Amb la mirada posada a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, ens proposen que ens aturem o que disminuïm una marxa, que abandonem la via unilateral i centrem els esforços a aconseguir un referèndum pactat amb Espanya com a únic camí per arribar a la llibertat. Diuen que hem de seguir insistint per la via negociadora amb el govern espanyol per tal que es reconeguin els nostres drets. Per reforçar la seva tesi fan una crítica a les persones que van prendre les decisions del 6-7 de setembre (lleis de desconnexió) i 27 d’octubre (proclamació de la independència) tot acusant-les d’haver enganyat el poble.
Com que em servirà per comparar actituds, voldria comentar primer aquesta al·lusió als responsables polítics de la tardor del 17. No es va aconseguir la llibertat i la raó principal és que no esperàvem que l’Estat espanyol respongués amb la brutalitat i impunitat amb la qual ho va fer i ho segueix fent. Segur que a finals d’octubre els dirigents sabien que no se’n sortirien, però d’aquí a dir que ens mentien hi ha un bon tros. Tenien un mandat democràtic i van intentar dur-lo a terme.
La figura i les manifestacions de Jordi Turull abans i després dels fets d’octubre són un exemple d’honestedat democràtica que inclou el reconeixement que els independentistes no hem calibrat prou bé les nostres fortaleses i febleses i les de l’oponent. Jo com a votant i ell com a representant meu no ens n’hem sortit, de moment. No havíem analitzat bé la situació i, com a conseqüència, s’ha de refer l’estratègia.
Les persones que proposen una rectificació per tornar a insistir en la via del convenciment són assenyades i segur que han fet l’anàlisi adequada. Per això han de saber perfectament que aquesta via és impossible. No per la brutalitat, que només és un instrument, sinó perquè la llibertat dels catalans amenaça els privilegis dels qui dominen l’Estat. És una constant històrica que aquells que dominen els recursos d’un grup, nació o estat (el que en diem les elits) no cedeixen el seu poder si no és perquè són forçats a fer-ho. El grup dominant utilitza la força militar/policial, la judicatura i els mitjans de comunicació per mantenir els seus privilegis. No té cap incentiu per deixar-ne anar ni una petita part. Els partidaris de la bilateralitat com a única alternativa ho saben. I doncs, per què insisteixen en una via que no porta enlloc? Perquè en treuen profit. Perquè els donen una part del pastís i no la volen perdre. Els grups dominants cedeixen una part dels seus recursos a grups o persones (militars, policies, jutges, periodistes, polítics) per tal que els ajudin a conservar la seva posició dominant. Per tant, si els realistes saben la veritat i ens proposen una via morta, és que ells sí que ens estan enganyant premeditadament amb una actitud manifestament deshonesta.
Voldria puntualitzar que els noms que dono són exemples que ens ajuden a visualitzar i detectar certes actituds. La meva intenció no és fer acusacions personals a ningú. Si em refereixo a deshonestos el que en realitat vull dir és persones amb actituds deshonestes. En definitiva, entabanar els altres per mirar de conservar els teus recursos és una actitud humana com qualsevol altra. Desemmascarar els farsants i defensar-se dels entabanadors és l’actitud humana per fer-los front. En el grup dels que ens hauríem de defensar de l’engany és on jo situaria una majoria social de catalans, la gran bossa de classes mitjanes i populars que sortiríem guanyant amb l’establiment d’un estat que promogués la igualtat d’oportunitats per a tothom, un Estat de Dret. Fa uns anys vaig llegir un editorial del Salvador Cot que resumeix la situació. Venia a dir que estem en una lluita entre les classes mitjanes catalanes i les elits castellano-espanyoles aliades amb les catalanes.
Es pot entendre que la batalla sigui llarga perquè els recursos de l’adversari són abundants. També ho són les seves febleses. El seu projecte és ruïnós per a la majoria de la població, genera un deute que no es pot assumir i no té cap horitzó. Els que diuen tocar de peus a terra i proposen una via del mig ho saben i intenten enganyar-nos per treure’n profit. Vigilem! La llista pot ser molt llarga i arribar fins a dins dels partits i grups nominalment independentistes o revolucionaris. La temptació d’agafar un tros del pastís (enverinat) és tan forta com suïcida. El verí pot ser molt dolç per a nosaltres i els nostres fills, però posa en perill el futur dels nostres néts i els que vindran després.
Josep Lluís Torres
Horta-Guinardó per la Independència
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada