Context
Instal·lats al bell mig de la ‘nyonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:
CiU 69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV 9
AP 6
ERC 6
CDS 3
Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets: https://blocs.mesvilaweb.cat/jrenyer/?p=103773
Article publicat al diari AVUI un dia de 1988:
El món, el nostre món, cada dia és més emprenyador i més divertit. Potser una cosa compensa l’altra, o potser s’anul·len mútuament. Qui ho sap? Sempre ha estat difícil saber amb raonable certesa allò que sigui, però avui potser ho és més que mai. És que algú s’entreté a enredar la madeixa? Els polítics, potser? Novament: qui ho sap? Però en aquest camp de la cosa pública, sempre administrada només per uns quants, hi ha indicis...
Per exemple: la setmana passada, en el curs d’una d’aquestes cerimònies que cada quatre anys qualifiquem de debats d’investidura, el parlamentari Fernández Teixidó declarava amb l’aire greu i convençut, reprovador, que el nacionalisme necessita un enemic exterior, sense el qual no pot prosperar, però ho deia d’un nacionalisme, el català, que a ell li sobra àdhuc en la seva versió convergent, i ho deia quan sembla prou clar que als catalans partidaris de l’alliberament nacional que aquest enemic els fa més nosa que servei i, en lloc de voler conservar-lo perquè la causa no decaigui, se’l volen treure de sobre.
Tinc la impressió que el bon parlamentari més aviat pensava en el nacionalisme espanyol, sempre d’apostolat, o més bé, que aquest era el nacionalisme que el feia pensar a dir aquelles paraules, però em sembla que ni així l’encertava prou. Perquè si aquest nacionalisme espanyol, com el de qualsevol comunitat triomfant, necessita l’enemic exterior que justificarà la seva agressivitat i és contra els pobles de la península que es manifesta, senyal que ens enganya quan pretén que tots siguem espanyols. Gràcies al tipus d’anàlisi al qual es lliura l’home que durant la campanya electoral ens aconsellava de fer un salt sense implicacions teològiques, ben bé podria resultar que el nacionalisme és l’enemic interior del seu exterior, o qualsevol altra figura que aconsella de fer muts a la gàbia. Com deia: emprenyador i divertit.
També ho és, i força, que darrerament tants polítics del nostre país creguin indispensable declarar que no són independentistes. En la majoria dels casos, la declaració és tan sobrera com la que podria fer un sacerdot en assegurar que no és ateu. És veritat que val més perdre’s per excés que per defecte. Alguns, ho sé, podrien aprofitar-ho per assenyalar que, si no ets independentista, bé deus ser partidari de la dependència, però em sembla que no és ben bé això. El fet és que de dependentistes només ho són en la seva condició de catalans; en la d’espanyols, que també assumeixen, bé deuen ser favorables a la independència si no els fa res o fins i tot els plau mantenir un exèrcit que, en cas de necessitat, defensaria les “nostres” fronteres i ara, en temps d’aliances atlàntiques, otans i mercats comuns, les fronteres que protegeixen els opulents amb sobrants de greix i de calories. Avantatges, no hi ha dubte de la doble personalitat. Però no ens hi entretinguem i anem il·lustrant-nos.
Se’ns diu amb relativa freqüència (i sovint ho diuen gent prou benintencionada) que el sentiment independentista és del tot respectable, o sigui tan respectable com qualsevol altre, si no se serveix de la violència, però observo que els qui així parlen, i parlen bé, s’obliden sempre de recordar-nos que els sentiments colonitzadors s’han imposat -i continuen imposant-se- precisament per la violència. Vulguis o no, ens diuen que l’independentisme ha de fer valer la força de la raó contra un adversari que només entén la raó de la força. Quina llàstima que no s’adonin que, en adoptar aquest “pacifisme” limitat a una banda, es declaren partidaris, puix que no la rebutgen a l’hora de fer declaracions en altres aspectes prou explícits, d’una violència que va tenir èxit i de la violència que encara avui obliga aquest èxit, si vol ser mantingut. Partidari apassionat del diàleg, em costa de veure perquè tanta gent de bona voluntat i carregats d’experiència no el proposen a l’ocupant en proposar-lo a l’ocupat.
També se’ns diu sovint que aquesta Espanya que patim o que ens fan patir l’han feta, han ajudat a fer-la i doncs l’han volguda molts catalans, no pas menys dignes, sol precisar, que els seus adversaris, i que aquesta participació, prou abundant, treu base i coherència al moviment independentista. Sembla un bon argument, oi? Però cal atansar-s’hi més per veure la cara que fa. I, de prop, no la fa gaire bona. Si parlen d’una empresa comuna, com sol ser, no oblidarem que no és comú allò que fa únicament hom mateix, sinó que ho és allò que fan dos o uns quants, és a dir, gent o pobles diferents que bé poden respondre a aquesta empresa en adonar-se que el comú es va convertint o s’ha convertit ja en particular d’un dels socis. I si parlen de cooperació, bé cal tenir present que entre prendre part en una obra amb d’altres, com el diccionari defineix el mot, i el col·laboracionisme que lliura als altres la pròpia empresa hi ha una diferència prou notable. És potser aquest col·laboracionisme, sovint motivat per l’ambició, que deixa sense fonament el moviment independentista? Suposo que els qui així opinen haurien trobat prou bona, a la França dels temps de la Segona Guerra Mundial, l’ocupació alemanya. No hi havia una colla de francesos que s’hi incorporaven?
El ministre d’Interior del govern de la metròpoli forma part del personal extern, però com que té poders de penetració a casa nostra no pot pas faltar a aquesta llista. No fa gaire, quan se li retreia que el subcomissari Amedo, sobre el qual pesa un ordre de recerca i captura per haver participat, l’acusen, en l’organització dels GAL, no tan sols no havia estat detingut sinó que continuava en el seu càrrec, declara que “la Constitució diu que regeix la presumpció d’innocència mentre no hi hagi condemna”. Però heus ací que en Carles Castellanos, acusat d’haver tingut contactes amb la gent de Terra Lliure, no s’ha beneficiat ni poc ni gaire d’aquest text legal. Fou detingut i empresonat fora del seu país i, al cap de setmanes, amb temps de sobres per haver esmenat qualsevol error, continua entre reixes.
Hom no gosa ni sospitar que en l’ànim del ministre hi pot haver partidisme; si ho fèiem, potser la mateixa Constitució, ben escorcollada, proveiria l’article que ho castiga. És preferible creure que tenim o ens fan tenir una Constitució tan oberta que, pel cap baix, permet dues lectures, una a favor de la gent de dins que hom procura mantenir fora i una altra contra la gent de fora que hom procura posar dins. Menys flexible deu ser l’ordenament sobre televisions quan un altre ministre, Javier Solana, assegura que per raons polítiques i des d’un punt de vista jurídic, no hi ha cap possibilitat d’un quart canal. Potser tenen por que ens hi ofeguem...
He escrit en començar que el nostre món cada dia era més divertit i més emprenyador, i ara veig que m’he equivocat. Hauria d’haver dit que podria ser més divertit si no hi hagués tants emprenyadors.
Manuel de Pedrolo
Aticle anterior
Seguiment del full de ruta
diumenge, 28 de juny del 2020
divendres, 26 de juny del 2020
OPINIÓ: "Dues concentracions amb HGxInd", per Jordi Sànchez Peribàñez
Després de la inactivitat derivada del confinament per la pandèmia que estem patint, assabentat que cada dimarts es convocava una concentració en una plaça del districte per visualitzar la repressió que patim, vaig interioritzar que hi acudiria si podia compatibilitzar-ho amb la feina al despatx.
Prèviament, aprofitant que era festiu a Barcelona, el dilluns 1r de juny vaig acudir, amb mascareta i guardant distància, a la concentració de la plaça de la Vila de Gràcia.
