dimarts, 26 de juny del 2018

OPINIÓ: "No ha estat en va", per David Calabuig


Res ha estat en va. 


La feina feta tots aquests anys per l’independentisme ha estat ingent i els seus fruits no són en absolut negligibles. El full de ruta, el projecte que es va iniciar potser sense ser-ne del tot conscients amb la primera consulta sobre la independència d’Arenys de Munt, partia d’unes premisses necessàries, fonamentals i que no es posaven en dubte:


  • “En democràcia, pacíficament i amb un suport en vots suficient, tot és possible” (premissa 1).
  • “Espanya ha canviat en aquests darrers 40 anys d’ençà de la mort del dictador. És un estat democràtic i ara hi ha línies vermelles que no pot traspassar perquè la ciutadania no ho permetria” (premissa 2).
  • “Els catalans som ciutadans d’Europa i aquest ens supranacional vetllarà per nosaltres, garantint el compliment dels principis democràtics i els drets humans, en el supòsit que Espanya no ho faci” (premissa 3).


Dissortadament, les 3 premisses s’han demostrat que eren totes errònies però només es podien posar a prova amb sang, suor i llàgrimes. Sang, suor i llàgrimes com les que es varen vessar el primer d’octubre. Mentre encara alguns ens llepem les ferides, mentre l’estat de xoc és substituït per un buit colpidor que no sabem explicar, estiguem segurs que res del qual hem fet i hem patit ha estat debades.

Ara som més forts, més savis, sabem a què ens enfrontem. El dolor persisteix, és cert, però, tanmateix, la seva presència, com un company de viatge, ens confirma que estem vius i, per tant, dempeus i convençuts que cal seguir lluitant. Enrere deixem somnis utòpics de germanor, de voler convèncer els desinformats, d’obrir-los els ulls davant de possibilitats reals de canvi, d’engrescar-los amb horitzons de progrés i modernitat. En definitiva, il·lusions d’aconseguir despertar-los d’una letargia que sumeix l’individu en un estat acrític, indolent, vegetatiu. En qualsevol cas, res a retreure’ns tampoc per tota aquesta energia invertida a facilitar les eines i les preguntes per tal que els ciutadans que així ho vulguin puguin aventurar-se en escenaris diferents que, d’altra manera, mai s’haurien ni plantejat.

Sense renunciar a seguir amb aquesta tasca informativa , una vegada ens hem comptat i sabent-nos molts, ha arribat el moment de prendre clarament consciència de la nostra realitat: som una nació amb unes evidents arrels històriques i culturals. Una nació que, des de principis del segle XVIII, viu oprimida i sota el perill constant de ser anihilada per un estat, l’espanyol, que només coneix la força i la repressió com a instruments per convertir més de dos milions de ciutadans en ostatges permanents. Un estat que frisa des de fa segles per dur a la pràctica un dels pitjors tipus de genocidi: esborrar la nostra diferència nacional mitjançant l’assimilació de la identitat i la cultura pròpies, a partir de la criminalització, prohibició i negació constants del dret del nostre poble a determinar com vol viure.

Abans que la República, abans que un referèndum acordat, abans que els partits i líders polítics, abans fins i tot del joc democràtic de les majories, hi ha la qüestió primera, la més important: se’ns reconeix o no la nostra diferència nacional i, per tant, el dret universal a l’autodeterminació? Des d’una absoluta serenor personal, amb la perspectiva dels anys i dels mesos anteriors i posteriors al primer d’octubre, tinc el convenciment que hem fet el què s’havia de fer. Sense violència però amb fermesa i valentia, hem posat a prova un conjunt de “mites” que, a força de ser repetits, semblaven veritats inqüestionables i que han resultat falsedats. Ara disposem d’una informació que no era possible conèixer apriorísticament.

No, no ha estat en va!


David Calabuig
HGxInd

dijous, 21 de juny del 2018

OPINIÓ: "Els límits de la negociació", per Teresa Calveras

En cap moment he cregut que un govern socialista a Madrid representés cap mena de solució efectiva per a Catalunya i, després de veure que al congrés els socialistes es comprometen a “defensar la sobirania nacional davant qualsevol referèndum de secessió”, veig que no m’equivocava.

Si, per començar, ja ens neguen el dret a decidir el nostre futur per mitjà d’un referèndum, què volen negociar?

