Cròniques colonials (III)

Context
1981

• 25 de gener. Un grup d'intel·lectuals signa el Manifest dels 2.300 en contra de la política lingüística i la discriminació del castellà a Catalunya.

• 23 de febrer, Espanya: Intent (?) de cop d'estat del 23 de febrer.

• 23 de maig, Barcelona: Assalt al Banco Central, relacionat amb l'intent de cop d'estat succeït justament tres mesos abans.
   

L'article 

Publicat al Diario de Barcelona el 13 o 20 de novembre de 1981.

Les orientacions, normes i actituds del poder que ens protegeix combaten amb tanta decisió el redreçament nacional de la nostra terra que hom ja no sap fins a quina generació la gent 'article anteriornascuda a Catalunya de famílies forasteres que hi immigraren d’altres llocs de l’Estat espanyol hauran de conservar com a pròpia, amb exclusió de cap altre, puix que ningú no pot tenir-ne dues si no és un esquizofrènic, la identitat cultural dels seus pares i, per tant, veure’s obligada a una d’aquestes dues coses: o bé a continuar essent un element estrany al nostre país, amb la divisió entre dues comunitats hostils que això suposa, o bé a destruir la identitat catalana per tal de solucionar definitivament el problema amb un acte negatiu i brutal.

Hi ha una mentalitat, ben encoratjada pel feixisme que ha deixat tanta llavor, per la qual res no sembla tan natural i legítim com perpetuar en la terra d’acull les característiques culturals de la terra de procedència, si aquesta terra és castellanoparlant, o els trets culturals imposats pel poble dominador quan la gent procedeix d’indrets que han tingut o tenen encara una cultura diferenciada i, remarquem-ho bé, perseguida, o pel cap baix entrebancada, pel món castellà.

Quan hom defensa el dret de conservar més enllà d’ells la identitat cultural dels pares vinguts de lluny, hom pot cometre dos errors greus, íntimament relacionats: el primer, negar la identitat cultural autèntica dels nascuts en terres no castellanoparlants, i, el segon, suposar que només compta l’originalitat del nascut fora, no la del nascut dins de la comunitat escollida, ja sigui voluntàriament del tot, ja sigui sota la pressió d’unes circumstàncies socioeconòmiques que expulsaren tants milers de ciutadans del seu terrer.

No sembla aleshores, que hom reconegui cap dret a ésser ell mateix al fill que ja es reclama d’un altre origen, que li dona el fet de néixer i de criar-se en una altra territorialitat cultural; hom vol que preservi la dels seus progenitors i que, sense haver-la viscuda continuï immers en una experiència que pertany als seus pares, els quals, d’altra banda, ben bé pot ser que vinguin de terres distintes i, doncs que tinguin àmbits d’experiència cultural no coincidents. Un cas que sovinteja i en el qual un de la parella ha hagut de sacrificar la seva vera identitat.

No poden pretendre, els partidaris d’aquesta transferència prolongada de generació en generació, que actuen en defensa d’una cultura amenaçada i que s’exposa a extingir-se, la castellana o una de les formes de la castellana, atès que en el seu terreny es desenvolupa amb total normalitat i ningú no l’ataca, i és en el seu terreny que ha de viure i prosperar, no a casa dels altres, com una imposició. Tampoc no poden dir que fills d’aquestes persones, ja no ho son de desplaçats. Els propòsits que hom no declara són uns altres.

Així, per exemple, però exemple important, quan l’administració central dicta normes perquè a les terres catalanes gaudeixi també d’oficialitat la llengua de la metròpoli, hom no ho fa per protegir les persones ja madures i d’edat avançada que, incapaces d’integrar-se a la cultura del poble en el qual s’instal·len, podrien tenir dificultats o sentir-se cohibides (quelcom que als governants no se’ls acudí quan la miopia de les oligarquies locals els obligava a emigrar cap a contrades on trobarien un lloc de treball), sinó amb un objectiu força més pervers: a favor de la comoditat, de la protecció que de fet es dóna a la llengua forastera i de les resistències amb què es troba la nostra, l’oficialitat del castellà, al costat de la del català, farà que a la Catalunya del futur no hi hagi tots els catalans que hi hauria d’haver. I s’entén per catalans, segons un criteri que val arreu, tots aquells que participen de la cultura catalana i la tenen com a seva, en aquelles que viuen en aquest indret geogràfic com en una terra estrangera l’esperit de la qual ignoren.

La metròpoli no en té prou administrant-nos directament o mitjançant poders delegats; sense interessar-se gens ni mica per la identitat natural dels administrats de les colònies, vol conservar gent ‘espanyola’ a casa nostra i augmentar-ne el nombre per tal de retenir-ne amb més fermesa les possessions. És el començament de l’última fase del projecte que duu un poble a apoderar-se d’altres pobles, a apropiar-se’ls, tal com al segle XII, en una primera etapa d’aquest esperit, Alfons VII de Castella s’apropiava del nom de la península en fer-se proclamar, a Toledo, emperador de España, bo i en aquella Espanya hi havia altres estats independents , un d’ells el nostre, on regia Ramon Berenguer IV, amb el qual, per cert, gairebé simultàniament, signava un tractat que establia els límits d’expansió (recordem que estem en temps de reconquestes) d’un estat i de l’altre.

Manuel de Pedrolo
 
Llegiu l'article anterior

Llegiu l'article següent