Interessant entrevista a Jordi Graupera a Vilaweb

"Jordi Graupera (Barcelona, 1981) és el nou candidat independentista a la batllia de Barcelona. Després d’haver guanyat en primera volta les primàries prepara ara la candidatura a l'ajuntament de Barcelona...

...

—Divendres, el 21-D, l’independentisme va tornar a mobilitzar-se contra el consell de ministres espanyol.
 
—A la Llotja vaig veure un moviment desorientat, sense lideratge ni
objectius concrets. Poca gent, escampada i confosa. Quan els Mossos
carregaven, la gent sortia corrent perquè no protegia res concret, com
el primer d’octubre. A la tarda, a Passeig de Gràcia, vaig veure una
manifestació de gent que necessita estar junta i recordar-se que
existim, i que ha desconnectat psicològicament del govern. Els nostres
partits compten amb la resignació dels manifestants...

...

Llegiu l'entrevista sencera en la font original

Entrevista a Joan Queralt: ‘Llarena ha tingut por del buit’

Josep Casulleras Nualart ens ofereix una molt interessant entrevista que publica Vilaweb el dia 11 de juliol de 2018
 

 El jurista Joan Queralt ens rep al seu petit despatx del nou edifici de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. 

Ens envolta tot un corpus legal que el jutge Pablo Llarena ha caragolat fins a l’extrem per a poder mantenir una causa per rebel·lió, sedició edntrei malversació a uns dirigents independentistes que no han comès cap d’aquests delictes. 

I la clau de Llarena, diu Queralt, és Alemanya: si el tribunal de Slesvig-Holstein denega el lliurament de Carles Puigdemont per cap delicte, s’ensorra tot. I si, aleshores, el judici contra els presos es mantingués, s’arribaria a una situació grotesca, incomprensible, i que Europa condemnaria. 

Per això, perquè no n’hi ha cap, d’aquests delictes, el professor i jurista avisa que seria un greu error que algun dels advocats volgués pactar condemnes amb la fiscalia.

—Dieu que si Pedro Sánchez volgués els presos polítics podrien ser al carrer en qüestió d’hores.
—L’acusació, que la porta el fiscal, o bé podria demanar l’alliberament dels presos polítics o bé donar suport a la petició que fessin els presos. Si al jutge d’instrucció ningú no li demana que es quedin a la presó, els haurà de deixar anar.

—Queden les acusacions populars.
—A aquests, dit d’una manera educada, se’ls ha d’incentivar. Deixem-ho aquí.

—Què voleu dir? Fer una trucadeta?
—[Assenteix.]

—És habitual fer això?
—Bé, Manos Limpias va tenir una incentivació pitjor: els van ficar a la presó. De tant tocar la pera, la cosa es va acabar. De maneres d’incentivar, n’hi ha moltes: es pot fer de grat o per força. Doncs a aquests, se’ls fa veure la necessitat que no s’oposin a l’alliberament.

—Amenaçar-los?
—No. Els ho han de fer veure. Que és per un bé d’interès superior de l’estat. Hi ha moltes maneres de vendre les coses.

—Això no va passar quan la fiscalia va fer la petició d’alliberament de Joaquim Forn.
—Exacte. Perquè va ser una jugada hipòcrita: el fiscal es va retirar perquè sabia que ja hi havia els altres. Era pura gesticulació. Ara es tracta d’anar de debò.

—Per què van voler gesticular aleshores?
—Per Europa. Per demostrar que la justícia espanyola era independent.

—Doncs si la fiscalia ho vol, els presos poden ser al carrer demà mateix.
—Sí. És signar un paper, que pot ser aprofitant que els presos tornin a demanar el seu alliberament. Que el fiscal no s’hi oposi.

—Per què no ho ha fet fins ara?
—És que això depèn del govern. Si quan dilluns Pedro Sánchez piula una evidència, que és una qüestió política i ha de tenir una solució política, vol dir que els polítics no es poden amagar sota les togues dels jutges i fiscals. Doncs que en surti. Vinga! Si és cert això, que faci política. Ja sé que les coses no són tan fàcils, i que els principals obstacles que té Sánchez són gent que té dins del PSOE.

—Quina gent?
—És l’aparell del partit del qual Sánchez va ser víctima. Mireu, a França hi va haver un primer ministre que es deia Pierre Mendès France, que va exercir el càrrec només set mesos, i mai més no va tornar a ser polític, però és un referent ètic i moral de l’esquerra. Ell va produir la independència d’Indo-xina, la de Tunísia, va començar la del Marroc i quan tocava Algèria el van fer plegar. I tot això en set mesos. Sabia que era la seva mort política, però si agafes qualsevol llibre d’història hi apareix en lletres grosses.

—Voleu dir que Pedro Sánchez voldrà emular Pierre Mèndes France?
—Tots els polítics volen passar a la història. I ho fan els qui quan es troben un gran problema miren de resoldre’l de veritat.

—Es fa difícil de pensar que ho vulgui fer, tenint en compte les seves manifestacions recents.
—Sí, és clar. Crec que s’ha de distingir quan parla per als seus i quan no. No sempre és fàcil de desencriptar-ho, això.

—La fiscalia del Tribunal Suprem pot rebel·lar-se contra la nova fiscal?
—No: apartats. Fora. Recordeu Torres Dulce? Fou el que es va negar a posar les querelles a Catalunya pel 9-N. No ho va veure clar. Al cap de tres setmanes dimitia. Allò que sembli un accident. Era un bon jurista, una persona conservadora, no us penseu que era un fiscal vingut de Sierra Maestra amb el Che Guevara a la motxilla. Però s’havia llegit el codi penal i va dir que no hi entrava. Doncs el van despatxar. És que el fiscal general el nomena el govern. No té independència, i no ha de tenir-ne, a diferència dels jutges. A la major part del món occidental, els fiscals són part de l’executiu.

—Però per fer això que dieu cal que ho vulguin.
—Cal coratge polític. De sobte, algú ha posat damunt la taula cartes noves, i no sabem com jugar-les. Si penses que en una situació de crisi com aquesta tot serà plàcid i que a les tres seràs a casa a dinar, doncs no.

—La pressió política interna a l’estat espanyol podria ser enorme si es decidís de deixar anar els presos.
—Fa un mes, qui havia de dir que hi hauria un canvi de govern a Espanya? Ningú. Si les coses es fan bé es poden obrir escletxes importants. Però això no és d’avui per a demà, i el ‘tenim pressa’ l’hem d’aparcar. Perquè hem de ser conscients que vivim on vivim. Aquí hem cregut que, essent persones educades, fermes en les conviccions polítiques i amb un exercici democràtic de base, tot s’arreglaria. I no. Què fan? T’envien els piolins.

—La coneixeu, la nova fiscal general de l’estat, María José Segarra?
—Personalment, no. Però en tinc bones referències, progressista, una dona de qui tothom parla molt bé. Compromesa amb l’estat de dret. Aquí la gran qüestió és que la gent compromesa amb l’estat de dret, quan els toquen la unitat d’Espanya s’obliden de l’estat de dret.

—N’hi ha prou que canviï el punt de vista de la fiscal general si la resta dels fiscals continuen enfocant el problema de la mateixa manera?
—És una dependència jeràrquica. De fiscal, només n’hi pot haver un. Els altres són membres del ministeri fiscal, i ella té l’avantatge que no s’ha de desdir de res que hagi fet abans ella mateixa. Ella encara no ha fet res. I depèn del govern.