No es pot negociar amb qui no defensa el dret d’autodeterminació perquè, com hem pogut constatar, quan no s’accepten els drets dels pobles l’única resposta possible dels governs que tenen el poder és la repressió.

No perdem de vista allò que és essencial, ens neguen un dret que tenim.

Tot allò altre que puguin manifestar no és més que xerrameca encaminada a confondre la gent.


Teresa Calveras
HGxInd

dilluns, 18 de juny del 2018

OPINIÓ; "Van caient caretes", per Teresa Calveras

Després de la moció de censura molts catalans, tot i que no n’esperàvem gran cosa, pensàvem que potser els socialistes procurarien allunyar-se una mica de les polítiques repressives que darrerament ha portat a terme el PP.
 

Sembla que no serà així.

Van caient falses idees una darrera l’altra. Si algú encara pensava que la repressió i l’espanyolisme exacerbat eren una política que seguien només alguns partits, ara queda ben clar el que molts de nosaltres feia temps que dèiem: és l’Estat espanyol el que ha seguit una política repressiva i la continuarà portant a terme sigui quin sigui el partit que governi.

I cal una redefinició de les esquerres. Veiem que els partits que s’autoanomenaven d’esquerres fan polítiques de dretes. I no em refereixo només a la no acceptació del dret d’autodeterminació o de la llibertat d’expressió sinó també a la no acceptació de les polítiques socials. Només cal recordar la darrera reforma de la Constitució, realitzada en un tres i no res, per tal de poder aprovar mesures que de cap manera es podien considerar socials. 


I ara veurem què farà el PSOE amb les 16 lleis socials tombades pel TC. Continuaran maltractant tots els ciutadans de Catalunya com ha fet el PP fins ara? I, alerta, que a qui castiguen és a tots els catalans, votin el que votin i pensin el que pensin. Els votants socialistes algun dia s’adonaran que votant PSC s’estan tirant pedres a la pròpia teulada.

Els Republicans ens hem de felicitar perquè que es vagi veient clarament quina és la postura que cada partit afavoreix.


Quan els socialistes parlin de federalisme entendrem que es refereixen al nacionalisme espanyol, nacionalisme que practiquen i els porta a mantenir la unitat d’Espanya costi el que costi. I quan parlin de les polítiques d’esquerres que duen a terme pensarem en els drets socials que vulneren sense pensar-s’ho gens.

Les coses clares!

Teresa Calveras
HGxInd

dissabte, 16 de juny del 2018

Manuel Delgado: ‘El PSOE són els hereus històrics de la Falange’

Vilaweb publica una interessant entrevista a l'antropòleg i professor de la Universitat de Barcelona, que analitza el moment polític actual
" ...

—Hem de fer fora el PP!


—Exacte. Si el PP és fora, es reobre la perspectiva que és possible una reforma a Espanya. La qual cosa serveix perquè els comuns continuïn confiant en aquesta mena de pastanaga penjada d’un bastó, ERC consideri la viabilitat proposada per Tardà de refer un tripartit, i el PDECat torni a ser allò que era, és a dir, Convergència. Coartada perquè tot torni a ser com era abans d’aquest parèntesi que alguns van pensar gairebé de somni. Ara es culmina el procés de desmobilització. S’ha de fer política per dalt. Ho fan els uns i els altres. I això ja es veia a venir. Quan va haver-hi la declaració d’independència algú va decidir que la gent tornés a casa. I ara en veiem les darreres conseqüències: plegar veles i conformar-nos a vindicar el retorn dels segrestats.


—Tesi Cebrián. Tanqueu-los a la presó i deixaran de parlar d’independència i parlaran dels presos.


—És clar. Com que l’element central és l’alliberament dels ostatges ja tenim per què lluitar. La perspectiva i l’horitzó de la República Catalana acabarà essent com una mena de fita similar a la República Socialista de l’esquerra tradicional. Sempre present però, per definició, horitzó inabastable. I, per inabastable, justificació ideal perquè res no es mogui.
 

..."
Llegiu l'entrevista sencera en la font original

dijous, 14 de juny del 2018

OPINIÓ : "Me'n vaig, Adéu siau, per Joan Xuriach

Lluny del velòdrom de la Colau, dels grups de voltors de la tercera via que hi voleien i d’alguns barris amb un tuf falangista que recorda temps grisos. Me’n vaig terra endins, a viure el més plenament possible com a català. 

No participaré a cap més manifestació o concentració en clau autonòmica; ja sigui en defensa de l’escola pública, TV3, la sardana o, quan arribi, el sorteig del ‘quinto’. No vull anar-me’n marcint fins al pla Z. No votaré més (ho he fet a totes les eleccions des de la mort del dictador feixista) ni al Congrés espanyol ni a la Generalitat autonòmica. 

Tornaré al carrer quan els 2.100.000 votants independentistes entenguem, per fi, que la llibertat ni es negocia ni es demana; es pren. Quan tinguem clar que només la República alliberarà els presos i farà tornar els exiliats. Quan ens adonem que som suficients (desmentint el mantra pervers del ‘hem de ser més’) per aturar aquest país amb una vaga general indefinida. 

Manllevo un paràgraf en homenatge a Pedrolo: ‘És molt senzill. Quedeu-vos tots al carrer’ i hi afegeixo, fins que el PIB espanyol els hi rebenti als morros i Europa es mogui d’una punyetera vegada o no, és igual; la dignitat individual l’hem de defensar cadascú de nosaltres i la col·lectiva ajuntant-nos les persones dignes, com el primer d’octubre. 

Espanya, amb més de tres quartes parts del seu Congrés exercint de guàrdia pretoriana de l’oligarquia post franquista, mai no acceptarà negociar amb Catalunya. Per dos motius: preservar la fal·làcia de la ‘unidad indivisible de la pàtria’ per sobre del dret a l’autodeterminació dels pobles i per evitar, amb la nostra marxa, la seva fallida econòmica.

Joan Xuriach
HGxInd

dimarts, 12 de juny del 2018

Vuit mesos injustament empresonats

Aquest dissabte 16 de juny ja farà 8 mesos que en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart són injustament empresonats a Soto del Real. 

L'Assemblea Nacional Catalana farem d’aquest dia un clam per la llibertat de t els represaliats amb lectura d'un manifest.

Colles castelleres faran pilars als municipis d’on són en Jordi Sànchez, Clara Ponsatí, Joaquim Forn, Toni Comín, Carles Puigdemont, Dolors Bassa, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Rull, Lluís Puig, Jordi Turull, Jordi Cuixart, Marta Rovira, Anna Gabriel, Meritxell Serret i Carme Forcadell. Concretament, es farà un acte a cada municipi d'on són cada un d’ells: Amer, Torroella de Montgrí, Sant Vicenç dels Horts, Sant Cugat, Terrassa, Parets del Vallès, Santa Perpètua de la Mogoda, Vic, Sallent, Vallfogona de Balaguer, Xerta i Barcelona.

A Barcelona, l’acte es farà a les 18.30 h a la plaça Catalunya. Us convidem a assistir-hi així com a consultar la resta de convocatòries locals.

A Barcelona el mateix dia 16 de juny, a les 10 h del matí a la plaça Catalunya es gravarà un Flashmob amb la cançó ‘Els Miserables’ en català i adaptada a la nostra realitat. Tothom que vulgui pot participar de la gravació i els participants del Flashmob cantaran a l'acte de la tarda a la Plaça Catalunya.

Contra la injustícia, no ens quedem a casa! El dia 16, tothom al carrer per la llibertat!

dilluns, 11 de juny del 2018

Dret de decidir, majories/minories

Un lector de Vilaweb, en Ramon Vilardell, ha deixat avui un comentari a l’article doble “Cartes creuades” d’en Martxelo Otamendi i en Vicent Partal de cada diumenge. El trobo especialment interessant perquè sintetitza i desfà l’argument fal·laç de les majories/minories en democràcia. 

El dret a decidir no té res a veure amb el joc de les majories. Es tracta d’un dret universal de les nacions. Una altra cosa és la implementació pràctica d’aquest dret dins del territori que l’invoca, mitjançant la celebració d’un referèndum, que, aquí sí, s’ha de resoldre pel 50% + 1 dels vots emesos.

Us deixo aquí el comentari:

David Calabuig
HGxInd

 


"La Margarita Robles no pot anar més enllà dels seus gens espanyols, que la porten a sacralitzar la Constitució i a llançar un anatema contra els que creguin que hi ha vida més enllà d’aquesta. Com es pot conciliar una pretesa tolerància (“dentro de la Constitución, todo”), amb l’amenaça (no d’excloure: ja ens agradaria!) d’imposar la Constitució "manu militari" a aquells que no creguin en aquest marc mental? Què és aquest invent aberrant de diàleg sota l’amenaça de la baioneta, aquest dogmatisme “dialogant”, aquesta imposició “democràtica”? On s’és vist una monstruositat del gènere?"

"Aquesta gent no ha entès res, ni de la democràcia ni del raonar."


"La lògica que subjau al “raonament” espanyolista és perversament simple: 'aquí estàs obligat a jugar amb les regles que decidim nosaltres, i punt. Som majoria i gràcies a ser majoria decidim que tu no ets un poble diferent, sinó una part, minoritària, de l’únic poble que som tots, i com a minoria que ets, has d’acatar el que decideixi la majoria'.” 


"L’operació és hàbil, no es pot negar: VESTEIXEN DE MINORIA EL QUE EN REALITAT ÉS UNA DIFERÈNCIA NACIONAL, cosa que els permet servir-se de la democràcia, sistema en què la majoria mana sobre la minoria, per subjectar i sotmetre el nostre poble, tot donant una aparença de legitimitat a l’opressió efectiva que practiquen."

Ramon Vilardell

diumenge, 3 de juny del 2018

Jornada de ‘convivència’ a Alcalá Meco

Avui Vilaweb publica un aArticle de Montse Bassa, germana de Dolors Bassa, en què explica una jornada de tres hores dins la presó d'Alcalá Meco amb la germana i amb Carme Forcadell


Aparquem el cotxe de lloguer a dos quarts de quatre al lloc de sempre. I, també com sempre, deixem el mòbil i la cartera a la consigna. I ja ens avisen que res d’entrar fulls, ni llibreta, ni fotos. Ens identifiquem, passem el lector d’empremta i avancem cap a un passadís en què hi ha el segon control abans d’arribar a la sala d’espera. Avui, a diferència dels altres dies, els familiars s’esperen en silenci. Es respiren més nervis que pressa. I és que és una jornada de convivència, una mena de portes obertes d’unes tres hores de durada que només es fa en aquesta presó i amb les internes del mòdul del respecte, el mòdul de la Presidenta Carme Forcadell i de la Consellera Dolors Bassa.

A les quatre, tots junts travessem un llarg pati seguint el mur de la presó d’homes...
...


Llegiu l'article sencer a la font original

divendres, 1 de juny del 2018

OPINIÓ: "Gurtel (Cinturó)", per Joan Xuriach

Aquesta carta la vaig enviar als diaris el novembre de l'any passat, no l'ha van publicar. Fa tres dies la vaig tornar a enviar i, ahir, la van publicar al Línia 21 del Barcelonés Nord.

"El que ens estreny fins a ofegar-nos, el que empresona ciutadans honestos i pacífics, el que agredeix vells i nens innocents, el que ens vol treure la veu, el que ens vol humiliar, el que ens colonitza.

Hi ha un altre ‘Gürtel’, que abraça al PP dins d’un escàndol de corrupció de grans proporcions. Els mitjans de comunicació espanyols (amb honorables, alhora que minoritàries, excepcions) releguen aquest cinturó a les profunditats de la lletra petita, fora dels titulars llampants que, dia sí i dia també, busquen estrènyer el nostre, forat a forat, fins a anorrear-nos.

Émile Zola no en tindria prou amb un article com ‘J’accuse’ per denunciar la manipulació, l’amnèsia, la falta de rigor i la vulneració sistemàtica de l’ètica periodística. «El meu deure és de parlar, no vull ser còmplice. Les meves nits serien sovintejades per l'espectre de l'innocent que expia allà, en la més horrorosa de les tortures, un crim que no ha comès».

Quedi clar que, mentre Jordi Sánchez, Jordi Cuixart i part del Govern legítim de la Generalitat passen els dies encarcerats o exiliats per pensar diferent, hi ha polítics embolicats amb la bandera espanyola, ‘indiciàriament’ corruptes, que segueixen al poder i feixistes que han pres violentament el carrer amb total impunitat. Per vergonya de PSOE, Ciudadanos i tots aquells que trepitgen les paraules democràcia, justícia i drets humans."

Joab Xuriach
HGxInd