Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:
CiU 69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV 9
AP 6
ERC 6
CDS 3
Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets: https://blocs.mesvilaweb.cat/
Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.
Sovint, és ben veritat, parlant la gent s’entén, però hi ha vegades, si ens embarbussem, que es desentenen, i potser per això no queda gaire clar, ara, què pot ser aquest més d’un, quelcom que no tenim gens, si se’m permet expressar-ho amb tanta senzillesa, perquè si sobirania és, com ens il·lustra el diccionari, la “qualitat de poder polític d’un estat o d’un organisme que no està sotmès a cap altre poder”, prou veiem que aquí el més calent és a l’aigüera.
En un dels meus primers llibres, trenta i tants anys enrere, algú prenia el pèl a algú altre i el corrector, amatent, va córrer a suprimir la referència capil·lar, no pas per immoral, sinó per impròpia, i a fer que tot es reduís a una presa de número, de manera que des d’aleshores ja no sé mai ben bé què ens prenem, si matrícules o cabelleres, i només estic segur que ens prenem alguna cosa cada vegada que ens animem a commemorar algun punt crític de la nostra història, victòries o derrotes. I dic bé: ens prenem, no pas ens prenen, ja que nostres i ben nostres solen ser les iniciatives. Neixen sovint a l’esquerra, les recull la dreta, que les amaneix amb el seu oli, i tothom acaba convenint que el plat és excel·lent.
O quasi tothom. Ara hi ha aquest assumpte d’ERC, la mare d’uns ous potser frescos, acabats de sortir del cul de la gallina, i que el pujolisme ens farà menjar passats, l’assumpte d’un Barrera que no vol formar part del comitè organitzador, però que no s’oposa pas a presidències borbòniques en una festa nacional catalana, l’assumpte d’un Hortalà, l’escombreta nova que es proposava un discurs independentista que la presència reial pot aigualir, “per respecte a la persona”, aclareix o enfosqueix el secretari general dels republicans catalans, en primer lloc perquè la persona és aquí una institució i no un simple particular i, després, perquè en democràcia, ni que sigui coronada, res no és tan lícit com demanar la llibertat i reclamar-la, precisament, davant d’instàncies que d’una manera o altra són competents. Però sembla que encara tenim hàbits de clandestinitat...
És una majoria, tinc entès, que es mostra disposada a celebrar amb vassalles cerimònies de submissió entre vinçades de memorials de greuges de pretèrit alliberament, i amb tant d’entusiasme s’aboquen els entesos que s’obliden que de catalans no només n’hi ha aquí, entre la mar i les parets de la península. Hi ha també els qui, fills predilectes d’un altre estat que els vigila ben estretament perquè no se li escapin des de les bressoles, no s’han pas de quedar, ni volen quedar-se, al marge, i en participar-hi convertirem en súbdits honoraris i circumstancials de la monarquia espanyola.
Com no sigui, és clar, que per la seva banda decidissin potenciar el carnaval amb l’aportació d’un Mitterrand, el qual, ben mirat, també deu tenir el dret de posar-hi cullerada. Al capdavall, si el monarca Borbó recull l’herència dels comtes – reis catalans, el president francès és l’hereu d’un Capet que ara fa tants segles no va saber tallar les ales que creixien al nostre Borrell. I, en darrer terme, no som tots fills d’Adam i Eva? L’església bé ho diu, i bé cal creure que no faltarà a la cita, amb tota la raó del món; el papa d’aquell moment, Joan XV, prou devia ser més amic del rebel independentista que no pas del seu monarca que, sense el seu permís, desposseí Arnulf, l’arquebisbe de Reims.
No és pas que ho vulgui fer divertit, ni que calgui. L’espectacle ho podria ser prou: reis i potser presidents centralistes que participen en la celebració d’un acte que encara avui seria subversiu, i els “indòmits” catalans que ofereixen la cua i les dues orelles a tall de desgreuge de l’atzagaiada i de manera ferma que mai més, passi el que passi, no s’ha de repetir uns fets que bé ens deuen doldre molt endins de l’ànima si els ressuscitem amb esperit de penitència. No som ara aquests intractables una part inseparable de la gran família? No faltem a les seves festes, és veritat que a peu dret quan els altres seuen a la taula, però quina necessitat hi ha de mirar tan prim? Anem on sigui que vagi la parentela, però, és veritat que hi ha d’haver algú o altre que porti les maletes? I, per si no fos prou, tenim també llicència per fer barrila de la bona, sempre, no cal dir-ho, presidida per aquell tarannà assenyat que ‘urbi et orbe’ fa la nostra glòria; prendrem doncs el número o el pèl al majordom de torn, però els amos els respectarem les puces.
Ara: fins i tot a les famílies més distingides hi ha ovelles que negregen, i aquí hi ha uns catalans que es mostren poc disposats a fer de l’avi Borrell l’home en el subconscient del qual ja hi havia probablement el somni de la ‘una grande y libre’. No podem pas deixar de banda la possibilitat que ara, com deia en la diada del Fossar de les Moreres, és a dir: la celebració paral·lela dels inconformistes que amb les seves actuacions poden atreure, a benefici del comerç local, una gran quantitat de ‘fuerzas liberadoras’ disposades a garantir que els àpats es faran sense bicarbonat, que de cap de les maneres no traurem lluïment a les cerimònies estatals.
La paraula era inevitable. En estatals convertim les nostres efemèrides nacionals, mentre ells, que circulen en direcció contrària, apunten a la columna de ‘lo nacional’ les partides que corresponen a l’Estat. I qui els hi esmena la plana si acaparen títols de doctor en política ‘parda’ i fins i tot en fan una especialitat? I com podem pensar que el temor al ridícul els reprimirà quan els recordem les ‘nacionalidades’ que ells mateixos introduïren, si disposen de la sobirania, de l’única sobirania que ara com ara hi ha, no desplagui els il·lusionats prestidigitadors que tenen la intenció de reclamar una mica més del nostre no res en aquest camp?
Felipe pot parlar del ‘estado de la nación’, i no creurem pas que ho fa per evitar redundàncies i cacofonies que més aviat inclinarien a veure amb pessimisme els informes tan eixerits amb què ens alegra, mentre els nostres “nacionalistes” no paren de servir cartes cada vegada més bones a l’ens que en principi s’haurien d’oposar. Ara li posen mans el trumfo de la independència, potser perquè quedi ben demostrat que, si som capaços de salvar els mots de la tribu, ja hem oblidat quin sentit tenien en forjar-los.
Potser la història ens recordarà com aquella gent que àdhuc quan fan jugades audaces (la del mil·lenari ho podia ser) buiden calaixos...
Crònica anterior
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada