dijous, 14 de març de 2019

Cròniques colonials (X). Manuel de Pedrolo

Context
  • 14 març. Manifestació a Barcelona contra la LOAPA. Hi assisteixen 300.000 persones. El bloc independentista, minoritari, anava presidit per una pancarta única amb el lema «Independència». Privats de llibertat durant un mes sis dels portadors de la pancarta. Campanya ‘Jo també hi era’.
  • 11 de setembre. L’acte independentista de la Diada de 1982 aplega deu mil persones al Fossar. El míting independentista va ser possible gràcies a les signatures de Pere Quart i Manuel de Pedrolo que demanaren l’autorització al Govern Civil de Barcelona ja que els organitzadors de l’acte de l’any anterior havien estat fortament multats pel governador civil Jorge Fernández Díaz.
  • Aprovació de la LOAPA.
Article publicat a Diario de Barcelona el 27 de gener de 1982.
  
Hi ha moments i situacions en les quals seria imperdonable no distingir entre arguments bruts i arguments nets. Aquests darrers són aquells, que avalats per la realitat, tenen prou coherència interna per no caure en arbitrarietats ni contradiccions, mentre els primers s’inscriuen en allò que podríem dir les raons del mal pagador afeccionat a capgirar a favor seu una lògica l’ús correcte de la qual bé exigeix als altres. Observo aquesta manera de procedir en molts que de tant en tant ens acusen de fer o de voler fer allò que nosaltres retrèiem al franquismes: imposar una llengua als qui en tenen una altra. No cal recordar el galdós Manifiesto d’una colla d’intel·lectuals; sovint se’n troben ressons a les cartes que dels seus lectors publiquen els diaris, en alguns programes radiofònics, en articles, declaracions, actes públics i d’altres de relativament privats. En aquestes ocasions sempre criden l’atenció dues coses: la primera que, en fer l’acusació, es venen obligats a reconèixer plenament l’existència d’una cultura que abans preferien ignorar i a favor de la qual no van dir ni una paraula ni esbossaren cap gest protector quan era cruelment perseguida, una abstinència que, pel cap baix, és força suspecta en persones que pretenen ser justes i enemigues de coercions. L’altra, l’ús curiós que es fa del mot “imposició” en aplicar-lo a dues accions antagòniques: a la de la dictadura feixista que obligava a un poble a servir-se públicament, en el seu terrer, d’una llengua que no era la seva i la d’aquest mateix poble que, en el seu territori, reivindica el dret d’emprar únicament la seva parla i d’ésser-hi entès per tothom que vingut d’on vingui, s’hi instal·la. No és pas diferent d’allò que han fet sempre i continuen fent avui els castellans perquè a hores d’ara bé ens cal expressar-nos en aquell idioma sempre que ens trobem, ni que sigui de pas, en terres castellanoparlants. I no en protestem pas com d’una imposició, puix que sempre és el foraster qui s’ha d’adaptar, i ningú no està obligat a saber llengües estrangeres si no es mou de casa. Ells, però, sí que volen fer-nos creure que els imposem el nostre llenguatge si procedim, aquí, d’acord amb unes normes que, a la seva comunitat, ens fan respectar i que els catalans acatem sense reserva.

L’excusa amb què ens surten és que nosaltres sabem el castellà, però en avançar-la obliden, d’una banda, que saber d’altres llengües, apreses per imposició o voluntàriament, no priva que només una, la catalana, sigui la nostra. I si ells volen retenir la seva i no tolerarien que en el seu poble se n’hi introduís una altra, què els fa pensar que nosaltres som diferents? La nostra “espanyolitat”, potser com es repeteix sovint? És que no veuen que, en apuntar-la com una raó ens la neguen? Per què: quina potser aquesta espanyolitat que  ens dona menys drets que a ells i facilita, gràcies a l’oficialitat dels castellà arreu de l’Estat, la desaparició progressiva del català i de les altres llengües demogràficament minoritàries? Com pot entendre’s una espanyolitat que perjudica uns espanyols en desposseir-los de la seva cultura a benefici d’uns altres espanyols que estenen la que tenen mitjançant una ocupació, guerrera o pacífica, però sempre impositiva?

Abunden en aquests torts fets a la coherència, tots aquells que, a través de diaris, llibres i publicacions diverses ens presenten com a imatge del català autèntic, del català fidel a la seva terra i a la seva cultura, uns homes que, com a castellans, serien execrats pels seus valedors d’ara, puix que Castella, com qualsevol altre poble, no es mostra pas tendra amb les persones que l’abandonen, i no vull pas dir físicament. Inesperadament, allò que en els catalans seria defecte, en nosaltres és virtut, i a la inversa. El “bon castellà” ha estat sempre disposat a defensar la independència del seu país, a no tolerar que se’l sotmeti al jou de ningú, a fer valer l’excel·lència, i no cal dir la suficiència en tots els ordres, del seu llenguatge únic, a enaltir la seva història i a respectar uns valors espirituals tinguts per castellans. El “bon català”, en canvi, cal que negui la integritat del seu país, que accepti el trossejament que se n’ha fet i que sigui escarnida la unitat del seu idioma en distingir-li “modalidades”; cal que vegi la seva terra com unes províncies de la “nació” que li regateja els drets més elementals i n’espera obediència... el català botifler és l’ideal del periodista, de l’escriptor, del polític de la metròpoli que, a casa seva, menysprearia un personatge equivalent. És a dir, en el fons del fons potser menysprea aquesta mena de català que exalta, perquè és ell, aquest personatge, qui fa una bona part de la feina bruta per interès, per feblesa, per desorientació, per qualsevol motiu que no té res a veure amb un ver recobrament de la comunitat a la qual pertany. És el prototipus de tan lloat partidari d’una catalanismo bien entendido no n’hem sentit a parlar mai; si, però, de patriotismo que, com és natural, només entenen d’una manera, la de l’home que no s’acontenta amb conservar, com diuen, unes arrels, sinó que des d’elles treu lluc i el fa florir segons l’espècie d’arbre que és. A Castella els pomers fan pomes, com els pertoca, però es pretén que, entre nosaltres, els bons exemplars facin peres o albercocs. I els altres... els altres pobres d’ells si malden fruitar conforme a la seva naturalesa!


Manuel de Pedrolo 


Article anterior
Article següent

1 comentari:

  1. “A Castella els pomers fan pomes, com els pertoca, però es pretén que, entre nosaltres, els bons exemplars facin peres o albercocs”.

    Demà a la metròpoli cridarem que volem ésser en llibertat, sense l’opressió dels colonitzadors.
    L’autodeterminació és un dret. Res més. És obvi que no és un delicte.

    ResponElimina