dijous, 27 de febrer del 2020

Cròniques d'una ocupació (XII). Manuel de Pedrolo

Context Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

    CiU 69 escons.
    PSC-PSOE 42
    ICV 9
    AP 6
    ERC 6
    CDS 3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets.

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988. 



He seguit amb relativa atenció la passada campanya electoral i he pogut observar que, un cop més, l’esquerra i la dreta espanyolistes coincideixen quan es tracta del nostre cas, d’aquest poble de la cultureta, com encara ens diuen alguns dels nostres benefactors. Mentre el senyor Jorge Fernández Díaz, candidat que fou d’una Alianza que el reconegut humorisme del seu fundador qualificà de Popular, tractava d’irresponsables els catalans que no accepten ser espanyols, el senyor Julio Anguita, secretari general del PCE que acudí a casa nostra per tal de reforçar la capacitat de persuasió de la gent d’Iniciativa per Catalunya, afirmava que l’independentisme català és una bajanada. És que hi ha potser allò que en un temps més feixistes se’n deia un contuberni? No ho crec pas.

És des del fons d’un ‘acendrado patriotismo’ que comparteixen sense cap necessitat de convertir-hi en reunions d’adaptació que uns i altres, perquè no són pas sols ni parlen únicament a títol personal, s’oposen a la llibertat dels pobles i fins i tot de les persones si tenim present que tots vivim cohibits, engavanyats, quan se’ns priva de ser o de manifestar-nos tal com som, quan se’ns adscriu a una pàtria que, mare d’ells, és el nostre carceller.

El senyor Anguita, una boca d’or pel que tinc entès, sembla que ens surti amb allò de la ximpleria perquè “aquests grups (els independentistes) hauran de dir si volen una moneda pròpia, una flota, fronteres, F-26, etc.”, o sigui tot allò que l’Estat espanyol ja ha dit i que diu qualsevol nació sobirana. De manera que, sense explicar per quina subtil alquímia política s’arriba a aquesta conclusió, ja tenim que a casa nostra es converteix en poca-soltada allò que ells es prenen tan seriosament. S’oblidaran algun dia dels dos pesos, de les dues mesures? Sembla difícil.

El líder comunista té una escassa idea de què és la llibertat, i el senyor Jorge Fernández l’acompanya en aquesta deficiència. A l’exgovernador de nominació suarista si no ho recordo malament, potser no se li ha acudit que, en voler fer un irresponsable del català que nega una espanyolitat a què l’obliguen, obeeix el fàcil moviment mental de desqualificar-lo perquè sempre és més senzill, declara l’altre inepte, que no pas escoltar-lo. O potser no sap que els ‘nacionales’, l’actitud dels quals adopta amb tots els matisos que calgui, tenien prou consciència que entraven en una altra terra, en un altre país, si les forces que hi abocaven eren, com deien ells mateixos, un ‘ejército de ocupación’. Hi ha algú que ocupi la pròpia comunitat?

Ara, allò que més crida l’atenció és l’originalitat del senyor Anguita quan, per treure’s les puces del damunt, veu en l’independentisme un moviment burgès. Burgesos els canacs, burgesos els armenis, burgesos els kurds, els irlandesos i tants d’altres que estan cansats d’opressions? De burgesos, de capitalistes, fins i tot de feixistes en deuen haver arreu, i no en falten pas entre els nacionalistes espanyols. I que són tan independentistes com qui més, quan es tracta del seu territori, del qual volen continuar essent els amos i senyors. Però és una dèria d’aquesta gent que en una nació oprimida només la burgesia vol alliberar-se dels seus colonitzadors. Deuen tenir les esquerres per badocs. Per a ells no existeix, per exemple, un PSAN, per a ells deu ser un burgès en Carles Castellanos, professor universitari empresonat després que la policia va poder vexar-lo i tractar-lo com un culpable, i no com un sospitós, gràcies a una esglaiadora Llei antiterrorista que l’Estat espanyol s’hauria pogut estalviar sense aquesta obsessió tremenda, sense aquesta por intolerable de quedar-se despullada si les colònies ‘interiors’ recobraven la seva independència.

I aquesta paüra del despullament em porta a un altre Fernández, a l’Emili Fernández Teixidó, del CDS, que, en un moment d’entusiasme propagandístic, assegurà, d’una banda, que l’espanyola era la millor cultura del món. Una afirmació que probablement subscriurien aquells anys eufòrics i ara nostàlgics cavallers que mai no van parar de dir-nos que ser espanyol era una de les poques coses serioses que encara quedaven, i de l’altra que “Espanya necessita Catalunya com Catalunya necessita Espanya”, uns mots força imprudents en boca d’un unitari, perquè quan necessitem algú, és l’altre, o sia algú altre, i, per tant, l’home de Suárez a Barcelona reconeixia aquesta alteritat que bé deu donar-nos tant de dret a ser independents com en dona als nostres veïns peninsulars de manar a casa seva.

Però el dirigent socialdemòcrata no és un independentista, potser perquè no li agrada que el tractin d’irresponsable o de ximplet; el senyor Fernández és un bon espanyol i expressa amb la seva frase la frisança que deu sentir en pensar que, sense Catalunya, Espanya aniria més desabrigada i que, sense Espanya, Catalunya perdria, entre altres coses, el seu bilingüisme. Perquè si és desagradable la perspectiva d’una Espanya mal vestida, potser tot ensenyant unes vergonyes pecaminoses, és literalment esgarrifós imaginar-se una Catalunya que ja no es beneficia del castellà, que renuncia a formar part d’aquesta cultura sense parió. Amb el segon Fernández (segon només per l’ordre d’aparició en aquestes escenes) afegim a l’esquerra i a la dreta espanyolistes l’anomenat centre i obtenim doncs un esplèndid triangle més o menys irregular, però encara prou harmònic, que planta cara amb l’originalitat que hem vist a les aspiracions d’un poble que hauria de provocar més reflexions que genialitats si, abatut fa prop de tres-cents anys, encara avui s’esforça a sobreviure. El senyor Anguita, a l'hora de fer la llista d’allò que té i nosaltres no tenim, no s’oblida de les fronteres. Les noves fronteres no falten mai quan es parla d’alliberaments nacionals, però hom no diu res de les velles que els protegeixen i per la preservació de les quals combaten, malgrat els internacionalismes que els haurien d’aconsellar de suprimir-les. Quan el secretari del PCE entra a Catalunya en acció política porta amb ell l’Estat espanyol, no pas la idea d’un món on tots, sense excepcions, serem ben lliures de desenvolupar el propi llenguatge, la pròpia cultura, sota una administració europea o mundial que protegirà els altres perquè els uns i els altres serem en aquesta administració que, per no caure en els errors de sempre, no afavorirà la imposició demogràfica; entra a Catalunya com un espanyol i amb el seu dir defensa l’espanyolitat, no una societat en la qual, sense fronteres, hauran desaparegut els privilegis culturals i no tan sols les desigualtats econòmiques. És llavors que la “millor cultura del món” podrà demostrar que ho és. No ens hi oposem pas; només demanem que al nostre poble se’l deixi competir, si competició hi ha, en lloc d’assenyalar-li uns límits, com ara, quan el procés colonitzador prossegueix la seva marxa amb el vist-i-plau de tants que, convençuts de tenir les claus de la història, tanquen la porta perquè, en aquesta història, no s’introdueixi una llibertat que els sobra. Com la nostra.

dimarts, 25 de febrer del 2020

OPINIÓ: "La deshonestedat dels assenyats", per Josep Lluís Torres

Aquests dies sembla que s’està posant en marxa una nova iniciativa de tercera via de catalanistes moderats, dels que toquen de peus a terra. A la fila zero de la presentació d’un llibre de l’anterior dirigent del PDCAT, Marta Pascal, hi havia persones representatives del seny català: Miquel Roca, Carles Campuzano, Josep Sánchez Llibre, Jordi Xuclà, Ramon Espadaler, Lluís Recoder, Felip Puig, Santi Vila, Francesc Sánchez. Sembla que el senyor Duran-Lleida ho ha deixat córrer. 