Arribat el dimarts 15, també vaig acudir a la plaça d’Alfons X, on se’m va proveir d’un cartell amb un dels diversos missatges per exhibir tant als vianants com als ocupants dels vehicles que transitaven per ronda Guinardó.
Pel que vaig observar durant la mitja hora que devia durar l’acció la gent continuava fent gala de la seva passivitat com si estigués anestesiada (és la meva impressió, potser vaig errat i era que estaven sota els efectes psicològics del confinament).
En acabar vam convocar-nos pel dimarts 30 de juny a la plaça Maragall a dos quarts de vuit del vespre, on espero i desitjo veure i sentir una actitud dels conciutadans més proactiva i positiva quant a les nostres reivindicacions, que no deixen de ser-ho també per a ells.
Esperant que arribi el dia que s’acabi l’actitud contemplativa i es reaccioni, seguim i persistim.
Jordi Sànchez Peribàñez
HGxInd
Prèviament, aprofitant que era festiu a Barcelona, el dilluns 1r de juny vaig acudir, amb mascareta i guardant distància, a la concentració de la plaça de la Vila de Gràcia.
Arribat el dimarts 15, també vaig acudir a la plaça d’Alfons X, on se’m va proveir d’un cartell amb un dels diversos missatges per exhibir tant als vianants com als ocupants dels vehicles que transitaven per ronda Guinardó.
Pel que vaig observar durant la mitja hora que devia durar l’acció la gent continuava fent gala de la seva passivitat com si estigués anestesiada (és la meva impressió, potser vaig errat i era que estaven sota els efectes psicològics del confinament).
En acabar vam convocar-nos pel dimarts 30 de juny a la plaça Maragall a dos quarts de vuit del vespre, on espero i desitjo veure i sentir una actitud dels conciutadans més proactiva i positiva quant a les nostres reivindicacions, que no deixen de ser-ho també per a ells.
Esperant que arribi el dia que s’acabi l’actitud contemplativa i es reaccioni, seguim i persistim.
Jordi Sànchez Peribàñez
HGxInd
dimarts, 9 de juny del 2020
Article: "Sobre l’Assemblea Nacional Catalana", per Teresa Calveras
Article de Teresa Calveras, Coordinadora d'Horta-Guinardó per la Independència (HGxInd) publicat a LaRepública.cat
"L’ANC és actualment l’única institució que té com a únic objectiu aconseguir la independència de Catalunya i que alhora té un considerable poder de mobilització; només per aquests dos motius ja se l’ha de preservar de les forces i moviments, alguns subterranis d’altres ben evidents, que hi treballen en contra.
Per una banda hi ha el relat, un instrument molt efectiu i que en aquests moments i de manera sibil·lina se centra també en l’ANC. Aquest fenomen normalment té orígens difusos, arriba al públic a través dels mitjans i es transmet per mitjà de les xarxes socials. Tots hem sentit persones, de dintre i de fora la institució, que comenten els canvis que l’ANC ha sofert des de la seva creació. Canvis ben normals perquè tot canvia i s’ha de tenir en compte que va ser creada per durar poc en uns moments en què la independència es veia propera i la institució havia de ser provisional. No ha estat així. I de canvis n’hi ha hagut, com n’hi ha hagut a la societat catalana i espanyola i, com és evident, tot canvi social afecta tothom, persones i entitats. Però el relat no perdona i no recorda mai els èxits aconseguits però sí que es parla sempre d’aspectes negatius: que si el desànim, que si la transversalitat perduda, que si abans sí que tot anava bé, que si les accions no són les adequades i així es constata un llarg reguitzell de greuges moltes vegades imaginats.
Després la gent, de manera acrítica fa seves aquestes opinions sense veure que sovint són només això: opinions particulars moltes vegades interessades. I es van repetint fins que allò que era només una visió esbiaixada que no se sap d’on ha sortit es transforma en una veritat inqüestionable.
L’altra força amb la qual s’enfronta és amb la divisió. Ben segur que hi ha forces amagades, infiltrades o no, que actuen i influeixen en persones situades a llocs clau (dins la mateixa institució, a la premsa o als mitjans en general) per tal de dividir el moviment independentista. Ho han aconseguit amb els partits i ara intenten fer el mateix amb l’ANC.
I què es pot fer per neutralitzar aquestes amenaces?
Podem rebatre les opinions poc fonamentades tot evidenciant la seva poca seriositat o el biaix manifest. Sovint les qüestionem poc perquè les crítiques són etèries i difícils de contestar. Com pots demostrar que l’ANC no ha perdut força darrerament o que les mobilitzacions no són tal com algú creu que han de ser o … ? Ningú pot demostrar res perquè ens falta perspectiva a tots plegats i ens movem sempre en el camp de les opinions. Hem de tenir en compte que amb la crítica superficial passa el mateix que amb els pronòstics de futur, allò que es diu sovint és el que es voldria que fos, no el que la realitat ens mostra.
Una vegada deixat tot això clar s’ha acabat el problema.
Hem de continuar treballant com hem estat fent durant tots aquests anys, a tots nivells, col·laborant amb totes les altres institucions amb qui es comparteix objectiu i organitzant accions ben diverses, perquè el que cal és fomentar la participació de totes les persones que formen part del moviment independentista que no són totes iguals ni tenen les mateixes possibilitats ni el mateix compromís però totes tenen ganes de col·laborar i ho poden fer, com han fet fins ara, quan s’ha tingut en compte aquesta diversitat.
I finalment mantenir la unitat. La diversitat d’opinió és fonamental i bàsica en una institució democràtica però no hem d’oblidar que acceptar l’opinió de la majoria encara que no coincideixi amb la pròpia és necessari pel bon funcionament de les entitats i que la crítica forassenyada allò que pretén és dividir i enfonsar. No tot s’hi val, no es pot mentir, no es pot atacar les persones, ni divulgar opinions poc contrastades i tendencioses als mitjans perquè cap d’aquestes pràctiques afavoreixen la crítica positiva i ni el funcionament normal de les institucions. De vegades s’oblida que ser crític no vol dir criticar-ho tot, sinó conèixer, reflexionar, contrastar, valorar i actuar.
I estiguem alerta, no hem de ser paranoics, però ben segur que l’adversari vigila de ben a prop i va portant a terme una feina constant de divisió i desgast.
Teresa Calveras
ANC Horta Guinardó"
"L’ANC és actualment l’única institució que té com a únic objectiu aconseguir la independència de Catalunya i que alhora té un considerable poder de mobilització; només per aquests dos motius ja se l’ha de preservar de les forces i moviments, alguns subterranis d’altres ben evidents, que hi treballen en contra.
Per una banda hi ha el relat, un instrument molt efectiu i que en aquests moments i de manera sibil·lina se centra també en l’ANC. Aquest fenomen normalment té orígens difusos, arriba al públic a través dels mitjans i es transmet per mitjà de les xarxes socials. Tots hem sentit persones, de dintre i de fora la institució, que comenten els canvis que l’ANC ha sofert des de la seva creació. Canvis ben normals perquè tot canvia i s’ha de tenir en compte que va ser creada per durar poc en uns moments en què la independència es veia propera i la institució havia de ser provisional. No ha estat així. I de canvis n’hi ha hagut, com n’hi ha hagut a la societat catalana i espanyola i, com és evident, tot canvi social afecta tothom, persones i entitats. Però el relat no perdona i no recorda mai els èxits aconseguits però sí que es parla sempre d’aspectes negatius: que si el desànim, que si la transversalitat perduda, que si abans sí que tot anava bé, que si les accions no són les adequades i així es constata un llarg reguitzell de greuges moltes vegades imaginats.
Després la gent, de manera acrítica fa seves aquestes opinions sense veure que sovint són només això: opinions particulars moltes vegades interessades. I es van repetint fins que allò que era només una visió esbiaixada que no se sap d’on ha sortit es transforma en una veritat inqüestionable.
L’altra força amb la qual s’enfronta és amb la divisió. Ben segur que hi ha forces amagades, infiltrades o no, que actuen i influeixen en persones situades a llocs clau (dins la mateixa institució, a la premsa o als mitjans en general) per tal de dividir el moviment independentista. Ho han aconseguit amb els partits i ara intenten fer el mateix amb l’ANC.
I què es pot fer per neutralitzar aquestes amenaces?
Podem rebatre les opinions poc fonamentades tot evidenciant la seva poca seriositat o el biaix manifest. Sovint les qüestionem poc perquè les crítiques són etèries i difícils de contestar. Com pots demostrar que l’ANC no ha perdut força darrerament o que les mobilitzacions no són tal com algú creu que han de ser o … ? Ningú pot demostrar res perquè ens falta perspectiva a tots plegats i ens movem sempre en el camp de les opinions. Hem de tenir en compte que amb la crítica superficial passa el mateix que amb els pronòstics de futur, allò que es diu sovint és el que es voldria que fos, no el que la realitat ens mostra.
Una vegada deixat tot això clar s’ha acabat el problema.
Hem de continuar treballant com hem estat fent durant tots aquests anys, a tots nivells, col·laborant amb totes les altres institucions amb qui es comparteix objectiu i organitzant accions ben diverses, perquè el que cal és fomentar la participació de totes les persones que formen part del moviment independentista que no són totes iguals ni tenen les mateixes possibilitats ni el mateix compromís però totes tenen ganes de col·laborar i ho poden fer, com han fet fins ara, quan s’ha tingut en compte aquesta diversitat.
I finalment mantenir la unitat. La diversitat d’opinió és fonamental i bàsica en una institució democràtica però no hem d’oblidar que acceptar l’opinió de la majoria encara que no coincideixi amb la pròpia és necessari pel bon funcionament de les entitats i que la crítica forassenyada allò que pretén és dividir i enfonsar. No tot s’hi val, no es pot mentir, no es pot atacar les persones, ni divulgar opinions poc contrastades i tendencioses als mitjans perquè cap d’aquestes pràctiques afavoreixen la crítica positiva i ni el funcionament normal de les institucions. De vegades s’oblida que ser crític no vol dir criticar-ho tot, sinó conèixer, reflexionar, contrastar, valorar i actuar.
I estiguem alerta, no hem de ser paranoics, però ben segur que l’adversari vigila de ben a prop i va portant a terme una feina constant de divisió i desgast.
Teresa Calveras
ANC Horta Guinardó"
dissabte, 6 de juny del 2020
Manifestació a Plaça del Nen de la Rutlla, per Xosé Díaz
El passat dimarts 2 de juny l’Assemblea Territorial d’Horta-Guinardó ens vàrem manifestar a la plaça del Nen de la Rutlla, al barri del Guinardó, a 2/4 de 8 del vespre.
Ens vàrem manifestar de nou pels nostres drets individuals i col·lectius tot seguint la campanya: Ens hi van els drets, ens hi va la vida.
Entenem que la situació d’emergència en la qual encara ens trobem ha posat a prova les institucions públiques de salut del nostre país. I també hem pogut observar, arran l’anterior crisi econòmica, els resultats dels estralls causats per les retallades en salut dels últims deu anys.
El pròxim dimarts 16 serem a la plaça Alfons el Savi
Per la defensa dels drets individuals i col·lectius: independència ara!
Visca Catalunya!
Xosé Díaz
HGxInd
Ens vàrem manifestar de nou pels nostres drets individuals i col·lectius tot seguint la campanya: Ens hi van els drets, ens hi va la vida.
Entenem que la situació d’emergència en la qual encara ens trobem ha posat a prova les institucions públiques de salut del nostre país. I també hem pogut observar, arran l’anterior crisi econòmica, els resultats dels estralls causats per les retallades en salut dels últims deu anys.
El pròxim dimarts 16 serem a la plaça Alfons el Savi
Per la defensa dels drets individuals i col·lectius: independència ara!
Visca Catalunya!
Xosé Díaz
HGxInd
Subscriure's a:
Missatges (Atom)