Les nostres sensacions l'endemà de la Via Catalana. 3

Escrit enviat per: Carlota Giménez Compte

Un dia memorable,  11 de Setembre, Diada Nacional de Catalunya de 2013. Arribem en metro a la Barceloneta. És d’hora i vaig amb uns companys de l’ANC cap a la Via Catalana. 

Es veuen samarretes grogues, estelades i tota mena de símbols inequívocament independentistes. Es veu tothom amb posat d’anar cap a una cita important. 

Un senyor ben vestit, amb corbata, s’asseu al costat nostre. Amb els companys anem fent comentaris i per les seves mirades veig que el senyor és algú conegut; pel meu angle de visió m’és impossible veure’l bé. Arriba un moment en què es creua un comentari de complicitat amb el senyor: està d’acord amb l’enorme labor ciutadana en favor del país que ha impulsat el moviment de l’ANC. És Joan Rigol, expresident del Parlament de Catalunya (1999-2003), que té l’encàrrec d’elaborar el document de consens d’allò treballat amb persones i entitats en el Pacte Nacional pel Dret a Decidir. 

Arribant a la parada de la Barceloneta baixem el senyor Joan Rigol i nosaltres. Ell va cap al tram de la Via Catalana del Parlament, nosaltres al 767 del Pla de Palau. 

El que va esdevenir a partir d’aleshores ja és història. La Via Catalana va ser un èxit; hores d’ara ja ho sap tothom, menys els que no hi volen veure més enllà. La labor voluntària, constant, compromesa, de tota la gent que treballa a l’ANC per convèncer amb arguments raonats de la necessitat de tenir un estat propi per Catalunya, ha dut, primer a crear complicitats amb l’administració a l’hora d’organitzar aquesta Via Catalana i, després, a aconseguir aquesta participació massiva abastament significativa de la ciutadania que viu a la Catalunya extensa (per dalt i per baix), per demostrar al país i al món d’aquesta necessitat col·lectiva de decidir el propi destí. 

Per això, per arribar a la fita final, les persones que han tingut responsabilitats polítiques, les que les tenen ara, persones significatives de la vida social, econòmica... a Catalunya, cal que treballin colze a colze amb la ciutadania. 

Carlota Giménez i Compte