Cròniques colonials (VII)

El context

1981

25 de gener. Un grup d'intel·lectuals signa el Manifest dels 2.300 en contra de la política lingüística i la discriminació del castellà a Catalunya.
23 de febrer, Espanya: Intent? de cop d'estat del 23 de febrer.

23 de maig, Barcelona: Assalt al Banco Central, relacionat amb l'intent de cop d'estat succeït justament tres mesos abans.
20 de novembre. Sis anys de la mort del dictador Franco.


L'article

Article publicat a Diario de Barcelona el 22 de desembre de 1981.

Forma part d’una tàctica ja vella i prou ben acreditada pels seus resultats òptims facilitar, a l’interior de les colònies, moviments desintegradors de la cultura dels pobles annexionats, i cap no dóna tantes satisfaccions com introduir la llengua de la metròpoli no només a través dels intel·lectuals funcionaris que hom destina a la nostra terra i que solen tenir vocació d’imperi o dels intel·lectuals sense càrrec o representació més o menys oficial que s’hi instal·len una mica com a missioners, sinó mitjançant la seducció d’intel·lectuals, escriptors, periodistes, etc, indígenes que troben el seu benefici en l’adopció de la llengua importada, adopció de la qual obtenen, sinó sempre avantatges econòmics, el prestigi que acompanya el conreu dels idiomes més estesos i que, gràcies al favor oficial de què gaudeixen, són objecte d’una obtenció continuada que hom no concedís ni de bon tros al del poble colonitzat. Així s’esdevé en d’altresForma part d’una tàctica ja vella i prou ben acreditada pels plurinacionals, com en tenim l’exemple veí del francès, i així s’esdevé entre nosaltres, on, junt amb la penetració d’aquells que entren a casa com s’hi mai no s’haguessin mogut de la llar, hi ha l’aquiescència d’algunes persones del país que mengen gras i paeixen bé.

Simultàniament, en procedir amb aquesta astúcia, la metròpoli sol permetre’s el luxe de simular gestos en defensa d’aquells que cada dia es troben més desposseïts amb la declaració, en una forma o altra, que atesa la condició i legitimitat “espanyoles” de les cultures minoritàries i de les llengües que en vehiculen les seves expressions més altes, seran protegides. De la condemna que això suposa encara ho ignoraríem tot si no ens haguéssim adonat, per d’altres experiències, que res no pot ser protegit sense tancar-ho. Parcs naturals i reserves de tribus ens n’asseguren. Però no és ni aquest el nostre cas: aquí, en aquest vedat cultural, convivim amb els caçadors que van fent feina emparats per normes de bilingüisme que autoritzen totes les hipocresies.

Hom suposa, al meu veure una mica ingènuament, que potser podem posar remei a aquest estat de coses i es facilita a la gent de la metròpoli un coneixement que ara no tenen del nostre país i que, si el posseïssin, podria decidir-los a tractar-nos amb més equanimitat, però hom oblida, d’una banda, que de contactes no n’han faltat mai amb aquells que tenen la paella pel mànec, i, d’una altra, que hom procedís, en exposar totes aquestes dades que haurien de fer més fàcil l’entesa, no pas amb la consciència manifesta que som un poble al qual s’arrabassa la llibertat i que vol recobrar-la, ans com ho faria un simple membre del cos únic, la “nació espanyola” que se sent una mica negligit quan fa l’aportació deguda a la vida d’aquesta entitat que la discrimina. Sempre, doncs, com algú que pertany, mai del tot com algú que és un altre de cap a cap. Més que denunciar la subjecció d’una comunitat als interessos d’una altra, hom es queixa del tracte que se’ns dona com a espanyols. No es procura, per tant, un coneixement que al capdavall tampoc no seria acceptat; es llegeixen els acostumats memorials de greuges a aquells que encara s’entendreixen quan, per exemple, mostren l’habitació on Franco abolia l’Estatut del 32 o firmava la pena de mort d’en Carrasco i Formiguera. Són fets que es refereixen a allò que alguns anomenen ‘la història comuna’, i s’oblida que entre el colonitzador i el colonitzat tots els fets comuns són oposats: per a un poble la victòria, per l’altre l’opressió.

Si ens hi fixem bé potser veurem més clar que sovint, amb les nostres explicacions, demanem tolerància, o sigui que des de bon començament ens avenim a reconèixer que algú té un dret sobre nostre, i que aquest tenir-lo només ens autoritza a pregar-li que no sigui gaire o, si ho ha estat, que ens rebaixi la pena una vegada ens han fet la gràcia d’escoltar-nos en la seva llengua, l’única que sovint entén i que declara “comuna” mentre les altres són “particulars”. I, educats com som àdhuc se’ns trepitja, dissimular-me que amb això s’ha ensenyat l’orella: si nosaltres en tenim dues, senyal que una d’elles no ens és natural, i per força a d’ésser la comuna que hem conegut no pas abans, sinó després de la particular, quan se’ns feia l’honor de promocionar-nos de poble independent a colònia que, si encara confessa el seu nom Països Catalans, no gosa confessar la seva condició.

Oblidem moltes vegades que en voler ser allò que som, i voler ser-ho de l’única manera que compta, íntegrament i sense interferències, com és el dret més elemental de qualsevol comunitat, no exigim pas a ningú, en aquest cas als nostres opressors que renunciï a res de substancial, a la més petita parcel·la de la seva personalitat col·lectiva i que no és de cap manera un gest hostil fer-los entendre que exactament com ells no tenen cap raó per enunciar a la seva cultura i a la independència nacional que l’assegura, cap no en tenim nosaltres per cedir la nostra i resignar-nos a una dependència que, no ho podem ignorar, va erosionant-la ràpidament i acabarà per destruir-la. No és cap excusa que la història, ja sabem que sempre escrita pels vencedors, oblida els genocidis, de l’ordre que siguin. És un sentit de la dignitat ben allunyat de les habituals declaracions pomposes que ho ha d’evitar.
Forma part d’una tàctica ja vella i prou ben acreditada pels M’agradarà saber pels diaris que de tot això, i de moltes altres coses, ben cert, se n’ha parlat a Sitges, en aquesta trobada d’intel·lectuals castellans i catalans que deu haver començat avui, diumenge, quan escric. Confio que algú hi digui (hi hagi dit ja quan vegis aquest article, lector) que els veïns poden entendre’s perfectament, i ajudar-se en el que calgui, quan cadascú viu a casa seva i hi segueix amb llibertat els seus costums, mentre rarament hi ha harmonia quan a la llar s’instal·len hostes d’aquells dels quals diem “de casa et trauran”, encara qCròniques colonials ue ara no es tracti d’una expulsió física, sinó d’un desallotjament cultural i d’una inscripció de propietat que no passa per cap registre reconegut per uns i altres. Sembla que Castella n’hauria de tenir prou amb “haver-se fet Espanya”; no afegirà cap glòria a la seva història, ben a l’inrevés, sacrificant-hi els Països Catalans que volen, com tot allò que és mortal, viure. És feina dels intel·lectuals reflexionar-hi bo i que la darrera paraula la tinguin, ara com ara, tan dissortadament per tots plegats, els poders fàctics de la metròpoli; els únics que hi ha.

Manuel de Pedrolo

Llegiu l'article anterior: Cròniques colonials (VI) 

Llegiu l'article següent : Cròniques colonials (VIII)