Vicent Partal analitza el moment actual

Amb un editorial "d'urgència", Vicent Partal fa un análisi i valoració del moment actual. 

Us el transcrivim de Vilaweb

"Espanya i Europa proposen una solució que no soluciona res"

"Les coses que ahir semblaven confuses avui comencen a ser molt més clares. Com era d’esperar, les reaccions europea i espanyola han posat llum sobre el punt on som. Bàsicament, es tracta del següent: Europa opta per una reforma de la constitució espanyola com a via de solució del conflicte català i Mariano Rajoy, aparentment, es doblega i l’accepta però, sobretot, guanya temps. Algú, a Brussel·les, pot pensar que amb això ha trobat el desllorigador de la crisi però tant ells com nosaltres tenim un problema: proposen una solució que no soluciona res.

Hi ha dos detalls particularment interessants. El primer és la contundència amb la qual avui tothom a la Unió Europea tanca files al voltant de la constitució espanyola. Però això ho diuen després d’una intervenció inaudita ahir de Donald Tusk, una hora abans de la compareixença prevista de Puigdemont, en la qual va situar els governs català i espanyol al mateix nivell i va demanar a Puigdemont diàleg i contenció. Mireu la diferència: arran de l’amenaça creïble de la proclamació de la independència, Europa va parlar amb un to de respecte institucional que ha abandonat immediatament després. La lliçó, doncs, cal anotar-la: només la proclamació i la implementació de la independència de manera unilateral causa canvis en la percepció d’allò que som. O som part de la negociació o ens limitem a ser súbdits.

El segon detall particularment interessant és el fet que la pretesa reforma de la constitució espanyola l’anuncie Sánchez i no Rajoy. Per Rajoy acceptar que ha de reformar la constitució és un mal tràngol després de la duresa amb què ha actuat respecte d’això durant anys. Però deixar que siga Sánchez qui l’anuncie formalment treu tota la credibilitat al projecte. Un anunci d’aquesta dimensió, si fos cert, hauria de merèixer una declaració solemne del primer ministre.

I ací em sembla que hi ha la clau. Europa pressiona perquè hi haja una solució que al final només consisteix en una promesa de reforma de la constitució. Rajoy ho accepta tan sols perquè no té més remei. Però fa que l’anuncie Sánchez mentre ell amenaça amb el 155.

És a dir, Rajoy aprofita la pinça que la Unió Europea vol crear, la tercera via de Brussel·les que ha descrit, amb molt d’encert, Elisenda Paluzie, per a prosseguir amb el seu pla, que no és negociar una situació de millora de l’autogovern català sinó restringir-lo. I per tancar el cercle, d’una forma molt significativa, Sánchez deixa clar que aquesta vaporosa proposta no és incompatible amb l’activació del 155. Per tant, tindrem el 155 ara i ja veurem si mai tenim una reforma constitucional.

L’error de tot plegat és oblidar que no hem arribat on som per cap cosa més que per l’impacte internacional de la repressió espanyola i per la capacitat de resistència en favor dels drets civils dels ciutadans catalans. A sant de què s’hauria mogut Europa reclamant la reforma constitucional si els nostres conciutadans no haguessen aguantat heroicament els cops de porra? L’eix que canvia les coses són els ciutadans al carrer, el factor que determina els moviments és la resistència i, per tant, el problema, ho vulguen veure o no, el continuaran tenint sobre la taula.

Perquè Rajoy, que en això no s’enganye ningú, no només vol evitar la independència sinó que vol liquidar l’autonomia i, per tant, usarà la força i la violència institucional fins a l’extrem, convençut, a més, que a partir d’ara té permís de la Unió Europea per a fer qualsevol cosa que ell considere convenient. I, per tant, ens tornarem a trobar al carrer i la realitat tornarà a superar aquest pacte ridícul que Brussel·les es pensa que ha fet amb Madrid.

Avui hi ha una desil·lusió palpable pel que va passar ahir al parlament. I tothom es fa una pregunta lícita: s’ha equivocat el govern? Per desgràcia no tenim encara totes les claus per a saber-ho. Com a mínim jo ignore si hi havia o hi ha alguna mediació real sobre la taula i si això va ser determinant per a la suspensió temporal de la independència. A VilaWeb no hem aconseguit d’acreditar per mitjà de cap font que hi hagués cap mediació de veritat, però hem de reconèixer que això no vol dir necessàriament que no hi siga. 

Aparentment, doncs, el govern català, l’únic que ha aconseguit és que Espanya es moga un poc i propose a Europa una reforma de la seua pròpia constitució com a solució. És molt poc, de fet és una marxa enrere, però ho compensa el fet que tampoc no hi hagi res desactivat.

Una mediació internacional tenia sentit a canvi d’un procés de Brioni a la catalana però no a canvi d’això que sembla que ens ofereixen. Es podia acceptar un segon referèndum impulsat des d’Europa o el reconeixement clar del dret d’autodeterminació sota qualsevol altra forma. Però no es pot acceptar de cap manera que ara ens vulguen limitar a fer de comparsa en una reforma de la constitució pensada només perquè ens quedem. Lamentablement, ja vaig avisar ahir que això no era la via eslovena i que feia de mal comparar. Vaig admetre, però, que podia funcionar a la manera eslovena. Però no ha estat així.

De manera que cal aprendre la lliçó i prémer el botó. La independència, aquesta que ha estat proclamada però suspesa, s’ha d’activar tan bon punt Rajoy anuncie l’aplicació del 155 o tan bon punt la repressió es faça visible de nou. Sense cap més dilació. Perquè la repressió de l’estat espanyol no l’aturarà la reforma anunciada de la constitució espanyola. Al contrari: l’anunciada reforma de la constitució és l’escut per a permetre l’activació de la repressió.

És possible, en aquest sentit, que el govern s’haja equivocat. És més probable encara que Europa, en comptes de veure generositat, haja vist feblesa. Però ningú no hauria de cridar-se a l’engany: el problema polític català persisteix.
Persisteix perquè hi ha un govern espanyol que continua menystenint l’existència d’un problema polític gegantí. Persisteix perquè hi ha un nacionalisme espanyol que continua, diria que més i tot, convençut que no hi ha res per dialogar o per pactar. Però, sobretot, persisteix perquè hi ha una majoria al parlament de Catalunya que pot començar la república catalana en el moment que ho considere convenient. I, més que res, perquè hi ha una població que el primer d’octubre va demostrar que estava disposada a fer allò que fos no per a reformar la constitució espanyola sinó per a esdevenir un país lliure.

Hi ha un govern que s’ho va jugar tot el primer d’octubre i que si ara ha fallat pot rectificar. I hi ha uns passos que tots sabem que cal fer per a aconseguir la independència efectiva. En tot cas, la diferència, avui, és la desil·lusió de tanta gent i la constatació que els buròcrates de Brussel·les han pres partit per Rajoy. Aquesta darrera no importa gens, així que en realitat tot el que està en joc depèn de nosaltres. Si el parlament i el govern fan el que han de fer i recuperen la confiança de la ciutadania, aleshores tot tornarà a ser allà on era en el minut aquell en què Puigdemont va dir que proclamava la independència. O siga, preparats, i a punt per guanyar."