Seguiment del full de ruta
Res ha estat en va.
La feina feta tots aquests anys per l’independentisme ha estat ingent i els seus fruits no són en absolut negligibles. El full de ruta, el projecte que es va iniciar potser sense ser-ne del tot conscients amb la primera consulta sobre la independència d’Arenys de Munt, partia d’unes premisses necessàries, fonamentals i que no es posaven en dubte:
- “En democràcia, pacíficament i amb un suport en vots suficient, tot és possible” (premissa 1).
- “Espanya ha canviat en aquests darrers 40 anys d’ençà de la mort del dictador. És un estat democràtic i ara hi ha línies vermelles que no pot traspassar perquè la ciutadania no ho permetria” (premissa 2).
- “Els catalans som ciutadans d’Europa i aquest ens supranacional vetllarà per nosaltres, garantint el compliment dels principis democràtics i els drets humans, en el supòsit que Espanya no ho faci” (premissa 3).
Dissortadament, les 3 premisses s’han demostrat que eren totes errònies però només es podien posar a prova amb sang, suor i llàgrimes. Sang, suor i llàgrimes com les que es varen vessar el primer d’octubre. Mentre encara alguns ens llepem les ferides, mentre l’estat de xoc és substituït per un buit colpidor que no sabem explicar, estiguem segurs que res del qual hem fet i hem patit ha estat debades.
Ara som més forts, més savis, sabem a què ens enfrontem. El dolor persisteix, és cert, però, tanmateix, la seva presència, com un company de viatge, ens confirma que estem vius i, per tant, dempeus i convençuts que cal seguir lluitant. Enrere deixem somnis utòpics de germanor, de voler convèncer els desinformats, d’obrir-los els ulls davant de possibilitats reals de canvi, d’engrescar-los amb horitzons de progrés i modernitat. En definitiva, il·lusions d’aconseguir despertar-los d’una letargia que sumeix l’individu en un estat acrític, indolent, vegetatiu. En qualsevol cas, res a retreure’ns tampoc per tota aquesta energia invertida a facilitar les eines i les preguntes per tal que els ciutadans que així ho vulguin puguin aventurar-se en escenaris diferents que, d’altra manera, mai s’haurien ni plantejat.
Sense renunciar a seguir amb aquesta tasca informativa , una vegada ens hem comptat i sabent-nos molts, ha arribat el moment de prendre clarament consciència de la nostra realitat: som una nació amb unes evidents arrels històriques i culturals. Una nació que, des de principis del segle XVIII, viu oprimida i sota el perill constant de ser anihilada per un estat, l’espanyol, que només coneix la força i la repressió com a instruments per convertir més de dos milions de ciutadans en ostatges permanents. Un estat que frisa des de fa segles per dur a la pràctica un dels pitjors tipus de genocidi: esborrar la nostra diferència nacional mitjançant l’assimilació de la identitat i la cultura pròpies, a partir de la criminalització, prohibició i negació constants del dret del nostre poble a determinar com vol viure.
Abans que la República, abans que un referèndum acordat, abans que els partits i líders polítics, abans fins i tot del joc democràtic de les majories, hi ha la qüestió primera, la més important: se’ns reconeix o no la nostra diferència nacional i, per tant, el dret universal a l’autodeterminació? Des d’una absoluta serenor personal, amb la perspectiva dels anys i dels mesos anteriors i posteriors al primer d’octubre, tinc el convenciment que hem fet el què s’havia de fer. Sense violència però amb fermesa i valentia, hem posat a prova un conjunt de “mites” que, a força de ser repetits, semblaven veritats inqüestionables i que han resultat falsedats. Ara disposem d’una informació que no era possible conèixer apriorísticament.
No, no ha estat en va!
David Calabuig
HGxInd
En cap moment he cregut que un govern socialista a Madrid representés cap mena de solució efectiva per a Catalunya i, després de veure que al congrés els socialistes es comprometen a “defensar la sobirania nacional davant qualsevol referèndum de secessió”, veig que no m’equivocava.
Si, per començar, ja ens neguen el dret a decidir el nostre futur per mitjà d’un referèndum, què volen negociar?
No es pot negociar amb qui no defensa el dret d’autodeterminació perquè, com hem pogut constatar, quan no s’accepten els drets dels pobles l’única resposta possible dels governs que tenen el poder és la repressió.
No perdem de vista allò que és essencial, ens neguen un dret que tenim.
Tot allò altre que puguin manifestar no és més que xerrameca encaminada a confondre la gent.
Teresa Calveras
HGxInd
Després de la moció de censura molts catalans, tot i que no n’esperàvem gran cosa, pensàvem que potser els socialistes procurarien allunyar-se una mica de les polítiques repressives que darrerament ha portat a terme el PP.
Sembla que no serà així.
Van caient falses idees una darrera l’altra. Si algú encara pensava que la repressió i l’espanyolisme exacerbat eren una política que seguien només alguns partits, ara queda ben clar el que molts de nosaltres feia temps que dèiem: és l’Estat espanyol el que ha seguit una política repressiva i la continuarà portant a terme sigui quin sigui el partit que governi.
I cal una redefinició de les esquerres. Veiem que els partits que s’autoanomenaven d’esquerres fan polítiques de dretes. I no em refereixo només a la no acceptació del dret d’autodeterminació o de la llibertat d’expressió sinó també a la no acceptació de les polítiques socials. Només cal recordar la darrera reforma de la Constitució, realitzada en un tres i no res, per tal de poder aprovar mesures que de cap manera es podien considerar socials.
I ara veurem què farà el PSOE amb les 16 lleis socials tombades pel TC. Continuaran maltractant tots els ciutadans de Catalunya com ha fet el PP fins ara? I, alerta, que a qui castiguen és a tots els catalans, votin el que votin i pensin el que pensin. Els votants socialistes algun dia s’adonaran que votant PSC s’estan tirant pedres a la pròpia teulada.
Els Republicans ens hem de felicitar perquè que es vagi veient clarament quina és la postura que cada partit afavoreix.
Quan els socialistes parlin de federalisme entendrem que es refereixen al nacionalisme espanyol, nacionalisme que practiquen i els porta a mantenir la unitat d’Espanya costi el que costi. I quan parlin de les polítiques d’esquerres que duen a terme pensarem en els drets socials que vulneren sense pensar-s’ho gens.
Les coses clares!
Teresa Calveras
HGxInd
Vilaweb publica una interessant entrevista a l'antropòleg i professor de la Universitat de Barcelona, que analitza el moment polític actual
" ...
—Hem de fer fora el PP!
—Exacte. Si el PP és fora, es reobre la perspectiva que és possible una reforma a Espanya. La qual cosa serveix perquè els comuns continuïn confiant en aquesta mena de pastanaga penjada d’un bastó, ERC consideri la viabilitat proposada per Tardà de refer un tripartit, i el PDECat torni a ser allò que era, és a dir, Convergència. Coartada perquè tot torni a ser com era abans d’aquest parèntesi que alguns van pensar gairebé de somni. Ara es culmina el procés de desmobilització. S’ha de fer política per dalt. Ho fan els uns i els altres. I això ja es veia a venir. Quan va haver-hi la declaració d’independència algú va decidir que la gent tornés a casa. I ara en veiem les darreres conseqüències: plegar veles i conformar-nos a vindicar el retorn dels segrestats.
—Tesi Cebrián. Tanqueu-los a la presó i deixaran de parlar d’independència i parlaran dels presos.
—És clar. Com que l’element central és l’alliberament dels ostatges ja tenim per què lluitar. La perspectiva i l’horitzó de la República Catalana acabarà essent com una mena de fita similar a la República Socialista de l’esquerra tradicional. Sempre present però, per definició, horitzó inabastable. I, per inabastable, justificació ideal perquè res no es mogui.
..."
Llegiu l'entrevista sencera en la font original
Lluny del velòdrom de la Colau, dels grups de voltors de la tercera via que hi voleien i d’alguns barris amb un tuf falangista que recorda temps grisos. Me’n vaig terra endins, a viure el més plenament possible com a català.
No participaré a cap més manifestació o concentració en clau autonòmica; ja sigui en defensa de l’escola pública, TV3, la sardana o, quan arribi, el sorteig del ‘quinto’. No vull anar-me’n marcint fins al pla Z. No votaré més (ho he fet a totes les eleccions des de la mort del dictador feixista) ni al Congrés espanyol ni a la Generalitat autonòmica.
Tornaré al carrer quan els 2.100.000 votants independentistes entenguem, per fi, que la llibertat ni es negocia ni es demana; es pren. Quan tinguem clar que només la República alliberarà els presos i farà tornar els exiliats. Quan ens adonem que som suficients (desmentint el mantra pervers del ‘hem de ser més’) per aturar aquest país amb una vaga general indefinida.
Manllevo un paràgraf en homenatge a Pedrolo: ‘És molt senzill. Quedeu-vos tots al carrer’ i hi afegeixo, fins que el PIB espanyol els hi rebenti als morros i Europa es mogui d’una punyetera vegada o no, és igual; la dignitat individual l’hem de defensar cadascú de nosaltres i la col·lectiva ajuntant-nos les persones dignes, com el primer d’octubre.
Espanya, amb més de tres quartes parts del seu Congrés exercint de guàrdia pretoriana de l’oligarquia post franquista, mai no acceptarà negociar amb Catalunya. Per dos motius: preservar la fal·làcia de la ‘unidad indivisible de la pàtria’ per sobre del dret a l’autodeterminació dels pobles i per evitar, amb la nostra marxa, la seva fallida econòmica.
Joan Xuriach
HGxInd
Aquest dissabte 16 de juny ja farà 8 mesos que en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart són injustament empresonats a Soto del Real.
L'Assemblea Nacional Catalana farem d’aquest dia un clam per la llibertat de t els represaliats amb lectura d'un manifest.
Colles castelleres faran pilars als municipis d’on són en Jordi Sànchez, Clara Ponsatí, Joaquim Forn, Toni Comín, Carles Puigdemont, Dolors Bassa, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Rull, Lluís Puig, Jordi Turull, Jordi Cuixart, Marta Rovira, Anna Gabriel, Meritxell Serret i Carme Forcadell. Concretament, es farà un acte a cada municipi d'on són cada un d’ells: Amer, Torroella de Montgrí, Sant Vicenç dels Horts, Sant Cugat, Terrassa, Parets del Vallès, Santa Perpètua de la Mogoda, Vic, Sallent, Vallfogona de Balaguer, Xerta i Barcelona.
A Barcelona, l’acte es farà a les 18.30 h a la plaça Catalunya. Us convidem a assistir-hi així com a consultar la resta de convocatòries locals.
A Barcelona el mateix dia 16 de juny, a les 10 h del matí a la plaça Catalunya es gravarà un Flashmob amb la cançó ‘Els Miserables’ en català i adaptada a la nostra realitat. Tothom que vulgui pot participar de la gravació i els participants del Flashmob cantaran a l'acte de la tarda a la Plaça Catalunya.
Contra la injustícia, no ens quedem a casa! El dia 16, tothom al carrer per la llibertat!
Un lector de Vilaweb, en Ramon Vilardell, ha deixat avui un comentari a l’article doble “Cartes creuades” d’en Martxelo Otamendi i en Vicent Partal de cada diumenge. El trobo especialment interessant perquè sintetitza i desfà l’argument fal·laç de les majories/minories en democràcia.
El dret a decidir no té res a veure amb el joc de les majories. Es tracta d’un dret universal de les nacions. Una altra cosa és la implementació pràctica d’aquest dret dins del territori que l’invoca, mitjançant la celebració d’un referèndum, que, aquí sí, s’ha de resoldre pel 50% + 1 dels vots emesos.
