–Dins de la UE o fora. Que els espanyols hagin acceptat, mal que sigui inconscientment, de discutir sobre aquesta qüestió demostra com hem avançat. Recordem-ho: hem passat de 'la independència és impoossible' a 'us quedareu fora de la UE'. Si podem quedar-nos fora de la UE és que podem ser independents. Accepten aquest debat perquè saben que la independència, tant si és bona com si és dolenta, és inevitable.
–Terceres vies i propostes de singularitat. Del moment que l'unionisme –més descarat o més tímid– s'ha trobat obligat a presentar propostes alternatives a la independència, és que s'adonen que la majoria –silenciosa i sorollosa– ja és independentista. Van a remolc. La independència és la proposta central i les seves són meres alternatives per a aturar-la.
–Ofensiva diplomàtica posterior a la Via Catalana. Conscient de l'impacte internacional de la Via Catalana, el govern espanyol va emprendre una forta ofensiva diplomàtica i va rescatar Almunia per espantar el personal. Aquella reacció no va ser sinó una extravagant demostració de feblesa. Tot plegat fou un reconeixement implícit de la legitimitat democràtica del dret d'autodeterminació dels catalans. Si l'estat espanyol no fos conscient d'aquesta legitimitat i de la predisposició d'una bona colla d'estats a reconèixer Catalunya, no caldrien aquestes operacions a la desesperada. L'ús de la força o la intimidació és el recurs dels febles. I Espanya fluixeja de cap a cap.
–L'estratègia de deixar passar el temps. Diuen que el govern espanyol ha decidit de deixar passar el temps sense encarar el cas català; que espera que la crisi vagi de baixa i que això ens farà desistir. Si l'estratègia és aquesta, serà un reconeixement clar de la incapacitat d'oferir res de bo als catalans. I també demostrarà que confien, equivocadament, que els catalans patim d'indefensió apresa i que restarem plegats de braços com si no hi hagués res a fer sense llur consentiment.
Llegiu l'article complet a Vilaweb.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada