Cròniques d'una ocupació (XVI), per Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

CiU              69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV               9
AP                6
ERC             6
CDS             3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els fets mencionats en aquest enllaç.

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.

Europa és plena de gats vells. Ara, admesa a tràmit la proposta que feia el Parlament de Catalunya sobre l’oficialitat del català a les institucions comunitàries, hom i anirà pensant de maniobra en maniobra durant uns quants anys, per no precipitar res, i aleshores, si per atzar l’informe que mentrestant algun expert haurà anat elaborant mereix l’aprovació del Parlament europeu reunit en ple, el català serà idioma oficial de la CEE. Però no per això, se’ns adverteix a l’avançada, es podrà parlar en català a la Cambra, puix que una llengua, diuen, pot ser oficial sense que sigui necessàriament de treball. Hom declara amb miraments que hi ha llengües mudes. La idea pot semblar sorprenent, revolucionaria i tot, però de fet no té res de nou i obeeix a una vella tradició: fa anys que els Estats europeus amb riqueses lingüístiques dignes de les més acurades proteccions no han parat d’emmudir les parles minoritàries que els pertanyen. Què ha de fer, doncs, la pobra Cambra europea quan de cop i volta li arriba alguna d’aquestes disminuïdes amb pretensions de normalitat? Allargar el procés que pot dur al seu reconeixement i, si aquest té lloc gràcies a la infinita bondat de l’organisme, posar-la tanmateix on li pertoca, com es feia abans i potser encara es fa ara amb la parenta pobra que vol alternar.

D’altra banda, sempre hi pot haver el temor, en aquella Cambra, que una llengua emmudida es posi a quequejar desagradablement si se li concedeix la paraula. És evident que la més elemental prudència ho desaconsella. Si ara, entre les llengües de parla solta, desinhibida, les discussions s’eternitzen, què passaria si hi intervenien les desentrenades, com la nostra? Esfereeix només de pensar-hi! Se li reitera, doncs, la seva condició de muda, però perquè no sigui dit i es vegi la bona voluntat dels competents en la matèria, no faltarà la compensació: des d’ara (des de quan sigui, si mai és) gaudirem d’allò que se’n diu un estatus europeu. O sia que Europa, oficialment, quedarà assabentada, ignorem si una vegada per totes (el món fa tantes voltes!) que la llengua catalana forma part del grup o club d’idiomes europeus a despit de les seves tares. En aquestes circumstàncies, no seria estrany que de tant en tant ens caigués alguna versió pròpia dels textos comunitaris.

S’evita també, amb aquesta mudesa tan assenyada, el perill del contagi, algun cop ja denunciat, a l’Estat espanyol, per una mena de gent extraordinàriament sensibles als virus idiomàtics.

El català, a desgrat de les opinions que afavoreixen tots aquells que necessiten vint i trenta anys per no aprendre’l i ben just entendre’l malament, no és cap llengua rara; pertany a una família ben coneguda i força honorable, i qui sap si a tip de treballar (no tenim fama de ser tan feiners?) no desbancaria alguna llengua ara universal? Seria ben trist que això s’esdevingués amb un idioma que a casa seva no ha pogut ni superar la condició de cooficial.

Els gats vells la saben llarga, sospesen i mesuren sense impaciència, perquè qui dia passa any empeny, però els catalans, més ingenus i a cop mal informats quan posen confiança en qui no se la mereix, no paren de fer-se il·lusions mentre ensopeguen de roc en roc. I ja hi ha qui pensa que Catalunya es pot realitzar, nacionalment parlant, en aquesta Europa unida de colonitzadors no penedits. En alguns ambients hi ha la idea que les aigües poden erosionar la pedra, però les aigües baixen manses i la pedra ni la freguen.

Europa s’uneix per ser una força quan els estats li han quedat estrets, de cap manera amb la intenció ni que sigui remota, que els seus pobles s’emancipin dels respectius opressors. El nostre, l’Estat espanyol, va adquirint solidesa quan tenim la pretensió d’afeblir-lo en presentar sol·licituds que, ens imaginem, el comprometen. No pas políticament, Europa garanteix la ‘sagrada unidad’ espanyola, i continuarà garantint-la quan ens siguin reconeguts, si ho són mai, uns simples drets culturals.

Davant d’Europa no pot prosperar cap reivindicació política que condueixi al nostre alliberament nacional, a la nostra independència, si aquesta independència no és reclamada a l’ocupant en primer lloc; si no el posem en evidència abans i mentre es denuncia internacionalment la nostra condició de poble ocupat. Però com? Sembla que a l’acte de dies enrere al Pi de les Tres Branques, on es combregava amb el projecte d’una Europa dels pobles i no pas dels estats, l’independentisme “realista” declara que cal utilitzar una via política que quan s’escaigui faci servir el dret democràtic a la mobilització. Però, què vol dir aquest ‘quan s’escaigui’, que aquí equival a quan convingui, a quan sigui indispensable? És que no convé ara, és que no ha convingut sempre, en qualsevol moment, des que van començar a submergir-nos? No pot pas qualificar-se de pràctic un moviment que, en la seva timidesa, sempre situa en el demà l’instant oportú de fer allò que cal fer contínuament, ni que sigui d’una forma pacífica, democràtica, contra la xarxa legalista que ens immobilitza i que s’espesseix al nostre entorn, el combat sempre és ara, o no n’hi ha.

Més encertada vaig trobar l’expressió de la Teresa Lecha, la companya d’en Carles Castellanos (recordem que encara empresonat per una potència forastera) quan parlava d’independentisme de saló. És aquest independentisme que mai no troba l’hora de fer-se exigent, potser perquè no vol perdre el respecte d’aquells que mai no ens han respectat; independentisme d’innòcua discussió parlamentària quan no sap fer inajornable un diàleg lliure de retòriques que el destrueixen; l’independentisme que potser creu que els altres resoldran el nostre plet si els presentem els documents en regla. En aquests documents sempre ens faltarà un segell si la nostra voluntat no és radical.

Deia en la crònica anterior que volíem els catalans, alguns catalans, “un futur de pobles lliures, ben convençuts que Catalunya no és una illa, que cap poble no ha de ser una illa, però convençuts també, i amb la mateixa fermesa, que les ‘caenas’ no ens serveixen”. Ho recordo ara per tots aquells nacionalistes al caire de l’independentisme que semblen massa disposats a deixar-se emmanillar quan confien en una Europa que ens arraconarà bo i afalagant-nos amb llepolies perquè ens entretinguem, mentre el president del govern català, probable candidat a la presidència de l’Assemblea de les Regions Europees, honora els nostres morts, els nostres perseguits (entre els quals es compta) amb el nomenament d’un conseller de professió franquista que, després d’haver fet país per als uns, ara, reciclat, en farà per als altres.

Però no és bo queixar-se’n quan el nostre molt honorable, tan gat vell com el qui més, ha sabut col·locar en el mateix equip governamental l’opusdeista que, amb la seva severitat de doctrina, pot frenar qualsevol excés democràtic o catalanista del convers...

Manuel de Pedrolo

Article anterior

Cròniques d'una ocupació (XV), per Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

   CiU              69 escons.
   PSC-PSOE 42
   ICV               9
   AP                6
   ERC             6
   CDS             3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets: https://blocs.mesvilaweb.cat/jrenyer/?p=103773

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.

Sembla que la discussió, a un determinat nivell, feixuc com la calor que torra les nostres contrades, se centra i es descentra entorn de l’universalisme i el particularisme, en un ‘versus’ que oposa l’un a l’altre, però podem observar aquesta circumstància especial: que molts particularistes són universalistes mentre que una colla d’universalistes són particularistes. La situació sembla una mica estranya, però potser comença a explicar-se quan ens adonem que els uns són particularistes i els altres universalistes per voluntat i definició dels qui d’entrada adopten la darrera etiqueta. És rar que passi el contrari.

Raonablement, ningú pot no pot discutir a l’altre la seva particularitat, encara que no l’aprovi, si conserva la seva, però els autodenominats universalistes no tan sols volen conservar aquesta particularitat sinó que, contents com estan de gaudir-ne, i l’excel·lent com la creuen, volen estendre-la als qui tenen una de diferent. Fixem-nos en tants espanyols que escriuen i filosofen des de la universalitat de la seva llengua, de la seva cultura, i no pas, com caldria esperar, des de l’universalisme en el qual o del qual aquesta cultura castellana és o ha de ser un element.

Es tracta, per a ells, de fer, o de fer passar per universal allò que ara tot just és més extens i que s’oposa a allò que no ho és tant i que, confien, cada dia ho serà menys si acaba imposant-se aquella universalitat que, paradoxalment, serà una limitació. Perquè al meu entendre, i des de cap altre entendre no puc parlar, hi ha una limitació en qualsevol universalitat que s’imposa com la victòria d’una cultura sobre les altres en lloc de ser una consecució que les supera totes, fins i tot, la que ara s’alça amb pretensions hegemòniques.