Us deixo aquí el comentari:
David Calabuig
HGxInd
"La Margarita Robles no pot anar més enllà dels seus gens espanyols, que la porten a sacralitzar la Constitució i a llançar un anatema contra els que creguin que hi ha vida més enllà d’aquesta. Com es pot conciliar una pretesa tolerància (“dentro de la Constitución, todo”), amb l’amenaça (no d’excloure: ja ens agradaria!) d’imposar la Constitució "manu militari" a aquells que no creguin en aquest marc mental? Què és aquest invent aberrant de diàleg sota l’amenaça de la baioneta, aquest dogmatisme “dialogant”, aquesta imposició “democràtica”? On s’és vist una monstruositat del gènere?"
"Aquesta gent no ha entès res, ni de la democràcia ni del raonar."
"La lògica que subjau al “raonament” espanyolista és perversament simple: 'aquí estàs obligat a jugar amb les regles que decidim nosaltres, i punt. Som majoria i gràcies a ser majoria decidim que tu no ets un poble diferent, sinó una part, minoritària, de l’únic poble que som tots, i com a minoria que ets, has d’acatar el que decideixi la majoria'.”
"L’operació és hàbil, no es pot negar: VESTEIXEN DE MINORIA EL QUE EN REALITAT ÉS UNA DIFERÈNCIA NACIONAL, cosa que els permet servir-se de la democràcia, sistema en què la majoria mana sobre la minoria, per subjectar i sotmetre el nostre poble, tot donant una aparença de legitimitat a l’opressió efectiva que practiquen."
Ramon Vilardell
Avui Vilaweb publica un aArticle de Montse Bassa, germana de Dolors Bassa, en què explica una jornada de tres hores dins la presó d'Alcalá Meco amb la germana i amb Carme Forcadell
Aparquem el cotxe de lloguer a dos quarts de quatre al lloc de sempre. I, també com sempre, deixem el mòbil i la cartera a la consigna. I ja ens avisen que res d’entrar fulls, ni llibreta, ni fotos. Ens identifiquem, passem el lector d’empremta i avancem cap a un passadís en què hi ha el segon control abans d’arribar a la sala d’espera. Avui, a diferència dels altres dies, els familiars s’esperen en silenci. Es respiren més nervis que pressa. I és que és una jornada de convivència, una mena de portes obertes d’unes tres hores de durada que només es fa en aquesta presó i amb les internes del mòdul del respecte, el mòdul de la Presidenta Carme Forcadell i de la Consellera Dolors Bassa.
A les quatre, tots junts travessem un llarg pati seguint el mur de la presó d’homes...
...
Llegiu l'article sencer a la font original
Aquesta carta la vaig enviar als diaris el novembre de l'any passat, no l'ha van publicar. Fa tres dies la vaig tornar a enviar i, ahir, la van publicar al Línia 21 del Barcelonés Nord.
"El que ens estreny fins a ofegar-nos, el que empresona ciutadans honestos i pacífics, el que agredeix vells i nens innocents, el que ens vol treure la veu, el que ens vol humiliar, el que ens colonitza.
Hi ha un altre ‘Gürtel’, que abraça al PP dins d’un escàndol de corrupció de grans proporcions. Els mitjans de comunicació espanyols (amb honorables, alhora que minoritàries, excepcions) releguen aquest cinturó a les profunditats de la lletra petita, fora dels titulars llampants que, dia sí i dia també, busquen estrènyer el nostre, forat a forat, fins a anorrear-nos.
Émile Zola no en tindria prou amb un article com ‘J’accuse’ per denunciar la manipulació, l’amnèsia, la falta de rigor i la vulneració sistemàtica de l’ètica periodística. «El meu deure és de parlar, no vull ser còmplice. Les meves nits serien sovintejades per l'espectre de l'innocent que expia allà, en la més horrorosa de les tortures, un crim que no ha comès».
Quedi clar que, mentre Jordi Sánchez, Jordi Cuixart i part del Govern legítim de la Generalitat passen els dies encarcerats o exiliats per pensar diferent, hi ha polítics embolicats amb la bandera espanyola, ‘indiciàriament’ corruptes, que segueixen al poder i feixistes que han pres violentament el carrer amb total impunitat. Per vergonya de PSOE, Ciudadanos i tots aquells que trepitgen les paraules democràcia, justícia i drets humans."
Joab Xuriach
HGxInd
Davant de l'inici de la moció de censura avui en Vicent Partal es fa, els fa i ens fa, una sèrie de preguntes davant la possibilitat de que els partits republicans decideixin donar-hi suport.
Aquí tenim un extracte de l'editorial publicat a Vilaweb:
"Avui comença al congrés espanyol el debat d’una moció de censura
convocada pel PSOE contra Mariano Rajoy. I tot fa pensar que demà ERC i
el PDECat hi votaran a favor. Aquests darrers mesos hem vist moltes
actuacions dels partits polítics independentistes que fan mal d’entendre
i, crec, també d’explicar. Però de totes aquesta, el regal dels seus
vots al PSOE, és la que se’m fa més difícil de capir.
...
- Perquè Sánchez va votar el 155, sí o no?
- Perquè Sánchez ha justificat la
presó de la presidenta Forcadell, del vice-president Junqueras, dels
consellers i dels Jordis, sí o no?
- Perquè Sánchez ha manipulat la
realitat dient que el president Torra és un racista, sí o no? I els del
partit de Sánchez?
- Els socialistes han votat al Parlament de Catalunya
sempre i en bloc amb el PP i Ciutadans, sí o no?
- Han acudit al Tribunal
Constitucional de bracet dels seus socis una vegada i una altra, contra
les decisions del Parlament de Catalunya, sí o no?
- S’han alçat al
parlament a saludar respectuosament els familiars dels presos, únicament
per demostrar una mínima empatia cap a gent que han estat els seus
companys d’hemicicle, sí o no?
- I no parle de les bestieses que vomiten
alguns dels més ínclits representants del socialisme prehistòric –com
aquell que va dir que l’independentisme era més preocupant que no pas el
robatori del PP–, sinó de Pedro Sánchez. De qui dissabte podria ser
president del govern espanyol. Ha estat ell o no ha estat ell qui ha dit
que calia intervenir la Generalitat per a liquidar allò que va arribar a
definir de colp d’estat contra la constitució espanyola i la
democràcia?
- Aquest és el candidat que votaran els independentistes
catalans, sense que ni tan sols haja de rectificar?"
...
Llegiu l'editorial sencer en aquest enllaç
Ahir se’m va regirar l’estómac quan vaig veure per televisió l’escena que va protagonitzar el senyor Carrizosa (bé, no sé si el tracte de senyor li escau...) amb el llaç groc que tenia a la fila del davant del seu escó. Va ser molt lamentable tot plegat. I fets com aquest no s’haurien de produir mai en el nostre Parlament ni en el de qualsevol país civilitzat.
La pluralitat de ideologies és reflectida a l’arc parlamentari, els diputats que s’hi asseuen ens representen i són els primers que han de mostrar respecte i tolerància davant d’aquesta pluralitat.
Mai fins ara m’havia sentit cridada a escriure sobre el que passava al nostre Parlament, però avui penso que s’ha travessat una línia vermella...
Gent de pau tancada amb presó preventiva des de fa més de 7 mesos i un símbol que en demana la seva llibertat molesta?
Diuen que el procés ha trencat la convivència entre els catalans...de debò que algú encara s’ho empassa?
Ara bé, escenes com la del llaç groc sí que trenquen la convivència entre els catalans, o no fomenta l’odi veure com un diputat llença el llaç amb el menyspreu que ho va fer i aplaudit pels del seu partit?
I que, amb somriure mofeta, es nega a tornar-lo al seu lloc sense cap mena de respecte pel president del Parlament?
Què hem de fer ara? Denunciar-lo per incitació a l’odi? Doncs jo penso que sí!
Rosa Bover
HGxInd
El Punt Avui ha publicar un interessant article d'en Joan, i també El Periódico. Pel seu interès us en facilitem la transcripció en aquest blog:
"El color verd és l’escollit per representar l’ecologisme, la protecció del medi natural. El color porpra representa el feminisme, la lluita de les dones per equiparar els seus drets als dels homes. El llaços negres contra el terrorisme, el dol; també per condemnar l’assetjament sexual. El rosa, solidari amb els malalts de càncer. El roig amb la sida. I ara, el groc mostra la denúncia pels exiliats i els presos polítics. Ciutadans innocents, exiliats o empresonats sense cap motiu legal ni, molt menys, legítim. Exiliats o empresonats per les seves idees polítiques, guanyadores democràticament a les urnes i pacíficament al carrer amb manifestacions multitudinàries des de fa uns quants anys.
