divendres, 15 de novembre de 2019

Cròniques d'una ocupació (VII) Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

  • CiU 69 escons.
  • PSC-PSOE 42
  • ICV 9
  • AP 6
  • ERC 6
  • CDS 3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets que es mencionen en aquest enllaç

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.
 

Després de tants altres i abans de molts més que vindran, el secretari general del CDS pontifica des del centre de la metròpoli, on les coses sempre es veuen més clares, potser pels efectes que l’altitud té en els humans, que reivindicacions dels partits nacionalistes (entre els quals, evidentment, el senyor Caso no inclou els adeptes al nacionalisme espanyol) són ‘obsoletas’ des que un mai prou lloat text constitucional va donar satisfacció a “les legítimes aspiracions i drets dels pobles com a tals”. De fet, el bon senyores queda curt, potser perquè la distància no li permet d’allargar més.

A les aspiracions legítimes que aquell document va satisfer s’ha afegit després la generositat d’un govern que no tan sols ens permet celebrar un mil·lenari particular, sinó d’elevar-lo a la categoria de general, d’un govern que ens associarà fraternalment a la commemoració d’una gesta que si no va provocar un embús d’ànimes a les portes del cel devia ser perquè la immensa majoria de difunts eren de condició pagana, d’un govern que ens deixa fer al nostre estil els preparatius d’uns Jocs que, d’entrada, satisfan els matisos més humorístics de l’humorisme, com solia dir un enyorat majordom de pel·lícula. Permeteu que hi contribueixi.
https://noticieshgxi.blogspot.com/search?q=Cr%C3%B2niques+d%27una+ocupaci%C3%B3+vi
Ho diuen o no ho diuen i qualsevol s’ho creu,
qualquesqualquesqualquesqualquesqualquesqualquesesqualques però mentre a la metròpoli els preocupa el ‘obsoleto’, aquí no estem per brocs i anem al gra. Tot de barons autoritaris, si no pel caràcter per les funcions que exerceixen amb factura a càrrec de la comunitat, discuteixen el problema: gosset o gosseta? En un país notòriament cristià des que ens arribaren notícies del fill del fuster, no és pas del tot indiferent a la moralitat pública de nacionals, estatals o forasters que l’animaló mostri vulva o verga en alçar la pota de darrere, com li caldrà fer si ha de passar per tots els exercicis aproximadament olímpics que hom preveu.
https://noticieshgxi.blogspot.com/search?q=Cr%C3%B2niques+d%27una+ocupaci%C3%B3+vi
Hi ha qui opina que la qüestió és bizantina, la qual cosa no la priva gens de ser ben catalana, si no és que l’hi fa més i tot: el ninot o ninota és prou naïf per amagar les vergonyes amb discreció vaticana i per satisfer doncs unes exigències que àdhuc Torra i Bages hauria afavorit amb el seu ‘nihil obstat’. Però, argüeixen d’altres, no se sap si amb gaire pa estètic a l’ull, també és prou avantguardista per ser descarat o descarada, i d’altra banda, afegeixen els menys circumspectes, els canins i les canines són prou afeccionats a descarregar la bufeta de seguida que veuen un arbre (ni que sigui podat per les forces de la jardineria municipal o pol·lüit pels fums del tabac) o s’ensopeguen amb un pal. I de pals, recorden als incrèduls, n’hi haurà a desdir amb tantes senyeres, tantes monàrquiques i tantes canes de gallardets que onejaran al vent mediterrani, ja prou llicenciós de mena així que veu unes faldilles amples.

