dimarts, 30 d’octubre de 2018

CRÒNIQUES COLONIALS (II).

Context:
  • 25 de gener de 1981. Un grup d'intel·lectuals (intelectuals?) signa el Manifest dels 2.300 en contra de la política lingüística i la discriminació del castellà a Catalunya. 
  • 23 de maig, Barcelona: Assalt al Banco Central, relacionat amb l'intent de cop d'estat succeït justament tres mesos abans.
Article publicat a Diario de Barcelona el 6 de novembre de 1981.

 

No ens imaginéssim pas que, a la metròpoli, li falten homes nous quan en reciclà de tan madurs i de tan compromesos amb el franquisme més feixuc com l’actual director de televisió (Carlos Robles Piquer), fins fa poc secretari d’Estat per als Afers Estrangers i, durant l’etapa Fraga, director general més de censura que no pas d’informació (i potser en record d’aquells temps de principis d’autoritat a tota pastilla que començà la seva gestió, ara, amb unes mesures de tons prohibitius: la petita pantalla no serviria als seus clients el debat al Congrés sobre l’entrada a l’OTAN). A cap generació li falten persones ambicioses entre les quals hi ha unes quantes llumeneres que, com que ho saben tot de tot (a diferència dels savis que saben molt poc de gairebé res), passegen ombres de ministeri en ministeri, passant per governs civils i d’altres responsabilitats normalment ben peixades, i, junt amb aquestes “personalitats”, llargues teories d’individus més feblement competents però això sí, ben disposats que la història no descarrili.

Mai, però, no s’ha d’arraconar els diligents, els infatigables que han dedicat i dedicaran la seva vida (i si convé la seva mort i tot) al servei no pas del poble, o dels pobles que ha reunit l’Estat, sinó a la pàtria, com solem dir amb aquesta afecció oficial a les abstraccions, amb aquest urc del sentiment que no s’inspira en la realitat, amb aquest èmfasi que conreaven els homes de la dictadura i que encara és moneda que circula entre tants homes de la democràcia. Els mateixos, és clar, que d’un sistema a l’altre i d’un càrrec al següent conserven els tics que el règim monolític els donà i, no cal recordar-ho, el mateix esperit de sacrifici... sacrifici dels altres, naturalment.

En el seu discurs de presa de possessió (santa paraula!), Robles Piquer declarava que no tenia cap dubte (és baró de fe, ja es veu) “acerca de la anchura oceánica que en la Espanya de 1981 ofrece a la libertad el sistema que estamos construyendo y – cuando hace falta – defendiendo”, i potser sí que per a ell, personalment, professional i política, aquest oceà és tan immens que, si bada, corre el risc d’ofegar-s’hi. Ara: podria molt ben ser que el nostre home (vull dir l’home dels altres) descobrís mars sense límits allí on, des de les colònies, veiem un toll pel qual neden sempre els mateixos peixos que segreguen una suficiència exemplar i saben adaptar-se al color que, segons l’hora, tenen les aigües. En la jungla política, aquesta capacitat ajuda a la selecció de les espècies.

Quan celebren la llibertat, i sempre solen fer-ho com si ens en sobrés i ens trobéssim al caire del llibertinatge contra el qual se’ns ha de protegir, els polítics de la metròpoli ens refereixen, pel que fa a nosaltres i a tots els pobles sotmesos de la península, a l’estranya figura d’una llibertat obligatòria d’ésser espanyols que ens pren la llibertat de ser allò que som des de temps tan antics com ells són allò que ningú no els regateja el dret de ser. És natural, doncs, que en aquest oceà tan terriblement ample que pregona el nou director general de televisió ensopeguem per tots costats amb esculls traïdorencs i penya-segats abruptes, amb ribes poc hospitalàries que ens limiten i entre les quals, per postres, hi ha esteses les xarxes on cauen els pobres peixets als quals hom recomana la confortable virtut de la humilitat fins i tot des de les voreres de l’esquerra.

Seria sorprenent, si no fos tan habitual, que sempre ens parlin de llibertat aquells que se la reserven després de definir-la d’acord amb les normes que els convenen i des del poder “unitari” que ens priva de gaudir-ne. Darrere del seu pensament, però a toc de la superfície sempre hi ha dentro de un orden joseantonià que proposava una “llibertat” entre reixes, potser per una incapacitat de concebre-la, l’inrevés, com l’ordenadora de la convivència entre homes i pobles que volen desenvolupar totes les seves potencialitats: allò que és viu i genera les seves lleis, no pas allò que s’ha d’adaptar a un esquema previ i fabricat per un altre que hi troba, creu, el seu benefici.

De la llibertat, que no és ni ampla ni estreta, i de la qual tan sols es pot dir que n’hi ha o no n’hi ha, no se’n pot parlar des de cap metròpolis, el centre d’on es nega per necessitat de conservació de l’imperi, i això amb indiferència de la ideologia d’aquell que pren la paraula i interpreta com a perversió o pecat nefand, contra natura, el desig d’una comunitat de trencar amarres i navegar amb les pròpies veles. No en pot parlar, de fet, ni per als seus; ens adonem molt bé, aquí, que Castella tampoc ho és, de lliure. No ho és cap poble colonitzador, obligat com es veu a fundar diàriament la seva existència en un acte de força que, quan hom el racionalitza per tal de justificar-lo, destrueix unes estructures de la consciència gràcies a les quals acceptem la dimensió més profunda de la llibertat de cadascú: la que li dóna la llibertat dels altres. Qui mana, té un subordinat que el condiciona i l’empetiteix. Els grans oceans són, ara com ara, pous negres on prou feina tenim a respirar. Ells i nosaltres. Nosaltres contra el nostre grat. 


Manuel de Pedrolo

Llegiu l'article anterior


Llegiu l'article següent

1 comentari:

  1. "De la llibertat, que no és ni ampla ni estreta, i de la qual tan sols es pot dir que n’hi ha o no n’hi ha"
    És evident que en la situació actual, i des de 1714, els catalans no gaudim de llibertat. La llibertat ha d’ésser el motiu principal per fer efectiva la República catalana.

    "... destrueix unes estructures de la consciència gràcies a les quals acceptem la dimensió més profunda de la llibertat de cadascú: la que li dóna la llibertat dels altres"
    No puc ser plenament lliure si el meu veí, tingui les idees que tingui, està empresonat per exercir la seva.

    ResponElimina