divendres, 13 d’octubre del 2017

Carta al President Puigdemont

Aquest matí La CUP ha enviat una carta al president de la Generalitat, Carles Puigdemont, on fa reflexions a l'entorn del requeriment del govern espanyol sobre la declaració d'independència.  Acaba dient: 

"Si pretenen seguir aplicant, ara ja amb requisits formals acomplerts, les previsions de l’article 155 de la Constitució espanyola, i ens volen seguir amenaçant i emmordassant, que ho facin amb la República ja proclamada."

Us la transcrivim tot seguit la carta que també podeu llegir al web de la CUP:

"Sr. Carles Puigdemont i Casamajó
Des de la CUP-CC us volem fer avinents algunes reflexions a l'entorn del requeriment del govern espanyol sobre la declaració d’independència i sobre la seva suspensió.

Dèiem en el Ple del passat dia 10 d’octubre que la CUP-CC no som un actor principal en la història del nostre país i, en canvi, sí que ho és la gent. La gent amb majúscules, perquè nosaltres, quan parlem de gent, pensem i ens referim als centenars de milers de persones que van defensar els seus col·legis front la violència que va desplegar l’ocupació militar i policial. Als centenars de persones que van ser colpejades, ferides, humiliades i atemorides per la intervenció brutal de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. La gent és, també, la que va anar a votar perquè ho tenia previst; La que va votar SÍ i la que va votar NO; però també qui no ho va fer per por. La gent és la que malda per sobreviure en la quotidianitat de la precarietat i la pobresa.

Fa molt de temps que nosaltres parlem del país trencat que tenim, de la necessitat de posar-hi tots els recursos existents, i dels que es podrien obtenir redistribuint millor la riquesa per fer front a l’emergència social. Per això la gent és la que va aturar el país el passat dia 3 en una Vaga General massiva sense precedents, una massa desbordant que va sortir als carrers a condemnar la regressió alarmant de drets i llibertats.

La gent és l’única estructura sòlida que té aquest país a falta de suports explícits a nivell internacional, a falta d’un poderós teixit productiu arrelat i amb consciència de país (malgrat l’honrosa i creixent excepció de l’economia social i cooperativa), i a falta, igualment, de riqueses naturals que ens podrien situar d’una manera diferent en la geopolítica internacional. La nostra força és la gent i les seves necessitats, la gent i les seves esperances.

I no podem esperar suports explícits si no ens mantenim fermes en l’objectiu d’autodeterminar-nos. Potser n’hi ha que ara se n'adonen de que la cessió de sectors econòmics estratègics a mans privades (la tònica durant massa anys per part dels que es deien sobiranistes i, fins i tot, d’esquerres) no és la millor opció per qui es vol autogovernar. Potser ara sabem que fa massa temps que hauríem hagut de treballar per una Banca Pública, per un país recosit per la igualtat, i per un sector públic fort i capaç de suportar les amenaces d’un Estat espanyol disposat, pel que sembla, a tot. Quan parlem de superar el règim del 78 parlem de superar els altres subrrègims del 78: també el règim bancari del 78 –La Caixa, Banc Sabadell– el mateix que va bancaritzar les caixes (oi, Fainé?) que els feien ombra.

Per aquestes raons, entre d’altres, era, i continua sent, tan necessària la proclamació de la República. Perquè és el mandat dels més de dos milions de persones que, malgrat l’ofensiva amenaçadora, judicial i repressiva de l’Estat, van dir SÍ a la independència. Més de dos milions de persones que ja som República... I és també necessària per demostrar a totes aquelles que no en son partidàries, o que no s’hi posicionen, que la República obre les portes a majors consecucions de drets civils, polítics, econòmics i culturals.

La CUP-CC considerem que el passat dia 10 d’octubre vam perdre una oportunitat, però, sobretot, i a la vista de la posició immediata de l’Estat, no entendrem que la resposta al requeriment del president Rajoy no se situï en els termes del mandat popular que vostè va assumir el passat dimarts: el del respecte a l’exercici del dret a l’autodeterminació que es va expressar a les sofertes urnes del passat 1 d’Octubre. Només a través de la proclamació de la república serem capaces de respectar el que la majoria va expressar a les urnes. Només proclamant la república serem capaces de situar-nos com un actor disposat a tutelar els drets civils i polítics de la població encara greument amenaçats. Només amb la república possibilitarem generar esperances inexistents al si de l’Estat espanyol de les autonomies, no només per a les catalanes del Principat, sinó per al conjunt dels Països Catalans i la resta de pobles de l’Estat. Només així podrem fer que la intervenció d’actors internacionals es faci a partir de que se’ns reconegui com a subjecte polític.

Respondre d’una altra manera al requeriment del President Rajoy suposaria avalar totes i cadascuna de les seves amenaces, el seu menyspreu i la seva repressió, i suposaria tornar al redós de la legalitat constitucional espanyola amb el qual la majoria social va resoldre trencar. L’Estat, el seu poder judicial, el seu poder militar i policial, però, sobretot, els partits polítics que, en els darrers dies, s’han mostrat absolutament contraris a permetre el dret a l’autodeterminació, sumen una majoria reforçada al Congrés Espanyol i estan disposats a seguir negant-nos drets i ll:: lefibertats, emparats en una Constitució Espanyola deslegitimada i sabent que tenen els poders econòmics i la UE al seu costat.

Certament, nosaltres no tenim grans poders econòmics, ni la UE està disposada a admetre que el dret a l’autodeterminació és un dret fonamental dels pobles. Però no és menys cert que restar immòbils davant les seves amenaces, les seves negacions, i la seva autoritat, no ens permetrà d’existir com a poble, no ens permetrà de governar-nos, i tampoc no ens permetrà d’avançar en la consecució de més drets i llibertats. Sinó perdre'ls. En definitiva, fer el que recomana el poder (també amb majúscules) no permetrà que la gent sigui un actor principal en la història d’aquest país.

Nosaltres creiem que la resposta al requeriment de l’Estat ha de ser clara: si la mediació internacional ens portés a haver de suportar el desplegament policial i militar, a dur-nos a tribunals amb acusacions gravíssimes, que comportin altes penes de presó i multes impagables; si la mediació tolerés que hi ha hagi més de 900 persones ferides per voler simplement votar i, a canvi, tan sols demana a l’Estat que obri una ponència al Congrés per valorar la reforma de la Constitució espanyola, sense cap garantia que aquesta generi nous marcs de respecte pels drets civils i polítics, també de les minories; si és així, si la mediació internacional ha de servir per això, ja podem donar per tancada l’esperança en aquesta mediació internacional.

Si pretenen seguir aplicant, ara ja amb requisits formals acomplerts, les previsions de l’article 155 de la Constitució espanyola, i ens volen seguir amenaçant i emmordassant, que ho facin amb la República ja proclamada. Per ventura, seguirem sense suports de mercats i estats, seguirem sense grans riqueses naturals, i sense uns poders econòmics que ens donin suport, però ho farem amb la gent i amb les seves esperances i amb tota la seva dignitat.

Per la república catalana, la república de la gent!

Cordialment,
CANDIDATURA D'UNITAT POPULAR-CRIDA CONSTITUENT"

‘Coitus interruptus’ , per Joan Xuriach Fusté

Els ciutadans que fa anys i panys que treballem per la llibertat de Catalunya, l’última colònia d’Espanya, volem sucar d’una vegada el melindro en la tassa de l’alliberament, sense interrupcions, ni dels governs antidemocràtics de Madrid, ni de les forces colonitzadores repressives oficials i extraoficials, ni dels lobbies postfranquistes, ni d’una UE que no respecta els drets humans (ni dels qui hi som dins, ni dels qui hi volen entrar fugint de la guerra), ni dels “ciutadans del món” o “equidistants” que, en el cas dels primers, acostumen a sentir-se més espanyols que Manolo el del Bombo i que, en el cas dels segons, acaben sempre al costat dels poderosos. Tampoc d’alguns polítics que haurien d’aprendre del coratge i la determinació que va demostrar la ciutadania el passat 1-O.

No estem per pauses, hi havia persones de noranta a cent anys que varen anar a votar i, per a ells, unes setmanes pot significar morir sense veure la independència de la seva terra. Ells no mereixen ajornaments sinó complir el que es va prometre, posar-se a l’altura de la seva dignitat. Voler pactar és lloable, voler pactar amb el govern espanyol de torn, que menteix gairebé sempre i no respecta ni el que ha signat, és estúpid, covard o, directament, masoquista. 

President Puigdemont: Així no!

Joan Xuriach Fusté
HGxI 


-------------------------------------------------------
Llegiu també altres escrits dels nostres companys sobre els fets d'aquests dies:



Animeu-vos a compartir la vostra experiència d'aquests dies i envieu-nos un escrit per a publicar-lo. 
 
Ajudeu a difondre aquest article fent ús de les icones que trobeu aquí sota.

dijous, 12 d’octubre del 2017

Reflexions d'un militant de l'ANC, per Gerard A.de Montpensier:

Els fets:
  • La Independència està declarada políticament, i signada. Però no registrada al Parlament ni publicada al DOGC.
  • L'objectiu era posar en evidència la manca de voluntat política de l'Estat per a encetar una etapa de diàleg.
  • Avui, ja s'ha fet el pas per aplicar l’article 155 de la constitució espanyola: un requeriment a Puigdemont, que ha de respondre en un terme de 5 dies.
  • Tot això a les 24 hores del discurs d'ahir. 
El primer que hauríeu de fer és saber quines i perquè heu de fer accions i amb quins objectius. Doncs fins dilluns, com a mínim hem d'esperar esdeveniments i seran aquests esdeveniments els que marcaran el que, com i per què. Mentrestant, les ansietats hi són, però per combatre-las, aquí a St. Adrià fem reunions al nostre local i junts analitzem, expliquem, discutim de tot sense deixar-nos res. I ho fem per dues raons: la primera terapèutica i la segona lúdica: descansar és tan important com treballar i dóna temps per a asserenar-se i pensar més enllà de la setmana vinent. Prou de pressa anem per a voler anar-hi més. Si la gent està desinflada el que pot fer és preguntar-se per què ho està i investigar si realment ho ha d'estar informant-se i parlant.

La mitjana de temps fins a aconseguir la Independència, històricament i només en els darrers 150 anys, ha estat de 75 anys a excepció dels casos de Txèquia i Eslovàquia, que fou de 15 anys a partir dels primers moviments. Ho esmento perquè les nostres actuacions han estat pacífiques, ja que a totes les altres a l'excepció de Finlàndia hi hagué víctimes mortals. La darrera, Eslovènia. Si Catalunya ho aconsegueix, ho haurà fet pacíficament i en menys de 10 anys, tot un rècord Guinnes.

No hi ha raons ni per a la decepció, ni per desinflar-se, ni per desesperar-se. La lluita continua i ara, com en tota guerra, tenim una treva de cinc dies. L'any passat vàrem estar sis mesos inoperants i ningú es va posar histèric. Jo tinc molt clar que tota aquesta lluita la fem pels qui han de venir. Potser veurem la Independència, però no gaudirem d'ella amb la plenitud que ho farà la futura ciutadania lliure de la inevitable República Catalana. Les revolucions, i aquesta ho és, es menja sempre els seus fills. És el preu de la Llibertat. La Història té els seus tempos. Podem canviar-la, però un cop encetada qualsevol línia temporal, les etapes dela qual se succeiran l'una darrera l'altra, però mai totes alhora o encavalcant-se.

Cinc dies no és res...o és molt, si ens dediquem no a alimentar la derrota, sinó a enfortir la ment i l'esperit. Voler és poder. Els hem canviat les regles del joc. Qui les canvia, guanya. Estan tan desconcertats que avui preguntaven si havíem declarat o no la Independència. I la vàrem declarar per televisió, davant de tothom. Però no varen poder actuar com esperaven, perquè ho vàrem fer de manera que no esperaven... Vàrem jugar diferent, i els tornarem a derrotar.

Seguim doncs la lluita.

Gerard A.de Montpensier
Sant Adrià per a la Independència

1 d’Octubre: Una mexicana va a votar, per Julieta Piastro

Julieta Piastro Behar és una historiadora mexicana. Professora de Pensament Contemporani a la FPCEE, Blanquerna (URL). Investigadora del Grup de Recerca Parella i Familia. (Blanquerna) i del Grup de Recerca Multiculturalisme i Gènere (UB). Membre d’ACAL, Associació Catalanista d’Amèrica Llatina.

Aquí us mostrem la publicació de la seva experiència del referèndum que ha fet al blog de Científics per la Independència:

No sé bien como llegué a asumir el papel de portera, pero el caso es que pasé diez horas en la segunda puerta de nuestro pequeño colegio electoral, pude recibir a cada uno de los que pasaron por ahí, cansados, felices, emocionados. Ser portera del Colegio Electoral, se convirtió en un privilegió que nunca olvidaré.Julieta Piastro Behar

30 de septiembre en Barcelona
  • Mañana iré a votar en defensa de la democracia y la libertad de expresión. Iré con el corazón partido. Con un profundo dolor por México y con una gran emoción por Catalunya, que aún sitiada por mar y tierra, ha logrado tejer una sorprendente red de complicidad ciudadana que nos permitirá ejercer el derecho al voto.
  • Mañana iré a votar en nombre de todas aquellas generaciones de catalanes que soñaron con este momento. En nombre de los que durante su exilio en México me descubrieron Catalunya. Algunos ya no están con nosotros, va también por ellos!!
  • Mañana iré a votar llena de la admiración y el respeto que ha generado en mí este proceso pacífico, festivo e inédito en la historia, que ha construido el pueblo catalán.
  • Mañana iré a votar consciente de que este referéndum no lo sostiene ni una homogeneidad política, ni un deseo uniforme, pero si la plena convicción de la libertad y el derecho a la autodeterminación-
  • Mañana iré a votar convencida de que si hemos llegado hasta aquí, es porque el pueblo catalán sabe dialogar, negociar, pactar y acordar. Mañana iré a votar en nombre de esos jóvenes que como mi hija, desean ser escuchados a travésJulieta Piastro Behar de las urnas.
  • Mañana iré a votar también por amor.
  • Mañana iré a votar en nombre propio porque hace más de la mitad de mi vida que formo parte de la historia de este país. 
  • Mañana iré a votar y probablemente cuando vea el primer policía por el camino pensaré, a la mexicana, que la cosa está de la chingada, pero entonces cerraré los ojos e intentaré recordar que lo que sostiene las urnas y las papeletas es ese ingenuo entusiasmo que ha caracterizado el proceso y haré mía la consigna con la que el pueblo catalán ha decidido desafiar la fuerza autoritaria y represiva del Estado.
Por todo esto demà aniré a votar amb un somriure i un clavell blanc a la mà.

1 de octubre en Barcelona

Hoy he ido a votar con una sonrisa y un clavel blanco en la mano. Pero a las pocas horas de abrir el colegio, comenzaron a llegar noticias de que la represión de la policía se estaba dejando sentir cerca de nosotros y el miedo se nos metió en el cuerpo.

No sé bien como llegué a asumir el papel de portera, pero el caso es que pasé diez horas en la segunda puerta de nuestro pequeño colegio electoral, pude recibir a cada uno de los que pasaron por ahí, cansados, felices, emocionados. Ser portera del Colegio Electoral, se convirtió en un privilegió que nunca olvidaré.

La cola en la calle fue creciendo conforme se escampó la noticia de que ahí si se podía votar y eso hizo que en pocas horas nuestras urnas fueran adquiriendo un gran valor y que se volviera de vital importancia defenderlas con imaginación. La historia de cómo salvamos las urnas algún día se podrá conta.


Julieta Piastro Behar
Científics per la Independència 


-------------------------------------------------------
Llegiu també altres escrits dels nostres companys sobre els fets d'aquests dies:

Animeu-vos a compartir la vostra experiència d'aquests dies i envieu-nos un escrit per a publicar-lo. Ajudeu a difondre aquest article fent ús de les icones que trobeu aquí sota.

Crida a la serenitat, l'autoestima i la confiança

Òmnium Cultural fa una crida  als seus socis i simpatitzants per a que seguim mantenint la serenitat, l'autoestima i la confiança:

"Celebrem que els diputats escollits democràticament, assumint el mandat sorgit de les urnes en el referèndum de l'1 d'octubre, hagin signat de forma solemne la declaració d’independència. Malgrat la repressió de l'Estat, més de dos milions de catalans van votar la República.

Aquest és el compromís del Go


Crida realitzada per
vern que, com saps, ha suspès temporalment la declaració per poder avançar en la recerca de diàleg i negociació. Ahir mateix vam demanar al president Puigdemont que fixi un termini raonable per fer efectiva aquesta mediació o, per contra, si aquesta mediació no prospera, declarar definitivament la independència.

Mentre el Govern, partits i institucions catalanes estenen la mà al diàleg, l'Estat espanyol segueix responent amb amenaces i repressió. Dilluns vinent, l’Audiència Nacional ha tornat a citar el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, el de l’ANC, Jordi Sànchez, i el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero. No reconeixem el delicte pel qual se'ns imputa, perquè manifestar-se pacífica i cívicament, com hem fet durant set anys, no és cap delicte.

Davant d'aquests moments greus, hem de seguir mantenint tota la serenor, tota l’autoestima i tota la confiança en la voluntat pacífica i democràtica del poble de Catalunya."


Nota:
Aquest text ha estat enviat per correu electrònic

dimecres, 11 d’octubre del 2017

Vicent Partal analitza el moment actual


Amb un editorial "d'urgència", Vicent Partal fa un análisi i valoració del moment actual. 

Us el transcrivim de Vilaweb




"Espanya i Europa proposen una solució que no soluciona res"


"Les coses que ahir semblaven confuses avui comencen a ser molt més clares. Com era d’esperar, les reaccions europea i espanyola han posat llum sobre el punt on som. Bàsicament, es tracta del següent: Europa opta per una reforma de la constitució espanyola com a via de solució del conflicte català i Mariano Rajoy, aparentment, es doblega i l’accepta però, sobretot, guanya temps. Algú, a Brussel·les, pot pensar que amb això ha trobat el desllorigador de la crisi però tant ells com nosaltres tenim un problema: proposen una solució que no soluciona res.

Hi ha dos detalls particularment interessants. El primer és la contundència amb la qual avui tothom a la Unió Europea tanca files al voltant de la constitució espanyola. Però això ho diuen després d’una intervenció inaudita ahir de Donald Tusk, una hora abans de la compareixença prevista de Puigdemont, en la qual va situar els governs català i espanyol al mateix nivell i va demanar a Puigdemont diàleg i contenció. Mireu la diferència: arran de l’amenaça creïble de la proclamació de la independència, Europa va parlar amb un to de respecte institucional que ha abandonat immediatament després. La lliçó, doncs, cal anotar-la: només la proclamació i la implementació de la independència de manera unilateral causa canvis en la percepció d’allò que som. O som part de la negociació o ens limitem a ser súbdits.

El segon detall particularment interessant és el fet que la pretesa reforma de la constitució espanyola l’anuncie Sánchez i no Rajoy. Per Rajoy acceptar que ha de reformar la constitució és un mal tràngol després de la duresa amb què ha actuat respecte d’això durant anys. Però deixar que siga Sánchez qui l’anuncie formalment treu tota la credibilitat al projecte. Un anunci d’aquesta dimensió, si fos cert, hauria de merèixer una declaració solemne del primer ministre.

I ací em sembla que hi ha la clau. Europa pressiona perquè hi haja una solució que al final només consisteix en una promesa de reforma de la constitució. Rajoy ho accepta tan sols perquè no té més remei. Però fa que l’anuncie Sánchez mentre ell amenaça amb el 155.

És a dir, Rajoy aprofita la pinça que la Unió Europea vol crear, la tercera via de Brussel·les que ha descrit, amb molt d’encert, Elisenda Paluzie, per a prosseguir amb el seu pla, que no és negociar una situació de millora de l’autogovern català sinó restringir-lo. I per tancar el cercle, d’una forma molt significativa, Sánchez deixa clar que aquesta vaporosa proposta no és incompatible amb l’activació del 155. Per tant, tindrem el 155 ara i ja veurem si mai tenim una reforma constitucional.

L’error de tot plegat és oblidar que no hem arribat on som per cap cosa més que per l’impacte internacional de la repressió espanyola i per la capacitat de resistència en favor dels drets civils dels ciutadans catalans. A sant de què s’hauria mogut Europa reclamant la reforma constitucional si els nostres conciutadans no haguessen aguantat heroicament els cops de porra? L’eix que canvia les coses són els ciutadans al carrer, el factor que determina els moviments és la resistència i, per tant, el problema, ho vulguen veure o no, el continuaran tenint sobre la taula.

Perquè Rajoy, que en això no s’enganye ningú, no només vol evitar la independència sinó que vol liquidar l’autonomia i, per tant, usarà la força i la violència institucional fins a l’extrem, convençut, a més, que a partir d’ara té permís de la Unió Europea per a fer qualsevol cosa que ell considere convenient. I, per tant, ens tornarem a trobar al carrer i la realitat tornarà a superar aquest pacte ridícul que Brussel·les es pensa que ha fet amb Madrid.

Avui hi ha una desil·lusió palpable pel que va passar ahir al parlament. I tothom es fa una pregunta lícita: s’ha equivocat el govern? Per desgràcia no tenim encara totes les claus per a saber-ho. Com a mínim jo ignore si hi havia o hi ha alguna mediació real sobre la taula i si això va ser determinant per a la suspensió temporal de la independència. A VilaWeb no hem aconseguit d’acreditar per mitjà de cap font que hi hagués cap mediació de veritat, però hem de reconèixer que això no vol dir necessàriament que no hi siga. 

Aparentment, doncs, el govern català, l’únic que ha aconseguit és que Espanya es moga un poc i propose a Europa una reforma de la seua pròpia constitució com a solució. És molt poc, de fet és una marxa enrere, però ho compensa el fet que tampoc no hi hagi res desactivat.

Una mediació internacional tenia sentit a canvi d’un procés de Brioni a la catalana però no a canvi d’això que sembla que ens ofereixen. Es podia acceptar un segon referèndum impulsat des d’Europa o el reconeixement clar del dret d’autodeterminació sota qualsevol altra forma. Però no es pot acceptar de cap manera que ara ens vulguen limitar a fer de comparsa en una reforma de la constitució pensada només perquè ens quedem. Lamentablement, ja vaig avisar ahir que això no era la via eslovena i que feia de mal comparar. Vaig admetre, però, que podia funcionar a la manera eslovena. Però no ha estat així.

De manera que cal aprendre la lliçó i prémer el botó. La independència, aquesta que ha estat proclamada però suspesa, s’ha d’activar tan bon punt Rajoy anuncie l’aplicació del 155 o tan bon punt la repressió es faça visible de nou. Sense cap més dilació. Perquè la repressió de l’estat espanyol no l’aturarà la reforma anunciada de la constitució espanyola. Al contrari: l’anunciada reforma de la constitució és l’escut per a permetre l’activació de la repressió.

És possible, en aquest sentit, que el govern s’haja equivocat. És més probable encara que Europa, en comptes de veure generositat, haja vist feblesa. Però ningú no hauria de cridar-se a l’engany: el problema polític català persisteix.
Persisteix perquè hi ha un govern espanyol que continua menystenint l’existència d’un problema polític gegantí. Persisteix perquè hi ha un nacionalisme espanyol que continua, diria que més i tot, convençut que no hi ha res per dialogar o per pactar. Però, sobretot, persisteix perquè hi ha una majoria al parlament de Catalunya que pot començar la república catalana en el moment que ho considere convenient. I, més que res, perquè hi ha una població que el primer d’octubre va demostrar que estava disposada a fer allò que fos no per a reformar la constitució espanyola sinó per a esdevenir un país lliure.

Hi ha un govern que s’ho va jugar tot el primer d’octubre i que si ara ha fallat pot rectificar. I hi ha uns passos que tots sabem que cal fer per a aconseguir la independència efectiva. En tot cas, la diferència, avui, és la desil·lusió de tanta gent i la constatació que els buròcrates de Brussel·les han pres partit per Rajoy. Aquesta darrera no importa gens, així que en realitat tot el que està en joc depèn de nosaltres. Si el parlament i el govern fan el que han de fer i recuperen la confiança de la ciutadania, aleshores tot tornarà a ser allà on era en el minut aquell en què Puigdemont va dir que proclamava la independència. O siga, preparats, i a punt per guanyar."

El moviment popular, per Lluís Vila

El moviment popular va iniciar, impulsar, dinamitzar i desenvolupar el procés, després han estat els partits polítics sobiranistes els que han agafat el paper protagonista (amb el Parlament i el govern), i ara, en unes circumstàncies que podem analitzar des de diferents punts de vista però sempre dintre d'un marc de respecte mutu, el moviment popular hem de tornar a agafar el protagonisme per defensar la República Catalana (i que les institucions facin la feina d'aconseguir de manera immediata mediadors potents).

El poble de Catalunya no hem perdut res, ni volem claudicar ni fer un pas enrere, perquè sabem que darrere nostre només hi ha el buit de llibertats i de democràcia, i el retorn al franquisme.

Però, per seguir avançant, ara més que mai ens cal seguir units i mostrar al món la imatge de dignitat i fermesa que ja ens caracteritza. Amb la nostra tenacitat i exemple, els sobiranistes hem aconseguit una majoria social favorable a la independència.

Els mitjans del món han de seguir parlant de nosaltres i de la nostra resistència pacífica en la defensa dels nostres drets i llibertats (que associem amb la República Catalana) i serà l'opinió pública d'aquests països la que forçarà el canvi de posicionament dels seus dirigents polítics.

Resistir és vèncer, i només la cohesió, a desgrat de les legítimes discrepàncies, ens permetrà ser forts.

Lluís Vila
HGxI
-----------------------------------
Llegiu també altres escrits dels nostres companys sobre els fets d'aquests dies:

Animeu-vos a compartir la vostra experiència d'aquests dies i envieu-nos un escrit per a publicar-lo.
Ajudeu a difondre aquest article fent ús de les icones que trobeu aquí sota.

dimarts, 10 d’octubre del 2017

El discurs de Carles Puigdemont sobre la declaració d’independència de Catalunya

Heus ací el discurs íntegre de Puigdemont:


«Barcelona, 10 d’octubre de 2017

Comparec davant d’aquest parlament a petició pròpia per presentar-los els resultats del referèndum celebrat el dia 1 d’octubre i per explicar-los les conseqüències polítiques que se’n deriven. Sóc conscient, com segurament molts de vostès, que avui també comparec davant del poble de Catalunya i de molta altra gent que ha fixat la seva atenció en el que avui passi en aquesta cambra.
Vivim un moment excepcional, de dimensió històrica. Les seves conseqüències i efectes van molt més enllà del nostre país i s’ha fet evident que, lluny de ser un afer domèstic i intern, com sovint hem hagut d’escoltar de part dels qui han negligit la seva responsabilitat per no voler conèixer el que estava passant, Catalunya és un afer europeu.

De la meva compareixença, no n’esperin ni amenaces, ni xantatges, ni insults. El moment és prou seriós perquè tots assumim la part de responsabilitat que ens correspon en la necessitat imperiosa de rebaixar la tensió i no contribuir, ni amb la paraula ni amb el gest, a incrementar-la. Al contrari, vull adreçar-me al conjunt de la població; als qui es van mobilitzar els dies 1 i 3 d’octubre, als qui ho van fer dissabte en la manifestació advocant pel diàleg i als qui ho van fer massivament diumenge en defensa de la unitat d’Espanya. I als qui no s’han mobilitzat en cap d’aquestes convocatòries. Tots, amb les nostres diferències i discrepàncies, amb allò en què ens entenem i en allò en què no ens entenem, formem un mateix poble i l’hem de continuar fent plegats, passi el que passi, perquè així es fa la història dels pobles que busquen el seu futur.

Mai no ens posarem d’acord en tot, com és evident. Però sí que entenem, perquè ja ho hem demostrat moltes vegades, que la manera d’avançar no pot ser altra que la democràcia i la pau. Que vol dir respectar el que pensa diferent i trobar com fer possible les aspiracions col·lectives, amb el benentès que això requereix grans dosis de diàleg i empatia.

Com es poden imaginar, en aquestes darreres jornades i hores, se m’han adreçat moltes persones suggerint el que havia de fer o de deixar de fer. Tots són suggeriments lícits, respectables i propis d’un moment com aquest. A tots els que he pogut fer-ho els ho he agraït, perquè en cadascun hi he reconegut raons fonamentades que val la pena d’escoltar. També jo he demanat opinió a diverses persones, que m’han ajudat a enriquir l’anàlisi del moment i la perspectiva de futur. També els ho vull agrair de tot cor.

Però el que els exposaré avui no és una decisió personal, ni una dèria de ningú: és el resultat de l’1 d’octubre, de la voluntat del govern que presideixo d’haver mantingut el seu compromís de convocar, organitzar i celebrar el referèndum d’autodeterminació, i naturalment de l’anàlisi dels fets posteriors que hem compartit al si del govern. Avui toca parlar dels resultats de l’1 d’octubre al parlament i això és el que farem.

Som aquí perquè el passat dia 1 d’octubre Catalunya va celebrar el referèndum d’autodeterminació. Ho va fer en unes condicions més que difícils: extremes. És la primera vegada en la història de les democràcies europees que una jornada electoral es desenvolupa enmig de violents atacs policials contra els votants que fan cua per dipositar la papereta. Des de les vuit del matí i fins l’hora de tancament dels col·legis, la policia i la Guàrdia Civil van colpejar persones indefenses i van obligar els serveis d’emergències a atendre més de vuit-centes persones. Ho vam veure tots, també ho va veure el món, que es va esgarrifar de les imatges que s’anaven rebent.

L’objectiu no era només confiscar urnes i paperetes. L’objectiu era provocar el pànic generalitzat i que la gent, veient les imatges de violència policial indiscriminada, es quedés a casa i renunciés al seu dret de vot. Però als responsables polítics d’aquesta ignomínia els va sortir el tret per la culata. 2.286.217 ciutadans van vèncer la por, van sortir de casa i van votar. No sabem quants ho van intentar sense èxit, però sí que sabem que els col·legis clausurats violentament representen un cens de 770.000 persones més.

