divendres, 28 de desembre de 2018

Cròniques colonials (VI)

Context

1981

  • 25 de gener. Un grup d'intel·lectuals signa el Manifest dels 2.300 en contra de la política lingüística i la discriminació del castellà a Catalunya.


  • 23 de maigBarcelona: Assalt al Banco Central, relacionat amb l'intent de cop d'estat succeït justament tres mesos abans.
  • 20 de novembre. Sis anys de la mort del dictador Franco.

L'article


Article publicat a Diario de Barcelona el 13 de desembre de 1981.



Si faig un petit balanç, i ja tinc edat per fer-lo, m’adono que exactament com qualsevol altre fill d’aquest país, en el curs de la meva vida he estat insultat i desposseït un cop i un altre cop, de fet ininterrompudament, en la meva condició de català. Tot començava ja en la infància, quan em donaven una gramàtica per una altra; quan els programes obligatoris d’estudis no preveien informacions sobre la vera història del meu poble, la qual era oblidada amb generositat de gran senyor que dona ordres com qui fa favors; quan les nostres institucions ni eren esmentades i en canvi s’afeixugava la meva memòria  amb el recompte de les de Castella; quan la nostra literatura, en els textos de batxillerat, era negligentment resumida en uns quants paràgrafs, sovint ben sapastres, a l’apèndix que incloïa les altres ventafocs, superbamenhttps://noticieshgxi.blogspot.com/2019/01/croniques-colonials-vii.htmlt anomenades literaturas regionales. L’infant que, potser encara obscurament, ho trobava insòlit, preguntava admirat: “Com és que se’m fa estudiar en una llengua que no és la meva?”, sense que la resposta fos del tot satisfactòria...

L’insult i la despossessió es prolongaven durant la meva vida d’adult, quan el franquisme triomfant em deia paternalment, com qui concedís excessos de llicència a un fill ingrat, que no seria perseguit per emprar el meu llenguatge en privat, però en públic se m’obligava i sempre trobava, si no ho feia, l’espanyol d’ofici que protestava amb impaciència: “¡en castellano!” o “¡en español!” 

I fins i tot a correus, on m’acceptaven amb tota naturalitat un paquet que anava a “London”, com jo escrivia provocativament, em discutiehttps://noticieshgxi.blogspot.com/2019/01/croniques-colonials-vii.htmln el dret d’enviar-ne un altre a “Lleida” perquè no sabien ben bé on queia.

I continuo essent-ho ara, d’insultant i desposseït, quan retornen els temps dels estatuts discutits, retallats, descompensats i tots els articles tapabruts que encara deuen tenir poca roba si cal una Llei d’harmonitzacions que, posar-se pedres al fetge, oblidarà algunes promeses del text constitucional, i ho són no tan sols per totes les restriccions que sofreix el meu idioma i que pesen sobre la meva cultura, sinó perquè se’m tracta com una mena de tanoca, amb una capacitat mental insuficient, quan se m’assegura que sóc espanyol, quan se m’obliga a ésser documentalment espanyol, mentre no se’m permet d’exercir tots els drets que com a espanyol hauria de tenir, o sia els mateixos, ni més ni menys, que té qualsevol casthttps://noticieshgxi.blogspot.com/2019/01/croniques-colonials-vii.htmlellanoparlant a qualsevol indret de l’estat on s’instal·li o es traslladi circumstancialment. Tinc només els textos legals, un dret a la meva parla dins de la meva comunitat o, més bé que això (i vull dir més bé a ells), un mini dret, car és tan curt que ni puc demanar al funcionari de torn que em respongui en aquesta llengua que, si sóc espanyol, és tan espanyola com la seva, com d’altra banda no s’han cansat de repetir-nos tots aquells que s’ofenen de la diversitat cultural de la península com d’una riquesa que compartim.

Tot plegat és prou típic d’una situació colonial que hom vol superar no pas descolonitzant els pobles ara sotmesos, com demana un esperit de justícia molt pregonat sinó atacant a fons la seva identitat amb tot de mesures, actituds, i, si convé, de fets consumats quhttps://noticieshgxi.blogspot.com/2019/01/croniques-colonials-vii.htmle ens han de decantar, irreversiblement si el jo col·lectiu cau en la trampa, a substituir-la per una altra, la de la metròpoli que, quan hagi aconseguit d’uniformar la península, ja no ho serà, puix que l’indígena perifèric o d’ultramar, hereu d’una cultura tan vella com la de l’ocupant, tot just en quedarà un record, o menys i tot si els documents s’arxiven i hom llença les claus al mar.

No és paradoxa que el triomf darrer de la metròpoli passi per la seva desaparició, i que sigui condició necessària d’aquest desaparèixer la destrucció dels pobles sotmesos. Sense testimoni no hi ha causa.

Qualsevol anàlisi que es faci de la realitat actual ha de desembocar en aquesta conchttps://noticieshgxi.blogspot.com/2019/01/croniques-colonials-vii.htmllusió si hom té en compte les dades i fa l’esforç d’ésser prou objectiu per no interpretar-les en termes de conveniències que sempre són, és clar, subjectives, o amb un partit pres ideològic que, sovint, oculta aquella realitat i ens incapacita, dons, per arribar a un resultat que els fets analitzats decidissin i sobre el qual sí que, aleshores, es pot actor orientat per la pròpia ideologia.

Em sembla que avui ningú no pot dir amb un mínim de bona fe que, d’ensopegada en ensopegada històrica, no perdem personalitat, ja que cada vegada que ens “refem” hi ha, en aquesta personalitat, menys que no hi havia abans del darrer trasbals; cada vegada és més pobra de partícules pròpies i més apoderada per partícules alienes. D’una vegada a l’altra, per tant, no reprenem el mateix procés de recuperació que havíem hagut d’ajornar, ni el repetim, sinó que n’iniciem un altre, més desavantatjat, menys creador, menys incisiu, més dominat per la por d’una ensulsiada definitiva que ens tempta a ser imprudents. És la imprudència del “conservador” que repeteix sempre el mateix error de reservar-se, sense voler entendre que res no es conserva si no s’acreix i que res no es pot acréixer si hom no surt a guanyar. Si no tot d’una vegada, la posta que cada vegada hi ha sobre la taula.

Manuel de Pedrolo

Llegiu l'article anterior

Llegiu l'article següent : Cròniques colonials (VII)

2 comentaris:

  1. Força didàctica la sisena crònica d’en Pedrolo per mostrar als qui volen dialogar (després de segles demanant-ho infructuosament) peti qui peti i als eixampladors de majories que, darrerament, surten com a bolets, que tot el peix està venut. Que no hi ha ningú amb qui enraonar, que no tenen (una amplíssima majoria del congrés espanyol i, en conseqüència, del poble espanyol) cap intenció de fer un referèndum pactat i donar-nos la possibilitat de recuperar la llibertat (descolonització); ans al contrari, preferirien anorrear-nos completament (assimilació).

    República? Primer, eixamplem.

    “Eixamplem, eixamplem,
    que la República, que la República,
    eixamplem, eixamplem,
    que la República guanyarem”

    Recordem el ball de la civada i la veu d’en Serrat, tot molt adient.

    ResponElimina
  2. Som un poble que encara té por, una por atàvica. Una por que pren la forma de falsa prudència, falsa educació (quan canviem de llengua innecessàriament), fals esperit democràtic (aquesta apel·lació constant a un diàleg sense interlocutor possible, perquè ja t'ha deixat ben clar a cops de porra (literals o figurats) qui mana i a qui cal obeir. Mentre no ens desempalleguem de la moral del vençut mai no guanyarem.

    ResponElimina