Amb la mirada posada a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, ens proposen que ens aturem o que disminuïm una marxa, que abandonem la via unilateral i centrem els esforços a aconseguir un referèndum pactat amb Espanya com a únic camí per arribar a la llibertat. Diuen que hem de seguir insistint per la via negociadora amb el govern espanyol per tal que es reconeguin els nostres drets. Per reforçar la seva tesi fan una crítica a les persones que van prendre les decisions del 6-7 de setembre (lleis de desconnexió) i 27 d’octubre (proclamació de la independència) tot acusant-les d’haver enganyat el poble.


Com que em servirà per comparar actituds, voldria comentar primer aquesta al·lusió als responsables polítics de la tardor del 17. No es va aconseguir la llibertat i la raó principal és que no esperàvem que l’Estat espanyol respongués amb la brutalitat i impunitat amb la qual ho va fer i ho  segueix fent. Segur que a finals d’octubre els dirigents sabien que no se’n sortirien, però d’aquí a dir que ens mentien hi ha un bon tros. Tenien un mandat democràtic i van intentar dur-lo a terme. 


La figura i les manifestacions de Jordi Turull abans i després dels fets d’octubre són un  exemple d’honestedat democràtica que inclou el reconeixement que els independentistes no hem calibrat prou bé les nostres fortaleses i febleses i les de l’oponent. Jo com a votant i ell com a representant meu no ens n’hem sortit, de moment. No havíem analitzat bé la situació i, com a conseqüència, s’ha de refer l’estratègia.

 Les persones que proposen una rectificació per tornar a insistir en la via del convenciment són assenyades i segur que han fet l’anàlisi adequada. Per això han de saber perfectament que aquesta via és impossible. No per la brutalitat, que només és un instrument, sinó perquè la llibertat dels catalans amenaça els privilegis dels qui dominen l’Estat. És una constant històrica que aquells que dominen els recursos d’un grup, nació o estat (el que en diem les elits) no cedeixen el seu poder si no és perquè són forçats a fer-ho. El grup dominant utilitza la força militar/policial, la judicatura i els mitjans de comunicació per mantenir els seus privilegis.  No té cap incentiu per deixar-ne anar ni una petita part. Els partidaris de la bilateralitat com a única alternativa ho saben. I doncs, per què insisteixen en una via que no porta enlloc? Perquè en treuen profit. Perquè els donen una part del pastís i no la volen perdre. Els grups dominants cedeixen una part dels seus recursos a grups o persones (militars, policies, jutges, periodistes, polítics) per tal que els ajudin a conservar la seva posició dominant. Per tant, si els realistes saben la veritat i ens proposen una via morta, és que ells sí que ens estan enganyant premeditadament amb una actitud manifestament deshonesta. 


Voldria puntualitzar que els noms que dono són exemples que ens ajuden a visualitzar i detectar certes actituds. La meva intenció no és fer acusacions personals a ningú. Si em refereixo a deshonestos el que en realitat vull dir és persones amb actituds deshonestes. En definitiva, entabanar els altres per mirar de conservar els teus recursos és una actitud humana com qualsevol altra. Desemmascarar els farsants i defensar-se dels entabanadors és l’actitud humana per fer-los front. En el grup dels que ens hauríem de defensar de l’engany és on jo situaria una majoria social de catalans, la gran bossa de classes mitjanes i populars que sortiríem guanyant amb l’establiment d’un estat que promogués la igualtat d’oportunitats per a tothom, un Estat de Dret. Fa uns anys vaig llegir un editorial del Salvador Cot que resumeix  la situació. Venia a dir que estem en una lluita entre les classes mitjanes catalanes i les elits castellano-espanyoles aliades amb les catalanes.
 

Es pot entendre que la batalla sigui llarga perquè els recursos de l’adversari són abundants. També ho són les seves febleses. El seu projecte és ruïnós per a la majoria de la població, genera un deute que no es pot assumir i no té cap horitzó. Els que diuen tocar de peus a terra i proposen una via del mig ho saben i intenten enganyar-nos per treure’n profit. Vigilem! La llista pot ser molt llarga i arribar fins a dins dels partits i grups nominalment independentistes o revolucionaris. La temptació d’agafar un tros del pastís (enverinat) és tan forta com suïcida. El verí pot ser molt dolç per a nosaltres i els nostres fills, però posa en perill el futur dels nostres néts i els que vindran després.

Josep Lluís Torres
Horta-Guinardó per la Independència

dimecres, 12 de febrer del 2020

Cròniques d'una ocupació (XI), Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

    CiU 69 escons.
    PSC-PSOE 42
    ICV 9
    AP 6
    ERC 6
    CDS 3 


Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets.

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988. 



Deu fer un parell de setmanes que en un programa radiofònic de mitjanit, l’advocat Gómez Rovira, em sembla que un aspirant a la presidència d’un ens que ell anomena ‘Generalidad’, expressava el seu convenciment que a Catalunya sempre s’havia parlat també castellà. Sempre, repeteixo, o sigui des de bon començament, des de l’origen. En ser interromput, no sé si per l’Àngel Colom o en Marc Palmes, no va tenir ocasió de precisar-nos, i és una bona llàstima, si segons les seves informacions, probablement confidencials, tots dos idiomes havien nascut entre nosaltres alhora o si, com passa amb els bessons, un d’ells precedí l’altre per qüestions de minuts o segons. Però cal suposar que més aviat s’inclinava cap a una simultaneïtat d’aparició que, encara que no ho sembli, faria de la nostra una cultura sense precedents.

Suposo que el lletrat madrileny amb bufet a Barcelona no s’adonava del tot que si d’una banda feia ressaltar una superioritat que mai no hem pretès, puix que no és fàcil de veure que un poble generi un doble llenguatge, de l’altra arrabassava a Castella el mèrit d’haver forjat, tota soleta i sense ajuda, una llengua universal. Ara ja només falta que ‘monsieur’ Le Pen, un perfecte desconegut per l’advocat, com ell mateix manifestava en una altra ocasió, faci dels catalans del nord coforjadors del francès! No hi ha gaires dubtes: per poc que s’investigui i s’apregoni en l’afer, aviat se’ns trobarà en el fonament de totes les llengües. Llevat de la nostra, potser...

El col·loqui abundà en aspectes anecdòtics ben originals, com quan Colom fou invitat a anar-se’n d’una Espanya en la qual fa molt temps que no viu, o quan l’home clau del programa fou declarat factor residual en la societat peninsular, però més interessa recordar que aquell lletrat té el bon costum de guanyar quasi tots els recursos que interposa a favor dels castellanoparlants que, instal·lats entre nosaltres, se senten ferits per una cultura tan extravagant com la catalana, i interessa recordar-ho per tal d’afegir tot seguit que ben estrany seria que perdés les causes.

No podem pas oblidar que, a l’Estat espanyol, totes les lleis són espanyoles com déu mana i que, de fet, ho són també les lleis que promulga qualsevol parlament autonòmic, atès que tots han de mostrar la deguda obediència constitucional. És quan aquesta obediència falla, sigui per error o per malícia, que els professionals particularment sensibles a la unitat de ‘destino’ poden introduir-se per l’esquerda i obtenir guany de causa.

A molts catalans potser els vingui de nou, però cal que es facin a la idea que cap poble no té lleis pròpies mentre les que es dona li poden ser discutides, mentre s’hagin de subordinar a una legislació aliena encara que els seus representants, o alguns dels seus representants a les corts ‘generals’, hagin contribuït a aprovar-la. Ni l’estatut d’autonomia no és nostre en la mesura que, en redactar-lo, va caldre respectar un text superior que autoritzava aquesta redacció dins d’uns límits prèviament assenyalats. No us recorda una mica, aquesta manera de fer o de deixar fer, aquella tan cèlebre expressió, em sembla que falangista i, sigui com sigui, assumida per la dictadura franquista, de ‘la libertad dentro de un orden’?

