divendres, 14 d’agost de 2020

Cròniques d'una ocupació (XVI), per Manuel de Pedrolo

Context


Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

CiU              69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV               9
AP                6
ERC             6
CDS             3


Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els fets mencionats en aquest enllaç.

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.


Europa és plena de gats vells. Ara, admesa a tràmit la proposta que feia el Parlament de Catalunya sobre l’oficialitat del català a les institucions comunitàries, hom i anirà pensant de maniobra en maniobra durant uns quants anys, per no precipitar res, i aleshores, si per atzar l’informe que mentrestant algun expert haurà anat elaborant mereix l’aprovació del Parlament europeu reunit en ple, el català serà idioma oficial de la CEE. Però no per això, se’ns adverteix a l’avançada, es podrà parlar en català a la Cambra, puix que una llengua, diuen, pot ser oficial sense que sigui necessàriament de treball. Hom declara amb miraments que hi ha llengües mudes. La idea pot semblar sorprenent, revolucionaria i tot, però de fet no té res de nou i obeeix a una vella tradició: fa anys que els Estats europeus amb riqueses lingüístiques dignes de les més acurades proteccions no han parat d’emmudir les parles minoritàries que els pertanyen. Què ha de fer, doncs, la pobra Cambra europea quan de cop i volta li arriba alguna d’aquestes disminuïdes amb pretensions de normalitat? Allargar el procés que pot dur al seu reconeixement i, si aquest té lloc gràcies a la infinita bondat de l’organisme, posar-la tanmateix on li pertoca, com es feia abans i potser encara es fa ara amb la parenta pobra que vol alternar.

D’altra banda, sempre hi pot haver el temor, en aquella Cambra, que una llengua emmudida es posi a quequejar desagradablement si se li concedeix la paraula. És evident que la més elemental prudència ho desaconsella. Si ara, entre les llengües de parla solta, desinhibida, les discussions s’eternitzen, què passaria si hi intervenien les desentrenades, com la nostra? Esfereeix només de pensar-hi! Se li reitera, doncs, la seva condició de muda, però perquè no sigui dit i es vegi la bona voluntat dels competents en la matèria, no faltarà la compensació: des d’ara (des de quan sigui, si mai és) gaudirem d’allò que se’n diu un estatus europeu. O sia que Europa, oficialment, quedarà assabentada, ignorem si una vegada per totes (el món fa tantes voltes!) que la llengua catalana forma part del grup o club d’idiomes europeus a despit de les seves tares. En aquestes circumstàncies, no seria estrany que de tant en tant ens caigués alguna versió pròpia dels textos comunitaris.

S’evita també, amb aquesta mudesa tan assenyada, el perill del contagi, algun cop ja denunciat, a l’Estat espanyol, per una mena de gent extraordinàriament sensibles als virus idiomàtics.

El català, a desgrat de les opinions que afavoreixen tots aquells que necessiten vint i trenta anys per no aprendre’l i ben just entendre’l malament, no és cap llengua rara; pertany a una família ben coneguda i força honorable, i qui sap si a tip de treballar (no tenim fama de ser tan feiners?) no desbancaria alguna llengua ara universal? Seria ben trist que això s’esdevingués amb un idioma que a casa seva no ha pogut ni superar la condició de cooficial.

Els gats vells la saben llarga, sospesen i mesuren sense impaciència, perquè qui dia passa any empeny, però els catalans, més ingenus i a cop mal informats quan posen confiança en qui no se la mereix, no paren de fer-se il·lusions mentre ensopeguen de roc en roc. I ja hi ha qui pensa que Catalunya es pot realitzar, nacionalment parlant, en aquesta Europa unida de colonitzadors no penedits. En alguns ambients hi ha la idea que les aigües poden erosionar la pedra, però les aigües baixen manses i la pedra ni la freguen.

Europa s’uneix per ser una força quan els estats li han quedat estrets, de cap manera amb la intenció ni que sigui remota, que els seus pobles s’emancipin dels respectius opressors. El nostre, l’Estat espanyol, va adquirint solidesa quan tenim la pretensió d’afeblir-lo en presentar sol·licituds que, ens imaginem, el comprometen. No pas políticament, Europa garanteix la ‘sagrada unidad’ espanyola, i continuarà garantint-la quan ens siguin reconeguts, si ho són mai, uns simples drets culturals.

Davant d’Europa no pot prosperar cap reivindicació política que condueixi al nostre alliberament nacional, a la nostra independència, si aquesta independència no és reclamada a l’ocupant en primer lloc; si no el posem en evidència abans i mentre es denuncia internacionalment la nostra condició de poble ocupat. Però com? Sembla que a l’acte de dies enrere al Pi de les Tres Branques, on es combregava amb el projecte d’una Europa dels pobles i no pas dels estats, l’independentisme “realista” declara que cal utilitzar una via política que quan s’escaigui faci servir el dret democràtic a la mobilització. Però, què vol dir aquest ‘quan s’escaigui’, que aquí equival a quan convingui, a quan sigui indispensable? És que no convé ara, és que no ha convingut sempre, en qualsevol moment, des que van començar a submergir-nos? No pot pas qualificar-se de pràctic un moviment que, en la seva timidesa, sempre situa en el demà l’instant oportú de fer allò que cal fer contínuament, ni que sigui d’una forma pacífica, democràtica, contra la xarxa legalista que ens immobilitza i que s’espesseix al nostre entorn, el combat sempre és ara, o no n’hi ha.

Més encertada vaig trobar l’expressió de la Teresa Lecha, la companya d’en Carles Castellanos (recordem que encara empresonat per una potència forastera) quan parlava d’independentisme de saló. És aquest independentisme que mai no troba l’hora de fer-se exigent, potser perquè no vol perdre el respecte d’aquells que mai no ens han respectat; independentisme d’innòcua discussió parlamentària quan no sap fer inajornable un diàleg lliure de retòriques que el destrueixen; l’independentisme que potser creu que els altres resoldran el nostre plet si els presentem els documents en regla. En aquests documents sempre ens faltarà un segell si la nostra voluntat no és radical.

Deia en la crònica anterior que volíem els catalans, alguns catalans, “un futur de pobles lliures, ben convençuts que Catalunya no és una illa, que cap poble no ha de ser una illa, però convençuts també, i amb la mateixa fermesa, que les ‘caenas’ no ens serveixen”. Ho recordo ara per tots aquells nacionalistes al caire de l’independentisme que semblen massa disposats a deixar-se emmanillar quan confien en una Europa que ens arraconarà bo i afalagant-nos amb llepolies perquè ens entretinguem, mentre el president del govern català, probable candidat a la presidència de l’Assemblea de les Regions Europees, honora els nostres morts, els nostres perseguits (entre els quals es compta) amb el nomenament d’un conseller de professió franquista que, després d’haver fet país per als uns, ara, reciclat, en farà per als altres.

Però no és bo queixar-se’n quan el nostre molt honorable, tan gat vell com el qui més, ha sabut col·locar en el mateix equip governamental l’opusdeista que, amb la seva severitat de doctrina, pot frenar qualsevol excés democràtic o catalanista del convers...


Manuel de Pedrolo

Article anterior

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada