dilluns, 27 de març de 2017

Una frase, dues mirades (2)



«Quan deixi d'indignar-me hauré començat a envellir» 


Al barri, a dues travessies de casa meva, viuen en Leonci Petit i la Matilde Climent. Dues persones senzilles i compromeses. Els conec personalment des de fa un parell d'anys, he tingut aquesta sort.

Totes i cadascuna de les vegades que he anat a visitar-los per treballar o xerrar amb ells, han estat experiències enriquidores, encoratjadores. Aprenc d'ells en cada ocasió, no només dels seus vastos coneixements sinó també de la seva força moral alimentada per sòlides arrels cristianes.

En Leonci, amb vuitanta-vuit anys, segueix escrivint assajos envers Ramón Llull, reflexionant sobre les relacions humanes i socials i denunciant, mitjançant cartes al diaris, la situació d'assetjament polític, jurídic, econòmic, social i cultural que pateix Catalunya per part de l'estat espanyol. Lluny queda l’onze de maig de 1966, quan era un dels 130 capellans pregant davant la comissaria de policia de Via Laietana, tot protestant contra la tortura franquista. La pregària fou interrompuda pels cops de porra dels policies nacionals.

La Matilde, amb vuitanta-quatre anys, segueix al capdavant del Banc d’Aliments de Gràcia Nord, treball a peu de carrer, ajudant, com sempre, els més desvalguts i injustament tractats després de tota una vida professional dedicada a l’assistència social.


Ni les porres, ni la jubilació, han aturat aquests dos ciutadans amb majúscules.

Ells segueixen indignant-se.

Moriran joves. 
   
Joan Xuriach
HGxI


Nota: Podeu llegir una entrevista a Leonci Petit: Les cares de l'Assemblea

Tenim mal entesa la ràbia. La indignació, tan de moda, la imaginem vermella, flamant, a vegades amb falçs al puny, a vegades com pupil·les negríssimes que s’estenen per la resta de l’ull com onades d’horror.

Us vull explicar, però, la indignació latent i viva, la de cada dia. La indignació domèstica.

Frantz Fanon, negre. En un tramvia parisenc. “Mira, mama, un negre! Un negre!”. Fanon se somriu. “Un negre!”. El nen, insistent, se sufoca amb els seus crits. Galtes vermelles; el dit assenyala, insistent, la pell del negre. Fanon ja no somriu, riu. Riu sonorament. Unes ganes enormes de riure d’aquella exhibició d’energia. “Mama, tinc por, un negre!”. I el riure de Fanon es conver
teix en un fàstic que el fa tornar al silenci. Això, això és la ràbia. Dibuixar la ratlla recta entre el riure i el fàstic, i l’elegant silenci. I Fanon va passar la resta de la seva vida escrivint a favor de l’home negre. Va deixar els seus dies lluitant a favor de la independència d’Algèria escoltant i escrivint casos i casos d’homes durament destrossats per la indignació flamant dels altres.

Que no us enganyin els crits i les galtes vermelles. Les explosions de foc i insult es marquen com arrugues. L’odi rebenta els cors. L’odi envelleix. El foc crema la vida.

En canvi, vull compartir el riure de la màscara de Fanon, i seguir endavant elegantment, en un silenci que incomodi als explosius. Indignada fredament. Amb la ploma a punt i la tranquil·litat del marbre. Que vinguin. Que insultin. La meva indignació no mor. La nostra joventut està en un tramvia: Fanon no va dir res al nen. Va convertir-se, després, en un dels homes que va canviar el món. Indignem-nos, d’acord, amb un somriure. 


Clara Ballart
HGxI

1 comentari:

  1. Brillant iniciativa i fantàstiques reflexions. Sempre indignats per fer un món més just però mai amb odi O ira.

    ResponElimina