I llavors entren en acció dialèctica uns quarts o cinquens que s’oposen en principi a aquesta proliferació fàl·lica que podria extraviar les qualques i comptades donzelles que encara resisteixen segons asseveren les enquestes impertinents i que l’any noranta-dos ja no seran tantes, ai las! És que no tenim prou i massa amb tot allò que en la nostra vida diària hi ha de vertical i rígid: campanars, edificis singulars, gent que viuen amb l’esquena dreta i algun turó escandalosament masclista? Anem a pams! Salten els contraopinants amb ganes de fer bingo ara que la democràcia els ho permet, i pregunten: què en fem de les anelles que tenen el desvergonyiment de presentar-se obertament i libidinosa enllaçades, qui sap si amb el propòsit sicalíptic d’al·ludir un lesbianisme actiu o latent?

Tots tenen ben present, tanmateix, que caldrà defensar el gosset o la gosseta a peu i a cavall, si convé amb sortides de tricornis i de boines esquadrades. Al capdavall, quina culpa hi té el pobre quisso o quissa de ser alhora tan naïf i tan avantguardista que s’ha quedat setmesó? Més vigilància intensiva li cal, a cura dels guardians de Zeus o del Júpiter olímpic. O potser d’Hermes, també anomenat Mercuri, protector del comerç?

També deu ser matèria de debat, però amb la passió més frenada, l’assumpte sempre pervers de la llengua. Com s’expressarà la criatura canina quan decideixi obrir la boca? En idioma amplament universal o en estret vernacular? Sembla que des d’ara hi ha torns d’observació, a l’aguait de la primera síl·laba. Potser es fan apostes i tot: es despertarà amb el vocabulari dels Terços de Flandes o amb el lèxic dels Almogàvers? Naturalment que la qüestió ja he estat consensuada pels tutors que van omplir els nostres metros amb ‘sortides’ i ‘salidas’ perquè mai ningú no s’hi quedi atrapat en els ferrocarrils subterranis, ja prou deficitaris, no hagin de pagar-li el dinar, el sopar o la dormida. Però no podem pas excloure les sorpreses. Imaginem que l’innocent es fa una confusió, com tants dels nostres ciutadans que, convidats a un bilingüisme passiu, reserven la passivitat per l’idioma propi i s’activen així que senten parlar l’altre...

I ara potser em preguntareu: a què treu cap tanta adrenalina? Mireu, amics, la conya és aquesta: l’altre dia, a la parada de l’autobús que m’havia de tornar a casa si cap manifestació no li barrava el pas, llegia sobre la conferència del secretari general del CDS al Club XXI, m’admirava de la facilitat amb què el clima de la ‘Meseta’ produeix experts en aquest afer de les legítimes aspiracions dels pobles enganxats al carro espanyol i amb mi mateix comentava que deu resultar ben confortable ser un entès que únicament es preocupa dels drets dels altres per tal d’augmentar els propis amb els retalls legítims, quan al meu costat sento una veu riallera que deia: “¡Mira, tú: el perro catalán!” amb un periòdic a la mà, un individu mostrava a un altre individu que esperava amb ell la ja per sempre famosa mascota.

Se m’acudí que era inevitable. Vaig recordar immediatament un temps en el quals els ocupants podien obligar-te a alçar el braç fet pota tantes vegades com volien, un temps en què no paraves de llegir a les parets, a les façanes, ‘si eres español habla español, com si fos possible no ser-ho o declarar que no ho eres sota els galons i els escapularis ‘nacionales’, un temps en el quals fórem ‘esos perros catalanes’, com ocasionalment et deien fins i tot a la cara, un temps en que parlar la nostra llengua era ‘ladrar’. Aquest temps, van costar de passar, però passaren. I en pensar-hi vaig dir-me que no només som dissortats, sinó que som inoportuns. ‘El perro catalán’ pot fer taca sense que ens quedi ni el recurs de protestar quan hi ha l’article que fa legítima l’expressió.

Però, per què protestar? Els castellans tenen una dita, ‘vaya yo caliente, ríase la gente’, que ens consolarà. I ara és tanta l’escalfor, diuen si de quinze mil milions, que qualsevol es treu la capa... 


Manuel de Pedrolo


Article anterior

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada