com que són buides, es pensen que els enganyen i que han amagat les plenes. Però és que no s’havia pogut votar! Els prenen les urnes i les marquen per identificar-les. Els de la mesa els canten els Segadors a la cara. S’acomiaden dient «Que tengan un buen día». Són dos quarts de dotze quan se’n van.

Torno a entrar a l’escola. Cares tristes, colpides, indignades, però valentes. Ens abracem amb el meu fill, que no m’explica el que li ha passat. Amb el meu home. Amb tothom. Estem xocats i molt units. I encara que sembli que ens hauríem de sentir vençuts, ens noto molt forts.

Al menjador, amb els membres de la mesa, valorem el que ha passat. Alguns membres es queixen del perjudici que els podria ocasionar la identificació si els citessin als jutjats, el representant de l’administració els tranquil·litza assegurant-los que el responsable seria ell. Sospesem la possibilitat de constituir una altra mesa, perquè els identificats no fossin reincidents, però al final el representant de l’administració decideix que no, que tanquem l’escola. També era la consigna dels companys de l’Assemblea. Igualment no funcionava el sistema.

Tanquem l’escola i ens en tornem a casa, molt cansats. Dinem, descansem una mica. I anem a votar a les Dominiques! Hem votat!

Som molt forts, invencibles

La comunicació entre la gent funciona molt bé amb els mòbils. Gràcies al grup de l’Assemblea ens assabentem de què passa a cada lloc, on hi ha perill, on fem més falta, demanem auxili i consell. Cap a l'una s’accepta el vot manual, que després s’haurà d’introduir al sistema. Aquestes instruccions han estat canviants durant el dia.

La comunicació entre amics i coneguts també és crucial. Ens assabentem d’on va la policia, d’on falten reforços, de com cadascú pot ser més útil. Amb aquesta intel·ligència col·lectiva som invencibles!

Cap a les set de la tarda, i amb tota la gent fent tap a l’entrada disposada a defensar l’escola, tanquen les Dominiques. Fan el recompte, les actes, després introduiran els vots al sistema. Tots estem molt contents. Hem pogut votar! Hem guanyat! Tothom aplaudeix quan surten les urnes victorioses. Molts baixem cap al Matas i Ramis, hi ha una gentada al carrer fent pinya per estar junts i per protegir el centre, amb una alegria emocionada i tensa. La sensació de formar part d’aquest poble és immensa. Hem defensat les urnes entre tots, hem fet tot el possible per votar i hem votat. En podem estar ben orgullosos. Ens han fet mal però som molt forts! 

Núria Costa Woith
HGxI

-------------------------------
Llegeix també altres escrits dels nostres companys sobre els fets d'aquests dies:

• Ídols amb peus de fang, per Maria Gemma Cerezo Pumariega
• Forjant l'ànima del nou país, per Octavi Dolcet Rodríguez
• Un dia agre-dolç, per Elvira Castell
• Records de fa més de 40 anys, per Josep Ibarz
• No us ho perdonarem mai. David Calabuig
• L’1-Oct, ja ens quedarà per sempre a la memòria, per Teresa Calveras

La implicació social i la societat outoorganitzada han garantit la celebració del referèndum

Valoració de Sindicalistes de CCOO per la Independència i la República catalana sobre el referèndum de l’1 d’octubre

Arran de la celebració el passat 1 d’octubre del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, des de Sindicalistes de CCOO per la Independència i la República Catalana volem fer les següents consideracions:

• Donem suport a la validesa legal del referèndum realitzat el passat diumenge, tal com recull la Llei del referèndum d’autodeterminació aprovada pel Parlament de Catalunya i, per tant, considerem que el seu resultat s’ha d’aplicar. Tal com han expressat els observadors internacionals, el referèndum ha estat un èxit i d’acord amb la legislació vigent, tot i les condicions difícils. Per tant, consideren que el seu resultat ha de ser tingut en compte.

•  Expressem la nostra satisfacció per la mobilització social, de manera auto-organitzada i pacífica, que va garantir la celebració del referèndum i la participació de més de dos milions de persones, però també per la implicació, no només de les persones que volien votar, sinó també d’aquelles que davant de la repressió van sortir a donar suport a la celebració del referèndum.

• Volem expressar la nostra satisfacció per la implicació dels milers i milers de joves en la defensa de les llibertats democràtiques i dels drets fonamentals.

• Reconeixem la bona feina del Govern de la Generalitat en l’organització del referèndum en unes condicions enormement desfavorables i felicitem molt especialment als milers de voluntaris que van permetre que el referèndum es pogués realitzar en un marc de repressió i fustigament de les forces de seguretat de l’Estat

• Denunciem la manipulació del Govern del Partit Popular, amb el suport de C’s i la manca de contundència de la condemna del PSOE, de la repressió patida per milers de ciutadans pacífics en el seu exercici del dret a vot volent fer-los els culpables i no les víctimes de la brutalitat policial.

• Manifestem el nostre rebuig a la informació subministrada a través dels mitjans públics i privats espanyols que en la m>ajor part dels casos ha tergiversat els fets ocorreguts sense cap escrúpol ni dignitat professional.

• Donem suport a la validesa legal del referèndum realitzat el passat diumenge, tal com recull la Llei del referèndum d’autodeterminació aprovada pel Parlament de Catalunya i, per tant, considerem que el seu resultat s’ha d’aplicar. Tal com han expressat els observadors internacionals, el referèndum ha estat un èxit i d’acord amb la legislació vigent, tot i les condicions difícils. Per tant, consideren que el seu resultat ha de ser tingut en compte.

• Animem totes les persones que van patir l’ús desmesurat de la violència i la repressió ferotge de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, així com als responsables dels centres escolars i altres locals electorals que van patir desperfectes per les actuacions de les forces de seguretat de l’Estat, a presentar les corresponents denúncies davant dels Mossos d’Esquadra o dels Jutjats.

• Fem una crida a defensar sense condicions el Parlament de Catalunya, com a seu de la sobirania popular, les institucions catalanes i el Govern de la Generalitat i la nostra sobirania davant de les intencions cada cop més evidents d’intervenció per part de l’Estat espanyol i aplicació de l’article 155 per anul·lar l’autonomia catalana’

• Animem totes les persones que van patir l’ús desmesurat de la violència i la repressió ferotge de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, així com als responsables dels centres escolars i altres locals electorals que van patir desperfectes per les actuacions de les forces de seguretat de l’Estat, a presentar les corresponents denúncies davant dels Mossos d’Esquadra o dels Jutjats.

• Fem una crida a defensar sense condicions el Parlament de Catalunya, com a seu de la sobirania popular, les institucions catalanes i el Govern de la Generalitat i la nostra sobirania davant de les intencions cada cop més evidents d’intervenció per part de l’Estat espanyol i aplicació de l’article 155 per anul·lar l’autonomia catalana’

-------------------------------
Anima't a compartir la teva experiència d'aquests dies i envia'ns un escrit per a publicar-lo

Ajuda a difondre aquest article fent ús de les icones que trobes aquí sota