dijous, 16 de març de 2017

Una frase, dues mirades (1)

«Dels resistents és l'última paraula» 
Albert Camus

Mentre em preparo per a l'enèsim funeral, i em miro els pantalons negres que quedaran plens de pols en enfilar el camí de sorra fins al cementiri de Tiana, penso en les paraules de Camus. "Els resistents tenen l'última paraula". 

Vivim ofegats per milers d'opinions de tertulians que ens volen ajudar a raonar. Veus, de tot arreu, ens preparen els arguments. Els cuinen. Ens volen febles, i ho fan amb paraules. A vegades fins i tot jo oblido que un dels problemes reals dels catalans és també recordar la veu dels resistents ja morts. Família o gent nostra. No és la nostra responsabilitat pensar en ells, i escoltar, en els silencis dels nínxols, alguns segles d'esperances i crits? No, no, no parlo del 1714. Estic farta de la llegenda i dels insults que rebem per nacionalistes radicals. Parlo d'ella. Parlo de la Veu. La Veu en majúscules.

Mai no m'ha agradat que em diguin què pensar. Aixecar-se cada dia és sentir “ara”, “demà”, “ruptura”, “demagògia”. En canvi, m'agrada que em diguin que estimi. L'última paraula dels resistents ja morts ha estat la voluntat expressa de ser soterrats en terra nostra. Els estimo per la seva última paraula. I els resistents vius només ens hem de cuidar de dues coses. La primera és de callar. Callar i anar amunt. I la segona és estar llestos per parlar. 


Arribarà el moment de fer sentir la nostra veu —que és també la seva, la dels morts humils en caixes humils, i llavors ja us aviso que no parlarem ni de tants per cent ni de judicis. No puc saber què direm. Però us asseguro que serà nostra l'última paraula.

Clara Ballart
HGxI

Aquí estem, individualment  i col·lectivament com a ciutadans i com a poble.

V
enim de lluny. De les "Assemblees de Pau i Treva", de les Homilies d'Organyà, dels Comtats Catalans, de les Corts Catalanes, de la primera República, del federalisme, de Solidaritat Catalana, de la Mancomunitat, del primer Estatut, de la segona República. Fites històriques que, com a llavors sembrades durant la llarga nit dels temps i conreades amb cura i tenacitat generació rere generació, han germinat fins a crear la consciència d'un país.

Però també venim de la guerra dels Segadors, del tractat dels Pirineus, de la guerra de Successió, del memorial de Greuges, de la dictadura de Primo de Rivera, de la Guerra Civil espanyola, dels bombardejos contra la població civil catalana, de la dictadura de Franco i del frau de la transició o, com va  escriure Xirinacs, la traïció dels líders.

Com si d'un membre amputat es tractés, encara ens fa mal la pèrdua de la Catalunya Nord, però no ens resignem. 


Hem ressorgit de les cendres fumejants de les cases cremades al Born pels Borbons. Ja no en volem saber res de greuges. Hem sobreviscut de forma clandestina a les dictadures. No ens enganyaran més. 

No ens han vençut. Aquí estem perquè mai no hem deixat d’ésser. Amb les arrels ben dins de la terra, la nostra terra.

Tenim la darrera paraula: llibertat.

Joan Xuriach
HgxI

1 comentari:

  1. Quin tandem que feu, tots dos Clara i Joan !
    Dia gran serà aquell en que podrem arreconar la discreció i cridar a cor que vols!!!

    ResponElimina