L’hegemonia contradiu la universalitat en la mesura que per universal tenim allò que respon al ser de tots i a tots beneficia, no pas les singularitats d’una majoria que, en dir-nos per exemple que té una llengua universal, confessa que tanmateix no és la llengua universal, que d’altres, com l’anglesa o la francesa pretenen també aquesta distinció i, doncs, que no n’hi ha cap, que cap ho pot ser mentre hi hagi d’altres pretendents que no abandonen la competició. 

L’home universal no és la criatura uniformada d’una cultura única a nivell planetari, ans l’home de qualsevol de les múltiples cultures particulars que, des de la seva, no es fa estrany a cap de les altres, les accepta, les reconeix, és capaç d’intervenir-hi, d’actuar-hi, com si a cada una d’aquelles cultures pertangués. És universal aquell que té una capacitat de comprensió, i cap universalisme no hi pot haver en ningú que ho funda tot en la seva incomprensió. L’home universal té un saber dels altres que no tindria, no podria tenir, si aquests altres fossin com ell.

Em sembla d’allò més incomplet qualsevol pensar que s’afirma no pas com el moment d’un procés dialèctic que vol aconseguir la fase superior, la síntesi sempre provisional si ha de continuar havent-hi vida, i vida de l’esperit. Sinó com un contra d’exclusió que ho immobilitza tot, l’element excloent, que perd la seva possible capacitat creadora i instaura o instal·la una entropia prematura. Les grans cultures actuals sembla que es mouen en aquest sentit.

Tot això, és evident, no té res a veure ni amb Plató ni amb la disputa molt posterior i sempre divertida dels universals, però sí que es relaciona força amb la nostra situació de colonitzats per una d’aquestes cultures, des de la qual els universalistes de cada torn històric disparen a matar quan sembla que sostinguin, en parlar d’una unió política, una unitat de substància, com sempre que algú converteix la història en teologia.

Castellà (Espanya) que sempre ha tingut allò que en diuen una vocació universal, mai no ha estat verament universalista si en lloc d’esforçar-se a aplanar o a superar els obstacles que priven els pobles d’una bona entesa, s’ha lliurat a una acció espoliadora que reforça les dificultats d’un viure en comú. Molt breument: ha volgut imposar la seva llei, el seu pensament. Ho va fer a les Amèriques, ho ha fet aquí. No ens pot sorprendre que acabés perdent les terres d’aquell continent i que avui encara estigui en pugna amb les comunitats de la península que es resisteixen a ser anivellades.

La universalitat elimina la idea de possessió, i aquest és precisament l’afany que ha guiat i continua guiant els projectes espanyols. Els seus polítics, els seus pensadors universalistes són vulgars castellanitzadors, amb voluntat d’ocupació i no de convivència entre pobles, amb una dosi mínima, o inexistent, d’humanisme; no els deu pas moure l’interès de l’home, criatura que fonamentalment aspira a la llibertat, quan no li la respecten. És a dir, pot ser que ho facin en abstracte, però quan davallen al concret el respecte se’ls evapora ràpidament.

De fet, tots aquests pretesos amics de l’universalisme són d’un particularisme ben ferotge quan es consideren o, més bé, consideren el seu poble com el grup humà per un motiu o altre escollit entre tots i, per tant, amb el dret d’imposar arreu els seus valors, la seva llengua, la seva cultura. És característica del particularisme la intolerància, la decisió de prevaler contra l’altre, els altres, sense deixar-se distreure per cap escrúpol. En el fons, sempre es tracta de salvació; al capdavall el particularisme és una actitud religiosa.

Però bé ho han de dissimular. Ho fan quan donen el nom de particularisme a la més elemental exigència de les persones, dels pobles que no volen ser convertits i que defensen el seu tarannà, la forma de cultura que històricament han anat desenvolupant i que encara no ha exhaurit el seu procés natural, alterat, això sí, per l’imperialisme que els va devorant i contra el qual es dreça, la per a ells bèstia negra de l’independentisme, d’aquests moviments que no surten del seu territori a apoderar-se de contrades forasteres, sinó que lluiten per recuperar un patrimoni del qual fórem desposseïts.

Els espanyols qualifiquen menyspreativament aquests moviments de locals. Que encara els enlluerni el record del sol, que sempre il·luminava una o altra de les “seves” terres, els priva de veure que, des d’una consideració europea, ells no són menys locals que nosaltres i que, europeus també els catalans, no formem part de cap localisme castellà. No som una part de la seva cultura que, amb objectius de campanar, es rebel·la contra la mare nodridora; ens rebel·lem contra un esperit absorbent, d’ambició ecumènica servida per una política parroquial, i ens hi rebel·lem per nosaltres i per tots aquells que volen un futur de pobles lliures, ben convençuts que Catalunya no és una illa , que cap poble no ha de ser illa, però convençuts també, i amb la màxima fermesa, que les ‘caenas’ no ens serveixen. Abans de predicar qualsevol universalisme cal desfer-se’n. 

Manuel de Pedrolo 


Aticle anterior

Article: "Sobre l’Assemblea Nacional Catalana", per Teresa Calveras

Article de Teresa Calveras, Coordinadora d'Horta-Guinardó per la Independència (HGxInd) publicat a LaRepública.cat
 
"L’ANC és actualment l’única institució que té com a únic objectiu aconseguir la independència de Catalunya i que alhora té un considerable poder de mobilització; només per aquests dos motius ja se l’ha de preservar de les forces i moviments, alguns subterranis d’altres ben evidents, que hi treballen en contra.

Per una banda hi ha el relat, un instrument molt efectiu i que en aquests moments i de manera sibil·lina se centra també en l’ANC. Aquest fenomen normalment té orígens difusos, arriba al públic a través dels mitjans i es transmet per mitjà de les xarxes socials. Tots hem sentit persones, de dintre i de fora la institució, que comenten els canvis que l’ANC ha sofert des de la seva creació. Canvis ben normals perquè tot canvia i s’ha de tenir en compte que va ser creada per durar poc en uns moments en què la independència es veia propera i la institució havia de ser provisional. No ha estat així. I de canvis n’hi ha hagut, com n’hi ha hagut a la societat catalana i espanyola i, com és evident, tot canvi social afecta tothom, persones i entitats. Però el relat no perdona i no recorda mai els èxits aconseguits però sí que es parla sempre d’aspectes negatius: que si el desànim, que si la transversalitat perduda, que si abans sí que tot anava bé, que si les accions no són les adequades i així es constata un llarg reguitzell de greuges moltes vegades imaginats.

Després la gent, de manera acrítica fa seves aquestes opinions sense veure que sovint són només això: opinions particulars moltes vegades interessades. I es van repetint fins que allò que era només una visió esbiaixada que no se sap d’on ha sortit es transforma en una veritat inqüestionable.

L’altra força amb la qual s’enfronta és amb la divisió. Ben segur que hi ha forces amagades, infiltrades o no, que actuen i influeixen en persones situades a llocs clau (dins la mateixa institució, a la premsa o als mitjans en general) per tal de dividir el moviment independentista. Ho han aconseguit amb els partits i ara intenten fer el mateix amb l’ANC.

I què es pot fer per neutralitzar aquestes amenaces?

Podem rebatre les opinions poc fonamentades tot evidenciant la seva poca seriositat o el biaix manifest. Sovint les qüestionem poc perquè les crítiques són etèries i difícils de contestar. Com pots demostrar que l’ANC no ha perdut força darrerament o que les mobilitzacions no són tal com algú creu que han de ser o … ? Ningú pot demostrar res perquè ens falta perspectiva a tots plegats i ens movem sempre en el camp de les opinions. Hem de tenir en compte que amb la crítica superficial passa el mateix que amb els pronòstics de futur, allò que es diu sovint és el que es voldria que fos, no el que la realitat ens mostra.

Una vegada deixat tot això clar s’ha acabat el problema.

Hem de continuar treballant com hem estat fent durant tots aquests anys, a tots nivells, col·laborant amb totes les altres institucions amb qui es comparteix objectiu i organitzant accions ben diverses, perquè el que cal és fomentar la participació de totes les persones que formen part del moviment independentista que no són totes iguals ni tenen les mateixes possibilitats ni el mateix compromís però totes tenen ganes de col·laborar i ho poden fer, com han fet fins ara, quan s’ha tingut en compte aquesta diversitat.

I finalment mantenir la unitat. La diversitat d’opinió és fonamental i bàsica en una institució democràtica però no hem d’oblidar que acceptar l’opinió de la majoria encara que no coincideixi amb la pròpia és necessari pel bon funcionament de les entitats i que la crítica forassenyada allò que pretén és dividir i enfonsar. No tot s’hi val, no es pot mentir, no es pot atacar les persones, ni divulgar opinions poc contrastades i tendencioses als mitjans perquè cap d’aquestes pràctiques afavoreixen la crítica positiva i ni el funcionament normal de les institucions. De vegades s’oblida que ser crític no vol dir criticar-ho tot, sinó conèixer, reflexionar, contrastar, valorar i actuar.