—Dieu que la suspensió dels diputats processats que fa Llarena és irregular.
—Sí. El contingut del 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal ja és interpretat pel TC. Els rebels d’aquest article que esgrimeix Llarena són els que utilitzen armes o explosius per a equiparar-los a terroristes. I en l’última interlocutòria el Suprem ja deia que en aquesta rebel·lió no hi havia hagut ni armes ni explosius. No ho diem nosaltres. Aquesta és la interpretació més estesa en la doctrina jurídico-constitucional i penal espanyola.

—Com s’entén que Llarena faci això?
—De la mateixa manera que la doctrina més estesa és que això no és ni rebel·lió ni sedició ni desobediència i en canvi ha tirat pel dret. Ha culminat aquest procés de recaragolament de dret. La cirereta.

—És una suspensió una mica estranya.
—Sí, en certa manera ha tingut por del buit. No vull que m’acusin de canviar la composició del parlament. En la suspensió continuen essent diputats. Ell s’ha inventat un dret processal i penal constitucional. Va innovant. Quan estudiem dret haurem de fer l’apèndix Llarena.

—És producte d’una certa por de Llarena que no sembli que s’excedeix?
—És que hauria canviat la composició del parlament. Fins i tot ell deu haver vist que això no ho podia fer.

—Us ha sorprès que Llarena actués com ho ha fet?
—A tots ens ha sorprès. Perquè era un home conservador, bon jurista, de tracte amable. Coneix tots els advocats catalans, i alguns amb una certa familiaritat, i de sobte aquest home arriba al Suprem i li agafa mal d’alçada.

—Si en comptes de Llarena hi hagués un altre jutge, hauria fet igual?
—Jo veig que les decisions de la sala del Suprem són molt semblants. La majoria de magistrats del Suprem estan convençuts que la unitat d’Espanya és el màxim atemptat. I això es resol amb el que tenim. I si això no hi entra bé, ho farem entrar com sigui, encara que sigui a cops de martell. Penseu que l’any passat, en el discurs dels tribunals, el president del Consell General del Poder Judicial va dir que la base de l’estat de dret era la unitat d’Espanya. Una bestiesa, perquè això no surt enlloc; perquè aleshores, per exemple, França no seria un estat de dret perquè la seva base no és la unitat d’Espanya. El concepte d’estat de dret és universal.

—Aquest és l’origen del problema.
—L’avís ja el va fer Rosa Díez el 8 d’abril de 2014, quan el congrés va refusar la petició d’admissió a tràmit del referèndum. Per mi, és un dels dies oblidats però políticament més important, perquè dóna les claus de tot això que ha passat.

—Què va dir Rosa Díez?
—Que la unitat d’Espanya era un dret fonamental dels espanyols. I és clar que no és un dret fonamental, però molta gent ho podia sentir així.

—No hi ha mecanismes efectius a escala europea per a aturar això?
—Quan dieu ‘efectius’ voleu dir ràpids? Perquè quan tens una inflamació de la panxa vas al CAP, et palpen, et diuen apendicitis, urgències i t’operen. Quan s’inflama l’estat de dret triguen deu anys fins a arribar a Estrasburg. Perquè en dret tot s’ha de poder demostrar i acreditar, i s’han d’haver exhaurit totes les vies internes espanyoles. I com que els d’Espanya saben que això anirà a Estrasburg dilaten els terminis en algunes coses.

—Com ara?
—Quan havien de votar Puigdemont com a candidat a la investidura, van dictar unes mesures cautelars sense haver-ho admès a tràmit. Això ha estat sis mesos pendent de recurs per dir que no hi havia objecte.

—És per això que Llarena també vol dilatar la decisió sobre l’euroordre a Alemanya?
—L’euroordre a Alemanya és la seva peça fonamental. A París, al Museu de la Ciència, hi ha el patró or; i a Suïssa, hi ha un rellotge atòmic: el patró temps. Europa és el nostre patró or, o el nostre rellotge atòmic; si el que fem nosaltres s’ajusta a aquests paràmetres o no. I fins ara a Europa han dit que, d’això, res. Escòcia ho allarga, i a Bèlgica han dit que no dues vegades, i els han deixat anar en llibertat i sense mesures cautelars. A Alemanya ho van fer correctament: hi havia una euroordre i van detenir aquest senyor i el van ficar a la presó; al cap d’uns quants dies hi va haver una vista i el van deixar en llibertat.

—El problema que té Llarena…
—…és que queden exclosos els delictes polítics de l’euroordre. I que hi ha la doble incriminiació d’un delicte; i no és tant el nom que donis a un delicte en un país o en un altre, sinó els fets, que siguin incriminables. I la rebel·lió, tal com és presentada aquí, no és incriminable a Alemanya. Per això han dit que res de rebel·lió, i es miren la malversació. Però tampoc no hi encaixa, per la manera com és compresa a Alemanya i com és identificada aquí.

—Si a Llarena li deneguen l’extradició de Puigdemont, què passarà?
—Que aquí es faria un judici grotesc. El vice-president seria enjudiciat, per rebel·lió, malversació i més coses, suposo, i en canvi uns altres serien impunes i no els podrien fer res. I Puigdemont, amb el no d’Alemanya, i els consellers a Bèlgica, i la consellera a Escòcia, podrien entrar a l’estat espanyol durant quaranta-cinc dies sense que els poguessin tocar. Per aquests delictes. No dic que durant aquell temps no se n’inventessin uns altres.

—Hi haurà un moment important que serà quan la fiscalia presentarà l’escrit d’acusació.
—Delimitarà el terreny de joc. Però això serà un segon capítol, que ja veurem. Ara toca posar-los en llibertat. I ha de quedar molt clar que aquesta llibertat ha de ser sense pactar-la; amb els presos no s’hi negocia mai. La llibertat no es negocia; es dóna o no es dóna. I s’han de deixar anar sense cap contrapartida; res d’això que hagin d’abandonar la política… Res de res, en aquesta primera fase.

—I després vindrà aquesta segona fase.
—Però vindrà molt condicionada per allò que passi a Alemanya.

—I en quina mesura ho condicionarà? Si no concedeixen l’extradició de Puigdemont per cap delicte, això com condicionarà les acusacions amb vista al judici?
 —Si condemnen els d’aquí, aniran a Europa i els diran que no.

—Però Alemanya, Bèlgica i Escòcia es pronunciaran abans del judici.
—Sí. I jo crec que la caiguda de les euroordres serà important. Albiro unes grans possibilitats que això sigui així. Diran a Espanya: no seguiu el patró, ni en longitud ni en temps, us ho heu de fer mirar.

—Seria possible que això s’acabés reduint a un judici només per desobediència?
—És que no hi ha ni desobediència. El primer d’octubre no van votar els polítics, sinó el poble. I resulta que havien despenalitzat els referèndums il·legals. Com es pot acusar de desobediència per un delicte que no existeix?

—I podria passar que ni tan sols tingués trellat fer el judici?
—Això és en mans de la fiscalia. Llarena va damunt d’un cotxe, però qui té les claus i el dipòsit de benzina és el fiscal. I mentre hi posi benzina, el cotxe tirarà. Però si el fiscal no acusa, i les acusacions populars són incentivades, el cotxe no es mourà.

—La pressió política a Espanya pot influir molt la decisió que prengui la fiscalia.
—Però el clatellot a Europa seria terrible. Imagineu que els països requerits diuen que no, i malgrat això aquí continuen endavant; la condemna és ferma, i després anem a Estrasburg i diuen que això no era delicte.

—Al cap de deu anys.
—Però la bufetada per al sistema seria terrible. El descrèdit de la justícia espanyola seria brutal. I això ho han de valorar també.