Algú es concedeix la llibertat d’establir quanta llibertat o quina mena de llibertat els altres pobles podran donar-se dins de la seva, comparativament total. L’ordre, aquí, no és la monarquia, no és la república, no és el feixisme, no és l’estat de les autonomies; l’ordre és Espanya des que una noció geogràfica es convertí en una noció política, quan es procedia a capturar tots els pobles peninsulars (Portugal se’n salvà) per sotmetre’ls a Castella. De l’ordre venen les ordres, no pas regles o normes de convivència entre iguals pel que fa a drets però a diferents pels costums, sinó disposicions de caient autoritari que distingeixen entre qui mana i qui ha d’obeir, entre qui imposa una disciplina i qui s’hi ha de subjectar, entre el superior i un inferior que a cops hom consulta, certament, però sense que l’organització corri cap perill. Quan no hi ha una autoritat especialment delegada per la divinitat, com s’esdevé amb els reis absolutistes i amb els salvadors que viuen sota pal·li, hi ha una democràcia de família nombrosa, no pas de poble a poble, que garanteix la continuïtat del mateix sistema opressiu sota qualsevol forma que passatgerament adopti.

És immensa la ingenuïtat dels catalans quan no veuen que, si se’ls deixa intervenir, senyal que en algun lloc hi ha algú que pot donar aquest permís o conformitat i, doncs, que domina. En una societat d’iguals ningú no es pot atorgar aquest poder. Aclarim amb un exemple com funcionen les coses: quan els nostres representants se’n van a Madrid a participar en les tasques de govern, a col·laborar amb la gent d’altres contrades en la discussió i aprovació de lleis que tindran abast general, es troben amb una llei ja feta abans d’arribar-hi: caldrà que totes les seves intervencions siguin en castellà, i en castellà seran tots els papers que remenin. O sia que no se’ls tracta com allò que se’ls diu que són i com potser ells mateixos estan convençuts de ser: com espanyols. Se’ls dona un tracte de castellans.

És d’entrada que hom procura fer-los perdre la seva identitat, és des del primer moment que se’ls nega el dret de ser catalans de dalt a baix a l’Estat espanyol, mentre són de cos sencer castellans la gent de Castella i terres culturalment assimilades. Sense cap necessitat de donar explicacions que hom jutja sobreres, s’exclou d’Espanya la catalanitat per tal d’assegurar-ne la castellanització sense competències. La maniobra es completa actualment amb aquesta asfíxia de les cultures no castellanes a què equival un bilingüisme que, en lloc d’estendre’s a tot l’àmbit estatal, protegeix tan sols els usuaris, per naixença o adopció, de la parla ecumènica en reconèixer-los automàticament un dret que a nosaltres ens fa defecte, com el fa a bascos i gallecs.

Aquests fets, i tants d’altres que porten les aigües al mateix molí de l’espanyolitat que tritura la personalitat dels pobles perifèrics, hauria de fer reflexionar els ciutadans que encara no han vist prou clara la necessitat d’una independència catalana si volem solucionar l’anomenat ‘problema d’Espanya’ que tant fa ballar el cap a polítics i intel·lectuals de la metròpoli i que, en el fons, és el problema de com fer-s’ho per pair-nos sense indigestió. I també seria ben oportú que hi dediquessin una mica d’atenció, si pot ser públicament, les forces nacionalistes conduïdes pel senyor Pujol i les forces nacionals i de progrés acabdillades pel senyor Obiols que ara es disputen una de les dues delegacions que el Govern central espanyol té a Catalunya; l’altra, per ara, no sembla oberta a competicions tan esportives.


Manuel de Pedrolo 

------------------------------

Crònica anterior

dimecres, 5 de febrer del 2020

Convocatòria del Consell local per a la República catalana



OPINIÓ: "Avís per a navegants", per Teresa Calveras

Quan s’acabi el judici a la cúpula dels Mossos en podrem parlar amb més seguretat però ara ja hi ha indicis de quina serà la sentència que tindran el Major Trapero i els seus companys de judici i, malauradament, no sembla pas que hagi de ser exculpatòria.

Ja hem vist que ha quedat ben clar que el Major no era independentista, que de fet treballava per mantenir Catalunya dins l’estat espanyol i sembla que aquest fet l’hauria d’exonerar però, ai las, això segurament no passarà perquè pertany la policia catalana, els Mossos; és un bon professional com es va manifestar el 17 d’agost de 2017 i, per sobre de tot això, és català. I aquests fets són els que compten en realitat.


Segurament el Major Trapero és ingenu, tal com ho són molts dels catalans no independentistes del nostre país, que es pensen que la repressió no té res a veure amb ells. Però no és pas així. Quan des de l’estat no s’inverteix en infraestructures a Catalunya ens afecta a tots; quan es descapitalitza el govern de la Generalitat i se li impedeix gestionar amb generositat sanitat i educació ens afecta a tots; quan amb el 155 es va deixar pràcticament sense cap ajuda econòmica molts dels serveis socials que treballen a Catalunya va afectar tothom que necessités aquests serveis pensés el que pensés; quan es procurava que marxessin les empreses es feia per empobrir el país i a tots els seus habitants; quan es criminalitza els nostres mestres es perjudica tots els nens i nenes, nois i noies, els fills de tots.


Podríem continuar i no acabaríem perquè els exemples els podem trobar en tots els sectors econòmics i en tots els ambients del nostre país; tots som al mateix vaixell i tots patim de la mateixa manera les agressions de l’Estat espanyol.


Defensar un estat que governa contra els seus ciutadans no és cap bon negoci per a ningú.


Teresa Calveras
HGxInd

dimarts, 4 de febrer del 2020

OPINIÓ: "A veure si els arbres no ens deixaran veure el bosc ", per Teresa Calveras

Vaig seguint atentament el judici del procés amb estats d’ànim que van variant, pateixo, m’enrabio, m’escandalitzo. Tots estem pendents d’un fil processal que de vegades esdevé molt tècnic; comentem si diuen això o allò, si els vídeos es veuen o no, si els advocats defensors fan o no poden fer, si la imparcialitat mostrada és o no és la que s’espera d’un tribunal,...

Però res d’això importa. Aquest judici s’ha bastit sobre una mentida i s’alimenta de la injustícia i la repressió. No importa si els guàrdies civils van tenir por, ni si es van trobar més o menys urnes, ni si algú es va rebel·lar o no.

A la base del judici hi ha una negació de drets fonamentals col·lectius; hi ha una sèrie d’actuacions policíaques poc clares des del punt de vista legal encaminades a espiar un govern electe; hi ha una destitució i un empresonament del govern legítim del nostre país; hi ha una jornada de repressió als ciutadans de Catalunya, pacífics, que només volien votar, de la qual ningú es responsabilitza. I, tot això continua ara mateix, continuen les restriccions de drets fonamentals, prohibició de símbols i empresonaments puntuals de persones que s’han significat en algun moment , s’intenta de totes les maneres possibles atemorir la població seguint un estil que és habitual a estats que no són precisament democràtics. Tot això portat a terme per un poder opac que s’amaga darrere jutjats completament parcials.

Recordem-ho quan el fil del judici quotidià ens vulgui distreure del que és fonamental i portar-nos per camins legalistes que no fan res més que amagar la realitat. Pot ser que en algun moment
els nostres governants s’equivoquessin però van seguir un camí legítim, intentant forçar una petita obertura en un mur opressor que no es va moure ni un mil·límetre. El dret a la llibertat existeix i els qui haurien d’ésser jutjats són els que la limiten només per mantenir els seus privilegis.

Teresa Calveras
HGxInd