Més de dos milions dos-cents mil catalans van poder votar perquè van vèncer la por, i també perquè quan van arribar al seu col·legi hi van trobar urnes, sobres, paperetes, taules constituïdes i un cens fiable i operatiu. Les operacions i escorcolls policials de les setmanes anteriors a la recerca d’urnes i paperetes no van impedir el referèndum. Les detencions d’alts càrrecs i funcionaris del govern tampoc no van impedir el referèndum. Les escoltes telefòniques, els seguiments de persones, els atacs informàtics, el tancament de 140 webs, les violacions de la correspondència, tampoc no van impedir el referèndum. Repeteixo: malgrat l’esforç i els recursos destinats per combatre’l, quan els ciutadans van arribar als col·legis electorals, hi van trobar urnes, sobres, paperetes, taules constituïdes i un cens fiable i operatiu.

Vull fer, per tant, un reconeixement a totes les persones que van fer possible aquest èxit logístic i polític. Als voluntaris que van dormir a les escoles. Als ciutadans que van guardar les urnes a casa. Als impressors que van imprimir les paperetes. Als informàtics que van idear i desenvolupar el sistema de cens universal. Als treballadors i treballadores del govern. Als votants del sí i als del no, i als del vot en blanc. A tantíssima gent anònima que va posar el seu granet de sorra per fer-ho possible. I, sobretot, vull enviar el meu afecte, la meva solidaritat i el meu escalf a tots els ferits i maltractats per l’operació policial. Les imatges quedaran enregistrades a la nostra memòria per sempre. Mai no ho oblidarem.
Cal reconèixer, i denunciar, que l’actuació de l’estat ha aconseguit introduir tensió i inquietud en la societat catalana. Com a president de Catalunya, sóc molt conscient que en aquests moments hi ha molta gent preocupada, angoixada, fins i tot espantada pel que està passant i pel que pot passar. Gent de totes les idees i tendències. La violència gratuïta i la decisió d’algunes empreses de traslladar la seva seu social, una decisió, deixin-m’ho dir, més de relat per als mercats que no amb efectes reals sobre la nostra economia (el que té efectes reals sobre la nostra economia són els 16.000 milions d’euros catalans que són obligats a canviar de seu social cada any),sens dubte són fets que han emboirat l’ambient. A totes aquestes persones que tenen por, els vull enviar un missatge de comprensió i d’empatia, i també de serenor i tranquil·litat: el Govern de Catalunya no es desviarà ni un mil·límetre del seu compromís amb el progrés social i econòmic, la democràcia, el diàleg, la tolerància, el respecte a la discrepància i la voluntat negociadora. Com a president, actuaré sempre amb responsabilitat i tenint en compte els 7,5 milions de ciutadans del país.

Voldria explicar on som, i sobretot per què som on som. Avui que tot el món ens mira, i sobretot, avui que tot el món ens escolta, crec que val la pena tornar-nos a explicar.

Des de la mort del dictador militar Francisco Franco, Catalunya ha contribuït tant com el que més a la consolidació de la democràcia espanyola. Catalunya ha estat no només el motor econòmic d’Espanya, sinó també un factor de modernització i d’estabilitat. Catalunya va creure que la constitució espanyola de 1978 podia ser un bon punt de partida per a garantir el seu autogovern i el seu progrés material. Catalunya es va implicar a fons en l’operació de retornar l’estat espanyol a les institucions europees i internacionals després de quaranta anys d’aïllament i autarquia.

El pas dels anys, però, va permetre constatar que el nou edifici institucional sorgit de la transició, que a Catalunya es veia com un punt de partida des del qual evolucionar cap a cotes més altes de democràcia i d’autogovern, les elits hegemòniques de l’estat l’entenien no com un punt de partida, sinó com un punt d’arribada. Amb el pas dels anys, el sistema no només va deixar d’evolucionar en la direcció desitjada pel poble de Catalunya, sinó que va començar a involucionar.
En coherència amb aquesta constatació, l’any 2005, una gran majoria, el 88% d’aquest parlament –repeteixo, una majoria del 88% d’aquest parlament–, seguint els procediments marcats per la constitució –repeteixo, seguint els procediments marcats per la constitució–, va aprovar una proposta de nou Estatut d’Autonomia, i la va enviar al Congrés de Diputats. La proposta catalana va desfermar una campanya d’autèntica catalanofòbia, atiada de manera irresponsable pels qui volien governar Espanya al preu que fos.

El text que finalment es va sotmetre a referèndum l’any 2006 ja era molt diferent de la proposta inicial del Parlament de Catalunya, però malgrat tot va ser aprovat pels ciutadans que van anar a votar. La participació va ser d’un 47% del cens, i els vots favorables a l’Estatut van ser 1.899.897. Vull remarcar que són 145.000 vots menys que el sí a la independència de l’1 d’octubre.

L’estat, però, no en va tenir prou amb la primera retallada. El 2010, quatre anys després de l’entrada en vigor de l’estatut retallat, un Tribunal Constitucional format per magistrats escollits a dit pels dos grans partits espanyols, PSOE i PP, va emetre una sentència d’infaust record que retallava l’estatut per segona vegada, i en modificava el contingut que ja havia estat votat pel poble en referèndum.
Convé recordar-ho, i subratllar-ho. Malgrat haver seguit els procediments previstos a la constitució, malgrat tenir al darrere un 88% del Parlament de Catalunya, i malgrat el vot popular en referèndum, legal i acordat, l’acció combinada del Congrés de Diputats i del Tribunal Constitucional va convertir la proposta catalana en un text irrecognoscible. I convé recordar-ho, i subratllar-ho, també: aquest text irrecognoscible, doblement retallat i no referendat pels catalans, és la llei vigent actualment. Aquest ha estat el resultat del darrer intent de Catalunya de modificar el seu estatus jurídico-polític per les vies constitucionals, és a dir, una humiliació.

Però això no és tot. Des de la sentència del TC contra l’estatut votat pel poble, el sistema polític espanyol no només no ha mogut un dit per intentar fer marxa enrere i reparar la trencadissa, sinó que ha activat un programa agressiu i sistemàtic de recentralització. Des del punt de vista de l’autogovern, els darrers set anys han estat els pitjors dels darrers quaranta: laminació continuada de competències a través de decrets, lleis i sentències; desatenció i desinversió en el sistema bàsic d’infraestructures de Catalunya, peça clau del progrés econòmic del país; i un menyspreu feridor cap a la llengua, la cultura i la manera de ser i de viure del nostre país.

Tot això que explico condensadament en unes poques línies, ha tingut un impacte profund en la societat catalana. Fins al punt que durant aquest període molts ciutadans, milions de ciutadans, han arribat a la conclusió racional que l’única manera de garantir la supervivència, no només de l’autogovern, sinó dels nostres valors com a societat, és que Catalunya es constitueixi en un estat. Els resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya en donen testimoni.

A més, ha passat una cosa encara més rellevant: i és que en paral·lel a la formació de la majoria absoluta independentista al parlament, s’ha forjat un consens amplíssim i transversal al voltant de la idea que el futur de Catalunya, fos el que fos, havia de ser decidit pels catalans, democràticament i pacífica, a través d’un referèndum. En l’enquesta, de fet, més recent d’un important diari de Madrid, no d’aquí, de Madrid, un 82% dels catalans ho expressen així.

Amb l’objectiu de fer possible aquest referèndum, els darrers anys les institucions i la societat civil catalanes han endegat nombroses iniciatives davant del govern i les institucions espanyoles. Està tot documentat: divuit vegades, i en tots els formats possibles, s’ha demanat obrir un diàleg per acordar un referèndum com el que es va celebrar a Escòcia el 18 de setembre de 2014. Un referèndum amb una data i una pregunta acordades entre les dues parts, en què les dues parts poguessin fer campanya i exposar els seus arguments, i en què les dues parts es comprometessin a acceptar i aplicar el resultat a través d’una negociació que protegís els interessos respectius. Si això s’havia pogut fer en una de les democràcies més antigues, consolidades i exemplars del món, com és el Regne Unit, per què no es podia fer també a Espanya?

La resposta a totes aquestes iniciatives ha estat una negativa radical i absoluta, combinada amb la persecució policial i judicial de les autoritats catalanes. L’ex-president Artur Mas i les ex-conselleres Joana Ortega i Irene Rigau, així com l’ex-conseller de la Presidència Francesc Homs, han estat inhabilitats per haver promogut un procés participatiu no vinculant i sense efectes jurídics el 9 de novembre de 2014. I no només inhabilitats, sinó multats de forma arbitrària i abusiva: si no dipositen més de cinc milions d’euros al Tribunal de Cuentas espanyol, tots els seus béns seran embargats i ells i les seves famílies poden veure-se’n afectats.

A més a més d’ells, la mesa d’aquest parlament i desenes de càrrecs electes municipals han estat querellats per haver expressat el seu suport al dret a decidir i permetre debats sobre el referèndum. S’han presentat querelles contra la presidenta i a mesa del parlament per no haver permès que el parlament pogués debatre. La darrera onada repressiva contra les institucions catalanes ha implicat la detenció i trasllat a dependències policials de setze càrrecs i servidors públics del Govern de Catalunya, que van haver de declarar emmanillats i sense ser informats de quina era l’acusació que pesava sobre ells. El món també ha de saber que els dirigents de les entitats que han liderat les manifestacions més massives i alhora pacífiques de la història d’Europa estan encausats per un delicte de sedició que pot comportar fins a quinze anys de presó. Els responsables d’haver organitzat manifestacions que han meravellat el món pel seu civisme i sense incidents.

Aquesta ha estat la resposta de l’estat espanyol a les demandes catalanes, que sempre s’han expressat de forma pacífica i a través de les majories obtingudes a les urnes. El poble de Catalunya reclama des de fa anys llibertat per poder decidir. És ben senzill. Tanmateix, No hem trobat interlocutors en el passat ni els estem trobant en el present. No hi ha cap institució de l’estat que s’obri a parlar de la demanda majoritària d’aquest parlament i de la societat catalana. L’última esperança que podia quedar era que la monarquia exercís el paper arbitral i moderador que la constitució li atribueix, però el discurs de la setmana passada va confirmar la pitjor de les hipòtesis.

Quiero dirijirme ahora a los ciudadanos del conjunto del Estado español que siguen con preocupación lo que ocurre en Cataluña.Les quiero trasladar un mensaje de serenidad y respeto, de voluntad de diálogo y acuerdo político, como ha sido siempre nuestro deseo y nuestra prioridad. Soy consciente de la información que les trasladan la mayoría de medios y de cuál es la narrativa que se ha instalado. Pero me atrevo a pedirles un esfuerzo, para el bien de todos; un esfuerzo por conocer y reconocer lo que nos ha llevado hasta aquí y de las razones que nos han impulsado. No somos unos delincuentes, ni unos locos, ni unos golpistas, ni unos abducidos: somos gente normal que pide poder votar y que ha estado dispuesta a todo el diálogo que fuera necesario para realizarlo de manera acordada. No tenemos nada contra España y los españoles. Al contrario. Nos queremos reentender mejor, y ese es el deseo mayoritario que existe en Catalunya. Porque hoy, des de hace ya muchos años, la relación no funciona y nada se ha hecho para revertir una situación que se ha convertido en insostenible. Y un pueblo no puede ser obligado, contra su voluntad, a aceptar un statu quo que no votó y que no quiere. La Constitución es un marco democrático, pero es igualmente cierto que hay democracia más allá de la Constitución.
Senyores i senyors, amb els resultats del referèndum de l’1 d’octubre passat, Catalunya s’ha guanyat el dret a ser un estat independent, i s’ha guanyat el dret a ser escoltada i respectada.

El sí a la independència ha guanyat unes eleccions per majoria absoluta, i dos anys després ha guanyat un referèndum sota una pluja de cops de porra. Les urnes, l’únic llenguatge que entenem, diuen sí a la independència. I aquest és el camí que estic compromès a transitar.

Com és sabut, la llei del referèndum estableix que, dos dies després de la proclamació oficial dels resultats, i en cas que el nombre de vots del sí hagi estat superior al nombre de vots del no, el parlament (i cito textualment de la llei) ‘celebrarà una sessió ordinària per a efectuar una declaració formal de la independència de Catalunya, els seus efectes i acordar l’inici del procés constituent’.

Hi ha un abans i un després del 1 d’octubre, i hem aconseguit el que ens vam comprometre a fer a l’inici de la legislatura.

Arribats en aquest moment històric, i com a president de la Generalitat, assumeixo –en presentar-los els resultats del referèndum davant del parlament i dels nostres conciutadans– el mandat que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república.

Això és el que avui pertoca fer. Per responsabilitat i per respecte.
I amb la mateixa solemnitat, el govern i jo mateix proposem que el parlament suspengui els efectes de la declaració d’independència per tal que en les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada. Creiem fermament que el moment demana no només la desescalada en la tensió sinó sobretot voluntat clara i compromesa per avançar en les demandes del poble de Catalunya a partir dels resultats de l’1 d’octubre. Resultats que hem de tenir en compte, de manera imprescindible, en l’etapa de diàleg que estem disposats a obrir.

És sabut que des de l’endemà mateix del referèndum s’han posat en marxa diferents iniciatives de mediació, de diàleg i de negociació a nivell nacional, estatal i internacional. Algunes d’aquestes són públiques i d’altres encara no ho són. Totes són molt serioses, i eren difícils d’imaginar tot just fa un temps. Les crides al diàleg i a la no-violència s’han sentit des de tots els racons del planeta; la declaració ahir del grup de vuit premis Nobel de la pau; la declaració de The Elders al capdavant dels quals hi ha l’ex-secretari general de Nacions Unides Kofi Annan i del qual formen part personalitats de gran rellevància mundial; els posicionaments de presidents i primers ministres de països europeus, de líders polítics europeus… hi ha un prec de diàleg que recorre Europa, perquè Europa ja se sent interpel·lada sobre els efectes que pot tenir una mala resolució d’aquest conflicte. Totes aquestes veus mereixen ser escoltades. I totes, sense excepció, ens han demanat que obrim un temps per donar l’oportunitat al diàleg amb l’estat espanyol.
Avui també pertoca fer això. Per responsabilitat i per respecte.

Acabo. I ho faig apel·lant a la responsabilitat de tothom. Als ciutadans de Catalunya, els demano que continuïn expressant-se com ho han fet fins ara, amb llibertat i amb respecte als que pensen diferent. A les empreses i actors econòmics, els demano que continuïn generant riquesa i que no caiguin en la temptació d’utilitzar el seu poder per esporuguir la població. A les forces polítiques, els demano que contribueixin amb les seves paraules i les seves accions a rebaixar la tensió. També ho demano als mitjans de comunicació. Al govern espanyol, li demano que escolti, ja no a nosaltres si no vol, sinó els qui advoquen per la mediació i la comunitat internacional, i els milions de ciutadans d’arreu d’Espanya que li demanen que renunciï a la repressió i la imposició. A la Unió Europea, li demano que s’impliqui a fons i que vetlli pels valors fundacionals de la Unió.

Avui el Govern de Catalunya fa un gest de responsabilitat i generositat, i torna a obrir la mà al diàleg. Estic convençut que, si els pròxims dies tothom actua amb la mateixa responsabilitat i compleix amb les seves obligacions, el conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol es pot resoldre de manera serena i acordada, i respectant la voluntat dels ciutadans. Per nosaltres, no quedarà. Perquè volem ser fidels a la nostra llarga història, a tots els qui hi han patit i s’hi han sacrificat, i perquè volem un futur digne per als nostres fills i filles, per tota aquella gent que vulgui fer de Catalunya la seva terra d’acollida i d’esperança.

Moltes gràcies.»

dilluns, 9 d’octubre del 2017

Observadors internacionals, per Joan Xuriach Fusté

Diumenge vaig viure la jornada del referèndum com a apoderat a l’institut Príncep de Girona. Doncs bé, la barreja de sentiments que vaig experimentar va ser molt semblant a la de molts altres testimonis: entusiasme, neguit, determinació, por, tristesa, nervis, emoció.

Quan vàrem acabar el recompte ens vàrem alliberar de tot, moments d’alegria i de reconeixement mutu. Conscients que el poble català va donar una lliçó de dignitat i d’enteresa al món. 

Abans em vaig adonar de la presència al centre de Juan Manuel Sánchez Gordillo, alcalde de Marinaleda i observador internacional. Malgrat que no soc comunista, és una persona a qui admiro, com totes les que són conseqüents amb les seves idees. És alcalde des del 1979 i, amb els seus errors i encerts, no ha deixat de lluitar mai pels drets de la gent del camp, pels drets del nacionalisme andalús i la lliure autodeterminació dels pobles; per això té condemnes pendents. 

El vaig abordar quan sortia al carrer: “Hombre! Uno de los pocos comunistas auténticos.” Em va somriure i ens vàrem donar la mà. 

Vàrem xerrar força estona. “El statu quo español es muy fuerte y el andaluz también. Ni el PP hubiera tejido tan bien el clientelismo y las redes de poder como lo ha hecho el PSOE. Sigue pendiente una reforma agraria de verdad. Como dije en una entrevista hace un par de años, Podemos ha significado un respiro para el PP; nunca será mayoritario (son el PSOE de los 80) y además pueden hacer descarrilar la revolución catalana. En España no existe una izquierda de verdad, fuerte; por eso, aunque parezca un contrasentido, aumenta el populismo y la extrema derecha. Deseo la República Catalana, por vosotros y por lo que pueda significar para nosotros.” 

Ens vàrem acomiadar, ell desitjant-nos sort i jo donant-li les gràcies pel seu suport a la democràcia.

Joan Xuriach Fuster
HGxI


------------------------------------------------------
Llegiu també altres escrits dels nostres companys sobre els fets d'aquests dies:

Animeu-vos a compartir la teva experiència d'aquests dies i envieu-nos un escrit per a publicar-lo.
Ajudeu a difondre aquest article fent ús de les icones que trobeu aquí sota.