No fer cas a Oscar Wilde m’ha dut, durant anys i panys, a caminar en cercles, traçant circumferències, sempre idèntiques, per no allunyar-me del centre, mai un centímetre més lluny del centre.
“Sigues tu mateix.
Els altres llocs ja estan ocupats”
Si des del principi
dels temps alguns no haguessin anat més enllà del cercle, seríem
una infesta munió de persones apilades, una sobre l’altra; tan
atapeïdes que, amb el temps, les mans, els braços, els peus, les
cames i els nassos anirien perdent la forma pròpia i serien engolits
fins a formar una gran massa de membres malconformats. Els caps, en
primer estadi semblants al de la cèlebre figura de Munch, anirien
desfent-se i els cervells, esclafats, anirien desfilant-se fins a
perdre’s en el no-res. Una lobotomia a gran escala, universal.
Ser nosaltres
mateixos, ésser, és un exercici de llibertat gens fàcil de dur a
terme. Hi ha diferents cadenes que no descobrim fins que no sortim
del cercle, són paranys que haurem d’anar superant.
Cadenes que no ho
semblen, dolces, com els consells benintencionats de la mare.
Repressores, com
l'ultra ortodòxia en qualsevol religió.
Adoctrinadores, com
en qualsevol sistema educatiu de països poc o gens democràtics.
Invisibles, com les
convencions socials no escrites.
Quotidianes, com les
relacions familiars.
I la cadena que tots
portem ben dins: la por.
La por a ser
lliures, a la responsabilitat que comporta exercir-la.
Un cop fora del
cercle he continuat la lluita contra elles i, juntament amb altres
persones, també contra l’esclavatge que patim com a poble.
Manllevant un
paràgraf de la novel·la ‘Els vençuts’ d’en Xavier Benguerel
diria que “no hi penso a tornar, és una idea de vençut, aquesta”.
Sense llibertat, no
puc ésser. I estic aquí per ésser!
Joan
Xuriach
HGxI |
|
Se’ns ha escolat
el dia entre carrers i ja veiem, al cel, les costures de la nit. Ja
hem acabat, tu i jo, tots els temes explosius, i els grans crits, i
els gelats, i una mica com nosaltres també la ciutat s’ha anat
buidant a poc a poc. De nit la catedral és un gran esquelet somrient
i solitari d’algun leviatan polit que sura en la foscor. I
mentrestant em dius, amiga, que no saps cap a on va la teva vida.
Entre les rialles i les hores, t’havia ja llegit una petita pena,
que arriba en silenci, amb prudència, entre les costelles del vespre
i de les pedres. Ens fem grans, em dius. «No pot ser que estiguem
aquí per no poder ser», em dius. Et marxen els trenta i les anelles
d’arbre que t’han deixat als ulls, tan tendres, ara s’estrenyen
amb dolor mut. «He de decidir», em dius. «He de ser jo». «He
d’avançar». «No la puc haver conegut si no puc estar amb ella».
Et miro i callo. Somric. Tinc un secret. Vine.
En passar pel Call,
comença el paisatge nocturn de Ciutat Vella. Carrers bruts i
deserts, i davant de cada botiga, capses i coses, paquets per
llençar, papers i, a vegades, alguna barra de pa. Cullo una cosa. «I
ara què fas?». A la recerca del tresor hem trobat un rotllo enorme
d’enganxines fluorescents en què hi diu, en majúscules
espanyoles, «Muy Urgente». Dotzenes i centenars de rètols
cridaners, que despleguem en una cinta per tot el carrer. Uns moments
després, amb la valentia atenuada per aquesta soledat de dia festiu,
ens hem cobert d’urgència: totes ben plenes de «molt urgents».
Travessem els laberints d’edificis fent exhibició idiota de la
nova disfressa. Cada cantonada és una mica més brillant.
Mira’t i mira’ns.
Aquest secret: no hi ha urgència, són només paraules
sobreimpressionades en fons taronja. Som, tu i jo, tot el que podem
ja ser. Som, nosaltres, immensament lliures. Pensa, amiga. No ens
caldria pas avançar en la lluita: existir és no haver de córrer.
Tu, ja ets. Ara, que et miro als ulls i et somric, comença la resta
de la nostra vida. No cal decidir. No vull res. Viure és ja ser:
buida els ulls d’angoixa i de futur. Estigues amb mi. Ens sé més
grans que mai. També com la catedral en silenci ens aixequem com
balenes... i l’únic que seguim necessitant és aquest mar, ¡oh,
mar!, el mar de terra, oli i vi d’aquest país que ens espera i ens
abraça. Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps.
Clara Ballart
HGxI |