—No en són prou conscients?
—Home, la justícia espanyola s’ha endut unes quantes cleques importants. Per exemple amb la doctrina Parot; Marlaska, quan presidia la sala, va callar i va dir ‘se ejecute’. És clar, si el de dalt et diu que això no és, doncs ho has d’acatar. Una altra cosa és la premsa de trinxera de Madrid, que deia ‘doncs toquem el dos d’Europa’.

—I bombes a les cerveseries de Munic.
—És que gran part d’aquest nacionalisme caspós espanyol viu al segle XIX. No sap que els magistrats alemanys, belgues, suïssos, escocesos, tenen internet? Que saben espanyol? És una autarquia mental i jurídica. Quan diuen que s’han de posar bombes a les cerveseries als alemanys no els agrada gaire. I el jutge també és alemany, eh? I es demana: a quin país hem de lliurar aquesta gent? I més, quan ningú no ha dit res sobre declaracions d’aquestes. Què hi ha dit l’Associació de la Premsa de Madrid?

—Veieu possible que alguns advocats de la defensa puguin pactar amb la fiscalia?
—Me'n reservo l’opinió. Però jo crec que no pot haver-hi pactes.

—No entendríeu que ho fessin.
—Ni com a jurista ni com a ciutadà. Ara, reconec que qui és a la presó es troba en una situació especial. I tampoc no podem imposar patrons de conducta de defensa. Dit això, aquesta política d’appeasement [‘pacificació’] no funciona. És el que van fer els anglesos amb els nazis als anys trenta; quan tornaven amb avió de l’última conferència es van assabentar de la invasió de Polònia. No funciona; perquè reconeixes la teva culpabilitat, reconeixes els fets, i de cara als altres és brutal. I dónes benzina a les acusacions. Del punt de vista jurídic i polític és un error. Ara, per a qui és a la presó, amb les penes astronòmiques que demanen, el món és el dos per tres de la cel·la. S’ha de tenir en compte tot.

—Hi pot haver maneres diferents d’entendre la defensa per part dels advocats.
—Ni tots els processats tenen la mateixa importància processal, perquè no han tingut la mateixa intervenció.

—No tots els advocats entenen de la mateixa manera la dimensió política d’aquesta causa?
—Tots els advocats tenen com a primer mandat defensar el client.

—I en un cas com aquest, amb presos polítics?
—Sí, però el pres és qui es troba dins tancat. No es pot fer un judici si no tenim en compte això. Hi ha qui ho ha fet ja, que és el Santi Vila, i això ha implicat el seu apartament. Crec que de vegades pequem massa de fer pronòstics sense tenir totes les dades. Són molt variables. Que hi hagi aquesta causa pendent a Alemanya és una variable que no podem governar. Si l’extradeixen per malversació només el plet queda igualment coix. Si no l’extradeixen per res, la coixesa és de totes dues cames. Potser qui vol un appeasement de debò són alguns sectors a Madrid que no volen fer el ridícul. Però això no ho sabem.

—Us va sorprendre que Boye fes aquella alerta?
—Boye és molt llest. És un home amb un sentit estratègic brutal.


Llegiu l'entrevista en la font original

Manuel Delgado: ‘El PSOE són els hereus històrics de la Falange’

Vilaweb publica una interessant entrevista a l'antropòleg i professor de la Universitat de Barcelona, que analitza el moment polític actual

" ...

—Hem de fer fora el PP!


—Exacte. Si el PP és fora, es reobre la perspectiva que és possible una reforma a Espanya. La qual cosa serveix perquè els comuns continuïn confiant en aquesta mena de pastanaga penjada d’un bastó, ERC consideri la viabilitat proposada per Tardà de refer un tripartit, i el PDECat torni a ser allò que era, és a dir, Convergència. Coartada perquè tot torni a ser com era abans d’aquest parèntesi que alguns van pensar gairebé de somni. Ara es culmina el procés de desmobilització. S’ha de fer política per dalt. Ho fan els uns i els altres. I això ja es veia a venir. Quan va haver-hi la declaració d’independència algú va decidir que la gent tornés a casa. I ara en veiem les darreres conseqüències: plegar veles i conformar-nos a vindicar el retorn dels segrestats.

—Tesi Cebrián. Tanqueu-los a la presó i deixaran de parlar d’independència i parlaran dels presos.

—És clar. Com que l’element central és l’alliberament dels ostatges ja tenim per què lluitar. La perspectiva i l’horitzó de la República Catalana acabarà essent com una mena de fita similar a la República Socialista de l’esquerra tradicional. Sempre present però, per definició, horitzó inabastable. I, per inabastable, justificació ideal perquè res no es mogui.
 
..."
Llegiu l'entrevista sencera en la font original

Entrevista a Susanna Barreda, la parella de Jordi Sánchez

La psicòloga Susanna Barreda és la companya de Jordi Sánchez, tancat en una presó espanyola dilluns farà sis mesos. En aquest mig any, la senyora Barreda s’ha aprimat molt, diu ella. Però el fotògraf de VilaWeb la veu, en canvi, molt més forta que fa mig any. ‘Increïble com ha millorat davant els mitjans. Increïble’. Barreda ens cita als jardins del Palau Robert de Barcelona per parlar del seu company, d’ella, dels tres fills i de la situació política. I ho fa d’una manera suau i contundent a la vegada. Amb un fil de veu que t’entra molt endins. I amb uns ulls plens de força. 

—Sis mesos després, què recordeu dels primers dies?
—M’horroritzava de pensar que arribaria un moment que només seríem nosaltres que ens recordéssim dels presos. I mira. Nosaltres vam dir: a partir d’ara, totes les entrevistes que calgui per fer-los presents. Ningú no sabia quina repercussió hi hauria a escala social. Ni la brutalitat que hi ha darrere d’això. Ara es veu més...

...
En aquest enllaç llegiu a Vilaweb l'entrevista que fa l'Andreu Barnils 

No eixamplarem des d’una posició derrotista

Entreveista publicada el 22 de març de 2018 a el Nacional,cat;

Després de ser la candidata més votada amb diferència, Elisenda Paluzie (Barcelona, 1969) accepta el repte de presidir l'Assemblea Nacional Catalana. L'exdegana de la Facultat d'Economia de la Universitat de Barcelona s'erigeix en la veu de consens que ha de casar les dues ànimes de l'independentisme dins l'entitat. I que ha d'exigir al proper Govern que avanci cap a la implementació de la República. 

No obstant això, ara aquesta República la veu més lluny. A parer seu, la renúncia de Puigdemont i la proposta de Turull no ajuden a construir un relat republicà. Més aviat escenifiquen l'acatament a les ordres de l'Estat.

Se sent més representada pel missatge d’”eixamplar les bases” o d’”implementar la República”?

S’ha simplificat molt. No m’agrada el missatge d’eixamplar quan es diu que no som prous i no som majoria. Perquè això és mentida i terriblement incoherent. Dos milions de vots l’1-O són més que els 1,9 milions de les eleccions del 2015. El ‘sí’ supera el ‘no’ claríssimament. 

És fer trampa fer servir el 50% en unes eleccions multipartidistes. Per exemple, la número dos dels comuns és independentista. Si agafem el 21-D, només podem agafar el 47,5% de ‘sí’ contra el 43% de ‘no. L’1-O va tenir una participació superior al referèndum de la Constitució Europea. Si per aquella cessió de sobirania valia aquest percentatge, per què no val el nostre?

Però al davant hi ha l’Estat espanyol.

Hem vist que l’embat amb l’Estat és molt complex, perquè està disposat a moltes coses per impedir la independència. I com més siguem, millor. 

Eixamplar els suports és positiu, però no eixamplarem des d’una posició derrotista. No eixamplarem res pensant-nos que podrem eixamplar a través de la gestió d’un Govern autonòmic, amb polítiques socials absolutament tutelades i limitades. Quan hem visualitzat com d’autoritari era l’Estat, hem sumat suports. Hi ha gent que es va convertir en independentista a la cua de l’1-O.

Eixamplar els suports és positiu, però no eixamplarem des d’una posició derrotista

Hi ha qui simplifica el que suposa implementar la República?

Hem de ser conscients que la finestra d’oportunitat que va suposar l’1-O no l’hem sabut aprofitar bé. I no sabem quan apareixerà la propera finestra. Però fent marxa enrere discursiva, donem una sensació d’inseguretat que no suma ningú. 

Més enllà de dir que hem de fer República, hem de concretar com fer-ho, com cada pas va en la direcció adequada. Gran part de l’independentisme ha quedat noquejat després de la repressió i que el Govern no defensés la República. No hem de fer sang, però sí analitzar-ho fredament.

No va entendre què va passar el 27-O?

Bé, crec que encara no ha entès ningú. Jo ja no vaig entendre la suspensió del 10 d’octubre. I al 27-O s’hi va arribar molt desgastat. Una periodista de la televisió letona, marxant del Parlament el dia 10, em va dir: “Heu perdut el momentum”. 

La força la vam anar perdent al llarg del mes esperant un diàleg que mai va ser real. Com tot havia de ser secret, tampoc no tenim tots els elements per saber què no van poder o saber.

Hem de ser conscients que la finestra d’oportunitat que va suposar l’1-O no l’hem sabut aprofitar bé. I no sabem quan apareixerà la propera finestra.

I la proposta de Turull després de la renúncia de Sànchez és un pas en la direcció adequada?

A això respondré a títol molt personal. Teníem una altra oportunitat per visualitzar la vena autoritària de l’Estat amb una investidura del president Puigdemont, il·legalment destituït. A més a més, l’intent de l’Estat per aturar-ho estava afeblit per l’informe del Consell d’Estat. No fent-ho, dones la sensació que renuncies per l’ofensiva de l’Estat. No estic molt segura que la proposta de Turull vagi en la direcció adequada.

Ho veu com un acatament al 155 i la repressió?

Entenc que la repressió ha afectat moltíssim els partits i que ara estan massa esgotats per tornar a fer un pols, per tornar a entrar en riscos d’encausaments. D’alguna manera ho entenc, però no ho comparteixo.

Veu el retorn a l’autonomisme que denuncia la CUP?

Des del moment que accepten no investir el candidat més votat… No podràs fer una altra cosa. Quan renuncies a Puigdemont, estàs acceptant formar un Govern autonòmic que estarà sota la tutela de l’Estat. Però també els veig esgotats de la batalla d’octubre i la repressió, i que no se senten amb forces per continuar la batalla ara.

Teníem una altra oportunitat per visualitzar la vena autoritària de l’Estat amb una investidura del president Puigdemont

Avui veu la República més lluny?

No la veig a mesos vista, malauradament. Però no ho podem preveure tot. Poden passar coses que no preveiem. Pot ser un judici o les condemnes que facin que la gent es rebel·li. Poden passar coses a nivell extern. Podria tornar-se a obrir una finestra d’oportunitat que ara no preveiem. 

 En tot cas, la veig més lluny que el 3-O, però molt més a prop que fa dos anys. Deu anys enrere no hi havia dos milions d’independentistes. Es tracta de treballar perquè algun dia aquesta majoria sigui capaç de tenir una victòria política.

En aquest context, quin paper ha de jugar l’ANC?

L’ANC ha de mantenir la tensió i la pressió sobre els partits perquè com a mínim no es facin passes enrere, i sobretot enfortir tots aquells elements que ens ho facin més fàcil quan hi hagi una altra finestra d’oportunitat. Ara no et puc dir quins són, però tinc algunes idees, per exemple en l’àmbit econòmic.

Com ara?

Ara hem vist quines empreses estan disposades a amenaçar els catalans, a fer pressió, perquè no s’imposi la voluntat popular i del Parlament. Crec que a aquestes empreses no se les ha d’ajudar.

Un boicot?

No, no. No parlo de boicot, però hi ha altres empreses que s’han mostrat més autocentrades o neutrals, que no han fet política. Per començar, les empreses que han canviat la seu ja no són empreses catalanes. Per tant, ja no han d’estar en els òrgans de direcció de les patronals i entitats de la societat civil. Jo també espero que l’ANC fiscalitzi que aquest Govern que es constitueixi no generi tractes de favor a aquells sectors econòmics que han fet política. De vegades han estat afavorides per la Generalitat, com en les concessions d’autopistes.

No estic molt segura que la proposta d'investidura de Turull vagi en la direcció adequada

De vegades ha tingut la sensació que l’ANC ha estat més una crossa del Govern que un focus de pressió?

En els seus inicis va fer més pressió, però en altres moments no l'ha fet prou.

Per exemple a l'última etapa?

No vull ser injusta, perquè l'ANC va jugar un paper en la introducció del referèndum en el full de ruta. Anàvem a una legislatura que no ens hagués portat a res, i que amb una excusa o altra hagués acabat en unes altres eleccions plebiscitàries. Per tant, el referèndum és una cosa que ens dona molta força. La fortalesa amb què la gent va defensar les urnes davant la violència policial, com van resistir als col·legis... Sobre aquesta força hem de construir el que vindrà. En això l'ANC va ser molt important.

Però després no tant?

És cert que en els darrers mesos, quan dins el Govern hi havia dubtes sobre el referèndum, no se la va escoltar amb una veu forta i clara.

Els CDR van agafar aquesta força potser perquè l'ANC i Òmnium no estaven fent la feina

Va sentir-se una mica decebuda?

Bé, en els dies previs a l'1-O la gent va autoorganitzar-se i van sorgir els CDR. Van agafar aquesta força potser perquè l'ANC i Òmnium no estaven fent la feina. També és més fàcil fer segons quines accions sense tenir un NIF. Al final va anar bé. Però és cert que l'ANC va perdre una mica de pistonada, el punch  de l'avantfuarda.

Com ha de treballar l'ANC amb aquests nous actors, com els CDR o Universitats per la República?

S'ha de col·laborar, no s'ha de voler l'hegemonia. Cadascú té el seu rol i hem de respectar-nos. Hem d'avaluar en quins moments hem de col·laborar més estretament i en quins moments centrar-nos en aspectes més determinats.

Entrevista a Teresa Calveras

Entrevista a Teresa Calveras, coordinadora de l'ANC a Horta-Guinardó. Entrevistada a ràdio Horta-Guinardó.

Teresa Calveras, respon a les declaracions de membres de Societat Civil Catalana "Sobre el adoctrinament a les escoles".

Cliqueu Aquí per a escoltar-ho

Respostes sobre el procés d'independència

Sembla mentida que passats quasi 3 anys pugui ser de tanta actualitat aquesta entrevista a n'Alfons Durán Pich, entrevista que recuperem amb aquest vídeo. Aquests dies  que potser teniu vacances tindreu el temps d'escoltar-la sencera.

Alfonso Durán Pich és catedràtic i empresari. Des del més pur sentit comú, donava resposta a molts dubtes relacionats amb el procés d'independència de Catalunya. 

Si voleu saber-ne més de l'autor, visiteu el seu web

'M’imagino qualsevol mena de boicot de l’estat espanyol, fins i tot el postal’

El passat dia 7 d'agost Vilaweb publicava una entrevista a Montse Daban. Ben segur que molts de vosaltres la coneixeu. Ella treballa a la comissió d'exteriors de l'ANC i aquí ens fa cinc cèntims de tot plegat:

"Un dels aspectes del referèndum que preocupa tant la societat civil com el govern és el vot exterior. ....Per saber amb més detall les condicions del vot exterior i les campanyes informatives que en fa l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), hem parlat amb Montse Daban i Marín, secretària nacional de l’ANC i coordinadora de la Comissió d’Incidència Internacional.

Montse Daban (ANC): ‘M’imagino qualsevol mena de boicot de l’estat espanyol, fins i tot el postal’

Parlem amb la secretària nacional de l'ANC i coordinadora de la Comissió d'Incidència Internacional sobre el vot exterior en el referèndum de l'1-O"
Llegiu l'entrevista

Entrevista a Germà Bel, diputat de Junts pel Sí

El 23 de maig d'enguany en Pere Cardús va fer una entrevista, publicada a Vilaweb, al diputat de Junts pel SÍ, Germà Bel. Passats poc més de dos mesos continua sent d'actualitat i, pel seu interès, aquí us en reproduïm alguns fragments per a que us animeu a llegir-la.


—Per explicar cap on va Catalunya, parleu de l’agonia del federalisme…
—Un quart de la societat catalana s’ha fet independentista arran de l’agonia del federalisme...
...

—El referèndum, com us hi poseu ara?
— Em poso al costat de la majoria parlamentària. Ningú no té la raó sobre els instruments. La manera de votar és un instrument. .... Quan es pren una decisió així, se’n prepara l’execució. Jo tinc l’encàrrec de fer realitat allò que va dir la gent a les urnes.
...

—…
— ... Com a diputat independent tinc la meva opinió pròpia de les coses que no tenim al programa.  En allò que no tenim al programa, tenim llibertat de vot. Si la idea del nostre programa electoral era un compromís de preparar la independència, si ho fem amb un referèndum o amb unes eleccions, és instrumental. Perquè l’objectiu no és el referèndum. ... Un cop presa la decisió, s’ha d’actuar de manera unida.
...

—Tothom veu les coses clares? No hi ha dubtes ni pors?
—No sé què vol dir la paraula ‘dubtes’. Dubtes sobre què s’ha de fer? No he estat capaç d’apreciar-ne ni al grup parlamentari ni al govern. Quan fas una proposta de govern com el referèndum i el parlament te l’aprova, estàs obligat a complir. ...
...

—Aleshores, ja ho tenim.
—Un aparell estatal es pot imposar fàcilment a mil persones. Es pot imposar d’una manera relativament fàcil a deu mil persones. Però és molt més difícil d’imposar-se a cinquanta mil o cent mil persones.... Però si el govern de Catalunya posa les urnes, no les podran pas retirar. Depèn de tothom que ho puguin fer. ...
...

—I amb això ja n’hi haurà prou?
— ... Una de les coses que més m’ha agradat aquests últims mesos és la determinació de la gent. He fet molts actes darrerament amb l’ANC i Òmnium. I veig determinació i consciència del moment. La gent veu clar que la cosa va més enllà del govern i dels diputats. Si la pregunta que em feu és si l’estat espanyol ho pot aturar, la resposta és que depèn de nosaltres. I aquest nosaltres és tot l’espai sobiranista. També els sobiranistes no independentistes. Depèn de si aquest espai consent que l’estat espanyol faci d’estat.
....

Llegiu l'entrevista sencera

Els veïns opinen

Enquesta feta per companys de l'assemblea d'HGxI a veïns dels Barris d'Horta i El Carmel a principis del mes de juny de 2017 sobre aspectes vinculats a la corrupció a Espanya i Catalunya

Les cares de l'assemblea — Leonci Petit (continuació)

Segona part — “Si jo no sé d'on sóc, ja puc plegar”

(Podeu llegir la primera part en aquest enllaç )

"Qui viu de veritat no pot no ser un ciutadà, i participar.
La indiferència és l'abúlia, el parasitisme, la vilesa, no és vida."
A. Gramsci

Leonci Petit.: Vam anar amb el pare a banyar-nos a Premià. Tot d'un plegat veiem tota Barcelona amb fums, sorolls... bombes. Després els que hi havia de la guàrdia d'assalt que se n'anaven per la Nacional II cap a Barcelona per sufocar no sé què... “la revolució”. Això em va marcar. Perquè no enteníem res, no. Tenia sis anys, i de seguida vaig tenir consciència. Des d'aleshores veiem que agafen aquest, que maten aquell, que l'han matat, que aquest l'envien a la guerra... que no tenim de menjar! Això, això... que no tenim de menjar. Amb sis, set, vuit nou anys, això...

I als nou anys et diuen “Ara entren els bons!”. Aleshores vam veure que els bons no eren tan bons... Els que ens havien de salvar, a un marrec que devia tenir nou anys, li diuen “hable usted en cristiano”. Cristiano? Què carall vol dir això? No sabia ni què volia dir!

Vull llegir, és clar, aquest últim episodi com una marca, ja des de nen, d'un catalanisme ben fort. De nacionalisme.

L.P.: No, no. Nacionalisme no. Més que un component nacionalista un sentiment de país. No nacionalista, no. Només és que som el que som!
 
Joan Xuriach: Som catalans.

L.P.: Catalans. És només això. Ho portem a l'arrel.
 
Clara Ballart: Al seu llibre parla d'un mestre, el senyor Gratacós, i afirma, allà, que “feia país”. Fer país, què volia dir?

L.P: Era un mestre d'abans de la guerra. Per ells fer país era parlar en català, explicar la nostra història. Ens explicava la història ell mateix, perquè ja veia que tot això... que des del ministerio ens volien ignorants.

C.B.: És això l'enemic més gran? La ignorància?

L.P.: Això i la deixadesa, la desídia, no tenir memòria històrica. No saber d'on som. Això pot ser fatal. Si jo no sé d'on sóc ja puc plegar. Els pitjors enemics els portem a dins.

J.X: La mandra.

L.P.: Per això el procés que estem fent ara és molt original. No hi ha res escrit. L'anem fent. Neix de lluny, de tota aquesta gent que ha mort, que s'ha sacrificat, que ha lluitat...

JX: De tots aquells que han mantingut la memòria de país.

C.B.: És potser el que més va mancar durant la transició? La memòria històrica?

L.P.: Nosaltres que ho vam viure ja sabíem que allò era una mala transició... Una cosa és que hi hagi pau i una altra és no reconéixer el que ha passat... I tant que s'hauria d'haver fet. Igual que la llei d'amnistia, que va ser una tapadora. Molt bé, la feu, però reconeixent les coses. A Buenos Aires, a Estats Units, a tot arreu s'ha fet com calia. La gent n'ha de ser conscient. I no es tracta de portar a ningú a la presó...

J.X.: ...ni de revenja...

L.P.: ... si no saber què ha passat.

J.X.: Es tracta de dignitat!

L.P.: Es tracta de dignitat. Dignitat. S'ha acabat. “Què ha passat amb el meu germà? Ja no l'hem vist mai més!”. Cal saber-ho.

C.B.: Suposem que s'hagués respectat la memòria històrica. Seríem al mateix lloc?

L.P.: Això ja no ho sé. Però sí que es pot dir que el no haver-ho fet és com una ferida. O la cures o s'escampa. Però si s'hagués fet tindríem almenys un aclariment. Perquè ara tot el que fa el PP és només seguir el franquisme. Tot és franquisme. Totes les situacions de l'estat espanyol són franquistes cent per cent. Revestit de democràcia. Però de la seva democràcia. Estem en una democràcia vigilada. Vigilada, controlada. Això que fan, ni bíblicament és veritat! És així!
 
En Leonci segueix escrivint als diaris habitualment, després de tenir una columna a l'Avui. Com diu ell, cal fer pensar a la gent. A part de publicar parlant de política, també ho ha fet sobre filosofia i sobre la seva vida (...).
 
L.P.: Però és molt difícil de publicar, avui. Però tinc moltes coses per dir, sí. Tots els llibres que he publicat els he hagut de pagar. I hi perdo. I ho faig perquè gaudeixo i m'agrada, i per fer un servei. Però per fer un negoci no...
 
C.B.: Creu que els mitjans de comunicació ens ajuden? Precisament obviant la gent que té coses a dir no ho sembla.
 
L.P.: Avui en dia tenim una comunicació que incomunica. Fem més feina ara tu i jo amb un tête-à-tête que res més. S'ha de dir que des de l'Ebre cap enllà ja fan que siguem enemics. Perquè les coses d'aquí no es poden dir allà. Ni volen que es coneguin. La televisió de Catalunya es coneix a fora de l'Ebre? I en canvi en tenim set o vuit de les altres que ens envaeixen, no?
 
J.X.: Això serveix per dividir aquí.
 
L.P.: I quan aquí hi ha alguna cosa, les manifestacions que s'han fet, la televisió espanyola ho ha comunicat, ho ha explicat? Han dit bajanades, han dit! Ho han dit al cap de vuit dies. Avui veiem com es nega la realitat, inventen la realitat, de l'ideal en fem realitat: i tot és imatge. I sota la imatge què hi ha? Ho sabries dir?
 
C.B.: ... Mmm... no...
 
L.P.: ... vigileu els periodistes!
 
J.X.: Buidor.
 
Per acabar li demano què ens cal recordar els lluitadors que ens han donat un país com el que tenim. Què ens hem de dur als llavis cada cop que ens trobem davant dels mil obstacles que ens queden per davant. Ell parla de llegat.
 
L.P.: El llegat que heu de tenir és ser lliures. La llibertat està per sobre de tot! Si no hi ha llibertat no hi ha res, som uns autòmats. La llibertat amb responsabilitat. Volem gent lliure, responsable i coherent. Si nosaltres no ens haguéssim sentit lliures malgrat ser anul·lats políticament per Franco, no haguéssim fet el que hem fet. Aquest és un món de lluita. Si no lluitem, no hi ha res a fer.

Si no lluitem, si no sabem d'on venim, si no som lliures, si no pensem per nosaltres mateixos, no hi ha res a fer. La indiferència no és vida. I només hi ha un bàndol, el bàndol de la gent.
----------------------------

Ha participar en l'entrevista: Joan Xuriach 

Clara Ballart
HGxI

Altres articles d'en Leonci Petit en aquest blog:

• El “Brexit” català d’Espanya

• La irreformable Espanya

• Els partits no estan a l'altura

• Prohibit votar a Catalunya

• La incompetència de la justícia espanyola

• Tribunal constitucional: amenaça la Forcadell

• L'escolanet del Sr. Duran Lleida

• Catalunya humiliada

• Els talps del procés
  

Les cares de l'Assemblea — Leonci Petit

“Això no és una entrevista; això és una conversa”. Els qui tingueu la sort de conèixer personalment en Leonci Petit estic segura que sereu capaços de llegir aquesta primera frase en la seva veu. Una veu convençuda i segura, tranquil·la, volgudament modesta però extremadament poderosa. Una veu carregada de riure, que es percep darrere de cada frase, però amb la solemnitat justa per ser escoltada pel més arrogant. La veu d'algú que sap, des de ben jove, què cal per fer-se respectar. Amb l'experiència nul·la d'algú que amb prou feines només sap fer bé una cosa —estimar aquest país—, espero agafar-me del tot a les seves paraules, i presentar-vos així una conversa brillant amb una eminència que ha sabut, amb una sinceritat brutal, destrossar el concepte d'eminències, i tornar-nos a tots només persones.

Leonci Petit: Em vaig adonar com a capellà que no volia ser de cap partit. Ja en tinc un, de partit, que és el de la gent. Amb aquest ja en tinc prou. No necessito més. Em sento molt lliure i no vull que em limitin. Simpaties, sí. Tot allò que he vist que era honrat m'ha agradat. Jo els deia, jo el que vull és fer persones honrades. Encara que siguin falangistes, que siguin el que vulguin! Però que siguin honrats. Que siguin persones. La resta no interessa.

En Leonci Petit i Torner va néixer a Vilassar en una família que ja desafiava llavors les classificacions. Carlins els uns, rojos els altres, i l'avi de la confraria del Roser, desplomant-se en veure cremar l'església que entre tots havien estimat. I malgrat l'hostilitat que s'amaga darrere del “desafiament a la convenció”, la manera amb què en Leonci s'ha desfet de les normes que l'encadenaven ha estat neta, lliure, sincera.
Amb el cor a la mà i una gran sentència, brillant: “La veritat és la realitat de les coses. Contra la realitat no s'hi pot anar”.



En Leonci: en primer terme
la Matilde Climent, la companya d'en Leonci
i en Joan Xuriach, participant a l'entrevista

I sí, darrere de la vida d'en Leonci es llegeix “veritat” en majúscules; una mica com la metàfora d'Estellés al Coral Romput: veritats “que es desfan com la cendra entre els dits / o fbé entre les paraules que es diuen cada dia”. Veritats tossudes. Que no marxen mai. Explica així l'experiència més dura a l'ajuntament de Vilassar, on va treballar de molt jovenet, en una postguerra flamant. El dia en què la Guàrdia Civil va entrar a l'ajuntament a buscar el responsable de la falsificació de cartilles de racionament. A l'ajuntament no hi és l'alcalde. Ha deixat en Leonci tot sol.

L.P.: A l'ajuntament em tocava fer les targetes de racionament. Hi havia la pugna entre l'oposició i l'alcalde de l'ajuntament, que era en Jaume Planas, un home honrat. El volien fer fora. Allà a Vilassar hi ha Torramar, on el doctor Folch es feia càrrec d'un centenar de minusvàlids. Perquè aquella gent tingués més menjar vam inventar cent cartilles de racionament amb noms figurats: era, és clar, per donar-los més menjar. L'oposició ens va denunciar per corrupció, corrupció de l'alcalde. I a mi que em deixen sol allà, a l'ajuntament. Havia jo de contestar...
 
Clara Ballart: Quina por, no?!
 
L.P.: Por? Gens! Per què? Em pregunten...“a ver si sabe estos nombres...”i jo dic “Sí, sí, sí. Són nombres fictícios; pero que responden a esto.”. I els ho vaig ensenyar. “Això és per això. Això no és per l'alcalde. Això és pels minusvàlids”. Es va acabar l'assumpte però al cap d'un any a mi em van fer fora... Vaig donar la cara per l'alcalde perquè era injust el que li feien. La injustícia i la veritat m'han marcat. No podia acceptar una cosa injusta. I encara m'està passant.
Deia abans que tot allò que ha viscut està imprès de veritat, però em deixava, de segur, el més important: imprès també d'una gran humanitat. 

A part de fer-se capellà i estudiar Teologia, en Leonci Petit és advocat i ha fet, també, la carrera de Filosofia. Mai no ha deixat d'estudiar. Però com diu al seu llibre (La veu d'un sacerdot casat. Testimoniatge) i ratifica amb la seva vida, “manar i governar és servir”. En discutir l'autoritat del capellà, o d'un treballador de l'ajuntament, o de l'administrador d'una fàbrica tèxtil (tots tres papers els duu sempre al damunt), en Leonci relativitza així la dosi d'autoritat.
 
L. P.: Política en fem tots. Política de país, d'estimar la gent. No de la imposició, sinó d'allò que surt. Anar contra natura no s'hi pot anar. Cal connectar amb la gent. És com ara, amb el procés. No és una cosa d'aquest partit o de l'altre. Ve de la gent, de tota aquesta gent.
 
Ve de la gent. La gent. També va ser la gent la que el va dur al seminari. En Joan Xuriach li pregunta per l'església d'aquells anys, la que l'acull.

Joan Xuriach: Quan vas entrar al seminari tenies vint anys, l'any 49. Si no la postguerra més dura, la postguerra. A banda de la vocació que tenies, tu creus que entrant en una església que porta el dictador sóta pal·li la canviaràs? Amb quins ànims hi entres?

L.P.: Allà vam veure una església dominada. No ens agradava allò que es feia. Però una cosa és el que fa la jerarquia i una altra és la convicció i la vocació. I aleshores vèiem que ser capellà és un servei, per estar amb la gent, per ajudar la gent: tot això és el que vèiem! Però aleshores això porta un xoc entre allò que sentim i el que se'ns imposa. Nosaltres som dels capellans de la manifestació de l'any 66 a la via Laietana, quan ens van atonyinar, perquè vam acabar amb el nacionalcatolicisme. Bé, vam acabar... Encara no s'ha acabat, però vam aixecar la veu i allò va ser un daltabaix. Nosaltres ja demanàvem un canvi a l'església i fins que no ve el Concili Vaticà II nosaltres no ho vam posar en pràctica. Vam posar al dia les parròquies, calia connectar amb la joventut... Als bisbes això no els agradava massa, perquè érem capellans progressistes. I ens perjudicaven. I van buscar totes les maneres de fer-nos plegar. Al Roser els falangistes van voler-me cremar el cau...

 
El compromís amb la humanitat i la veritat van fer que en Leonci amb tants altres capellans se secularitzessin després d'escenes de persecució (per què buscar-li un altre nom) com la que va viure al Roser, el dia en què un feligrès li diu que li vénen a gravar els sermons. La seva reacció torna a ser contundent i clara.

L.P. Políticament com a capellà ja escrivia algunes cartes que no em publicaven, llavors ja vaig quedar fitxat. Fins i tot m'intervenien el telèfon! Llavors jo era capellà al Roser i ja em volien tancar al jutjat de guàrdia per fer misses en català. Ens venien a gravar els sermons i la gent m'ho explicava. 'Miri que li estan gravant els sermons'. Un dia tocava el sermó sobre el fragment de “l'allò que es del Cèsar per al Cèsar”. Vam fer les lectures. En acabar-les, dic: “Avui no predicaré. Avui no predicaré perquè em penso que l'Evangeli és prou clar. Dóna al Cèsar el que és del Cèsar .... perquè sé que m'estan gravant el sermó i no sé per què”. I només dic això se m'aixequen, foten el camp i allà tota l'església es gira! Ja està dit tot... Em penso que encara continuo fitxat.

La Via Laietana l'any seixanta-sis. Capellans catalans protestant per allò que era seu. Unes idees, un país, sobretot una gent. La nostra gent.
 
L.P.: “Qué habéis hecho?”, ens van preguntar. Alguns ens vam explicar. Si vostès fan de bisbes, nosaltres farem de capellans. Però com que vostès no fan de bisbes, ho hem de fer nosaltres. I si vostès no denuncien el que han de denunciar...
 
J.X.:.. la tortura policial...

LP: ... llavors ho farem nosaltres. Ho farem nosaltres.
Les paraules d'un bisbe enfadat semblen perseguir-nos a tots. La veu d'Espanya que ens agafa pel coll de la camisa. Qué habéis hecho, qué habéis hecho, qué habéis hecho... Una sola resposta, molt tranquil·la.
Ho farem nosaltres.
----------------------------


Fi de la primera part de l'entrevista. Continua en aquest enllaç

Ha participar en l'entrevista: Joan Xuriach 

Clara Ballart
HGxI

LES CARES DE L'ASSEMBLEA: Teresa Calveras

Em trobo amb la Teresa al Casal de la Font d'en Fargues, al bar. La trobo parlant amb una amiga i la seva filla que ha crescut tant. Durant la nostra conversa ella saluda un parell d'amigues més. I és ben fàcil adonar-se que la Teresa és algú que se sent molt còmode amb la gent. 

Ella és mestra, ha treballat de mestra tota la vida, i tant ha format professors com ha ensenyat nenes i nens. En jubilar-se va decidir començar a col·laborar amb l'Assemblea (em diu que va ser senzill, va ser dir-se: “això m'interessa, hi col·laboraré”) i després d'uns quants anys acaba de rellevar en Josep Sindreu al capdavant de la Territorial d'Horta-Ginardó, escriu al blog d'HGxI (Horta-Guinadó per a la Independència) i al seu propi blog, coordina el grup de comunicació, assisteix a les reunions del Secretariat territorial i, com diu ella amb una naturalitat fantàstica, “ajuda”.

"Crec que ells i nosaltres tenim

prejudicis, idees preconcebudes, 

que fan que es generin respostes 

automàtiques que no deixen pensar"

A part dels tres càrrecs oficials a la Territorial, hi ha molta més gent, que “no és visible" perquè fa feines d'organitzar, de coordinar. I què es veu? Es veu la parada, es veu el que fa la gent. Ella és una de les cares de l'Assemblea que “només ajudant”, com diu modestament però amb un optimisme desbordant i una energia inacabable, fa que la Territorial d'Horta-Guinardó i el País continuin creient en la independència.

Li pregunto com va arribar a l'Assemblea i, sobretot, quan va considerar-se independentista per primera vegada.

Clara Ballart: Des de quan tens memòria d'haver volgut la independència?

Teresa Calveras: Sempre l’he volgut, des que era petita, el que passa és que llavors els moviments eren marginals. I no recordo exactament quants anys fa que estic amb l'Assemblea, quasi des del començament, vaig anar a la primera assemblea: la del Palau Blaugrana. M'acabava d'apuntar llavors perquè em va agradar molt. Vaig anar a una reunió aquí al barri, i m'hi vaig apuntar de seguida. Després de mica en mica em vaig integrar en el grup de la territorial.

C.B.: Per què et va agradar tan l'Assemblea?
 

T.C.: No m'agraden els partits, perquè trobo que són partits. Respecto la seva feina i trobo que són necessaris, però jo no m’hi veig en un partit. I aleshores vaig veure que l'Assemblea era una cosa molt transversal i a més a més jo tenia molt clar que havíem de ser independents si podíem.

La Teresa, a part d'escriure al blog d'HGxI, també escriu  cartes als diaris, com els altres membres del grup de comunicació, i tinc molta curiositat per preguntar-li com s'escriu un article, si s'hi ha de dir la veritat i quin és el format que li agrada més.

C.B.: Fins a quin punt pots ser sincera quan escrius al blog? 
 
T. C.: Has de ser políticament correcte perquè, si escrius per a tu sola, pots dir el que vulguis encara que t'ho publiquin; però si el que tu escrius es publica al blog de l'Assemblea ja no ho pots dir tot. Amb l’atzucac del govern de la Generalitat era molt fàcil emprenyar-te amb la CUP i escriure una carta. Però a l'Assemblea hi ha gent de la CUP, d'Esquerra, de Convergència... gent d'altres partits. Aleshores no pots dir “ah!, doncs ara em carregaré aquest”. No. És el mateix que quan vas al carrer a repartir propaganda. Has de ser molt mesurat, has d'acceptar molt, escoltar molt. Un dia un senyor em va dir pel carrer: “hábleme en cristiano”. A mi si em diuen “hábleme en cristiano” jo li dic “¿usted qué se ha creído?”, doncs aquell dia no li vaig dir això perquè estava repartint propaganda per a l'Assemblea. Li vaig dir “¿qué quiere decir?” I li vaig donar el fulletó. També et pots barallar, és clar. Un dia t'enfades i engegues algú, però en general no.

C.B.: I quan escrius cartes al diari també actues de la mateixa manera?
 

T.C.: Quan escric una carta al diari la gent no sap d'on sóc, hi ha el meu nom i prou. És al blog d'HGxI on ets representant de l'Assemblea, però sempre tens en compte que ser políticament correcte. Al diari pots escriure el que vulguis, mentre t'ho publiquin. Hi ha diaris que no et publiquen mai, per exemple: El País. Sempre li escrivíem a el País. Quina casualitat que no els agradi mai cap carta de les nostres, no, ¿por què serà? La Vanguardia sí, i El Periódico... 

C.B.: T'agrada el format de carta al director?

T.C.: Pots aprofundir molt poc, és molt curta. A mi m'agradaria escriure coses més llargues, però també t'hi vas acostumant.

C.B.: Què et fa escriure una carta?

T.C.: A vegades costa motivar-te per escriure. A mi em motiven les notícies. Llegir la premsa i veure les interpretacions errònies, les mentides, les demagògies. Jo no contesto opinions amb les quals no estic d'acord, sinó que contesto les manipulacions. Normalment em motiva més contestar a partits o opinions de gent més propera que contestar a gent com Ciudadanos (que també, quan cal). Les que són tan clares no es rebaten perquè la gent de l'Assemblea ho té molt clar, i després que no arribes als diaris que estan a favor de tota aquesta gent. En García Albiol pot dir una bestiesa i va a totes les televisions que la gent mira, i llavors és clar que va bé poder-lo rebatre. El que passa és que la gent d'aquestes televisions no llegeix els diaris als què nosaltres escrivim. Decideixen no publicar-nos.

Li pregunto ara quin creu que és l'argument que de veritat mou els unionistes per ser-ho. Si ens fiquéssim dins la ment d'un unionista, quin és el raonament a què es redueix tot?

T.C.: Crec que ells i nosaltres tenim prejudicis, idees preconcebudes, que fan que es generin respostes automàtiques que no deixen pensar. Una reacció davant de la paraula “independència”: “Ah no, jo no sóc independentista!”. Nosaltres faríem el mateix, a la inversa! Això fa que tu no et plantegis cap altre pensament, no et deixa ni raonar, ni pensar, ni escoltar. Ho fem tots això; d'entrada si ve a parlar amb mi un senyor de Societat Civil Catalana no em farà gens de gràcia. S'ha fet molta propaganda anticatalana des de fa molts anys des dels partits.

C.B.: I aquesta propaganda anticatalana qui se la creu?

T.C.: Abans els independentistes eren els quatre gats i gent rara, o terroristes com Terra Lliure, i per a molta gent encara continua aquesta idea. Crec que per a la gent dels partits no, que en García Albiol quan diu coses d'aquestes no se les creu, simplement ho diu perquè l'interessa dir-ho. La gent que l'escolta s'ho creu, i incorpora el missatge o eslògan sense raonar. A més a més diuen coses molt fàcils. Què diu Ciudadanos de l'escola catalana? Que el castellà i el català vagin 50%-50%. És un missatge que no té cap mena de base però que d'entrada per a molta gent que no saben què és l'aprenentatge, una llengua o el funcionament d'una escola diu: “Justícia!”. Això no és nou.

M'interessa molt preguntar-li per la noció de “pàtria”. El gran argument en contra dels independentistes des de l'inici del procés ha estat dir-nos que ens emboliquem amb la bandera i que el nostre “nacionalisme” (com si, evidentment, ells no en fessin en dir-ho) s'acostés al feixisme. La Teresa em sorprèn.

C.B.: Què és per a tu la teva “terra”? Però en realitat som tots ciutadans del món, encara que siguem independentistes

T.C.: El món. A mi m'interessa tot el món. Jo sóc com aquests que diuen “la meva pàtria és el món” i tot això, aquests clixés. Però per a mi en realitat és el món. I m'agradaria anar a viure a molts llocs diferents, i viatjar. Però ara el món està estructurat en estats, i l'estat que jo vull dins el món és el català. Evidentment solidari amb tots els altres estats del món. Home, està clar que tant si vols com si no vols tens uns lligams afectius amb el teu país, i amb el teu poble i la teva ciutat.

"Crec que ells i nosaltres tenim

prejudicis, idees preconcebudes, 

que fan que es generin respostes 

automàtiques que no deixen pensar"

Però en realitat som tots ciutadans del món, encara que siguem independentistes. La veritat és que no sóc massa patriota, ni de banderes ni de coses d'aquestes. Per a mi les banderes no representen gaire cosa. Posem les estelades perquè són un aspecte reivindicatiu, un símbol d'una cosa, com una pancarta. No m'interessen massa. 

"Però en realitat som tots 

ciutadans del món, encara 

que siguem independentistes"

C.B.: Quin tipus d'independentista ets?

T.C.: (riu) Jo sóc molt optimista, normalment amb tot, però últimament sí que dius: “si us plau, que això no s'acaba mai!”. Però d'entrada jo sempre he pensat que ens en sortiríem. Potser tardarem una miqueta més. En qualsevol cas faig política encara que a mi no m'agrada fer política. A mi el que m'agrada és fer altres coses: Viatjar, viure la teva vida. Per a mi l'ideal (encara que sempre has de participar en la política del teu país), seria que poguessis participar en coses molt concretes, relacionades amb la teva feina o amb el teu entorn, i que no t'haguessis de preocupar de la resta perquè tot anés bé i funcionés bé. 

"Jo sempre he pensat que 

ens en sortiríem. Potser 

tardarem una miqueta més."

C.B.: Has de reivindicar les teves idees en el món en què et mous? 

T.C.: Sí, t'has de reivindicar. De vegades em canso i no ho faig, però de vegades sí que ho dic, eh. Veus gent que no són de la teva corda i dius “Ah, jo estic a l'Assemblea”, per provocar la resposta. Però discutir per discutir no té sentit.

Finalment arribo a la pregunta estrella. La independència entesa com a fi o com a mitjà?

T.C.: Que difícil! La independència és ambdues coses. No es pot canviar si no som independents. És impossible. Tal com estan les coses en aquest país és completament impossible. Com pots esperar canviar un país on la majoria de persones vota el Partit Popular? Com pots fer un pla de xoc si no tens diners per pagar-lo?

Per acabar li pregunto que defineixi la Catalunya independent. M'espero els adjectius: digna, justa, en català. I de fet els proposo. Però la Teresa torna a sorprendre'm.

T.C.: Catalunya serà allò que decidim entre tots. Hem de recuperar el funcionament de les democràcies, que és molt important. El país avançarà amb una democràcia que no sigui precària com l'actual. Ja ho decidirem.

Clara Ballart