Cròniques d'una ocupació (XIII), Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

    CiU              69 escons
    PSC-PSOE 42
    ICV              9
    AP               6
    ERC            6
    CDS            3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els  fets relatat en aquest enllaç.

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.

Podem tenir per autènticament democràtic un poble que decideix en un altre? Aquesta preposició circumstancial de lloc pot semblar una mica estranya, però de fet és molt oportuna si ens referim a allò que passa dins d’aquest poble per obra del poble que l’intervé. Parlo naturalment de Castella, elevada a la condició d’Espanya, i de Catalunya, la nació que sense ser Espanya (no ho pot ser si s’ha elevat Castella i els llocs alts són massa estrets, com diria Fernando Pessoa o, més bé, el seu heterònim Álvaro de Campos) hom vol fer espanyola, i resulta que només ho és per una apropiació que l’afegeix, que la subordina a aquelles terres.

A mi em sembla que per democràtiques que siguin les seves institucions cap comunitat nacional no és democràtica, no actua democràticament, quan posa els peus en el territori d’una altra comunitat. Per democràcia s’ha d’entendre la intervenció del poble en el seu govern, no pas la intervenció d’aquest poble o dels seus òrgans rectors en els afers d’una altra comunitat. La democràcia, podríem dir també, és el respecte a les decisions de la majoria del propi territori, no pas el respecte obligat a les decisions de la majoria d’un altre poble. Però bé hi intervenim en aquestes decisions, s’objecta de vegades. I és cert. Enviem gent nostra, lliurement escollida, al govern de l’Estat. Els hi enviem, però, a ser la minoria sempre submergida.

Recordo que anys enrere, quan ja feia mesos que col·laborava a les pàgines de l’Avui, un lector que seguia els meus articles i discrepava de les meves paraules va voler fer-me veure que em mirava malament les coses i, potser influït per les elaboracions de Marías, em proposà d’assimilar l’Estat espanyol a una comunitat de veïns, en la qual entre tots elegeixen un president i uns vocals que, durant una temporada, fins que la junta sigui renovada, s’encarregaran de resoldre tot allò que afecta la casa comuna i, per tant, el benestar de tots plegats.

No és cada veí, em recalà per si no ho havia entès prou bé, qui decideix que s’ha de fer. Sovint, alguns poden no estar d’acord amb les decisions adoptades pel govern, però no per això se’ls acut de voler separar-se dels altres i d’actuar pel seu compte; tal com exigeix l’esperit democràtic, acaten en definitiva les resolucions de les persones que els representen i en l’elecció de les quals als llocs responsables, em reiterà, han participat en condicions d’igualtat. Han prescindit que uns pisos siguin més grans que d’altres o que es trobin més amunt o més avall de la construcció.
Amb una mica de sorpresa per part seva, li vaig argüir que es donava massa facilitats. La junta de veïns, amb competències sobre l’edifici, no en té cap sobre els pisos; cada veí pot pintar o empaperar del color que vulgui les seves parets, pot moblar les habitacions com li sembli, decidir al seu grat a quin ús les destinarà i, en aquest àmbit propi, podrà observar els costums que més li plaguin. En aquesta comunitat tothom és lliure de procedir com li agradi en el seu interior. No passa pas així amb l’Estat. L’Estat entra a dins dels pisos, és a dir, dins d’allò que en diuen les ‘regiones’ i, determina la vida dels seus habitants. I ho fa segons els criteris d’un govern que no concedeix a tots els mateixos drets quan, en lloc de procedir com una comunitat de veïns, on cada pis és un vot, amb indiferència que la família que l’ocupa sigui curta o llarga, privilegia les que tenen més estadants. Instal·la, d’aquesta manera, el domini de les famílies nombroses, amb totes les conseqüències que en deriven.

Però encara una objecció seriosa a la pertinença de la comparació que m’ho havia de fer veure tot més clar. M’estava parlant d’una propietat vertical, en la qual no hi ha cap dubte que tots els habitatges pertanyen al mateix edifici, reposen sobre els mateixos fonaments. En canvi, l’Estat seria una extensió horitzontal, on cada habitatge té el seu terreny. I perquè l’amo del terreny que confronta amb el meu ha de pretendre que també li pertany i, un cop se n’ha apoderat, que ha de subjectar-me a les seves regles si, per començar, aquestes regles són deshonestes, ja que permeten una ocupació?

Va haver de convenir el meu vell conegut, que potser no havia escollit prou bé el seu exemple, però cap de les meves raons, aquí abreujades per la conveniència de l’espai, no el va fer canviar de criteri i, pel que sé, avui és tan espanyolista com abans. Voldria tenir més sort amb d’altres que encara creuen, malgrat les evidències en contra, que en aquesta finca peninsular feta de tants annexos com pobles hi ha, s’ha reprès un règim democràtic després de l’etapa negra del franquisme. No ho fou ni el d’abans ni ho és el d’ara, quan l’Estat no es vol ni simplement preguntar (i es fa l’enze si li ho diuen) perquè cada dia ha de llançar més forces repressives al carrer, perquè els ciutadans de tres comunitats ben diferenciades entre elles i de Castella no paren de contestar, alguns pacíficament, d’altres amb violència, unes preteses “lleis comunes”. 

Espanya fa molt de temps que va perdre la serenitat, i com això s’encomana fàcilment, no és estrany que l’hagi fet perdre als altres, a aquests pobles que, com si anteriors experiències no els haguessin advertit, van creure en la democràcia quan en la clandestinitat, tothom exposat a un idèntic perill. Totes les mans eren amigues, i ara es troben que una facció dels perseguits – després d’haver triomfat – els persegueix amb la insistència que sol demostrar la mentalitat imperialista. La mateixa de sempre, no pas una altra. Canvien les mans, canvien les cares ( a vegades no gaire), a unes formulacions polítiques en succeeixen d’altres, però sempre hi ha uns dogmes que es traspassen, tan sagrats ara als demòcrates com ho foren als totalitaris.

L’església patriòtica prou pretén un ‘aggiornamento’, i avui hi ha autonomies de benpensants on foren dràsticament abolides pel macabre uniformador i àdhuc on ningú no les demanava i qui sap si no fan nosa i tot. La consigna deu ser aquesta: que prosperi el pecat venial de les descentralitzacions sota vigilància exhaustiva perquè les comunitats més dinàmiques no caiguin en temptació d’incompetència legislativa, però que encara i per sempre sigui anatema la llibertat dels pobles que tenim a l’abast!
Ingents quantitats de servidors oficials i para-oficials d’aquesta democràcia que ens entra a casa, on volem la nostra i no el dubtós obsequi d’un fingiment, no perden de vista els pecadors recalcitrants. Hi ha boscos d’ulls a cada cantonada i les presons són generoses com sempre que, sota el nom que sigui, hi ha un Estat que, mentre es proclama nació, no pot sofrir les nacions i creu que res no és tan encomiable com mantenir, en nom de la civilització, les colonitzacions. I és perfectament previsible que, de la mateixa manera que es disposen a celebrar un ‘descubrimiento’, més endavant celebrin la nostra captura. Si no hi posem remei. 

Manuel de Pedrolo