dijous, 27 de febrer de 2020

Cròniques d'una ocupació (XII). Manuel de Pedrolo

Context Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

    CiU 69 escons.
    PSC-PSOE 42
    ICV 9
    AP 6
    ERC 6
    CDS 3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets.

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988. 



He seguit amb relativa atenció la passada campanya electoral i he pogut observar que, un cop més, l’esquerra i la dreta espanyolistes coincideixen quan es tracta del nostre cas, d’aquest poble de la cultureta, com encara ens diuen alguns dels nostres benefactors. Mentre el senyor Jorge Fernández Díaz, candidat que fou d’una Alianza que el reconegut humorisme del seu fundador qualificà de Popular, tractava d’irresponsables els catalans que no accepten ser espanyols, el senyor Julio Anguita, secretari general del PCE que acudí a casa nostra per tal de reforçar la capacitat de persuasió de la gent d’Iniciativa per Catalunya, afirmava que l’independentisme català és una bajanada. És que hi ha potser allò que en un temps més feixistes se’n deia un contuberni? No ho crec pas.

És des del fons d’un ‘acendrado patriotismo’ que comparteixen sense cap necessitat de convertir-hi en reunions d’adaptació que uns i altres, perquè no són pas sols ni parlen únicament a títol personal, s’oposen a la llibertat dels pobles i fins i tot de les persones si tenim present que tots vivim cohibits, engavanyats, quan se’ns priva de ser o de manifestar-nos tal com som, quan se’ns adscriu a una pàtria que, mare d’ells, és el nostre carceller.

El senyor Anguita, una boca d’or pel que tinc entès, sembla que ens surti amb allò de la ximpleria perquè “aquests grups (els independentistes) hauran de dir si volen una moneda pròpia, una flota, fronteres, F-26, etc.”, o sigui tot allò que l’Estat espanyol ja ha dit i que diu qualsevol nació sobirana. De manera que, sense explicar per quina subtil alquímia política s’arriba a aquesta conclusió, ja tenim que a casa nostra es converteix en poca-soltada allò que ells es prenen tan seriosament. S’oblidaran algun dia dels dos pesos, de les dues mesures? Sembla difícil.

El líder comunista té una escassa idea de què és la llibertat, i el senyor Jorge Fernández l’acompanya en aquesta deficiència. A l’exgovernador de nominació suarista si no ho recordo malament, potser no se li ha acudit que, en voler fer un irresponsable del català que nega una espanyolitat a què l’obliguen, obeeix el fàcil moviment mental de desqualificar-lo perquè sempre és més senzill, declara l’altre inepte, que no pas escoltar-lo. O potser no sap que els ‘nacionales’, l’actitud dels quals adopta amb tots els matisos que calgui, tenien prou consciència que entraven en una altra terra, en un altre país, si les forces que hi abocaven eren, com deien ells mateixos, un ‘ejército de ocupación’. Hi ha algú que ocupi la pròpia comunitat?

Ara, allò que més crida l’atenció és l’originalitat del senyor Anguita quan, per treure’s les puces del damunt, veu en l’independentisme un moviment burgès. Burgesos els canacs, burgesos els armenis, burgesos els kurds, els irlandesos i tants d’altres que estan cansats d’opressions? De burgesos, de capitalistes, fins i tot de feixistes en deuen haver arreu, i no en falten pas entre els nacionalistes espanyols. I que són tan independentistes com qui més, quan es tracta del seu territori, del qual volen continuar essent els amos i senyors. Però és una dèria d’aquesta gent que en una nació oprimida només la burgesia vol alliberar-se dels seus colonitzadors. Deuen tenir les esquerres per badocs. Per a ells no existeix, per exemple, un PSAN, per a ells deu ser un burgès en Carles Castellanos, professor universitari empresonat després que la policia va poder vexar-lo i tractar-lo com un culpable, i no com un sospitós, gràcies a una esglaiadora Llei antiterrorista que l’Estat espanyol s’hauria pogut estalviar sense aquesta obsessió tremenda, sense aquesta por intolerable de quedar-se despullada si les colònies ‘interiors’ recobraven la seva independència.

I aquesta paüra del despullament em porta a un altre Fernández, a l’Emili Fernández Teixidó, del CDS, que, en un moment d’entusiasme propagandístic, assegurà, d’una banda, que l’espanyola era la millor cultura del món. Una afirmació que probablement subscriurien aquells anys eufòrics i ara nostàlgics cavallers que mai no van parar de dir-nos que ser espanyol era una de les poques coses serioses que encara quedaven, i de l’altra que “Espanya necessita Catalunya com Catalunya necessita Espanya”, uns mots força imprudents en boca d’un unitari, perquè quan necessitem algú, és l’altre, o sia algú altre, i, per tant, l’home de Suárez a Barcelona reconeixia aquesta alteritat que bé deu donar-nos tant de dret a ser independents com en dona als nostres veïns peninsulars de manar a casa seva.

Però el dirigent socialdemòcrata no és un independentista, potser perquè no li agrada que el tractin d’irresponsable o de ximplet; el senyor Fernández és un bon espanyol i expressa amb la seva frase la frisança que deu sentir en pensar que, sense Catalunya, Espanya aniria més desabrigada i que, sense Espanya, Catalunya perdria, entre altres coses, el seu bilingüisme. Perquè si és desagradable la perspectiva d’una Espanya mal vestida, potser tot ensenyant unes vergonyes pecaminoses, és literalment esgarrifós imaginar-se una Catalunya que ja no es beneficia del castellà, que renuncia a formar part d’aquesta cultura sense parió. Amb el segon Fernández (segon només per l’ordre d’aparició en aquestes escenes) afegim a l’esquerra i a la dreta espanyolistes l’anomenat centre i obtenim doncs un esplèndid triangle més o menys irregular, però encara prou harmònic, que planta cara amb l’originalitat que hem vist a les aspiracions d’un poble que hauria de provocar més reflexions que genialitats si, abatut fa prop de tres-cents anys, encara avui s’esforça a sobreviure. El senyor Anguita, a l'hora de fer la llista d’allò que té i nosaltres no tenim, no s’oblida de les fronteres. Les noves fronteres no falten mai quan es parla d’alliberaments nacionals, però hom no diu res de les velles que els protegeixen i per la preservació de les quals combaten, malgrat els internacionalismes que els haurien d’aconsellar de suprimir-les. Quan el secretari del PCE entra a Catalunya en acció política porta amb ell l’Estat espanyol, no pas la idea d’un món on tots, sense excepcions, serem ben lliures de desenvolupar el propi llenguatge, la pròpia cultura, sota una administració europea o mundial que protegirà els altres perquè els uns i els altres serem en aquesta administració que, per no caure en els errors de sempre, no afavorirà la imposició demogràfica; entra a Catalunya com un espanyol i amb el seu dir defensa l’espanyolitat, no una societat en la qual, sense fronteres, hauran desaparegut els privilegis culturals i no tan sols les desigualtats econòmiques. És llavors que la “millor cultura del món” podrà demostrar que ho és. No ens hi oposem pas; només demanem que al nostre poble se’l deixi competir, si competició hi ha, en lloc d’assenyalar-li uns límits, com ara, quan el procés colonitzador prossegueix la seva marxa amb el vist-i-plau de tants que, convençuts de tenir les claus de la història, tanquen la porta perquè, en aquesta història, no s’introdueixi una llibertat que els sobra. Com la nostra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada