dimecres, 27 de març de 2019

Cròniques colonials (XI)

Context

1982

  • 11 de març. País Basc. Inici del judici contra onze dones defensores del dret a l’avortament.
  • 14 març. Manifestació a Barcelona contra la LOAPA. Hi assisteixen 300.000 persones. El bloc independentista, minoritari, anava presidit per una pancarta única amb el lema «Independència». Privats de llibertat durant un mes sis dels portadors de la pancarta. Campanya ‘Jo també hi era’. 
  • 30 de maig. Espanya ingressa a l’OTAN.
  • L’acte independentista de la Diada de 1982 aplega deu mil persones al Fossar. El míting independentista va ser possible gràcies a les signatures de Pere Quart i Manuel de Pedrolo que demanaren l’autorització al Govern Civil de Barcelona ja que els organitzadors de l’acte de l’any anterior havien estat fortament multats pel governador civil Jorge Fernández Díaz. 
  • 3 de novembre. El Fons de Garantia de Dipòsits del Banc d’Espanya assumeix el control de Banca Catalana. 
  • 7 de novembre. Andorra, Alt Urgell i Baixa Cerdanya. Aiguats amb 14 víctimes i la destrossa del poble de Pont de Bar.
  • Aprovació de la LOAPA.
  • Repressió continuada contra l’independentisme. Prop d’una vintena d’empresonats seguien, des de feia anys, tancats. No se’ls aplicava l’Amnistia de 1977 pel caràcter independentista de la seva lluita.
Dos anys més de repressió contra l'independentisme 1982-1983


L'article


Article publicat a Diario de Barcelona el 11 de febrer de 1982.

 

El canibalisme mai no és recomanable, però entre nosaltres hi ha una colla de gent que l’accepten i àdhuc el prediquen sense cap mania si és cultural. Curiosament, però, i sense que ningú els hi obligués, han escollit el paper de devorats. Em refereixo a tots aquells que ara justifiquen la rendició de la nostra cultura, començant per la llengua (rendició una primera etapa de la qual el bilingüisme que, amb més o menys fervor, defensen pràcticament tots els partits polítics amb representació parlamentària), amb l’argument que res no és tan natural, i això fins a l’extrem de constituir un “deure”, com que una cultura maldi per escampar-se a la recerca d’una universalitat que li és necessària; expansió que farà, no cal dir-ho, no pas en cap desert, sinó en indrets habitats. Personalment, aquesta “naturalitat” em sembla ben empobridora, ja que una cultura, en incorporar-ne una altra al seu procés digestiu, tendís inevitablement a suprimir-la. I suprimeix, per tant, un altre aspecte de la cultura humana global; nega, així, quelcom que ja s’havia aconseguit des del moment que existeix i cal eliminar-ho. Actua aquí la faceta exterminadora de l’home que, com espaordit per una capacitat múltiple de l’ésser, procura tancar-se en unitats uniformistes que li fan el món més confortable.

No escric, però, un article “cultural”, encara que parli de cultura, sinó un article “polític”, i abandonaré doncs totes les sucoses consideracions que es podrien fer a partir d’aquesta confortabilitat que, en tancar finestres, redueix tot de possibles visions del món, per tornar als nostres devorats que, més aviat indigents a l’hora de fer un acte de reflexió, són incapaços de pensar (i si ho pensen els convé amagar-ho) que si totes les cultures tenen el dret i el deure de fer-se com més universals millors, la nostra no constitueix pas una excepció. Aleshores si no reconeixen ni aquell dret ni aquell deure a la cultura catalana, mentre els reconeixen a la castellana, s’acullen a una actitud arbitrària que els desqualifica. Perquè de res no els serviria argüir que hi ha cultures superiors i cultures inferiors, en primer lloc perquè no es fa aquesta distinció en establir drets i deures, i, després, perquè l’afirmació no pot ésser sostinguda quan totes dues són igualment “avançades” bo i que una d’elles ofegui l’altra des d’una posició de força no pas únicament demogràfica i amb un rebuig sistemàtic de deixar-li desenvolupar lliurement la seva personalitat.
 

Les raons dels ben pensants inclouen, de vegades, l’asseveració de tipus patrioter que no és indispensable a la grandesa de Catalunya (mai no parlem de Països Catalans) la conservació de la seva llengua i, conseqüentment, del tipus específic de cultura que la llengua aglutina, i no s’adonen, o s’estimen més no adonar-se, en dir això, que ja no parlen de cap Catalunya entesa com una comunitat d’homes i de dones que, units per un llenguatge que els atansa, uns costums que han convingut, un projecte col·lectiu elaborat al llarg dels anys, es defineix com una nació, sinó d’un engrandiment de Castella, d’aquesta Castella de la qual mai ningú –i menys encara cap castellà- no ha dit que podria ser allò que és si perdia l’idioma; de fet, s’ha dit tot el contrari en proclamar, explícitament o implícita el deure que té de fer-se més i més universal, d’expansionar-se a pagar els veïns.
 

Ens trobem, com és fàcil de veure, davant d’un pensament incoherent, però la veritat és que no podem pas admirar-nos-en gaire; sempre hi haurà incoherència quan no sabem amb quina llengua hem de pensar i expressar-nos o volem fer-ho amb totes dues alhora, com sol ser el cas de tots aquells que acusen dos conceptes que la història s’ha preocupat prou de convertir en antagònics; hi ha unes cultures que s’enfronten, a l’atac la que és servida per un conjunt de poders fàctics que col·laboren estretament, a la defensiva les que, trepitjades durant segles, no troben el camí del redreçament ni el trobaran si segueixen les orientacions del cervell colonitzat. Perquè d’això es tracta, i aquesta és l’etapa a la qual han arribat alguns dels nostres directors de consciència, polítics i intel·lectuals. Quan a desgrat de totes les proves en contra i a l’abast de la mà et fan vacil·lar acaben per convèncer-te que si vols ser tu, si vols continuar essent tu, has de ser l’altre (la qual cosa no té cap relació, com no sigui d’oposicions, amb el cèlebre Je est un autre de Rimbaud), hi ha una ocupació força més terrible i perillosa que la de la terra, puix que has perdut la darrera arma amb que defensar-la i protegir, amb ella, la teva integritat cultural, la que t’estableix en la realitat o, més bé, en una realitat, la que crea i viu, sense cap necessitat de negar les altres o d’acatar-les, cada cultura.

El pensament que ha cedit a la colonització és el pensament que, capturat, accepta la destrucció en lloc de rebel·lar-se i combatre-la i es resigna a transmetre, com si fossin d’elaboració pròpia, i sense sospesar-les críticament, totes aquelles raons que segrega el cervell que l’ocupa. És, per tant, un pensament negatiu, com inevitablement succeeix quan la reflexió no opera des d’un principi de llibertat. Cedir-la, aquesta llibertat (i no oblidem que sempre se cedís gratuïtament, car sense ella no es pot obtenir res, fora que et tolerin de viure, però ja no com ets, sinó com et violentes a ser), ens foragita de nosaltres mateixos i ens converteix en una eina que utilitzaran d’altres mans, i l’utilitzaran, com és lògic, per a la consecució d’unes finalitats pròpies: l’assoliment d’una “grandesa” a la taula de la qual seuen, davant del seu plat de llenties (medalles, diners, càrrecs...) els homes desposseïts i que ho ignoren. 


Manuel de Pedrolo


Article anterior
Article següent

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada