dimecres, 9 d’octubre de 2019

CRÒNIQUES D’UNA OCUPACIÓ (V)

CRÒNIQUES D’UNA OCUPACIÓ  (V)

Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

CiU              69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV               9
AP                6
ERC             6
CDS             3

 Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els aquests fets:

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.


La Coordinadora per a la Normalització Lingüística a l’Ensenyament, formada per una colla de col·lectius que es preocupen per la existència de la nostra llengua, ens informa que les demandes d’exempció de l’assignatura de llengua catalana va passar, l’altre curs, de dues mil. Més de dues mil famílies instal·lades a la nostra terra van omplir els papers, es van prendre molèsties i qui sap si alguna vegada no van pagar els serveis d’algun advocat per tal d’evitar que els seus fills aprenguessin l’idioma del país en el qual viuen, és a dir: per tal de fer que, amb la seva ignorància de la nostra parla, conservessin una pel que sembla ben còmoda estrangeria.

És cert, ben cert, que algunes d’aquestes famílies només hi viuen transitòriament, a Catalunya, com pot ser el cas dels funcionaris i militars que, tanmateix, a cops hi fan estades prou dilatades (per no parlar d’alguns que, jubilats, hi tornen), però així i tot costa d’entendre que no vulguin aprofitar l’ocasió que als nois i noies se’ls ofereix d’adquirir coneixements d’una altra llengua. No diuen que el saber no ocupa lloc? Aparentment, però, el català pertany a una mena de saber de característiques excepcionals, entre elles la de sobrar, si no la d’envair el cervell fins a deixar-lo saturat i privar-lo de l’entrada d’altres coneixements més indispensables.

Amb aquesta òptica s’ho devia mirar l’Audiència de Barcelona quan anul·lava vuit dels articles del decret de la Generalitat que reglamenta la Llei de normalització lingüística en els estudis no universitaris, però ara exactament la setmana passada, el Tribunal Suprem ho va entendre d’una altra manera en confirmar la validesa d’aquell text, una sentència que l’advocat Gómez Rovira, pare de cinc fills que podrien ser greument perjudicats si entraven en contacte massa estret amb la nostra cultura, pot recórrer encara, i qui sap si no ho farà en assabentar-se que la Coordinadora esmentada es prepara a fer campanya per demanar que els estudis no obligatoris, mitjà i superior, es puguin fer únicament en català, puix que el deure d’aprendre tots l’espanyol que la Constitució estableix ja queda satisfet a l’EGB.

Llegeixo també que, segons les últimes dades, el coneixement del català ha avançat tant durant els darrers cinc anys que ara ja l’entenen el noranta-set per cent de persones, mentre dos terços dels nois i noies compresos entre els deu i els dinou anys el saben escriure i tot. Una colla d’informacions que, als optimistes, els fan dir que anem guanyant posicions, quan més encertat seria precisar que tot just en recuperem algunes de les moltes que havíem anat perdent. I potser no tantes com sembla si tenim en compte que, de fet, la sentència del Suprem anul·la la de l’Audiència de Barcelona, no pas perquè li sembli justa o injusta la Llei de normalització lingüística, sinó per un defecte de forma, per una qüestió tècnica que no entra ni surt en la bondat o en la maldat de l’ensenyament en català. Si tenim en compte, també aquest terç de nois i noies que la nostra llengua no l’escriuen (però en canvi escriuen el castellà) al cap de cinc anys d’aprendre-la a l’escola com si fos un idioma foraster.

No em se sembla pas del tot inoportú relacionar aquestes notícies amb una altra que, quasi simultàniament, ens donava un lector d’aquest diari, el qual, havent acudit a l’Institut Italià amb la intenció d’inscriure’s en un curs d’aquella llengua, va trobar-se amb què només disposaven d’impresos en castellà i amb una empleada que, en protestar el noi, va dir-li que ja els farien en català quan fóssim independents. Més clar, l’aigua (és a dir: l’aigua d’abans, quan encara no l’havíem pol·luïda): és la nostra condició de dependents que permet, o qui sap si aconsella, d’enretirar la nostra llengua de la circulació normal.

Amb molts esforços aconseguim una part, una petita i modestíssima part d’allò que els altres tenen amb tanta naturalitat com l’aire que respiren, i heus ací que de cop i volta, de vegades on menys t’ho podies esperar, com ara, en un centre que vol escampar la seva cultura entre nosaltres, t’ensopegues amb algú, que perfectament protegit per uns drets constitucionals, et pot emmordassar. Et fa entendre, o t’hauria de fer entendre, que no tens prou personalitat quan allò que ets no ho ets del tot, quan a aquest ser li han posat uns límits, com sempre que gaudeixes d’una concessió que et fan, no de la plenitud dels teus drets, d’una concessió que, d’altra banda, t’ha costat anys d’obtenir mentre els concessionaris en tenen prou amb el temps de redactar una ordre i de signar-la per tornar a despullar-te. No hem pas oblidat Primo ni Franco, oi?

No tothom és tan franc o tan explícit com aquesta noia de l’Institut Italià que, per insultant que fos la seva actitud, la ben encertava: no som ningú mentre no assegurem del tot la nostra identitat. I un poble només l’assegura amb la seva independència. Prou n’hi ha, ho sé, que fugen d’estudi amb estranys ‘erzatz’, i en tinc un curiós botó de mostra en aquell ciutadà que, temps enrere, m’explicava que ell mai no hi havia cregut, en això de les identitats nacional, fins que descobrí l’existència d’una empresa forastera, molt rigorosa a l’hora de seleccionar la seva mà d’obra, que acceptava immediatament els catalans perquè eren gent feinera. L’home se n’orgullí i, mentre ho glossava trucà el telèfon, el despenjà i va posar-se a parlar en espanyol.

De seguida es va anar veient que allò que ens donava una identitat col·lectiva no era la nostra llengua, no era el fet d’una cultura diferenciada, amb els seus trets particulars dins del conjunt cultural del nostre món, sinó un tarannà que ens emparentava amb les bèsties de càrrega. Es comprèn molt bé que per al meu interlocutor la independència catalana fos del tot innecessària, no la necessitàvem si podíem passejar pels cinc continents la nostra cèdula de pencaires. Això no ens ho havien pres mai, no ens ho podien prendre i, posats a fer, hauria pogut afegir que no ho intentarien pas: als amos els convé que la gent s’esfetgeguin i, si troben tot un poble disposat a suar la cansalada, més bé encara. Com ho diuen, ells? Ah, sí: ‘miel sobre hojuelas!’

Hi ha en nosaltres l’extraviament que ocasiona haver-nos trobat, en néixer, amb una societat que ha perdut la lliure disposició d’ella mateixa i que exigeix menys i menys a mesura que augmenta el gruix de les generacions que consenten l’ocupació desposseïdora. Això explica que tants es conformin a viure, com si fos definitiva, una situació que de nosaltres depèn que sigui provisional. No oblidem que fins i tot les plantes més decandides poden tenir rebrotades, i ben insensat seria tallar-l0s quan un d’ells es pot despertar amb prou vigor per fer-se arbre. Nou, sí, però des de la mateixa soca, de la mateixa rel.  


Crònica anterior

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada