Cròniques d'una ocupació (IX). Manuel de Pedrolo

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nyonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

CiU 69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV 9
Al 6
ERC 6
CDS 3

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets mencionats en aquest enllaç

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.

Malgrat les multimilionàries inversions que, segons els japonesos es disposen a fer a casa nostra i els múltiples contactes que arreu estableixen els nostres polítics – viatjants, cal confessar que els catalans encara som poc coneguts. Si ho fóssim més, o si la conselleria que s’encarrega de les qüestions de turisme hagués preparat la gran jugada amb temps, aquests darrers dies potser hi hauria hagut romeria cap al nostre petit racó del món i a hores d’ara hi hauria empentes i baralles per obrir-se pas cap al Saló de Sant Jordi del Palau de Generalitat, on avui oficien el rei d’Espanya i el representant ordinari de l’Estat espanyol a Catalunya, com es va definir Pujol davant dels membres del Grup Liberal del Parlament Europeu. I doncs?

El doncs és que no passa cada dia que una nació, i menys encara una nació captiva, celebri el mil·lenari d’uns fets que la van conduir a la seva independència, però menys sovinteja encara (i és això sobretot que ens podria fer atractius als col·leccionistes de rareses) que hom aprofiti l’ocasió per cridar a presidir la festa al successor directe d’aquells barons que van cuitar a junyir-nos al seu carro, no fos cas que tantes llibertats ens perjudiquessin.

A desgrat de les ombrívoles amenaces de Jahvè, el gran demiürg que encara té legació diplomàtica a les nostres esferes, ningú no és responsable de les accions dels seus pares, però bé cal que els fills o els fills dels fills fins a la generació que calgui no s’hi solidaritzin, esmenin o facin el possible per a esmenar les conseqüències, que perduren, d’unes faltes que danyaren. Aquí, a despit, d’unes autonomies que podrien enriquir una antologia de fets tragicòmics, perduren les subjeccions, perdura l’ocupació que va erosionant la nostra identitat col·lectiva. I no ens poden pas fer oblidar aquesta obra de segles i l’obstinació amb què ha estat prosseguida amb uns afanys de grandesa que encobreixen la més trista mesquineria, els previstos sis minuts de condescendència lingüística d’un rei que és foraster a la nostra terra si la seva cultura és una altra, la castellana; si és amb ella, amb el nom d’espanyola, i no amb la nostra que s’identifica i s’identifiquen els seus.

La seva presència o, més bé, la presència de la institució que actualment representa, diu de la nostra submissió a un altre poble en el moment de commemorar una emancipació de la qual pretenem alegrar-nos, és a dir, que aprovem i ens satisfà. El fet verament curiós és aquest: som, l’any 1988, independentistes de l’any 988, gent que fan costat a un Borrell II quan deixa de tributar al rei franc, però ens oposem a qualsevol propòsit actual d’alliberament nacional. La capacitat d’inconseqüència dels humans poques vegades deu haver anat tan lluny!

En aquell acte al qual m’he referit, el president Pujol també va dir, en la llengua del país, que “el català no és el bretó ni el gaèlic, sinó una llengua que parlem sis milions”, una exageració notòria si no hi compta totes les branques de l’arbre català, puix que si en altres indrets, per exemple a Castella, tants milions de ciutadans fan el mateix nombre de castellanoparlants, aquí els comptes cal fer-los d’una altra manera. D’altra banda, quant tardarem a fer companya a bretons i irlandesos si ens ho prenem amb aquests afalagadors optimismes? El català, que té la vida més dura, però no és pas immune als estralls de la història, s’anirà esvaint com la parla d’aquells pobles, com es van fonent tots els idiomes parlats i escrits per pobles que s’avenen a rebre ordres de fora. La nostra resistència, haver sobreviscut a tantes maltempsades, fa de nosaltres un fenomen, però no oblidem que els fenòmens, per molt que visquin, no tenen la vida tan llarga com els éssers que s’atansen més a la normalitat.

El nostre president no creu en la colonització castellana (o en la francesa enllà dels Pirineus), no creu que siguem un poble ocupat, ens diu sovint que és espanyol, en versió catalana; sí, però espanyol. I bé cal concedir que un bon nombre de catalans pensen i senten com ell si van enlairar-lo, i no pas un cop, sinó dos, al lloc que ocupa de màxima autoritat regional. I si és així, si així fos, em sembla prou evident que en referir-nos al futur, i gairebé de res més no es parla arran de la celebració del mil·lenari, una mena d’any zero en l’esdevenir del nostre país. Hom parla d’un moment que nosaltres no veurem però que haurem preparat: el moment en què Catalunya, “rica i pròspera”, ja no serà una comunitat històrica vivent, sinó el simple indret geogràfic en el qual els catalans, ja empresonats ens els llibres d’una història per a ells tancada, van fer figa perquè renunciaren al poder polític.

En Jordi Pujol hi renuncia quan assegura textualment: “No tinc cap plantejament “secessionista”. I no deixa d’enquimerar que tampoc no el tinguin els seus adversaris amb alguna probabilitat de desbancar-lo; tots són gent ben disposada a fer bondat. Catalunya, que es vol tan desperta, s’ha adormit.

No tots els catalans, naturalment. D’altres celebraran aquest mil·lenari que la Generalitat vol fer tan platònic amb actes reivindicatius, els únics que justifiquen la commemoració, i són gent que no han esperat aquesta data per manifestar les seves ànsies d’una independència nacional que, sempre desitjable, com ho demostra el fet que ningú estigui disposat a cedir parcel·les de sobirania, es va fent més i més necessària a mesura que es comprova com algunes democràcies també poden ser un règim de força quan, en un estat plurinacional la constitució del qual ha presidit la violència, amb tot de pobles submergits que reclamen la seva llibertat, hom vol reduir-los a un comú denominador que coincideix amb els interessos defensats per totes les classes, de la comunitat històricament opressora.

És, remarquem-ho una vegada més, la comunitat erigida en jutge i part d’un conflicte que els nostres dirigents no poden amagar per molts actes protocol·laris que creguin convenient o imprescindibles d’organitzar amb el vist-i-plau de la superioritat, amb l’aprovació i àdhuc amb l’assistència de la plana major d’una intel·lectualitat que al poder local no li costa gaire de fer dòcil. És prou sabut que amb el vesc s’enxampen els pardals...


Al Saló de Sant Jordi es pronunciaran parlaments mil·limetrats, s’alçaran les educades ovacions que imposen les circumstàncies, potser algú s’embadalirà amb la coexistència, irrepetible en terres castellanes, de dues llengües, però no és pas allí on començaran les festes que celebren el mil·lenari català; les obrirà el primer acte popular que tingui lloc on sigui del nostre país, el primer acte on quedi ben clar que la llibertat es pot celebrar sota la subjecció quan aspires a guanyar-te-la, però no pas des d’una subjecció que acceptes en lloc d’oposar-t’hi.


Manuel de Pedrolo

------------------------------

Crònica anterior