Instal·lats al bell mig de la ‘nyonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:
CiU 69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV 9
AP 6
ERC 6
CDS 3
Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets mencionats en aquest enllaç
Article publicat al diari AVUI un dia de 1988:
No; em penso que si se li ha acudit a ningú anar a trobar els castellans amb aquesta pregunta és perquè ningú vol fer el ridícul. Tothom sap que arreu del món no hi ha res de tan natural com que l’home o la dona, que es domicilien en una comunitat que no és la seva d’origen, aprenguin la llengua dels indígenes entre els quals tenen la intenció de viure. No tan sols és convenient a efectes pràctics, sinó que és una actitud civilitzada.
Tanmateix, aquesta pregunta sí que es pot fer, i es fa, a Catalunya, com ho demostra una interessant enquesta que darrerament, amb el propòsit d’aclarir una mica allò que en diuen el sentiment d’identitat nacional de la gent, el Diari de Barcelona va encarregar a una agència especialitzada en aquests assumptes. Enquesta del resultat de la qual, per cert, es desprèn la dada singular que entre nosaltres hi ha un quasi set per cent de ciutadans que aquí mengen i dormen i procreen amb la idea o el convenciment que el català no els cal ni parlar-lo ni només entendre’l; se’n poden estar d’allò més bé.
Això, que aquesta pregunta es pugui fer i es faci aquí, a les terres catalanes, i, encara, que alguns la contestessin com hem vist, indica que per un motiu o altre nosaltres no entrem en aquell “arreu” on no tindria sentit formular-la, puix que tot hi va d’una altra manera. I és que en el nostre cas hi ha quelcom que ens distingeix, quelcom que d’altra manera no és gens difícil de trobar si comencem per observar (una altra cosa és que no es vulgui fer cas dels resultats d’aquesta observació) que ningú d’estrany a la cultura castellana no intervé amb funcions legisladores o fiscalitzadores en la llengua espanyola, mentre en la catalana s’esdevé tot el contrari.
Són ells, els de fora, que des de fora intervenen en la nostra i la intervenen. Ells ens diran si cal reservar-la per a usos familiars, d’aquells que ni en Franco no gosà perseguir (possiblement perquè li hauria calgut posar un policia a cada pis); si pot treure discretament el nas al carrer, com un convalescent que ha de mesurar les seves forces per no recaure, o si pot reprendre una activitat normalitzada, o sigui sempre amb cura de no trepitjar els ulls de poll de ningú; hi ha gent que han posat les potes on no haurien hagut d’endinsar-se i que les tenen molt sensibles.
Naturalment, no els expliquis que si aquesta és la interpretació que fan dels drets de cadascú, lesionen els dels catalans que viuen en algun indret del seu territori, on només el castellà és acceptat. De seguida et serviran aquell tòpic d’una espanyolitat compartida, comuna, que més aviat els hauria de fer caure la cara de vergonya quan l’etziben amb una gran ignorància real o fingida que, si som allò mateix que són ells però no hem nascut amb el castellà a la boca, la nostra llengua és exactament tan espanyola com la d’ells, i no pas una altra llengua espanyola si ells no s’avenen a adjectivar també la seva, una mesura que no poden pas adoptar, és obvi; en aquestes condicions d’igualtat tant de dret de penetrar a les terres castellanes tindria el català com ara en té, o se’l pren, el castellà de penetrar a casa nostra.
Que un tracte desequilibrat fins a la discriminació sigui per a ells tan vàlid que àdhuc l’han fet legal, destrueix l’espanyolitat que se’ns assigna tan gratuïtament i que, per si calia, queda encara compromesa per la possibilitat de fer una pregunta que, si té sentit a Catalunya, no en pot tenir cap a Castella.
Ens trobem per tant en un indret en el qual no valen les regles civilitzades de l’arreu a què em referia; vivim aculats a un estrany ‘off limits’ de la normalitat a què pobles i persones solen aspirar, una situació que ens col·loca entre els pobles ocupats, víctimes de tota mena de beneficis econòmics i d’una importació cultural sense contrapartida des del moment que se’ns posen fronteres on ells no en tenen cap; des del moment que se’ns tanca amb la pretensió tan paradoxal d’obrir-nos.
Són els sofismes contínuament repetits i que contínuament cal denunciar dels dominadors que s’escampen; sí, però sempre reclosos en ells mateixos, portadors dels inevitables ‘valores universales’ vehiculats per llengües de gran calibre, sempre incapaços d’acceptar l’altre, tan migrats, espiritualment parlant, com àvids d’avantatges. I tinc per migrat qualsevol que es dispensa de les obligacions que imposa, qualsevol que no permet allò que es permet. Quina obertura pot proposar-se a un poble si no el deixes sortir de casa amb el seu nom, si li falsifiques aquest nom cada vegada que no pots ocultar la seva existència?
Som els vençuts d’aquesta història, una de tantes històries ingrates d’abusos que el món ha conegut, però cap història no s’acaba del tot, ni la derrota és mai definitiva, inapel·lable, fins que tothom calla. No podem callar, doncs, ni ens ha d’amoïnar gaire, quan parlem, el descrèdit que en una societat corrompuda acompanya sovint l’home i la dona que, immunes als oportunismes que ara es porten, no es conformen amb les tradicionals llenties.
Ara i adés sorgeixen circumstàncies o detalls, molts cops sense aparent importància, potser anecdòtics, que corroboren el colonialisme a que estem sotmesos i que bé val la pena d’integrar a una argumentació que es basa en fets, no pas en opinions que poden produir ocasionalment una prosa més o menys brillant però que deixen de banda una realitat de la nostra condició. Res no hem de negligir, per insignificant que sembli (gairebé sempre perquè així ens ho volen fer veure), en la defensa de la nostra terra quan, per un costat hem d’encarar-nos amb un adversari que ja ens ha imposat massa silencis i que quan vulgui ens en pot imposar de nous i no menys severs, i de l’altre, ens cal espavilar els dirigents o aspirants a dirigents que fan política espanyolista en lloc de preparar l’alliberament del nostre país. I dic preparar-lo, no pas aconseguir-lo amb la facilitat que hom bufa o bufava les ampolles, puix que, com ens han dit a tots al col·legi, bé cal sembrar abans de recollir.
En la nostra impaciència hi ha d’haver molta paciència, però no hi pot haver badoqueria.
Manuel de Pedrolo
-----------------------------
Crònica anterior
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada