CRÒNIQUES D’UNA OCUPACIÓ (XXIII) Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nyonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

CiU            69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV            9
AP              6
ERC           6
CDS           3
 
Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets: https://blocs.mesvilaweb.cat/jrenyer/?p=103773

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.

 “Que l'afirmació de la identitat catalana (a la qual alguns encara són afeccionats) provoqui una certa crispació, com assegura el ministre de Cultura de l’Estat espanyol, Jorge Semprún, en una entrevista que li feia el diari Le Monde amb motiu de l’Any d’Espanya a la FIAC de París, no pot pas estranyar-nos gens ni mica quan pensem que per tal de reduir a la impotència i a la llarga ofegar definitivament aquesta identitat, tant insòlita com malsana, s’han fet guerres i tot. Alguns encara es deuen recordar d’aquell gloriós episodi de la ‘història comuna’ que, amb el beneplàcit de l’església institució, s’anomenà la ‘Cruzada’ i que va costar centenars de milers de vides. I els altres, més joves, en deuen haver sentit parlar.

Es crispa el senyor ministre, es crispa la policia contínuament sorpresa, i àdhuc potser ofesa, pel dialecte contumaç que alguns encara s’atreveixen a exhibir impúdicament en els temples de l’autoritat, es crispen els mestres i mestresses que, tips i farts de cultura, no volen passar per la vergonya d’adquirir coneixements menors que potser els travarien la llengua, es crispa la Mesa del Senat quan, amb tanta cara dura, algú vol introduir entre els pares de la pàtria un idioma vagament exòtic i de l’existència del qual no són evidentment culpables. És a dir, tota aquesta gent i molta més tenen contraccions espasmòdiques, sempre doloroses, cada cop que comproven amb la deguda incredulitat que, contra tota previsió raonable, les esqueles redactades pel franquisme no ens van enterrar del tot.

Cal fixar-se en un detall prou interessant: que aquestes crispacions sempre les provoca la cultura ‘regional’, mai dels mais la cultura universalitzada que tant sofreix de les nostres impertinències. No hi fa res que, amb excuses de corona, entressin a casa nostra, no pas nosaltres a casa d’ells: són el cos sa i robust que es veu pertorbat per un agent tòxic, per allò que al capdavall no fa tants anys algú qualificà expertament de virus. Són ells que tenen sensibilitat, sentiments i, per tant, els únics que es poden doldre que no els siguin respectats. Així ho deu veure el darrer ministre de Cultura que es va incorporant sense dificultats aparents a l’integrisme peninsular, però no sé pas què hi diria el novel·lista que, en prestigiar amb la seva obra les lletres franceses, es mostrà més ecumènic.

El ministre de l’estat de les colònies té probablement tota la raó del món si creu que els nostres problemes culturals o, més exactament, el problema de la nostra cultura, es relaciona estretament amb l’afirmació de la nostra identitat catalana, i no cal pas admirar-se si en parla amb poca simpatia o amb poca comprensió, perquè és una de les coses més anòmales que la preservació de la pròpia identitat cultural ocasioni problemes quan algú, benintencionat, te n’ofereix impositivament una altra. No és com si ens deixessin desemparats, com qui diu sense documentació. Fa segles que volen compartir la seva amb nosaltres, els eterns desagraïts. Allò que més sorprèn és que Espanya hagi tingut tanta paciència. És innegable que algun cop l’ha perduda quan pel ‘derecho de conquista’ ens ha fet tancar la boca mentre obria fosses al cementiri, però normalment condescendeix a adoptar mesures més conformes amb un esperit pietós: hom procurarà aconseguir ‘el efecto sin que se note el cuidado’, com amb tanta elegància com astúcia deien les instruccions secretes del ‘Consejo de Castilla’, l’any 1716.

S’explica que els crispats s’esforcin a combatre allò que els deu semblar un estat de coses funest i no és pas gens estrany que, quan reposen les armes i tots vestim gales de democràcia, responguin a les nostres perfídies amb escomeses més civilitzades. Ara, a diferència d’ells i de tots els pobles que amb tant d’esperit de sacrifici s’han guanyat un lloc al sol dels altres, heus ací que gaudirem del privilegi d’una doble identitat: l’espanyola i la catalana. Que d’això se’n diu esquizofrènia? És veritat, però no us hi amoïneu, la situació és transitòria. El nostre desordre serà amorosament guarit i, un cop recuperats, no és ben normal que se salvi la personalitat més ben assistida per les forces del bé?

El tractament va fent la seva via amb un èxit que envejarien els productors de la ‘La darrera temptació de Crist’: una gentada precedida per les primeres autoritats autònomes s’apunta a l’operació i potser és aviat que els ministres de cultura de la metròpoli podran viatjar a ‘provincias’, una o quatre, sense veure’s obligats a expressar-se en català, com és notori que han fet fins ara. Perquè no suposarem pas que un ministre de la nostra cultura, i la dels altres, naturalment, pot ignorar allò que anima, impulsa, estimula, protegeix, administra. I un català tan precursor com Mayor Zaragoza s’estalviarà les cartes crítiques – sovint no gaire amables – si torna a fer allò que tan assenyadament va fer: inaugurar cursos universitaris, a casa de l’ocupat, amb la llengua de l’ocupant.

Tot s’encamina feliçment cap a la nostra promoció a uns valors més alts, més sòlids. Que es tranquil·litzi el ministre de tantes cultures, si és que estava inquiet: ben aviat deixarem de ser i d’estar tancats si el centre ha decidit d’obrir-nos i de gestionar la nostra identitat. És cert que en aquell melic, en termes generals, tenen més tendència a enverinar-los que no pas a resoldre’ls, els problemes, potser perquè amb tanta gent que hi posen cullerada se’ls enreden les mans, però aquest, el de la identitat catalana, és un problema major que comença a tenir espectadors Europa amunt i àdhuc en barris més distants des que s’hi deixen caure els nostres Marcos Polos. Massa s’hi ha entretingut, massa s’hi ha pensat, i ara hi ha urgència. Perquè aquesta gent que es permeten mil·lenaris encara burxen, volen fer valer competències, escuren l’Estatut per si poden aprofitar-ne alguna engruna...

El problema, és evident, podria créixer i fer-se immanejable si tot s’aturava en l’etapa esquizofrènica de la doble llengua, de la doble cultura, de la doble personalitat. No hi fa res, encara que sigui molt, que aquesta esquizofrènia ens entrebanqui; mentre la personalitat sigui doble sempre hi haurà algun perillós senyor Reniu que, des del departament de Política Lingüística de la Generalitat, es podrà permetre de fer entrar el català a les grans empreses que actuen al nostre país i qui sap si d’obtenir els grans resultats que s’aconseguí temps enrere amb la companya telefònica, la qual encara fa els rebuts en castellà, però ja experimenta en bilingüisme i té gent que saben el ‘vernáculo’ al peu del canó! I sempre hi haurà la possibilitat que, mudats d’espanyols els dies de festa, recuperem la nostra indumentària durant els dies feiners. Els corre pressa de cremar-la.

Són faves comptades: amb cada retret que es fa a la nostra personalitat nacional, hom vol disminuir-nos, descoratjar-nos, rendir-nos per avorriment, convèncer-nos que som ben poca cosa. Potser amb això darrer hi podríem estar  d’acord: no som ningú.

Però i ells què són? Com nosaltres, un moment passatger de la història. És de doldre que, amb tant d’urc, no puguin viure’l sense trepitjar-nos.

Manuel de Pedrolo

Cròniques d'una ocupació (XVI), per Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

CiU              69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV               9
AP                6
ERC             6
CDS             3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els fets mencionats en aquest enllaç.

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.

Europa és plena de gats vells. Ara, admesa a tràmit la proposta que feia el Parlament de Catalunya sobre l’oficialitat del català a les institucions comunitàries, hom i anirà pensant de maniobra en maniobra durant uns quants anys, per no precipitar res, i aleshores, si per atzar l’informe que mentrestant algun expert haurà anat elaborant mereix l’aprovació del Parlament europeu reunit en ple, el català serà idioma oficial de la CEE. Però no per això, se’ns adverteix a l’avançada, es podrà parlar en català a la Cambra, puix que una llengua, diuen, pot ser oficial sense que sigui necessàriament de treball. Hom declara amb miraments que hi ha llengües mudes. La idea pot semblar sorprenent, revolucionaria i tot, però de fet no té res de nou i obeeix a una vella tradició: fa anys que els Estats europeus amb riqueses lingüístiques dignes de les més acurades proteccions no han parat d’emmudir les parles minoritàries que els pertanyen. Què ha de fer, doncs, la pobra Cambra europea quan de cop i volta li arriba alguna d’aquestes disminuïdes amb pretensions de normalitat? Allargar el procés que pot dur al seu reconeixement i, si aquest té lloc gràcies a la infinita bondat de l’organisme, posar-la tanmateix on li pertoca, com es feia abans i potser encara es fa ara amb la parenta pobra que vol alternar.