I estiguem alerta, no hem de ser paranoics, però ben segur que l’adversari vigila de ben a prop i va portant a terme una feina constant de divisió i desgast.

Teresa Calveras
ANC Horta Guinardó"

Carles Puigdemont: ‘S’ha d’anar més enllà de la política parlamentària per arribar fins al final’

VilaWeb ens ofereix la transcripció íntegra del 'Debat des del confinament', en què el president Puigdemont ha respost les preguntes dels subscriptors de VilaWeb




El president Carles Puigdemont ha estat el protagonista del ‘Debat des del confinament’ d’aquesta setmana. Els subscriptors de VilaWeb han enviat més de cinc-centes preguntes per Twitter, per WhatsApp i per correu electrònic, que Vicent Partal ha intentat de resumir, tocant els punts principals. Totes les preguntes han estat enviades al president Puigdemont més tard perquè pugui sentir la veu de tots els subscriptors que havien volgut participar-hi. Al debat, en què hi ha hagut un problema tècnic de so en alguns moments pel qual demanem disculpes, hi ha participat també de Perpinyà estant l’escriptor Joan-Lluís Lluís. Aquesta és la transcripció del debat i, al final, el vídeo sencer.

—Bona vesprada, som als ‘Debats des del confinament’. Moltes gràcies, president Puigdemont, per haver acceptat aquest debat.
—Gràcies a vosaltres i per molts anys!

—Quan érem joves tots dos i coincidíem al Punt, havíem parlat molt de les possibilitats d’aquests mitjans nous. La veritat és que fa una mica de vertigen veure de què són capaços ara mateix.
—Si una cosa ens han ensenyat aquests anys és que no s’ha de tenir por de la potencialitat transformadora d’aquests canvis, que vam tenir la sort de viure i que VilaWeb va aprofitar gairebé des del primer moment

—President, hi ha moltes preguntes, però bé, Quico Bertrà fa la més curta i m’agradaria començar per aquesta: i ara, què fem, president?
—I ara què? Mai tan poques paraules conviden a una resposta tan llarga i intensa. Aquests mesos de confinament no hi ha res que s’hagi pausat, però sí que ens han permès ...        
Llegiu l'article sencer a la font original

Cròniques d'una ocupació (XIII), Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

    CiU              69 escons
    PSC-PSOE 42
    ICV              9
    AP               6
    ERC            6
    CDS            3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els  fets relatat en aquest enllaç.

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.

Podem tenir per autènticament democràtic un poble que decideix en un altre? Aquesta preposició circumstancial de lloc pot semblar una mica estranya, però de fet és molt oportuna si ens referim a allò que passa dins d’aquest poble per obra del poble que l’intervé. Parlo naturalment de Castella, elevada a la condició d’Espanya, i de Catalunya, la nació que sense ser Espanya (no ho pot ser si s’ha elevat Castella i els llocs alts són massa estrets, com diria Fernando Pessoa o, més bé, el seu heterònim Álvaro de Campos) hom vol fer espanyola, i resulta que només ho és per una apropiació que l’afegeix, que la subordina a aquelles terres.

A mi em sembla que per democràtiques que siguin les seves institucions cap comunitat nacional no és democràtica, no actua democràticament, quan posa els peus en el territori d’una altra comunitat. Per democràcia s’ha d’entendre la intervenció del poble en el seu govern, no pas la intervenció d’aquest poble o dels seus òrgans rectors en els afers d’una altra comunitat. La democràcia, podríem dir també, és el respecte a les decisions de la majoria del propi territori, no pas el respecte obligat a les decisions de la majoria d’un altre poble. Però bé hi intervenim en aquestes decisions, s’objecta de vegades. I és cert. Enviem gent nostra, lliurement escollida, al govern de l’Estat. Els hi enviem, però, a ser la minoria sempre submergida.

Recordo que anys enrere, quan ja feia mesos que col·laborava a les pàgines de l’Avui, un lector que seguia els meus articles i discrepava de les meves paraules va voler fer-me veure que em mirava malament les coses i, potser influït per les elaboracions de Marías, em proposà d’assimilar l’Estat espanyol a una comunitat de veïns, en la qual entre tots elegeixen un president i uns vocals que, durant una temporada, fins que la junta sigui renovada, s’encarregaran de resoldre tot allò que afecta la casa comuna i, per tant, el benestar de tots plegats.

No és cada veí, em recalà per si no ho havia entès prou bé, qui decideix que s’ha de fer. Sovint, alguns poden no estar d’acord amb les decisions adoptades pel govern, però no per això se’ls acut de voler separar-se dels altres i d’actuar pel seu compte; tal com exigeix l’esperit democràtic, acaten en definitiva les resolucions de les persones que els representen i en l’elecció de les quals als llocs responsables, em reiterà, han participat en condicions d’igualtat. Han prescindit que uns pisos siguin més grans que d’altres o que es trobin més amunt o més avall de la construcció.
Amb una mica de sorpresa per part seva, li vaig argüir que es donava massa facilitats. La junta de veïns, amb competències sobre l’edifici, no en té cap sobre els pisos; cada veí pot pintar o empaperar del color que vulgui les seves parets, pot moblar les habitacions com li sembli, decidir al seu grat a quin ús les destinarà i, en aquest àmbit propi, podrà observar els costums que més li plaguin. En aquesta comunitat tothom és lliure de procedir com li agradi en el seu interior. No passa pas així amb l’Estat. L’Estat entra a dins dels pisos, és a dir, dins d’allò que en diuen les ‘regiones’ i, determina la vida dels seus habitants. I ho fa segons els criteris d’un govern que no concedeix a tots els mateixos drets quan, en lloc de procedir com una comunitat de veïns, on cada pis és un vot, amb indiferència que la família que l’ocupa sigui curta o llarga, privilegia les que tenen més estadants. Instal·la, d’aquesta manera, el domini de les famílies nombroses, amb totes les conseqüències que en deriven.

Però encara una objecció seriosa a la pertinença de la comparació que m’ho havia de fer veure tot més clar. M’estava parlant d’una propietat vertical, en la qual no hi ha cap dubte que tots els habitatges pertanyen al mateix edifici, reposen sobre els mateixos fonaments. En canvi, l’Estat seria una extensió horitzontal, on cada habitatge té el seu terreny. I perquè l’amo del terreny que confronta amb el meu ha de pretendre que també li pertany i, un cop se n’ha apoderat, que ha de subjectar-me a les seves regles si, per començar, aquestes regles són deshonestes, ja que permeten una ocupació?

Va haver de convenir el meu vell conegut, que potser no havia escollit prou bé el seu exemple, però cap de les meves raons, aquí abreujades per la conveniència de l’espai, no el va fer canviar de criteri i, pel que sé, avui és tan espanyolista com abans. Voldria tenir més sort amb d’altres que encara creuen, malgrat les evidències en contra, que en aquesta finca peninsular feta de tants annexos com pobles hi ha, s’ha reprès un règim democràtic després de l’etapa negra del franquisme. No ho fou ni el d’abans ni ho és el d’ara, quan l’Estat no es vol ni simplement preguntar (i es fa l’enze si li ho diuen) perquè cada dia ha de llançar més forces repressives al carrer, perquè els ciutadans de tres comunitats ben diferenciades entre elles i de Castella no paren de contestar, alguns pacíficament, d’altres amb violència, unes preteses “lleis comunes”. 

Espanya fa molt de temps que va perdre la serenitat, i com això s’encomana fàcilment, no és estrany que l’hagi fet perdre als altres, a aquests pobles que, com si anteriors experiències no els haguessin advertit, van creure en la democràcia quan en la clandestinitat, tothom exposat a un idèntic perill. Totes les mans eren amigues, i ara es troben que una facció dels perseguits – després d’haver triomfat – els persegueix amb la insistència que sol demostrar la mentalitat imperialista. La mateixa de sempre, no pas una altra. Canvien les mans, canvien les cares ( a vegades no gaire), a unes formulacions polítiques en succeeixen d’altres, però sempre hi ha uns dogmes que es traspassen, tan sagrats ara als demòcrates com ho foren als totalitaris.

L’església patriòtica prou pretén un ‘aggiornamento’, i avui hi ha autonomies de benpensants on foren dràsticament abolides pel macabre uniformador i àdhuc on ningú no les demanava i qui sap si no fan nosa i tot. La consigna deu ser aquesta: que prosperi el pecat venial de les descentralitzacions sota vigilància exhaustiva perquè les comunitats més dinàmiques no caiguin en temptació d’incompetència legislativa, però que encara i per sempre sigui anatema la llibertat dels pobles que tenim a l’abast!
Ingents quantitats de servidors oficials i para-oficials d’aquesta democràcia que ens entra a casa, on volem la nostra i no el dubtós obsequi d’un fingiment, no perden de vista els pecadors recalcitrants. Hi ha boscos d’ulls a cada cantonada i les presons són generoses com sempre que, sota el nom que sigui, hi ha un Estat que, mentre es proclama nació, no pot sofrir les nacions i creu que res no és tan encomiable com mantenir, en nom de la civilització, les colonitzacions. I és perfectament previsible que, de la mateixa manera que es disposen a celebrar un ‘descubrimiento’, més endavant celebrin la nostra captura. Si no hi posem remei. 

Manuel de Pedrolo

Cròniques d'una ocupació (XII). Manuel de Pedrolo

Context Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

    CiU 69 escons.
    PSC-PSOE 42
    ICV 9
    AP 6
    ERC 6
    CDS 3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets.

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988. 

He seguit amb relativa atenció la passada campanya electoral i he pogut observar que, un cop més, l’esquerra i la dreta espanyolistes coincideixen quan es tracta del nostre cas, d’aquest poble de la cultureta, com encara ens diuen alguns dels nostres benefactors. Mentre el senyor Jorge Fernández Díaz, candidat que fou d’una Alianza que el reconegut humorisme del seu fundador qualificà de Popular, tractava d’irresponsables els catalans que no accepten ser espanyols, el senyor Julio Anguita, secretari general del PCE que acudí a casa nostra per tal de reforçar la capacitat de persuasió de la gent d’Iniciativa per Catalunya, afirmava que l’independentisme català és una bajanada. És que hi ha potser allò que en un temps més feixistes se’n deia un contuberni? No ho crec pas.

És des del fons d’un ‘acendrado patriotismo’ que comparteixen sense cap necessitat de convertir-hi en reunions d’adaptació que uns i altres, perquè no són pas sols ni parlen únicament a títol personal, s’oposen a la llibertat dels pobles i fins i tot de les persones si tenim present que tots vivim cohibits, engavanyats, quan se’ns priva de ser o de manifestar-nos tal com som, quan se’ns adscriu a una pàtria que, mare d’ells, és el nostre carceller.

El senyor Anguita, una boca d’or pel que tinc entès, sembla que ens surti amb allò de la ximpleria perquè “aquests grups (els independentistes) hauran de dir si volen una moneda pròpia, una flota, fronteres, F-26, etc.”, o sigui tot allò que l’Estat espanyol ja ha dit i que diu qualsevol nació sobirana. De manera que, sense explicar per quina subtil alquímia política s’arriba a aquesta conclusió, ja tenim que a casa nostra es converteix en poca-soltada allò que ells es prenen tan seriosament. S’oblidaran algun dia dels dos pesos, de les dues mesures? Sembla difícil.

El líder comunista té una escassa idea de què és la llibertat, i el senyor Jorge Fernández l’acompanya en aquesta deficiència. A l’exgovernador de nominació suarista si no ho recordo malament, potser no se li ha acudit que, en voler fer un irresponsable del català que nega una espanyolitat a què l’obliguen, obeeix el fàcil moviment mental de desqualificar-lo perquè sempre és més senzill, declara l’altre inepte, que no pas escoltar-lo. O potser no sap que els ‘nacionales’, l’actitud dels quals adopta amb tots els matisos que calgui, tenien prou consciència que entraven en una altra terra, en un altre país, si les forces que hi abocaven eren, com deien ells mateixos, un ‘ejército de ocupación’. Hi ha algú que ocupi la pròpia comunitat?

Ara, allò que més crida l’atenció és l’originalitat del senyor Anguita quan, per treure’s les puces del damunt, veu en l’independentisme un moviment burgès. Burgesos els canacs, burgesos els armenis, burgesos els kurds, els irlandesos i tants d’altres que estan cansats d’opressions? De burgesos, de capitalistes, fins i tot de feixistes en deuen haver arreu, i no en falten pas entre els nacionalistes espanyols. I que són tan independentistes com qui més, quan es tracta del seu territori, del qual volen continuar essent els amos i senyors. Però és una dèria d’aquesta gent que en una nació oprimida només la burgesia vol alliberar-se dels seus colonitzadors. Deuen tenir les esquerres per badocs. Per a ells no existeix, per exemple, un PSAN, per a ells deu ser un burgès en Carles Castellanos, professor universitari empresonat després que la policia va poder vexar-lo i tractar-lo com un culpable, i no com un sospitós, gràcies a una esglaiadora Llei antiterrorista que l’Estat espanyol s’hauria pogut estalviar sense aquesta obsessió tremenda, sense aquesta por intolerable de quedar-se despullada si les colònies ‘interiors’ recobraven la seva independència.

I aquesta paüra del despullament em porta a un altre Fernández, a l’Emili Fernández Teixidó, del CDS, que, en un moment d’entusiasme propagandístic, assegurà, d’una banda, que l’espanyola era la millor cultura del món. Una afirmació que probablement subscriurien aquells anys eufòrics i ara nostàlgics cavallers que mai no van parar de dir-nos que ser espanyol era una de les poques coses serioses que encara quedaven, i de l’altra que “Espanya necessita Catalunya com Catalunya necessita Espanya”, uns mots força imprudents en boca d’un unitari, perquè quan necessitem algú, és l’altre, o sia algú altre, i, per tant, l’home de Suárez a Barcelona reconeixia aquesta alteritat que bé deu donar-nos tant de dret a ser independents com en dona als nostres veïns peninsulars de manar a casa seva.

Però el dirigent socialdemòcrata no és un independentista, potser perquè no li agrada que el tractin d’irresponsable o de ximplet; el senyor Fernández és un bon espanyol i expressa amb la seva frase la frisança que deu sentir en pensar que, sense Catalunya, Espanya aniria més desabrigada i que, sense Espanya, Catalunya perdria, entre altres coses, el seu bilingüisme. Perquè si és desagradable la perspectiva d’una Espanya mal vestida, potser tot ensenyant unes vergonyes pecaminoses, és literalment esgarrifós imaginar-se una Catalunya que ja no es beneficia del castellà, que renuncia a formar part d’aquesta cultura sense parió. Amb el segon Fernández (segon només per l’ordre d’aparició en aquestes escenes) afegim a l’esquerra i a la dreta espanyolistes l’anomenat centre i obtenim doncs un esplèndid triangle més o menys irregular, però encara prou harmònic, que planta cara amb l’originalitat que hem vist a les aspiracions d’un poble que hauria de provocar més reflexions que genialitats si, abatut fa prop de tres-cents anys, encara avui s’esforça a sobreviure. El senyor Anguita, a l'hora de fer la llista d’allò que té i nosaltres no tenim, no s’oblida de les fronteres. Les noves fronteres no falten mai quan es parla d’alliberaments nacionals, però hom no diu res de les velles que els protegeixen i per la preservació de les quals combaten, malgrat els internacionalismes que els haurien d’aconsellar de suprimir-les. Quan el secretari del PCE entra a Catalunya en acció política porta amb ell l’Estat espanyol, no pas la idea d’un món on tots, sense excepcions, serem ben lliures de desenvolupar el propi llenguatge, la pròpia cultura, sota una administració europea o mundial que protegirà els altres perquè els uns i els altres serem en aquesta administració que, per no caure en els errors de sempre, no afavorirà la imposició demogràfica; entra a Catalunya com un espanyol i amb el seu dir defensa l’espanyolitat, no una societat en la qual, sense fronteres, hauran desaparegut els privilegis culturals i no tan sols les desigualtats econòmiques. És llavors que la “millor cultura del món” podrà demostrar que ho és. No ens hi oposem pas; només demanem que al nostre poble se’l deixi competir, si competició hi ha, en lloc d’assenyalar-li uns límits, com ara, quan el procés colonitzador prossegueix la seva marxa amb el vist-i-plau de tants que, convençuts de tenir les claus de la història, tanquen la porta perquè, en aquesta història, no s’introdueixi una llibertat que els sobra. Com la nostra.

Cròniques d'una ocupació (X). Manuel de Pedrolo

Instal·lats al bell mig de la ‘nyonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

CiU 69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV 9
Al 6
ERC 6
CDS 3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets mencionats en aquest enllaç

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.

El nostre país està ple de gent (i arreu n’hi deu haver) tan terriblement discreta o amb idees tan emboirades que, en dir-nos que no són nacionalistes i més i tot, que s’oposen al nacionalisme, o bé no s’adonen o bé pretenen dissimular que precisament fan professió de nacionalistes, puix que si combaten el català ho fan a benefici de la ‘nación’ espanyola i, si no vaig equivocat, de nacionalista, i no cal que se’n digui, però tampoc no ho hauria d’amagar, ho és tot aquell que es mostra partidari d’una nació.

Quan llegim a cops extenses declaracions d’homes i dones més o menys públics que condemnen el nacionalisme com una ideologia d’una banda ja superada (i si superada no s’explica que encara els amoïni) i, de l’altra, tan perniciosa que aboca al desastre, sempre trobem a faltar una explicació satisfactòria de per quins motius si és tan perjudicial i tan passat de moda el nacionalisme català, i amb ell el de qualsevol altra nació submergida, no ho és l’espanyol o el d’altres pobles amb prou capacitat armada per imposar-se.

Polítics i buròcrates amb ganes de gresca podrien argüir que poc poden ser nacionalistes espanyols si no hi ha una nació espanyola, si accepten de bon cor que Espanya és un estat plurinacional, és a dir: una colla de pobles o nacions que tenen un estat comú, però aquesta declaració queda força afeblida cada vegada que surt dels llavis l’expressió ‘nacional’ en substitució del mot estatal i mostren per tant que identifiquen o que pel cap baix tendeixen a identificar (l’inconscient treballa) tots dos conceptes. De fet, per a ells és l’estat que fa la nació. És així com implícitament neguen, per extensió, que pugui haver-hi autèntics nacionalistes catalans.

Potser això, aquesta convicció que la teulada és el fonament de l’edifici, els dóna el perfecte dret a refusar l’etiqueta que amb tanta lleugeresa els he penjat i de substituir-la per la d’estatalistes, però el canvi no arranja res ni els ha d’afavorir si tenim present que la defensa de l’estat la comparteixen amb els tan menyspreats nacionalistes catalans; també ells el volen si reclamen la sobirania. La diferència entre uns i altres és que aquí encara no hem perdut de vista allò que ells han oblidat, no cal dir que ben voluntàriament: que el poble és anterior a l’organització política i jurídica que li permet administrar-se. Sense que aquesta capacitat, no caldria dir-ho, li doni el més petit dret d’administrar els altres.

Molts dels nostres polítics, molts dels nostres buròcrates, que de tot hi ha, es fabriquen una realitat personal o de partit quan davant dels conflictes permanents que genera l’autonomia, davant les facilitats que les lleis donen als astuts ciutadans que dediquen la seva vida a perseguir la nostra llengua, etc. Ens parlen de les catàstrofes que provocaria l’única opció que encara no ha estat assajada: la independència.

Perdó per la inexactitud! Pròpiament, de la catàstrofe no ens en parlen. Es limiten a anunciar-la, a veure si se’ns posen els pèls de punta i la pell de gallina amb la simple amenaça d’un daltabaix els efectes del qual, i sobre qui, no es precisen amb rigor. Un bosc de paraules fa que s’esborrin els arbres contra els quals ensopeguem. Vivim en un món en el qual tothom xerra pels descosits, sobretot quan s’atansen eleccions mentre no se’ns faciliten aclariments. No tan sols ens en falten ara sobre l’apocalipsi que ennuvola el nostre horitzó si no fem bondat espanyolista; no se’ns en procuren tampoc sobre un assumpte que compta amb una més llarga tradició.

Em refereixo al nacionalisme considerat com una ideologia. No costa gaire, no costa gens, de treure de davant els nacionalismes enutjosos amb aquesta acusació que en fa moviments extraviats o que la reacció manipula, quan si exploràvem amb una mica més d’atenció el terreny potser veuríem que el nacionalisme esdevé amb tota certesa una ideologia allí on es procedeix o s’ha procedit a una agressió que cal justificar mentre es deslliura d'aquesta vergonya on la justificació no és necessària.

És senzill d’entendre-ho. Hom exposa la vida i de vegades la perd per tal de defensar la seva llar, la seva terra, i cap rentada de cervell no li cal per dreçar-se contra l’ocupant que el vol desposseir, però aquell que surt del seu territori a conquerir i vol després conservar les seves adquisicions, pot ser mogut per la misèria de la seva condició, certament, però més eficaç serà la seva acció i sobretot persistent si hom adoctrina i converteix en causa sagrada, que una mística permet de legitimar, l’aventura on es llança o on és llançat.

On hi ha un estat que trepitja pobles, i tant li fa que l’indret sigui Nova Caledònia o siguin els Països Catalans, tots els corrents de pensaments, ben enemics alguns entre ells quan es tracta d’altres afers, coincideixen a l’hora d’oposar-se al desmembrament d’una suposada pàtria, a l’hora de salvar allò que en diuen unitat. És que hi ha un discurs que, generat per una classe o una casta, ja convé a tots els ciutadans; un discurs general, superior als comparativament particulars, que d’un règim passa a un altre i es fa ideologia dels posseïdors. O simplement ideologia si amb aquest mot hem d’entendre la xarxa doctrinal que elaboren els qui tenen el poder i el desplegament que en fan arreu de la societat que controlen per tal de conservar-lo i transmetre’l a qui de dret correspongui.

Ara a casa nostra hi ha un nacionalisme més o menys oficialitzat que s’ha integrat a la mística de la unitat espanyola i, doncs, és nacionalisme espanyol que només demana uns avantatges per a la regió que administra, i hi ha els moviments d’emancipació nacional que, com sovint he dit, s’haurien d’anomenar només independentistes ni que únicament fos per evitar l’equívoc que engreixa el regionalisme mal disfressat de nacionalisme i per desmarcar-se d’un discurs que no deu pas acceptar aquest quaranta per cent de la nostra població que, segons sembla, es declara favorable a la independència del nostre país amb tota espontaneïtat, sense haver estat sotmesa a cap pressió que faci de la seva voluntat una ideologia.

Afirmo molt, ja ho sé, però suposo que m’ho puc permetre per una raó que exposaré en forma de pregunta: on és el sistema català interessat a construir l’independentisme? Aquí, com arreu, hi ha un sistema, el sistema, però segrega doctrina espanyola, forma part del sistema espanyol, i ben extraordinari seria que tot d’una renunciés a una espanyolitat que manifesta no tan sols quan participa en l'empresa forastera sinó quan vol dirigir i engega operacions d’Espanya endins.

L’independentisme català comença pel rebuig d’aquesta gent, els fabricants d’ideologia, i cal estar ben mal informat, o actuar amb calculada malícia, per veure-hi la defensa d’unes essències, una unitat ben espanyola, quan combat per l’alliberament. Dos milions de catalans ja ho han entès. 

Manuel de Pedrolo
------------------------------
Crònica anterior

Cròniques d'una ocupació (VII) Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

• CiU 69 escons.
• PSC-PSOE 42
• ICV 9
• AP 6
• ERC 6
• CDS 3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets que es mencionen en aquest enllaç
Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.
 

Després de tants altres i abans de molts més que vindran, el secretari general del CDS pontifica des del centre de la metròpoli, on les coses sempre es veuen més clares, potser pels efectes que l’altitud té en els humans, que reivindicacions dels partits nacionalistes (entre els quals, evidentment, el senyor Caso no inclou els adeptes al nacionalisme espanyol) són ‘obsoletas’ des que un mai prou lloat text constitucional va donar satisfacció a “les legítimes aspiracions i drets dels pobles com a tals”. De fet, el bon senyores queda curt, potser perquè la distància no li permet d’allargar més.

A les aspiracions legítimes que aquell document va satisfer s’ha afegit després la generositat d’un govern que no tan sols ens permet celebrar un mil·lenari particular, sinó d’elevar-lo a la categoria de general, d’un govern que ens associarà fraternalment a la commemoració d’una gesta que si no va provocar un embús d’ànimes a les portes del cel devia ser perquè la immensa majoria de difunts eren de condició pagana, d’un govern que ens deixa fer al nostre estil els preparatius d’uns Jocs que, d’entrada, satisfan els matisos més humorístics de l’humorisme, com solia dir un enyorat majordom de pel·lícula. Permeteu que hi contribueixi.
https://noticieshgxi.blogspot.com/search?q=Cr%C3%B2niques+d%27una+ocupaci%C3%B3+vi
Ho diuen o no ho diuen i qualsevol s’ho creu,qualquesqualquesqualquesqualquesqualquesqualquesesqualques però mentre a la metròpoli els preocupa el ‘obsoleto’, aquí no estem per brocs i anem al gra. Tot de barons autoritaris, si no pel caràcter per les funcions que exerceixen amb factura a càrrec de la comunitat, discuteixen el problema: gosset o gosseta? En un país notòriament cristià des que ens arribaren notícies del fill del fuster, no és pas del tot indiferent a la moralitat pública de nacionals, estatals o forasters que l’animaló mostri vulva o verga en alçar la pota de darrere, com li caldrà fer si ha de passar per tots els exercicis aproximadament olímpics que hom preveu.
https://noticieshgxi.blogspot.com/search?q=Cr%C3%B2niques+d%27una+ocupaci%C3%B3+vi
Hi ha qui opina que la qüestió és bizantina, la qual cosa no la priva gens de ser ben catalana, si no és que l’hi fa més i tot: el ninot o ninota és prou naïf per amagar les vergonyes amb discreció vaticana i per satisfer doncs unes exigències que àdhuc Torra i Bages hauria afavorit amb el seu ‘nihil obstat’. Però, argüeixen d’altres, no se sap si amb gaire pa estètic a l’ull, també és prou avantguardista per ser descarat o descarada, i d’altra banda, afegeixen els menys circumspectes, els canins i les canines són prou afeccionats a descarregar la bufeta de seguida que veuen un arbre (ni que sigui podat per les forces de la jardineria municipal o pol·lüit pels fums del tabac) o s’ensopeguen amb un pal. I de pals, recorden als incrèduls, n’hi haurà a desdir amb tantes senyeres, tantes monàrquiques i tantes canes de gallardets que onejaran al vent mediterrani, ja prou llicenciós de mena així que veu unes faldilles amples.

I llavors entren en acció dialèctica uns quarts o cinquens que s’oposen en principi a aquesta proliferació fàl·lica que podria extraviar les qualques i comptades donzelles que encara resisteixen segons asseveren les enquestes impertinents i que l’any noranta-dos ja no seran tantes, ai las! És que no tenim prou i massa amb tot allò que en la nostra vida diària hi ha de vertical i rígid: campanars, edificis singulars, gent que viuen amb l’esquena dreta i algun turó escandalosament masclista? Anem a pams! Salten els contraopinants amb ganes de fer bingo ara que la democràcia els ho permet, i pregunten: què en fem de les anelles que tenen el desvergonyiment de presentar-se obertament i libidinosa enllaçades, qui sap si amb el propòsit sicalíptic d’al·ludir un lesbianisme actiu o latent?

Tots tenen ben present, tanmateix, que caldrà defensar el gosset o la gosseta a peu i a cavall, si convé amb sortides de tricornis i de boines esquadrades. Al capdavall, quina culpa hi té el pobre quisso o quissa de ser alhora tan naïf i tan avantguardista que s’ha quedat setmesó? Més vigilància intensiva li cal, a cura dels guardians de Zeus o del Júpiter olímpic. O potser d’Hermes, també anomenat Mercuri, protector del comerç?

També deu ser matèria de debat, però amb la passió més frenada, l’assumpte sempre pervers de la llengua. Com s’expressarà la criatura canina quan decideixi obrir la boca? En idioma amplament universal o en estret vernacular? Sembla que des d’ara hi ha torns d’observació, a l’aguait de la primera síl·laba. Potser es fan apostes i tot: es despertarà amb el vocabulari dels Terços de Flandes o amb el lèxic dels Almogàvers? Naturalment que la qüestió ja he estat consensuada pels tutors que van omplir els nostres metros amb ‘sortides’ i ‘salidas’ perquè mai ningú no s’hi quedi atrapat en els ferrocarrils subterranis, ja prou deficitaris, no hagin de pagar-li el dinar, el sopar o la dormida. Però no podem pas excloure les sorpreses. Imaginem que l’innocent es fa una confusió, com tants dels nostres ciutadans que, convidats a un bilingüisme passiu, reserven la passivitat per l’idioma propi i s’activen així que senten parlar l’altre...

I ara potser em preguntareu: a què treu cap tanta adrenalina? Mireu, amics, la conya és aquesta: l’altre dia, a la parada de l’autobús que m’havia de tornar a casa si cap manifestació no li barrava el pas, llegia sobre la conferència del secretari general del CDS al Club XXI, m’admirava de la facilitat amb què el clima de la ‘Meseta’ produeix experts en aquest afer de les legítimes aspiracions dels pobles enganxats al carro espanyol i amb mi mateix comentava que deu resultar ben confortable ser un entès que únicament es preocupa dels drets dels altres per tal d’augmentar els propis amb els retalls legítims, quan al meu costat sento una veu riallera que deia: “¡Mira, tú: el perro catalán!” amb un periòdic a la mà, un individu mostrava a un altre individu que esperava amb ell la ja per sempre famosa mascota.

Se m’acudí que era inevitable. Vaig recordar immediatament un temps en el quals els ocupants podien obligar-te a alçar el braç fet pota tantes vegades com volien, un temps en què no paraves de llegir a les parets, a les façanes, ‘si eres español habla español, com si fos possible no ser-ho o declarar que no ho eres sota els galons i els escapularis ‘nacionales’, un temps en el quals fórem ‘esos perros catalanes’, com ocasionalment et deien fins i tot a la cara, un temps en que parlar la nostra llengua era ‘ladrar’. Aquest temps, van costar de passar, però passaren. I en pensar-hi vaig dir-me que no només som dissortats, sinó que som inoportuns. ‘El perro catalán’ pot fer taca sense que ens quedi ni el recurs de protestar quan hi ha l’article que fa legítima l’expressió.

Però, per què protestar? Els castellans tenen una dita, ‘vaya yo caliente, ríase la gente’, que ens consolarà. I ara és tanta l’escalfor, diuen si de quinze mil milions, que qualsevol es treu la capa... 

Manuel de Pedrolo


Article anterior

CRÒNIQUES D’UNA OCUPACIÓ (VI) Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

CiU              69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV              9
AP               6
ERC            6
CDS            3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets: https://blocs.mesvilaweb.cat/

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.
 

Segons les notícies que hem de creure fidedignes, sembla que tenim ben assegurats el pare i el fill. Només ens falta, doncs, trobar l’esperit sant. Mentre el busquem per tal d’arrodonir-ho tot, felicitem-nos per les altes disposicions amb què ens atansem a les festes del mil·lenari. S’explica que no hi estalviem res: no n’hi ha pas una a cada cantonada, d’aquestes fites monumentals; tardarem (tardaran) deu segles més a capturar-ne una altra. I diuen veus historiadores que, posats a fer, ho aprofitarem per demanar més sobirania...

Sovint, és ben veritat, parlant la gent s’entén, però hi ha vegades, si ens embarbussem, que es desentenen, i potser per això no queda gaire clar, ara, què pot ser aquest més d’un, quelcom que no tenim gens, si se’m permet expressar-ho amb tanta senzillesa, perquè si sobirania és, com ens il·lustra el diccionari, la “qualitat de poder polític d’un estat o d’un organisme que no està sotmès a cap altre poder”, prou veiem que aquí el més calent és a l’aigüera.
 
En un dels meus primers llibres, trenta i tants anys enrere, algú prenia el pèl a algú altre i el corrector, amatent, va córrer a suprimir la referència capil·lar, no pas per immoral, sinó per impròpia, i a fer que tot es reduís a una presa de número, de manera que des d’aleshores ja no sé mai ben bé què ens prenem, si matrícules o cabelleres, i només estic segur que ens prenem alguna cosa cada vegada que ens animem a commemorar algun punt crític de la nostra història, victòries o derrotes. I dic bé: ens prenem, no pas ens prenen, ja que nostres i ben nostres solen ser les iniciatives. Neixen sovint a l’esquerra, les recull la dreta, que les amaneix amb el seu oli, i tothom acaba convenint que el plat és excel·lent.

O quasi tothom. Ara hi ha aquest assumpte d’ERC, la mare d’uns ous potser frescos, acabats de sortir del cul de la gallina, i que el pujolisme ens farà menjar passats, l’assumpte d’un Barrera que no vol formar part del comitè organitzador, però que no s’oposa pas a presidències borbòniques en una festa nacional catalana, l’assumpte d’un Hortalà, l’escombreta nova que es proposava un discurs independentista que la presència reial pot aigualir, “per respecte a la persona”, aclareix o enfosqueix el secretari general dels republicans catalans, en primer lloc perquè la persona és aquí una institució i no un simple particular i, després, perquè en democràcia, ni que sigui coronada, res no és tan lícit com demanar la llibertat i reclamar-la, precisament, davant d’instàncies que d’una manera o altra són competents. Però sembla que encara tenim hàbits de clandestinitat...

És una majoria, tinc entès, que es mostra disposada a celebrar amb vassalles cerimònies de submissió entre vinçades de memorials de greuges de pretèrit alliberament, i amb tant d’entusiasme s’aboquen els entesos que s’obliden que de catalans no només n’hi ha aquí, entre la mar i les parets de la península. Hi ha també els qui, fills predilectes d’un altre estat que els vigila ben estretament perquè no se li escapin des de les bressoles, no s’han pas de quedar, ni volen quedar-se, al marge, i en participar-hi convertirem en súbdits honoraris i circumstancials de la monarquia espanyola.

Com no sigui, és clar, que per la seva banda decidissin potenciar el carnaval amb l’aportació d’un Mitterrand, el qual, ben mirat, també deu tenir el dret de posar-hi cullerada. Al capdavall, si el monarca Borbó recull l’herència dels comtes – reis catalans, el president francès és l’hereu d’un Capet que ara fa tants segles no va saber tallar les ales que creixien al nostre Borrell. I, en darrer terme, no som tots fills d’Adam i Eva? L’església bé ho diu, i bé cal creure que no faltarà a la cita, amb tota la raó del món; el papa d’aquell moment, Joan XV, prou devia ser més amic del rebel independentista que no pas del seu monarca que, sense el seu permís, desposseí Arnulf, l’arquebisbe de Reims.

No és pas que ho vulgui fer divertit, ni que calgui. L’espectacle ho podria ser prou: reis i potser presidents centralistes que participen en la celebració d’un acte que encara avui seria subversiu, i els “indòmits” catalans que ofereixen la cua i les dues orelles a tall de desgreuge de l’atzagaiada i de manera ferma que mai més, passi el que passi, no s’ha de repetir uns fets que bé ens deuen doldre molt endins de l’ànima si els ressuscitem amb esperit de penitència. No som ara aquests intractables una part inseparable de la gran família? No faltem a les seves festes, és veritat que a peu dret quan els altres seuen a la taula, però quina necessitat hi ha de mirar tan prim? Anem on sigui que vagi la parentela, però, és veritat que hi ha d’haver algú o altre que porti les maletes? I, per si no fos prou, tenim també llicència per fer barrila de la bona, sempre, no cal dir-ho, presidida per aquell tarannà assenyat que ‘urbi et orbe’ fa la nostra glòria; prendrem doncs el número o el pèl al majordom de torn, però els amos els respectarem les puces.

Ara: fins i tot a les famílies més distingides hi ha ovelles que negregen, i aquí hi ha uns catalans que es mostren poc disposats a fer de l’avi Borrell l’home en el subconscient del qual ja hi havia probablement el somni de la ‘una grande y libre’. No podem pas deixar de banda la possibilitat que ara, com deia en la diada del Fossar de les Moreres, és a dir: la celebració paral·lela dels inconformistes que amb les seves actuacions poden atreure, a benefici del comerç local, una gran quantitat de ‘fuerzas liberadoras’ disposades a garantir que els àpats es faran sense bicarbonat, que de cap de les maneres no traurem lluïment a les cerimònies estatals.

La paraula era inevitable. En estatals convertim les nostres efemèrides nacionals, mentre ells, que circulen en direcció contrària, apunten a la columna de ‘lo nacional’ les partides que corresponen a l’Estat. I qui els hi esmena la plana si acaparen títols de doctor en política ‘parda’ i fins i tot en fan una especialitat? I com podem pensar que el temor al ridícul els reprimirà quan els recordem les ‘nacionalidades’ que ells mateixos introduïren, si disposen de la sobirania, de l’única sobirania que ara com ara hi ha, no desplagui els il·lusionats prestidigitadors que tenen la intenció de reclamar una mica més del nostre no res en aquest camp?

Felipe pot parlar del ‘estado de la nación’, i no creurem pas que ho fa per evitar redundàncies i cacofonies que més aviat inclinarien a veure amb pessimisme els informes tan eixerits amb què ens alegra, mentre els nostres “nacionalistes” no paren de servir cartes cada vegada més bones a l’ens que en principi s’haurien d’oposar. Ara li posen mans el trumfo de la independència, potser perquè quedi ben demostrat que, si som capaços de salvar els mots de la tribu, ja hem oblidat quin sentit tenien en forjar-los.



Potser la història ens recordarà com aquella gent que àdhuc quan fan jugades audaces (la del mil·lenari ho podia ser) buiden calaixos...


Crònica anterior

CRÒNIQUES D’UNA OCUPACIÓ (V)

CRÒNIQUES D’UNA OCUPACIÓ  (V)

Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

CiU              69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV               9
AP                6
ERC             6
CDS             3

 Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els aquests fets:

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.

La Coordinadora per a la Normalització Lingüística a l’Ensenyament, formada per una colla de col·lectius que es preocupen per la existència de la nostra llengua, ens informa que les demandes d’exempció de l’assignatura de llengua catalana va passar, l’altre curs, de dues mil. Més de dues mil famílies instal·lades a la nostra terra van omplir els papers, es van prendre molèsties i qui sap si alguna vegada no van pagar els serveis d’algun advocat per tal d’evitar que els seus fills aprenguessin l’idioma del país en el qual viuen, és a dir: per tal de fer que, amb la seva ignorància de la nostra parla, conservessin una pel que sembla ben còmoda estrangeria.

És cert, ben cert, que algunes d’aquestes famílies només hi viuen transitòriament, a Catalunya, com pot ser el cas dels funcionaris i militars que, tanmateix, a cops hi fan estades prou dilatades (per no parlar d’alguns que, jubilats, hi tornen), però així i tot costa d’entendre que no vulguin aprofitar l’ocasió que als nois i noies se’ls ofereix d’adquirir coneixements d’una altra llengua. No diuen que el saber no ocupa lloc? Aparentment, però, el català pertany a una mena de saber de característiques excepcionals, entre elles la de sobrar, si no la d’envair el cervell fins a deixar-lo saturat i privar-lo de l’entrada d’altres coneixements més indispensables.

Amb aquesta òptica s’ho devia mirar l’Audiència de Barcelona quan anul·lava vuit dels articles del decret de la Generalitat que reglamenta la Llei de normalització lingüística en els estudis no universitaris, però ara exactament la setmana passada, el Tribunal Suprem ho va entendre d’una altra manera en confirmar la validesa d’aquell text, una sentència que l’advocat Gómez Rovira, pare de cinc fills que podrien ser greument perjudicats si entraven en contacte massa estret amb la nostra cultura, pot recórrer encara, i qui sap si no ho farà en assabentar-se que la Coordinadora esmentada es prepara a fer campanya per demanar que els estudis no obligatoris, mitjà i superior, es puguin fer únicament en català, puix que el deure d’aprendre tots l’espanyol que la Constitució estableix ja queda satisfet a l’EGB.

Llegeixo també que, segons les últimes dades, el coneixement del català ha avançat tant durant els darrers cinc anys que ara ja l’entenen el noranta-set per cent de persones, mentre dos terços dels nois i noies compresos entre els deu i els dinou anys el saben escriure i tot. Una colla d’informacions que, als optimistes, els fan dir que anem guanyant posicions, quan més encertat seria precisar que tot just en recuperem algunes de les moltes que havíem anat perdent. I potser no tantes com sembla si tenim en compte que, de fet, la sentència del Suprem anul·la la de l’Audiència de Barcelona, no pas perquè li sembli justa o injusta la Llei de normalització lingüística, sinó per un defecte de forma, per una qüestió tècnica que no entra ni surt en la bondat o en la maldat de l’ensenyament en català. Si tenim en compte, també aquest terç de nois i noies que la nostra llengua no l’escriuen (però en canvi escriuen el castellà) al cap de cinc anys d’aprendre-la a l’escola com si fos un idioma foraster.

No em se sembla pas del tot inoportú relacionar aquestes notícies amb una altra que, quasi simultàniament, ens donava un lector d’aquest diari, el qual, havent acudit a l’Institut Italià amb la intenció d’inscriure’s en un curs d’aquella llengua, va trobar-se amb què només disposaven d’impresos en castellà i amb una empleada que, en protestar el noi, va dir-li que ja els farien en català quan fóssim independents. Més clar, l’aigua (és a dir: l’aigua d’abans, quan encara no l’havíem pol·luïda): és la nostra condició de dependents que permet, o qui sap si aconsella, d’enretirar la nostra llengua de la circulació normal.

Amb molts esforços aconseguim una part, una petita i modestíssima part d’allò que els altres tenen amb tanta naturalitat com l’aire que respiren, i heus ací que de cop i volta, de vegades on menys t’ho podies esperar, com ara, en un centre que vol escampar la seva cultura entre nosaltres, t’ensopegues amb algú, que perfectament protegit per uns drets constitucionals, et pot emmordassar. Et fa entendre, o t’hauria de fer entendre, que no tens prou personalitat quan allò que ets no ho ets del tot, quan a aquest ser li han posat uns límits, com sempre que gaudeixes d’una concessió que et fan, no de la plenitud dels teus drets, d’una concessió que, d’altra banda, t’ha costat anys d’obtenir mentre els concessionaris en tenen prou amb el temps de redactar una ordre i de signar-la per tornar a despullar-te. No hem pas oblidat Primo ni Franco, oi?

No tothom és tan franc o tan explícit com aquesta noia de l’Institut Italià que, per insultant que fos la seva actitud, la ben encertava: no som ningú mentre no assegurem del tot la nostra identitat. I un poble només l’assegura amb la seva independència. Prou n’hi ha, ho sé, que fugen d’estudi amb estranys ‘erzatz’, i en tinc un curiós botó de mostra en aquell ciutadà que, temps enrere, m’explicava que ell mai no hi havia cregut, en això de les identitats nacional, fins que descobrí l’existència d’una empresa forastera, molt rigorosa a l’hora de seleccionar la seva mà d’obra, que acceptava immediatament els catalans perquè eren gent feinera. L’home se n’orgullí i, mentre ho glossava trucà el telèfon, el despenjà i va posar-se a parlar en espanyol.

De seguida es va anar veient que allò que ens donava una identitat col·lectiva no era la nostra llengua, no era el fet d’una cultura diferenciada, amb els seus trets particulars dins del conjunt cultural del nostre món, sinó un tarannà que ens emparentava amb les bèsties de càrrega. Es comprèn molt bé que per al meu interlocutor la independència catalana fos del tot innecessària, no la necessitàvem si podíem passejar pels cinc continents la nostra cèdula de pencaires. Això no ens ho havien pres mai, no ens ho podien prendre i, posats a fer, hauria pogut afegir que no ho intentarien pas: als amos els convé que la gent s’esfetgeguin i, si troben tot un poble disposat a suar la cansalada, més bé encara. Com ho diuen, ells? Ah, sí: ‘miel sobre hojuelas!’

Hi ha en nosaltres l’extraviament que ocasiona haver-nos trobat, en néixer, amb una societat que ha perdut la lliure disposició d’ella mateixa i que exigeix menys i menys a mesura que augmenta el gruix de les generacions que consenten l’ocupació desposseïdora. Això explica que tants es conformin a viure, com si fos definitiva, una situació que de nosaltres depèn que sigui provisional. No oblidem que fins i tot les plantes més decandides poden tenir rebrotades, i ben insensat seria tallar-l0s quan un d’ells es pot despertar amb prou vigor per fer-se arbre. Nou, sí, però des de la mateixa soca, de la mateixa rel.  

Crònica anterior

Cròniques d'una ocupació (IV), per Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

    CiU 69 escons.
    PSC-PSOE 42
    ICV 9
    AP 6
    ERC 6
    CDS 3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven aquests fets

La crònica (IV)

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.

La gent de la Generalitat de Catalunya es nega a veure que som un país colonitzat, i potser per aquesta flaquesa constitucional, compartida amb altres organismes, pot ser que se’ls hagi acudit preguntar on és que cal fer convenis sobre la utilització de la pròpia llengua en uns jocs olímpics que han de tenir lloc a casa. No pas, em sembla, que en cap dels països que gaudeixen d’independència política i tenen el propi estat, sigui així. Això darrer, amb perdó d’un Solé i Tura que no fa gaire, després d’haver pentinat el president Pujol per la seva inclinació a un doble llenguatge que a tots els no adeptes al seu “nacionalisme” ens deixa prou bocabadats, ens assegura que d’estat els catalans ja en tenim, però ens convenç només, i ja ho estàvem, que a l’estat aquest dels amors espanyolistes, sempre tan poc romàntics, hi pertanyem, és ell qui ens té. Hi ha una lleu diferència, oi?

Ja tenim conveni, doncs, amb el vist-i-plau però sense firma de l’Aina Moll, i deu ser tanta la confiança entre les parts contractants que ni s’han preocupat d’establir quina de les dues llengües oficials a la nostra comunitat anirà davant dels idiomes olímpics per excel·lència. El dels flegmàtics anglesos que ara a Austràlia celebren bicentenaris d’avançades civilitzadores a càrrec de gent que a les illes els feien nosa i dels francesos que encara avui fan sacrificis autonòmics a Nova Caledònia mentre escanyen aquelles contrades catalanes que van incorporar al seu territori.

Bé, el dia vuit de gener de l’any passat es constituïa a Barcelona l’Associació per a la Delegació Olímpica de Catalunya i el dia dinou del mes següent era inscrita al Registre d’Associacions de la Generalitat. La intenció era, i és, aconseguir el Comitè Olímpic, com l’han tingut tantes terres sense estat (Antilles Holandeses, Bermudes, Guam, Hong Kong, per citar-ne només unes quantes), però mentre ells malden per obtenir el suport de les entitats esportives i de tots els ciutadans en general, heus ací que ja circula l’himne en llengua universal i que el COOB’92 ens ha encolomat, amb una sensibilitat que potser els paquiderms envejarien, la mascota dissenyada per un noi que entre la incontinència més o menys privada i el quasi homenatge públic potser l’ha encertada: els gossos són animals domèstics, submisos i llepaires...

Confesso que a mi, personalment, sigui o no sigui llavors, m’atreuen ben poc uns Jocs tan ferotgement comercialitzats que potser no seria desencaminat dir-ne les olimpíades de la pela, i no sé si amb aquesta afirmació deixaré el primer prosista oficial tan estupefacte com s’hi declarà ja fa temps en llegir que, al meu entendre, hi ha més d’una manera de contribuir a enterrar-nos. Ja es comencen a veure les pales i no podem pas badar si de debò volem plantar cara a la gent que les manegen.

Amb més motius si l’operació olímpica es complementa, potser perquè a l’esport s’afegeixi la ciutadania, amb celebracions d’antigues caceres de nadius d’altres contrades, amb aquesta fabulosa hispanidad que, com la paraula diu, no compta amb l’indígena que, contra allò que tants cops s’afirma, no aconseguí la independència ni quan els hereus dels bons de la pel·lícula van trencar el cordó umbilical amb una mare encara avui cofoia, a despit dels disgustos, d’haver concebut aquella progènie abans de veure’s obligada a plegar, amb la menopausa.

L’any 1992 hi haurà les fraternals abraçades de rigor, i molt serà que entre un cos i l’altre, tan collats, no ens acabin d’aprimar, si no ens esclafen. Tots menjarem al mateix plat, però no serà pas el nostre si ens presentem a la festassa amb les mans buides: les que tindrem mentre la consciència de ser una terra ocupada no es faci prou activa per exigir el reconeixement dels nostres drets, per denunciar on calgui que les descolonitzacions preconitzades per l’ONU, on hi ha tots els latifundistes i es toleren els petits propietaris, no s’acaben amb la restitució d’un Gibraltar als espanyols que encara volen més rocs, mentre no insistim que descolonitzar no és únicament tornar a un poble un tros alienat del seu territori, sinó permetre, facilitar, que recobrin la seva llibertat les nacions ara sotmeses i que es reconstrueixin si hom les havia patides por gala en dos, com els llavis que cantava el poeta.

Sembla que sovint, optimistes, confiem que el temps ens preservarà prou per deixar-nos arribar en relatives bones condicions de salut a un període històric més favorable a l’alliberament de les nacionalitats encara submergides, però això és oblidar que fins ara no n’hem aprofitat mai cap, d’aquests períodes, que les postguerres del divuit ens passà de llarg mentre tothom feia o refeia el seu niu, que la del quaranta-cinc ens procurà un grapat d’homes d’empenta que les forces d’ocupació mataven per les muntanyes, però va deixar-nos on érem: sota una bota ben cirada amb la nostra cansalada.

Aquesta mateixa confiança que tan curiosament ens mereix el temps també ens pot fer negligir que si avui Europa es prepara a una llunyana i de moment més que problemàtica unitat política que pot succeir a una unitat econòmica si els mercaders s’acaben d’entendre, és durant aquest procés de formació que ens cal iniciar-ne un altre, el d’una emancipació que Europa, si no se la pressiona, no ens permetrà per molt que un dia accepti la nostra llengua en els seus organismes supraestatals. Fora de conservar-la, i no dic que no sigui poc quan gairebé se’ns havia desnonat, de què ens ha de servir discutir en català amb els amos del despatx, si a l’obra el capatàs és sord d’orella?

No oblidem els Jocs. Sí, són inevitables, i ho són mentre Vandellòs o qualsevol altra central no ens obligui a córrer tal com anem vestits o despullats, bé caldria que els aprofitéssim per fer-nos veure. No ha de ser del tot indiferent que milers o centenars de milers de gent de totes les contrades i les autoritats que els acompanyen ens deixin amb el convenciment que, si havien vingut a un país, és d’un altre que se’n tornen en anar-se’n: d’un poble que té la seva cultura, que la reivindica amb decisió i que, en fer-ho, reivindica també el dret que l’assisteix de gaudir de tanta independència com qualsevol altre poble i integrar-se a l’Europa que es prepara no pas com la cua del lluç, que el segueix a les graelles, sinó com una comunitat més que tan sols pel fet de ser lliure podrà cedir una part de la seva independència, exactament la que estan disposades a cedir les altres nacions, quan a tots convingui, quan convingui a un bé que únicament pot ser comú si no es funda en la prepotència i en la subordinació dels altres.

Manuel de Pedrolo