D’altra banda, sempre hi pot haver el temor, en aquella Cambra, que una llengua emmudida es posi a quequejar desagradablement si se li concedeix la paraula. És evident que la més elemental prudència ho desaconsella. Si ara, entre les llengües de parla solta, desinhibida, les discussions s’eternitzen, què passaria si hi intervenien les desentrenades, com la nostra? Esfereeix només de pensar-hi! Se li reitera, doncs, la seva condició de muda, però perquè no sigui dit i es vegi la bona voluntat dels competents en la matèria, no faltarà la compensació: des d’ara (des de quan sigui, si mai és) gaudirem d’allò que se’n diu un estatus europeu. O sia que Europa, oficialment, quedarà assabentada, ignorem si una vegada per totes (el món fa tantes voltes!) que la llengua catalana forma part del grup o club d’idiomes europeus a despit de les seves tares. En aquestes circumstàncies, no seria estrany que de tant en tant ens caigués alguna versió pròpia dels textos comunitaris.

S’evita també, amb aquesta mudesa tan assenyada, el perill del contagi, algun cop ja denunciat, a l’Estat espanyol, per una mena de gent extraordinàriament sensibles als virus idiomàtics.

El català, a desgrat de les opinions que afavoreixen tots aquells que necessiten vint i trenta anys per no aprendre’l i ben just entendre’l malament, no és cap llengua rara; pertany a una família ben coneguda i força honorable, i qui sap si a tip de treballar (no tenim fama de ser tan feiners?) no desbancaria alguna llengua ara universal? Seria ben trist que això s’esdevingués amb un idioma que a casa seva no ha pogut ni superar la condició de cooficial.

Els gats vells la saben llarga, sospesen i mesuren sense impaciència, perquè qui dia passa any empeny, però els catalans, més ingenus i a cop mal informats quan posen confiança en qui no se la mereix, no paren de fer-se il·lusions mentre ensopeguen de roc en roc. I ja hi ha qui pensa que Catalunya es pot realitzar, nacionalment parlant, en aquesta Europa unida de colonitzadors no penedits. En alguns ambients hi ha la idea que les aigües poden erosionar la pedra, però les aigües baixen manses i la pedra ni la freguen.

Europa s’uneix per ser una força quan els estats li han quedat estrets, de cap manera amb la intenció ni que sigui remota, que els seus pobles s’emancipin dels respectius opressors. El nostre, l’Estat espanyol, va adquirint solidesa quan tenim la pretensió d’afeblir-lo en presentar sol·licituds que, ens imaginem, el comprometen. No pas políticament, Europa garanteix la ‘sagrada unidad’ espanyola, i continuarà garantint-la quan ens siguin reconeguts, si ho són mai, uns simples drets culturals.

Davant d’Europa no pot prosperar cap reivindicació política que condueixi al nostre alliberament nacional, a la nostra independència, si aquesta independència no és reclamada a l’ocupant en primer lloc; si no el posem en evidència abans i mentre es denuncia internacionalment la nostra condició de poble ocupat. Però com? Sembla que a l’acte de dies enrere al Pi de les Tres Branques, on es combregava amb el projecte d’una Europa dels pobles i no pas dels estats, l’independentisme “realista” declara que cal utilitzar una via política que quan s’escaigui faci servir el dret democràtic a la mobilització. Però, què vol dir aquest ‘quan s’escaigui’, que aquí equival a quan convingui, a quan sigui indispensable? És que no convé ara, és que no ha convingut sempre, en qualsevol moment, des que van començar a submergir-nos? No pot pas qualificar-se de pràctic un moviment que, en la seva timidesa, sempre situa en el demà l’instant oportú de fer allò que cal fer contínuament, ni que sigui d’una forma pacífica, democràtica, contra la xarxa legalista que ens immobilitza i que s’espesseix al nostre entorn, el combat sempre és ara, o no n’hi ha.

Més encertada vaig trobar l’expressió de la Teresa Lecha, la companya d’en Carles Castellanos (recordem que encara empresonat per una potència forastera) quan parlava d’independentisme de saló. És aquest independentisme que mai no troba l’hora de fer-se exigent, potser perquè no vol perdre el respecte d’aquells que mai no ens han respectat; independentisme d’innòcua discussió parlamentària quan no sap fer inajornable un diàleg lliure de retòriques que el destrueixen; l’independentisme que potser creu que els altres resoldran el nostre plet si els presentem els documents en regla. En aquests documents sempre ens faltarà un segell si la nostra voluntat no és radical.

Deia en la crònica anterior que volíem els catalans, alguns catalans, “un futur de pobles lliures, ben convençuts que Catalunya no és una illa, que cap poble no ha de ser una illa, però convençuts també, i amb la mateixa fermesa, que les ‘caenas’ no ens serveixen”. Ho recordo ara per tots aquells nacionalistes al caire de l’independentisme que semblen massa disposats a deixar-se emmanillar quan confien en una Europa que ens arraconarà bo i afalagant-nos amb llepolies perquè ens entretinguem, mentre el president del govern català, probable candidat a la presidència de l’Assemblea de les Regions Europees, honora els nostres morts, els nostres perseguits (entre els quals es compta) amb el nomenament d’un conseller de professió franquista que, després d’haver fet país per als uns, ara, reciclat, en farà per als altres.

Però no és bo queixar-se’n quan el nostre molt honorable, tan gat vell com el qui més, ha sabut col·locar en el mateix equip governamental l’opusdeista que, amb la seva severitat de doctrina, pot frenar qualsevol excés democràtic o catalanista del convers...

Manuel de Pedrolo

Article anterior

Cròniques d'una ocupació (XV), per Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

   CiU              69 escons.
   PSC-PSOE 42
   ICV               9
   AP                6
   ERC             6
   CDS             3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets: https://blocs.mesvilaweb.cat/jrenyer/?p=103773

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.

Sembla que la discussió, a un determinat nivell, feixuc com la calor que torra les nostres contrades, se centra i es descentra entorn de l’universalisme i el particularisme, en un ‘versus’ que oposa l’un a l’altre, però podem observar aquesta circumstància especial: que molts particularistes són universalistes mentre que una colla d’universalistes són particularistes. La situació sembla una mica estranya, però potser comença a explicar-se quan ens adonem que els uns són particularistes i els altres universalistes per voluntat i definició dels qui d’entrada adopten la darrera etiqueta. És rar que passi el contrari.

Raonablement, ningú pot no pot discutir a l’altre la seva particularitat, encara que no l’aprovi, si conserva la seva, però els autodenominats universalistes no tan sols volen conservar aquesta particularitat sinó que, contents com estan de gaudir-ne, i l’excel·lent com la creuen, volen estendre-la als qui tenen una de diferent. Fixem-nos en tants espanyols que escriuen i filosofen des de la universalitat de la seva llengua, de la seva cultura, i no pas, com caldria esperar, des de l’universalisme en el qual o del qual aquesta cultura castellana és o ha de ser un element.

Es tracta, per a ells, de fer, o de fer passar per universal allò que ara tot just és més extens i que s’oposa a allò que no ho és tant i que, confien, cada dia ho serà menys si acaba imposant-se aquella universalitat que, paradoxalment, serà una limitació. Perquè al meu entendre, i des de cap altre entendre no puc parlar, hi ha una limitació en qualsevol universalitat que s’imposa com la victòria d’una cultura sobre les altres en lloc de ser una consecució que les supera totes, fins i tot, la que ara s’alça amb pretensions hegemòniques.

L’hegemonia contradiu la universalitat en la mesura que per universal tenim allò que respon al ser de tots i a tots beneficia, no pas les singularitats d’una majoria que, en dir-nos per exemple que té una llengua universal, confessa que tanmateix no és la llengua universal, que d’altres, com l’anglesa o la francesa pretenen també aquesta distinció i, doncs, que no n’hi ha cap, que cap ho pot ser mentre hi hagi d’altres pretendents que no abandonen la competició. 

L’home universal no és la criatura uniformada d’una cultura única a nivell planetari, ans l’home de qualsevol de les múltiples cultures particulars que, des de la seva, no es fa estrany a cap de les altres, les accepta, les reconeix, és capaç d’intervenir-hi, d’actuar-hi, com si a cada una d’aquelles cultures pertangués. És universal aquell que té una capacitat de comprensió, i cap universalisme no hi pot haver en ningú que ho funda tot en la seva incomprensió. L’home universal té un saber dels altres que no tindria, no podria tenir, si aquests altres fossin com ell.

Em sembla d’allò més incomplet qualsevol pensar que s’afirma no pas com el moment d’un procés dialèctic que vol aconseguir la fase superior, la síntesi sempre provisional si ha de continuar havent-hi vida, i vida de l’esperit. Sinó com un contra d’exclusió que ho immobilitza tot, l’element excloent, que perd la seva possible capacitat creadora i instaura o instal·la una entropia prematura. Les grans cultures actuals sembla que es mouen en aquest sentit.

Tot això, és evident, no té res a veure ni amb Plató ni amb la disputa molt posterior i sempre divertida dels universals, però sí que es relaciona força amb la nostra situació de colonitzats per una d’aquestes cultures, des de la qual els universalistes de cada torn històric disparen a matar quan sembla que sostinguin, en parlar d’una unió política, una unitat de substància, com sempre que algú converteix la història en teologia.

Castellà (Espanya) que sempre ha tingut allò que en diuen una vocació universal, mai no ha estat verament universalista si en lloc d’esforçar-se a aplanar o a superar els obstacles que priven els pobles d’una bona entesa, s’ha lliurat a una acció espoliadora que reforça les dificultats d’un viure en comú. Molt breument: ha volgut imposar la seva llei, el seu pensament. Ho va fer a les Amèriques, ho ha fet aquí. No ens pot sorprendre que acabés perdent les terres d’aquell continent i que avui encara estigui en pugna amb les comunitats de la península que es resisteixen a ser anivellades.

La universalitat elimina la idea de possessió, i aquest és precisament l’afany que ha guiat i continua guiant els projectes espanyols. Els seus polítics, els seus pensadors universalistes són vulgars castellanitzadors, amb voluntat d’ocupació i no de convivència entre pobles, amb una dosi mínima, o inexistent, d’humanisme; no els deu pas moure l’interès de l’home, criatura que fonamentalment aspira a la llibertat, quan no li la respecten. És a dir, pot ser que ho facin en abstracte, però quan davallen al concret el respecte se’ls evapora ràpidament.

De fet, tots aquests pretesos amics de l’universalisme són d’un particularisme ben ferotge quan es consideren o, més bé, consideren el seu poble com el grup humà per un motiu o altre escollit entre tots i, per tant, amb el dret d’imposar arreu els seus valors, la seva llengua, la seva cultura. És característica del particularisme la intolerància, la decisió de prevaler contra l’altre, els altres, sense deixar-se distreure per cap escrúpol. En el fons, sempre es tracta de salvació; al capdavall el particularisme és una actitud religiosa.

Però bé ho han de dissimular. Ho fan quan donen el nom de particularisme a la més elemental exigència de les persones, dels pobles que no volen ser convertits i que defensen el seu tarannà, la forma de cultura que històricament han anat desenvolupant i que encara no ha exhaurit el seu procés natural, alterat, això sí, per l’imperialisme que els va devorant i contra el qual es dreça, la per a ells bèstia negra de l’independentisme, d’aquests moviments que no surten del seu territori a apoderar-se de contrades forasteres, sinó que lluiten per recuperar un patrimoni del qual fórem desposseïts.

Els espanyols qualifiquen menyspreativament aquests moviments de locals. Que encara els enlluerni el record del sol, que sempre il·luminava una o altra de les “seves” terres, els priva de veure que, des d’una consideració europea, ells no són menys locals que nosaltres i que, europeus també els catalans, no formem part de cap localisme castellà. No som una part de la seva cultura que, amb objectius de campanar, es rebel·la contra la mare nodridora; ens rebel·lem contra un esperit absorbent, d’ambició ecumènica servida per una política parroquial, i ens hi rebel·lem per nosaltres i per tots aquells que volen un futur de pobles lliures, ben convençuts que Catalunya no és una illa , que cap poble no ha de ser illa, però convençuts també, i amb la màxima fermesa, que les ‘caenas’ no ens serveixen. Abans de predicar qualsevol universalisme cal desfer-se’n. 

Manuel de Pedrolo 


Aticle anterior

Cròniques d'una ocupació (XIII), Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

    CiU              69 escons
    PSC-PSOE 42
    ICV              9
    AP               6
    ERC            6
    CDS            3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els  fets relatat en aquest enllaç.

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.

Podem tenir per autènticament democràtic un poble que decideix en un altre? Aquesta preposició circumstancial de lloc pot semblar una mica estranya, però de fet és molt oportuna si ens referim a allò que passa dins d’aquest poble per obra del poble que l’intervé. Parlo naturalment de Castella, elevada a la condició d’Espanya, i de Catalunya, la nació que sense ser Espanya (no ho pot ser si s’ha elevat Castella i els llocs alts són massa estrets, com diria Fernando Pessoa o, més bé, el seu heterònim Álvaro de Campos) hom vol fer espanyola, i resulta que només ho és per una apropiació que l’afegeix, que la subordina a aquelles terres.

A mi em sembla que per democràtiques que siguin les seves institucions cap comunitat nacional no és democràtica, no actua democràticament, quan posa els peus en el territori d’una altra comunitat. Per democràcia s’ha d’entendre la intervenció del poble en el seu govern, no pas la intervenció d’aquest poble o dels seus òrgans rectors en els afers d’una altra comunitat. La democràcia, podríem dir també, és el respecte a les decisions de la majoria del propi territori, no pas el respecte obligat a les decisions de la majoria d’un altre poble. Però bé hi intervenim en aquestes decisions, s’objecta de vegades. I és cert. Enviem gent nostra, lliurement escollida, al govern de l’Estat. Els hi enviem, però, a ser la minoria sempre submergida.

Recordo que anys enrere, quan ja feia mesos que col·laborava a les pàgines de l’Avui, un lector que seguia els meus articles i discrepava de les meves paraules va voler fer-me veure que em mirava malament les coses i, potser influït per les elaboracions de Marías, em proposà d’assimilar l’Estat espanyol a una comunitat de veïns, en la qual entre tots elegeixen un president i uns vocals que, durant una temporada, fins que la junta sigui renovada, s’encarregaran de resoldre tot allò que afecta la casa comuna i, per tant, el benestar de tots plegats.

No és cada veí, em recalà per si no ho havia entès prou bé, qui decideix que s’ha de fer. Sovint, alguns poden no estar d’acord amb les decisions adoptades pel govern, però no per això se’ls acut de voler separar-se dels altres i d’actuar pel seu compte; tal com exigeix l’esperit democràtic, acaten en definitiva les resolucions de les persones que els representen i en l’elecció de les quals als llocs responsables, em reiterà, han participat en condicions d’igualtat. Han prescindit que uns pisos siguin més grans que d’altres o que es trobin més amunt o més avall de la construcció.
Amb una mica de sorpresa per part seva, li vaig argüir que es donava massa facilitats. La junta de veïns, amb competències sobre l’edifici, no en té cap sobre els pisos; cada veí pot pintar o empaperar del color que vulgui les seves parets, pot moblar les habitacions com li sembli, decidir al seu grat a quin ús les destinarà i, en aquest àmbit propi, podrà observar els costums que més li plaguin. En aquesta comunitat tothom és lliure de procedir com li agradi en el seu interior. No passa pas així amb l’Estat. L’Estat entra a dins dels pisos, és a dir, dins d’allò que en diuen les ‘regiones’ i, determina la vida dels seus habitants. I ho fa segons els criteris d’un govern que no concedeix a tots els mateixos drets quan, en lloc de procedir com una comunitat de veïns, on cada pis és un vot, amb indiferència que la família que l’ocupa sigui curta o llarga, privilegia les que tenen més estadants. Instal·la, d’aquesta manera, el domini de les famílies nombroses, amb totes les conseqüències que en deriven.

Però encara una objecció seriosa a la pertinença de la comparació que m’ho havia de fer veure tot més clar. M’estava parlant d’una propietat vertical, en la qual no hi ha cap dubte que tots els habitatges pertanyen al mateix edifici, reposen sobre els mateixos fonaments. En canvi, l’Estat seria una extensió horitzontal, on cada habitatge té el seu terreny. I perquè l’amo del terreny que confronta amb el meu ha de pretendre que també li pertany i, un cop se n’ha apoderat, que ha de subjectar-me a les seves regles si, per començar, aquestes regles són deshonestes, ja que permeten una ocupació?

Va haver de convenir el meu vell conegut, que potser no havia escollit prou bé el seu exemple, però cap de les meves raons, aquí abreujades per la conveniència de l’espai, no el va fer canviar de criteri i, pel que sé, avui és tan espanyolista com abans. Voldria tenir més sort amb d’altres que encara creuen, malgrat les evidències en contra, que en aquesta finca peninsular feta de tants annexos com pobles hi ha, s’ha reprès un règim democràtic després de l’etapa negra del franquisme. No ho fou ni el d’abans ni ho és el d’ara, quan l’Estat no es vol ni simplement preguntar (i es fa l’enze si li ho diuen) perquè cada dia ha de llançar més forces repressives al carrer, perquè els ciutadans de tres comunitats ben diferenciades entre elles i de Castella no paren de contestar, alguns pacíficament, d’altres amb violència, unes preteses “lleis comunes”. 

Espanya fa molt de temps que va perdre la serenitat, i com això s’encomana fàcilment, no és estrany que l’hagi fet perdre als altres, a aquests pobles que, com si anteriors experiències no els haguessin advertit, van creure en la democràcia quan en la clandestinitat, tothom exposat a un idèntic perill. Totes les mans eren amigues, i ara es troben que una facció dels perseguits – després d’haver triomfat – els persegueix amb la insistència que sol demostrar la mentalitat imperialista. La mateixa de sempre, no pas una altra. Canvien les mans, canvien les cares ( a vegades no gaire), a unes formulacions polítiques en succeeixen d’altres, però sempre hi ha uns dogmes que es traspassen, tan sagrats ara als demòcrates com ho foren als totalitaris.

L’església patriòtica prou pretén un ‘aggiornamento’, i avui hi ha autonomies de benpensants on foren dràsticament abolides pel macabre uniformador i àdhuc on ningú no les demanava i qui sap si no fan nosa i tot. La consigna deu ser aquesta: que prosperi el pecat venial de les descentralitzacions sota vigilància exhaustiva perquè les comunitats més dinàmiques no caiguin en temptació d’incompetència legislativa, però que encara i per sempre sigui anatema la llibertat dels pobles que tenim a l’abast!
Ingents quantitats de servidors oficials i para-oficials d’aquesta democràcia que ens entra a casa, on volem la nostra i no el dubtós obsequi d’un fingiment, no perden de vista els pecadors recalcitrants. Hi ha boscos d’ulls a cada cantonada i les presons són generoses com sempre que, sota el nom que sigui, hi ha un Estat que, mentre es proclama nació, no pot sofrir les nacions i creu que res no és tan encomiable com mantenir, en nom de la civilització, les colonitzacions. I és perfectament previsible que, de la mateixa manera que es disposen a celebrar un ‘descubrimiento’, més endavant celebrin la nostra captura. Si no hi posem remei. 

Manuel de Pedrolo

Cròniques d'una ocupació (XII). Manuel de Pedrolo

Context Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

    CiU 69 escons.
    PSC-PSOE 42
    ICV 9
    AP 6
    ERC 6
    CDS 3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets.

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988. 

He seguit amb relativa atenció la passada campanya electoral i he pogut observar que, un cop més, l’esquerra i la dreta espanyolistes coincideixen quan es tracta del nostre cas, d’aquest poble de la cultureta, com encara ens diuen alguns dels nostres benefactors. Mentre el senyor Jorge Fernández Díaz, candidat que fou d’una Alianza que el reconegut humorisme del seu fundador qualificà de Popular, tractava d’irresponsables els catalans que no accepten ser espanyols, el senyor Julio Anguita, secretari general del PCE que acudí a casa nostra per tal de reforçar la capacitat de persuasió de la gent d’Iniciativa per Catalunya, afirmava que l’independentisme català és una bajanada. És que hi ha potser allò que en un temps més feixistes se’n deia un contuberni? No ho crec pas.

És des del fons d’un ‘acendrado patriotismo’ que comparteixen sense cap necessitat de convertir-hi en reunions d’adaptació que uns i altres, perquè no són pas sols ni parlen únicament a títol personal, s’oposen a la llibertat dels pobles i fins i tot de les persones si tenim present que tots vivim cohibits, engavanyats, quan se’ns priva de ser o de manifestar-nos tal com som, quan se’ns adscriu a una pàtria que, mare d’ells, és el nostre carceller.

El senyor Anguita, una boca d’or pel que tinc entès, sembla que ens surti amb allò de la ximpleria perquè “aquests grups (els independentistes) hauran de dir si volen una moneda pròpia, una flota, fronteres, F-26, etc.”, o sigui tot allò que l’Estat espanyol ja ha dit i que diu qualsevol nació sobirana. De manera que, sense explicar per quina subtil alquímia política s’arriba a aquesta conclusió, ja tenim que a casa nostra es converteix en poca-soltada allò que ells es prenen tan seriosament. S’oblidaran algun dia dels dos pesos, de les dues mesures? Sembla difícil.

El líder comunista té una escassa idea de què és la llibertat, i el senyor Jorge Fernández l’acompanya en aquesta deficiència. A l’exgovernador de nominació suarista si no ho recordo malament, potser no se li ha acudit que, en voler fer un irresponsable del català que nega una espanyolitat a què l’obliguen, obeeix el fàcil moviment mental de desqualificar-lo perquè sempre és més senzill, declara l’altre inepte, que no pas escoltar-lo. O potser no sap que els ‘nacionales’, l’actitud dels quals adopta amb tots els matisos que calgui, tenien prou consciència que entraven en una altra terra, en un altre país, si les forces que hi abocaven eren, com deien ells mateixos, un ‘ejército de ocupación’. Hi ha algú que ocupi la pròpia comunitat?

Ara, allò que més crida l’atenció és l’originalitat del senyor Anguita quan, per treure’s les puces del damunt, veu en l’independentisme un moviment burgès. Burgesos els canacs, burgesos els armenis, burgesos els kurds, els irlandesos i tants d’altres que estan cansats d’opressions? De burgesos, de capitalistes, fins i tot de feixistes en deuen haver arreu, i no en falten pas entre els nacionalistes espanyols. I que són tan independentistes com qui més, quan es tracta del seu territori, del qual volen continuar essent els amos i senyors. Però és una dèria d’aquesta gent que en una nació oprimida només la burgesia vol alliberar-se dels seus colonitzadors. Deuen tenir les esquerres per badocs. Per a ells no existeix, per exemple, un PSAN, per a ells deu ser un burgès en Carles Castellanos, professor universitari empresonat després que la policia va poder vexar-lo i tractar-lo com un culpable, i no com un sospitós, gràcies a una esglaiadora Llei antiterrorista que l’Estat espanyol s’hauria pogut estalviar sense aquesta obsessió tremenda, sense aquesta por intolerable de quedar-se despullada si les colònies ‘interiors’ recobraven la seva independència.

I aquesta paüra del despullament em porta a un altre Fernández, a l’Emili Fernández Teixidó, del CDS, que, en un moment d’entusiasme propagandístic, assegurà, d’una banda, que l’espanyola era la millor cultura del món. Una afirmació que probablement subscriurien aquells anys eufòrics i ara nostàlgics cavallers que mai no van parar de dir-nos que ser espanyol era una de les poques coses serioses que encara quedaven, i de l’altra que “Espanya necessita Catalunya com Catalunya necessita Espanya”, uns mots força imprudents en boca d’un unitari, perquè quan necessitem algú, és l’altre, o sia algú altre, i, per tant, l’home de Suárez a Barcelona reconeixia aquesta alteritat que bé deu donar-nos tant de dret a ser independents com en dona als nostres veïns peninsulars de manar a casa seva.

Però el dirigent socialdemòcrata no és un independentista, potser perquè no li agrada que el tractin d’irresponsable o de ximplet; el senyor Fernández és un bon espanyol i expressa amb la seva frase la frisança que deu sentir en pensar que, sense Catalunya, Espanya aniria més desabrigada i que, sense Espanya, Catalunya perdria, entre altres coses, el seu bilingüisme. Perquè si és desagradable la perspectiva d’una Espanya mal vestida, potser tot ensenyant unes vergonyes pecaminoses, és literalment esgarrifós imaginar-se una Catalunya que ja no es beneficia del castellà, que renuncia a formar part d’aquesta cultura sense parió. Amb el segon Fernández (segon només per l’ordre d’aparició en aquestes escenes) afegim a l’esquerra i a la dreta espanyolistes l’anomenat centre i obtenim doncs un esplèndid triangle més o menys irregular, però encara prou harmònic, que planta cara amb l’originalitat que hem vist a les aspiracions d’un poble que hauria de provocar més reflexions que genialitats si, abatut fa prop de tres-cents anys, encara avui s’esforça a sobreviure. El senyor Anguita, a l'hora de fer la llista d’allò que té i nosaltres no tenim, no s’oblida de les fronteres. Les noves fronteres no falten mai quan es parla d’alliberaments nacionals, però hom no diu res de les velles que els protegeixen i per la preservació de les quals combaten, malgrat els internacionalismes que els haurien d’aconsellar de suprimir-les. Quan el secretari del PCE entra a Catalunya en acció política porta amb ell l’Estat espanyol, no pas la idea d’un món on tots, sense excepcions, serem ben lliures de desenvolupar el propi llenguatge, la pròpia cultura, sota una administració europea o mundial que protegirà els altres perquè els uns i els altres serem en aquesta administració que, per no caure en els errors de sempre, no afavorirà la imposició demogràfica; entra a Catalunya com un espanyol i amb el seu dir defensa l’espanyolitat, no una societat en la qual, sense fronteres, hauran desaparegut els privilegis culturals i no tan sols les desigualtats econòmiques. És llavors que la “millor cultura del món” podrà demostrar que ho és. No ens hi oposem pas; només demanem que al nostre poble se’l deixi competir, si competició hi ha, en lloc d’assenyalar-li uns límits, com ara, quan el procés colonitzador prossegueix la seva marxa amb el vist-i-plau de tants que, convençuts de tenir les claus de la història, tanquen la porta perquè, en aquesta història, no s’introdueixi una llibertat que els sobra. Com la nostra.

Cròniques d'una ocupació (XI), Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

    CiU 69 escons.
    PSC-PSOE 42
    ICV 9
    AP 6
    ERC 6
    CDS 3 

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets.

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988. 

Deu fer un parell de setmanes que en un programa radiofònic de mitjanit, l’advocat Gómez Rovira, em sembla que un aspirant a la presidència d’un ens que ell anomena ‘Generalidad’, expressava el seu convenciment que a Catalunya sempre s’havia parlat també castellà. Sempre, repeteixo, o sigui des de bon començament, des de l’origen. En ser interromput, no sé si per l’Àngel Colom o en Marc Palmes, no va tenir ocasió de precisar-nos, i és una bona llàstima, si segons les seves informacions, probablement confidencials, tots dos idiomes havien nascut entre nosaltres alhora o si, com passa amb els bessons, un d’ells precedí l’altre per qüestions de minuts o segons. Però cal suposar que més aviat s’inclinava cap a una simultaneïtat d’aparició que, encara que no ho sembli, faria de la nostra una cultura sense precedents.

Suposo que el lletrat madrileny amb bufet a Barcelona no s’adonava del tot que si d’una banda feia ressaltar una superioritat que mai no hem pretès, puix que no és fàcil de veure que un poble generi un doble llenguatge, de l’altra arrabassava a Castella el mèrit d’haver forjat, tota soleta i sense ajuda, una llengua universal. Ara ja només falta que ‘monsieur’ Le Pen, un perfecte desconegut per l’advocat, com ell mateix manifestava en una altra ocasió, faci dels catalans del nord coforjadors del francès! No hi ha gaires dubtes: per poc que s’investigui i s’apregoni en l’afer, aviat se’ns trobarà en el fonament de totes les llengües. Llevat de la nostra, potser...

El col·loqui abundà en aspectes anecdòtics ben originals, com quan Colom fou invitat a anar-se’n d’una Espanya en la qual fa molt temps que no viu, o quan l’home clau del programa fou declarat factor residual en la societat peninsular, però més interessa recordar que aquell lletrat té el bon costum de guanyar quasi tots els recursos que interposa a favor dels castellanoparlants que, instal·lats entre nosaltres, se senten ferits per una cultura tan extravagant com la catalana, i interessa recordar-ho per tal d’afegir tot seguit que ben estrany seria que perdés les causes.

No podem pas oblidar que, a l’Estat espanyol, totes les lleis són espanyoles com déu mana i que, de fet, ho són també les lleis que promulga qualsevol parlament autonòmic, atès que tots han de mostrar la deguda obediència constitucional. És quan aquesta obediència falla, sigui per error o per malícia, que els professionals particularment sensibles a la unitat de ‘destino’ poden introduir-se per l’esquerda i obtenir guany de causa.

A molts catalans potser els vingui de nou, però cal que es facin a la idea que cap poble no té lleis pròpies mentre les que es dona li poden ser discutides, mentre s’hagin de subordinar a una legislació aliena encara que els seus representants, o alguns dels seus representants a les corts ‘generals’, hagin contribuït a aprovar-la. Ni l’estatut d’autonomia no és nostre en la mesura que, en redactar-lo, va caldre respectar un text superior que autoritzava aquesta redacció dins d’uns límits prèviament assenyalats. No us recorda una mica, aquesta manera de fer o de deixar fer, aquella tan cèlebre expressió, em sembla que falangista i, sigui com sigui, assumida per la dictadura franquista, de ‘la libertad dentro de un orden’?

Algú es concedeix la llibertat d’establir quanta llibertat o quina mena de llibertat els altres pobles podran donar-se dins de la seva, comparativament total. L’ordre, aquí, no és la monarquia, no és la república, no és el feixisme, no és l’estat de les autonomies; l’ordre és Espanya des que una noció geogràfica es convertí en una noció política, quan es procedia a capturar tots els pobles peninsulars (Portugal se’n salvà) per sotmetre’ls a Castella. De l’ordre venen les ordres, no pas regles o normes de convivència entre iguals pel que fa a drets però a diferents pels costums, sinó disposicions de caient autoritari que distingeixen entre qui mana i qui ha d’obeir, entre qui imposa una disciplina i qui s’hi ha de subjectar, entre el superior i un inferior que a cops hom consulta, certament, però sense que l’organització corri cap perill. Quan no hi ha una autoritat especialment delegada per la divinitat, com s’esdevé amb els reis absolutistes i amb els salvadors que viuen sota pal·li, hi ha una democràcia de família nombrosa, no pas de poble a poble, que garanteix la continuïtat del mateix sistema opressiu sota qualsevol forma que passatgerament adopti.

És immensa la ingenuïtat dels catalans quan no veuen que, si se’ls deixa intervenir, senyal que en algun lloc hi ha algú que pot donar aquest permís o conformitat i, doncs, que domina. En una societat d’iguals ningú no es pot atorgar aquest poder. Aclarim amb un exemple com funcionen les coses: quan els nostres representants se’n van a Madrid a participar en les tasques de govern, a col·laborar amb la gent d’altres contrades en la discussió i aprovació de lleis que tindran abast general, es troben amb una llei ja feta abans d’arribar-hi: caldrà que totes les seves intervencions siguin en castellà, i en castellà seran tots els papers que remenin. O sia que no se’ls tracta com allò que se’ls diu que són i com potser ells mateixos estan convençuts de ser: com espanyols. Se’ls dona un tracte de castellans.

És d’entrada que hom procura fer-los perdre la seva identitat, és des del primer moment que se’ls nega el dret de ser catalans de dalt a baix a l’Estat espanyol, mentre són de cos sencer castellans la gent de Castella i terres culturalment assimilades. Sense cap necessitat de donar explicacions que hom jutja sobreres, s’exclou d’Espanya la catalanitat per tal d’assegurar-ne la castellanització sense competències. La maniobra es completa actualment amb aquesta asfíxia de les cultures no castellanes a què equival un bilingüisme que, en lloc d’estendre’s a tot l’àmbit estatal, protegeix tan sols els usuaris, per naixença o adopció, de la parla ecumènica en reconèixer-los automàticament un dret que a nosaltres ens fa defecte, com el fa a bascos i gallecs.

Aquests fets, i tants d’altres que porten les aigües al mateix molí de l’espanyolitat que tritura la personalitat dels pobles perifèrics, hauria de fer reflexionar els ciutadans que encara no han vist prou clara la necessitat d’una independència catalana si volem solucionar l’anomenat ‘problema d’Espanya’ que tant fa ballar el cap a polítics i intel·lectuals de la metròpoli i que, en el fons, és el problema de com fer-s’ho per pair-nos sense indigestió. I també seria ben oportú que hi dediquessin una mica d’atenció, si pot ser públicament, les forces nacionalistes conduïdes pel senyor Pujol i les forces nacionals i de progrés acabdillades pel senyor Obiols que ara es disputen una de les dues delegacions que el Govern central espanyol té a Catalunya; l’altra, per ara, no sembla oberta a competicions tan esportives.

Manuel de Pedrolo 

------------------------------

Crònica anterior

Cròniques d'una ocupació (X). Manuel de Pedrolo

Instal·lats al bell mig de la ‘nyonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

CiU 69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV 9
Al 6
ERC 6
CDS 3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets mencionats en aquest enllaç

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.

El nostre país està ple de gent (i arreu n’hi deu haver) tan terriblement discreta o amb idees tan emboirades que, en dir-nos que no són nacionalistes i més i tot, que s’oposen al nacionalisme, o bé no s’adonen o bé pretenen dissimular que precisament fan professió de nacionalistes, puix que si combaten el català ho fan a benefici de la ‘nación’ espanyola i, si no vaig equivocat, de nacionalista, i no cal que se’n digui, però tampoc no ho hauria d’amagar, ho és tot aquell que es mostra partidari d’una nació.

Quan llegim a cops extenses declaracions d’homes i dones més o menys públics que condemnen el nacionalisme com una ideologia d’una banda ja superada (i si superada no s’explica que encara els amoïni) i, de l’altra, tan perniciosa que aboca al desastre, sempre trobem a faltar una explicació satisfactòria de per quins motius si és tan perjudicial i tan passat de moda el nacionalisme català, i amb ell el de qualsevol altra nació submergida, no ho és l’espanyol o el d’altres pobles amb prou capacitat armada per imposar-se.

Polítics i buròcrates amb ganes de gresca podrien argüir que poc poden ser nacionalistes espanyols si no hi ha una nació espanyola, si accepten de bon cor que Espanya és un estat plurinacional, és a dir: una colla de pobles o nacions que tenen un estat comú, però aquesta declaració queda força afeblida cada vegada que surt dels llavis l’expressió ‘nacional’ en substitució del mot estatal i mostren per tant que identifiquen o que pel cap baix tendeixen a identificar (l’inconscient treballa) tots dos conceptes. De fet, per a ells és l’estat que fa la nació. És així com implícitament neguen, per extensió, que pugui haver-hi autèntics nacionalistes catalans.

Potser això, aquesta convicció que la teulada és el fonament de l’edifici, els dóna el perfecte dret a refusar l’etiqueta que amb tanta lleugeresa els he penjat i de substituir-la per la d’estatalistes, però el canvi no arranja res ni els ha d’afavorir si tenim present que la defensa de l’estat la comparteixen amb els tan menyspreats nacionalistes catalans; també ells el volen si reclamen la sobirania. La diferència entre uns i altres és que aquí encara no hem perdut de vista allò que ells han oblidat, no cal dir que ben voluntàriament: que el poble és anterior a l’organització política i jurídica que li permet administrar-se. Sense que aquesta capacitat, no caldria dir-ho, li doni el més petit dret d’administrar els altres.

Molts dels nostres polítics, molts dels nostres buròcrates, que de tot hi ha, es fabriquen una realitat personal o de partit quan davant dels conflictes permanents que genera l’autonomia, davant les facilitats que les lleis donen als astuts ciutadans que dediquen la seva vida a perseguir la nostra llengua, etc. Ens parlen de les catàstrofes que provocaria l’única opció que encara no ha estat assajada: la independència.

Perdó per la inexactitud! Pròpiament, de la catàstrofe no ens en parlen. Es limiten a anunciar-la, a veure si se’ns posen els pèls de punta i la pell de gallina amb la simple amenaça d’un daltabaix els efectes del qual, i sobre qui, no es precisen amb rigor. Un bosc de paraules fa que s’esborrin els arbres contra els quals ensopeguem. Vivim en un món en el qual tothom xerra pels descosits, sobretot quan s’atansen eleccions mentre no se’ns faciliten aclariments. No tan sols ens en falten ara sobre l’apocalipsi que ennuvola el nostre horitzó si no fem bondat espanyolista; no se’ns en procuren tampoc sobre un assumpte que compta amb una més llarga tradició.

Em refereixo al nacionalisme considerat com una ideologia. No costa gaire, no costa gens, de treure de davant els nacionalismes enutjosos amb aquesta acusació que en fa moviments extraviats o que la reacció manipula, quan si exploràvem amb una mica més d’atenció el terreny potser veuríem que el nacionalisme esdevé amb tota certesa una ideologia allí on es procedeix o s’ha procedit a una agressió que cal justificar mentre es deslliura d'aquesta vergonya on la justificació no és necessària.

És senzill d’entendre-ho. Hom exposa la vida i de vegades la perd per tal de defensar la seva llar, la seva terra, i cap rentada de cervell no li cal per dreçar-se contra l’ocupant que el vol desposseir, però aquell que surt del seu territori a conquerir i vol després conservar les seves adquisicions, pot ser mogut per la misèria de la seva condició, certament, però més eficaç serà la seva acció i sobretot persistent si hom adoctrina i converteix en causa sagrada, que una mística permet de legitimar, l’aventura on es llança o on és llançat.

On hi ha un estat que trepitja pobles, i tant li fa que l’indret sigui Nova Caledònia o siguin els Països Catalans, tots els corrents de pensaments, ben enemics alguns entre ells quan es tracta d’altres afers, coincideixen a l’hora d’oposar-se al desmembrament d’una suposada pàtria, a l’hora de salvar allò que en diuen unitat. És que hi ha un discurs que, generat per una classe o una casta, ja convé a tots els ciutadans; un discurs general, superior als comparativament particulars, que d’un règim passa a un altre i es fa ideologia dels posseïdors. O simplement ideologia si amb aquest mot hem d’entendre la xarxa doctrinal que elaboren els qui tenen el poder i el desplegament que en fan arreu de la societat que controlen per tal de conservar-lo i transmetre’l a qui de dret correspongui.

Ara a casa nostra hi ha un nacionalisme més o menys oficialitzat que s’ha integrat a la mística de la unitat espanyola i, doncs, és nacionalisme espanyol que només demana uns avantatges per a la regió que administra, i hi ha els moviments d’emancipació nacional que, com sovint he dit, s’haurien d’anomenar només independentistes ni que únicament fos per evitar l’equívoc que engreixa el regionalisme mal disfressat de nacionalisme i per desmarcar-se d’un discurs que no deu pas acceptar aquest quaranta per cent de la nostra població que, segons sembla, es declara favorable a la independència del nostre país amb tota espontaneïtat, sense haver estat sotmesa a cap pressió que faci de la seva voluntat una ideologia.

Afirmo molt, ja ho sé, però suposo que m’ho puc permetre per una raó que exposaré en forma de pregunta: on és el sistema català interessat a construir l’independentisme? Aquí, com arreu, hi ha un sistema, el sistema, però segrega doctrina espanyola, forma part del sistema espanyol, i ben extraordinari seria que tot d’una renunciés a una espanyolitat que manifesta no tan sols quan participa en l'empresa forastera sinó quan vol dirigir i engega operacions d’Espanya endins.

L’independentisme català comença pel rebuig d’aquesta gent, els fabricants d’ideologia, i cal estar ben mal informat, o actuar amb calculada malícia, per veure-hi la defensa d’unes essències, una unitat ben espanyola, quan combat per l’alliberament. Dos milions de catalans ja ho han entès. 

Manuel de Pedrolo
------------------------------
Crònica anterior

Cròniques d'una ocupació (IX). Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nyonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

CiU 69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV 9
Al 6
ERC 6
CDS 3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets mencionats en aquest enllaç

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.

Malgrat les multimilionàries inversions que, segons els japonesos es disposen a fer a casa nostra i els múltiples contactes que arreu estableixen els nostres polítics – viatjants, cal confessar que els catalans encara som poc coneguts. Si ho fóssim més, o si la conselleria que s’encarrega de les qüestions de turisme hagués preparat la gran jugada amb temps, aquests darrers dies potser hi hauria hagut romeria cap al nostre petit racó del món i a hores d’ara hi hauria empentes i baralles per obrir-se pas cap al Saló de Sant Jordi del Palau de Generalitat, on avui oficien el rei d’Espanya i el representant ordinari de l’Estat espanyol a Catalunya, com es va definir Pujol davant dels membres del Grup Liberal del Parlament Europeu. I doncs?

El doncs és que no passa cada dia que una nació, i menys encara una nació captiva, celebri el mil·lenari d’uns fets que la van conduir a la seva independència, però menys sovinteja encara (i és això sobretot que ens podria fer atractius als col·leccionistes de rareses) que hom aprofiti l’ocasió per cridar a presidir la festa al successor directe d’aquells barons que van cuitar a junyir-nos al seu carro, no fos cas que tantes llibertats ens perjudiquessin.

A desgrat de les ombrívoles amenaces de Jahvè, el gran demiürg que encara té legació diplomàtica a les nostres esferes, ningú no és responsable de les accions dels seus pares, però bé cal que els fills o els fills dels fills fins a la generació que calgui no s’hi solidaritzin, esmenin o facin el possible per a esmenar les conseqüències, que perduren, d’unes faltes que danyaren. Aquí, a despit, d’unes autonomies que podrien enriquir una antologia de fets tragicòmics, perduren les subjeccions, perdura l’ocupació que va erosionant la nostra identitat col·lectiva. I no ens poden pas fer oblidar aquesta obra de segles i l’obstinació amb què ha estat prosseguida amb uns afanys de grandesa que encobreixen la més trista mesquineria, els previstos sis minuts de condescendència lingüística d’un rei que és foraster a la nostra terra si la seva cultura és una altra, la castellana; si és amb ella, amb el nom d’espanyola, i no amb la nostra que s’identifica i s’identifiquen els seus.

La seva presència o, més bé, la presència de la institució que actualment representa, diu de la nostra submissió a un altre poble en el moment de commemorar una emancipació de la qual pretenem alegrar-nos, és a dir, que aprovem i ens satisfà. El fet verament curiós és aquest: som, l’any 1988, independentistes de l’any 988, gent que fan costat a un Borrell II quan deixa de tributar al rei franc, però ens oposem a qualsevol propòsit actual d’alliberament nacional. La capacitat d’inconseqüència dels humans poques vegades deu haver anat tan lluny!

En aquell acte al qual m’he referit, el president Pujol també va dir, en la llengua del país, que “el català no és el bretó ni el gaèlic, sinó una llengua que parlem sis milions”, una exageració notòria si no hi compta totes les branques de l’arbre català, puix que si en altres indrets, per exemple a Castella, tants milions de ciutadans fan el mateix nombre de castellanoparlants, aquí els comptes cal fer-los d’una altra manera. D’altra banda, quant tardarem a fer companya a bretons i irlandesos si ens ho prenem amb aquests afalagadors optimismes? El català, que té la vida més dura, però no és pas immune als estralls de la història, s’anirà esvaint com la parla d’aquells pobles, com es van fonent tots els idiomes parlats i escrits per pobles que s’avenen a rebre ordres de fora. La nostra resistència, haver sobreviscut a tantes maltempsades, fa de nosaltres un fenomen, però no oblidem que els fenòmens, per molt que visquin, no tenen la vida tan llarga com els éssers que s’atansen més a la normalitat.

El nostre president no creu en la colonització castellana (o en la francesa enllà dels Pirineus), no creu que siguem un poble ocupat, ens diu sovint que és espanyol, en versió catalana; sí, però espanyol. I bé cal concedir que un bon nombre de catalans pensen i senten com ell si van enlairar-lo, i no pas un cop, sinó dos, al lloc que ocupa de màxima autoritat regional. I si és així, si així fos, em sembla prou evident que en referir-nos al futur, i gairebé de res més no es parla arran de la celebració del mil·lenari, una mena d’any zero en l’esdevenir del nostre país. Hom parla d’un moment que nosaltres no veurem però que haurem preparat: el moment en què Catalunya, “rica i pròspera”, ja no serà una comunitat històrica vivent, sinó el simple indret geogràfic en el qual els catalans, ja empresonats ens els llibres d’una història per a ells tancada, van fer figa perquè renunciaren al poder polític.

En Jordi Pujol hi renuncia quan assegura textualment: “No tinc cap plantejament “secessionista”. I no deixa d’enquimerar que tampoc no el tinguin els seus adversaris amb alguna probabilitat de desbancar-lo; tots són gent ben disposada a fer bondat. Catalunya, que es vol tan desperta, s’ha adormit.

No tots els catalans, naturalment. D’altres celebraran aquest mil·lenari que la Generalitat vol fer tan platònic amb actes reivindicatius, els únics que justifiquen la commemoració, i són gent que no han esperat aquesta data per manifestar les seves ànsies d’una independència nacional que, sempre desitjable, com ho demostra el fet que ningú estigui disposat a cedir parcel·les de sobirania, es va fent més i més necessària a mesura que es comprova com algunes democràcies també poden ser un règim de força quan, en un estat plurinacional la constitució del qual ha presidit la violència, amb tot de pobles submergits que reclamen la seva llibertat, hom vol reduir-los a un comú denominador que coincideix amb els interessos defensats per totes les classes, de la comunitat històricament opressora.

És, remarquem-ho una vegada més, la comunitat erigida en jutge i part d’un conflicte que els nostres dirigents no poden amagar per molts actes protocol·laris que creguin convenient o imprescindibles d’organitzar amb el vist-i-plau de la superioritat, amb l’aprovació i àdhuc amb l’assistència de la plana major d’una intel·lectualitat que al poder local no li costa gaire de fer dòcil. És prou sabut que amb el vesc s’enxampen els pardals...


Al Saló de Sant Jordi es pronunciaran parlaments mil·limetrats, s’alçaran les educades ovacions que imposen les circumstàncies, potser algú s’embadalirà amb la coexistència, irrepetible en terres castellanes, de dues llengües, però no és pas allí on començaran les festes que celebren el mil·lenari català; les obrirà el primer acte popular que tingui lloc on sigui del nostre país, el primer acte on quedi ben clar que la llibertat es pot celebrar sota la subjecció quan aspires a guanyar-te-la, però no pas des d’una subjecció que acceptes en lloc d’oposar-t’hi.


Manuel de Pedrolo

------------------------------

Crònica anterior

CRÒNIQUES D’UNA OCUPACIÓ (VIII) Manuel de Pedrolo

Context
Instal·lats al bell mig de la ‘nyonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

   CiU             69 escons.
   PSC-PSOE 42
   ICV              9
   AP               6
   ERC            6
   CDS            3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets mencionats en aquest enllaç


Article publicat al diari AVUI un dia de 1988:

No sé si estic mal informat, però em sembla que a ningú no se li ha acudit preguntar, sigui de Castella o de les contrades castellanoparlants, si els forasters que s’hi instal·len haurien de saber o tranquil·lament poden ignorar la llengua del país, la castellana. I no és pas que allí no n’hi hagi de gent de fora, he sentit dir que només a la ciutat de Madrid hi ha més de cent mil catalans, tots ells degudament espanyols segons la documentació obligatòria que porten a la butxaca o, distrets s’obliden a casa, però no pas castellans, sinó gent d’una altra cultura, d’un altre idioma.


No; em penso que si se li ha acudit a ningú anar a trobar els castellans amb aquesta pregunta és perquè ningú vol fer el ridícul. Tothom sap que arreu del món no hi ha res de tan natural com que l’home o la dona, que es domicilien en una comunitat que no és la seva d’origen, aprenguin la llengua dels indígenes entre els quals tenen la intenció de viure. No tan sols és convenient a efectes pràctics, sinó que és una actitud civilitzada.

Tanmateix, aquesta pregunta sí que es pot fer, i es fa, a Catalunya, com ho demostra una interessant enquesta que darrerament, amb el propòsit d’aclarir una mica allò que en diuen el sentiment d’identitat nacional de la gent, el Diari de Barcelona va encarregar a una agència especialitzada en aquests assumptes. Enquesta del resultat de la qual, per cert, es desprèn la dada singular que entre nosaltres hi ha un quasi set per cent de ciutadans que aquí mengen i dormen i procreen amb la idea o el convenciment que el català no els cal ni parlar-lo ni només entendre’l; se’n poden estar d’allò més bé.

Això, que aquesta pregunta es pugui fer i es faci aquí, a les terres catalanes, i, encara, que alguns la contestessin com hem vist, indica que per un motiu o altre nosaltres no entrem en aquell “arreu” on no tindria sentit formular-la, puix que tot hi va d’una altra manera. I és que en el nostre cas hi ha quelcom que ens distingeix, quelcom que d’altra manera no és gens difícil de trobar si comencem per observar (una altra cosa és que no es vulgui fer cas dels resultats d’aquesta observació) que ningú d’estrany a la cultura castellana no intervé amb funcions legisladores o fiscalitzadores en la llengua espanyola, mentre en la catalana s’esdevé tot el contrari.

Són ells, els de fora, que des de fora intervenen en la nostra i la intervenen. Ells ens diran si cal reservar-la per a usos familiars, d’aquells que ni en Franco no gosà perseguir (possiblement perquè li hauria calgut posar un policia a cada pis); si pot treure discretament el nas al carrer, com un convalescent que ha de mesurar les seves forces per no recaure, o si pot reprendre una activitat normalitzada, o sigui sempre amb cura de no trepitjar els ulls de poll de ningú; hi ha gent que han posat les potes on no haurien hagut d’endinsar-se  i que les tenen molt sensibles.

Naturalment, no els expliquis que si aquesta és la interpretació que fan dels drets de cadascú, lesionen els dels catalans que viuen en algun indret del seu territori, on només el castellà és acceptat. De seguida et serviran aquell tòpic d’una espanyolitat compartida, comuna, que més aviat els hauria de fer caure la cara de vergonya quan l’etziben amb una gran ignorància real o fingida que, si som allò mateix que són ells però no hem nascut amb el castellà a la boca, la nostra llengua és exactament tan espanyola com la d’ells, i no pas una altra llengua espanyola si ells no s’avenen a adjectivar també la seva, una mesura que no poden pas adoptar, és obvi; en aquestes condicions d’igualtat tant de dret de penetrar a les terres castellanes tindria el català com ara en té, o se’l pren, el castellà de penetrar a casa nostra.

Que un tracte desequilibrat fins a la discriminació sigui per a ells tan vàlid que àdhuc l’han fet legal, destrueix l’espanyolitat que se’ns assigna tan gratuïtament i que, per si calia, queda encara compromesa per la possibilitat de fer una pregunta que, si té sentit a Catalunya, no en pot tenir cap a Castella.

Ens trobem per tant en un indret en el qual no valen les regles civilitzades de l’arreu a què em referia; vivim aculats a un estrany ‘off limits’ de la normalitat a què pobles i persones solen aspirar, una situació que ens col·loca entre els pobles ocupats, víctimes de tota mena de beneficis econòmics i d’una importació cultural sense contrapartida des del moment que se’ns posen fronteres on ells no en tenen cap; des del moment que se’ns tanca amb la pretensió tan paradoxal d’obrir-nos.

Són els sofismes contínuament repetits i que contínuament cal denunciar dels dominadors que s’escampen; sí, però sempre reclosos en ells mateixos, portadors dels inevitables ‘valores universales’ vehiculats per llengües de gran calibre, sempre incapaços d’acceptar l’altre, tan migrats, espiritualment parlant, com àvids d’avantatges. I tinc per migrat qualsevol que es dispensa de les obligacions que imposa, qualsevol que no permet allò que es permet. Quina obertura pot proposar-se a un poble si no el deixes sortir de casa amb el seu nom, si li falsifiques aquest nom cada vegada que no pots ocultar la seva existència?

Som els vençuts d’aquesta història, una de tantes històries ingrates d’abusos que el món ha conegut, però cap història no s’acaba del tot, ni la derrota és mai definitiva, inapel·lable, fins que tothom calla. No podem callar, doncs, ni ens ha d’amoïnar gaire, quan parlem, el descrèdit que en una societat corrompuda acompanya sovint l’home i la dona que, immunes als oportunismes que ara es porten, no es conformen amb les tradicionals llenties.

Ara i adés sorgeixen circumstàncies o detalls, molts cops sense aparent importància, potser anecdòtics, que corroboren el colonialisme a que estem sotmesos i que bé val la pena d’integrar a una argumentació que es basa en fets, no pas en opinions que poden produir ocasionalment una prosa més o menys brillant però que deixen de banda una realitat de la nostra condició. Res no hem de negligir, per insignificant que sembli (gairebé sempre perquè així ens ho volen fer veure), en la defensa de la nostra terra quan, per un costat hem d’encarar-nos amb un adversari que ja ens ha imposat massa silencis i que quan vulgui ens en pot imposar de nous i no menys severs, i de l’altre, ens cal espavilar els dirigents o aspirants a dirigents que fan política espanyolista en lloc de preparar l’alliberament del nostre país. I dic preparar-lo, no pas aconseguir-lo amb la facilitat que hom bufa o bufava les ampolles, puix que, com ens han dit a tots al col·legi, bé cal sembrar abans de recollir.

En la nostra impaciència hi ha d’haver molta paciència, però no hi pot haver badoqueria. 

Manuel de Pedrolo
-----------------------------

Crònica anterior

Cròniques d'una ocupació (VII) Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

• CiU 69 escons.
• PSC-PSOE 42
• ICV 9
• AP 6
• ERC 6
• CDS 3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets que es mencionen en aquest enllaç
Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.
 

Després de tants altres i abans de molts més que vindran, el secretari general del CDS pontifica des del centre de la metròpoli, on les coses sempre es veuen més clares, potser pels efectes que l’altitud té en els humans, que reivindicacions dels partits nacionalistes (entre els quals, evidentment, el senyor Caso no inclou els adeptes al nacionalisme espanyol) són ‘obsoletas’ des que un mai prou lloat text constitucional va donar satisfacció a “les legítimes aspiracions i drets dels pobles com a tals”. De fet, el bon senyores queda curt, potser perquè la distància no li permet d’allargar més.

A les aspiracions legítimes que aquell document va satisfer s’ha afegit després la generositat d’un govern que no tan sols ens permet celebrar un mil·lenari particular, sinó d’elevar-lo a la categoria de general, d’un govern que ens associarà fraternalment a la commemoració d’una gesta que si no va provocar un embús d’ànimes a les portes del cel devia ser perquè la immensa majoria de difunts eren de condició pagana, d’un govern que ens deixa fer al nostre estil els preparatius d’uns Jocs que, d’entrada, satisfan els matisos més humorístics de l’humorisme, com solia dir un enyorat majordom de pel·lícula. Permeteu que hi contribueixi.
https://noticieshgxi.blogspot.com/search?q=Cr%C3%B2niques+d%27una+ocupaci%C3%B3+vi
Ho diuen o no ho diuen i qualsevol s’ho creu,qualquesqualquesqualquesqualquesqualquesqualquesesqualques però mentre a la metròpoli els preocupa el ‘obsoleto’, aquí no estem per brocs i anem al gra. Tot de barons autoritaris, si no pel caràcter per les funcions que exerceixen amb factura a càrrec de la comunitat, discuteixen el problema: gosset o gosseta? En un país notòriament cristià des que ens arribaren notícies del fill del fuster, no és pas del tot indiferent a la moralitat pública de nacionals, estatals o forasters que l’animaló mostri vulva o verga en alçar la pota de darrere, com li caldrà fer si ha de passar per tots els exercicis aproximadament olímpics que hom preveu.
https://noticieshgxi.blogspot.com/search?q=Cr%C3%B2niques+d%27una+ocupaci%C3%B3+vi
Hi ha qui opina que la qüestió és bizantina, la qual cosa no la priva gens de ser ben catalana, si no és que l’hi fa més i tot: el ninot o ninota és prou naïf per amagar les vergonyes amb discreció vaticana i per satisfer doncs unes exigències que àdhuc Torra i Bages hauria afavorit amb el seu ‘nihil obstat’. Però, argüeixen d’altres, no se sap si amb gaire pa estètic a l’ull, també és prou avantguardista per ser descarat o descarada, i d’altra banda, afegeixen els menys circumspectes, els canins i les canines són prou afeccionats a descarregar la bufeta de seguida que veuen un arbre (ni que sigui podat per les forces de la jardineria municipal o pol·lüit pels fums del tabac) o s’ensopeguen amb un pal. I de pals, recorden als incrèduls, n’hi haurà a desdir amb tantes senyeres, tantes monàrquiques i tantes canes de gallardets que onejaran al vent mediterrani, ja prou llicenciós de mena així que veu unes faldilles amples.

I llavors entren en acció dialèctica uns quarts o cinquens que s’oposen en principi a aquesta proliferació fàl·lica que podria extraviar les qualques i comptades donzelles que encara resisteixen segons asseveren les enquestes impertinents i que l’any noranta-dos ja no seran tantes, ai las! És que no tenim prou i massa amb tot allò que en la nostra vida diària hi ha de vertical i rígid: campanars, edificis singulars, gent que viuen amb l’esquena dreta i algun turó escandalosament masclista? Anem a pams! Salten els contraopinants amb ganes de fer bingo ara que la democràcia els ho permet, i pregunten: què en fem de les anelles que tenen el desvergonyiment de presentar-se obertament i libidinosa enllaçades, qui sap si amb el propòsit sicalíptic d’al·ludir un lesbianisme actiu o latent?

Tots tenen ben present, tanmateix, que caldrà defensar el gosset o la gosseta a peu i a cavall, si convé amb sortides de tricornis i de boines esquadrades. Al capdavall, quina culpa hi té el pobre quisso o quissa de ser alhora tan naïf i tan avantguardista que s’ha quedat setmesó? Més vigilància intensiva li cal, a cura dels guardians de Zeus o del Júpiter olímpic. O potser d’Hermes, també anomenat Mercuri, protector del comerç?

També deu ser matèria de debat, però amb la passió més frenada, l’assumpte sempre pervers de la llengua. Com s’expressarà la criatura canina quan decideixi obrir la boca? En idioma amplament universal o en estret vernacular? Sembla que des d’ara hi ha torns d’observació, a l’aguait de la primera síl·laba. Potser es fan apostes i tot: es despertarà amb el vocabulari dels Terços de Flandes o amb el lèxic dels Almogàvers? Naturalment que la qüestió ja he estat consensuada pels tutors que van omplir els nostres metros amb ‘sortides’ i ‘salidas’ perquè mai ningú no s’hi quedi atrapat en els ferrocarrils subterranis, ja prou deficitaris, no hagin de pagar-li el dinar, el sopar o la dormida. Però no podem pas excloure les sorpreses. Imaginem que l’innocent es fa una confusió, com tants dels nostres ciutadans que, convidats a un bilingüisme passiu, reserven la passivitat per l’idioma propi i s’activen així que senten parlar l’altre...

I ara potser em preguntareu: a què treu cap tanta adrenalina? Mireu, amics, la conya és aquesta: l’altre dia, a la parada de l’autobús que m’havia de tornar a casa si cap manifestació no li barrava el pas, llegia sobre la conferència del secretari general del CDS al Club XXI, m’admirava de la facilitat amb què el clima de la ‘Meseta’ produeix experts en aquest afer de les legítimes aspiracions dels pobles enganxats al carro espanyol i amb mi mateix comentava que deu resultar ben confortable ser un entès que únicament es preocupa dels drets dels altres per tal d’augmentar els propis amb els retalls legítims, quan al meu costat sento una veu riallera que deia: “¡Mira, tú: el perro catalán!” amb un periòdic a la mà, un individu mostrava a un altre individu que esperava amb ell la ja per sempre famosa mascota.

Se m’acudí que era inevitable. Vaig recordar immediatament un temps en el quals els ocupants podien obligar-te a alçar el braç fet pota tantes vegades com volien, un temps en què no paraves de llegir a les parets, a les façanes, ‘si eres español habla español, com si fos possible no ser-ho o declarar que no ho eres sota els galons i els escapularis ‘nacionales’, un temps en el quals fórem ‘esos perros catalanes’, com ocasionalment et deien fins i tot a la cara, un temps en que parlar la nostra llengua era ‘ladrar’. Aquest temps, van costar de passar, però passaren. I en pensar-hi vaig dir-me que no només som dissortats, sinó que som inoportuns. ‘El perro catalán’ pot fer taca sense que ens quedi ni el recurs de protestar quan hi ha l’article que fa legítima l’expressió.

Però, per què protestar? Els castellans tenen una dita, ‘vaya yo caliente, ríase la gente’, que ens consolarà. I ara és tanta l’escalfor, diuen si de quinze mil milions, que qualsevol es treu la capa... 

Manuel de Pedrolo


Article anterior