Colors i colors per la dignitat, pel respecte i per la justícia que mereix tota persona. Pels drets humans.
A Espanya fa molt de temps que es porta el gris, un gris que, dia a dia, es va enfosquint més, assemblant-se cada cop més al negre sinistre de l’àliga franquista que nia en el cor d’una majoria del poble espanyol. Aquell negre omnipresent en assassinats, espolis, exilis, empresonaments, deportacions i en la persecució de grups humans durant la dictadura torna a voletejar sobre el cel català.
Per finalitzar, el meu sincer agraïment als pocs, honorables i valents ciutadans del país veí que es rebel·len contra l’odi i el despotisme del PP, Cs i PSOE i la deshonesta tebior de Podemos."
Joan Xuriach Fusté
Fa mal saber que també hi pot haver hagut malversació de fons públics a casa nostra. Massa temps sense control, càrrecs que es fan eterns a l’administració i partits polítics poc o gens transparents. Tenim una democràcia que no ha sortit de la incubadora. És imprescindible trencar amb el passat i construir el futur.
Una mostra més de la situació esperpèntica que estem vivint, com si fos un malson: el Sr. Rivera aprofita l’ocasió per dir que cal mantenir el 155 per controlar les despeses de la Generalitat perquè fa temps que sospita que hi ha desviament de diners a la ANC i a OMNIUM.
Impressionant! Ja sabem com controlen les despeses públiques els del Partit Popular!. Milions d’euros robats a les arques públiques durant anys i el president actual, el Sr. M. Rajoy sense adonar-se’n! O és un incompetent integral o és un mentider compulsiu. En mans d’aquests senyors hem de deixar el control dels nostres diners? Ni parlar-ne.
Sr. Rivera: ANC i OMNIUM, malgrat que li sembli impossible, es financen de les quotes dels seus socis, gent sana, solidària i amb un gran compromís social. Entenc que a vostè li costi d’entendre, rodejat com està de malversadors, mentiders i cínics.
Alfons Carreras
HGxInd
Valtònyc, felicitats! Ara ets un artista lliure en un país lliure. A
Espanya t’esperaven tres anys i 6 mesos de presó. El teu “delicte” és el
nostre exemple a seguir: haver-te encarat sense por a la dictadura
espanyola corrupta i a una Justícia repugnant que emmanilla les
consciències i castiga per motius ideològics.
Demanaran el teu cap i
t’acusaran també de delictes inexistents, i tornaran a quedar ben
retratats davant de la Justícia europea.
Com a català, sento haver-ho de
dir, però l’exemple d’un sol home representant la llibertat universal
ha estat més valent i coherent que la de tot un Govern amb un mandat
popular ben clar.
Visca la República, mori la Monarquia!
Salvi Pardàs
HGxInd
Escolto el senyor Iceta reprovant l'exhibició del llaç groc en espais públics i troba "partidista" que el dugui un presentador, un funcionari, un mestre a classe…
S’equivoca, perquè el llaç groc en solidaritat dels presos polítics no és símbol de cap opció política, sinó el reclam d’uns drets fonamentals que els partidaris del 155 ens han arrabassat: exercir la llibertat d’expressió i de consciència sense que et multin, t’agredeixin, el tapin la boca o t’empresonin.
A vostè, Sr. Iceta, qualsevol llaç solidari li semblaria bé (el violeta contra el masclisme, el blau contra el terrorisme, el rosa per al càncer de mama…), menys el groc per la llibertat de consciència i les llibertats polítiques. El felicito.
Salvi Pardàs Sunyer
No han aconseguit associar independentisme amb violència. Ara, des du’n partit especialista a fabricar odi i divisió, es qualifica el nou president i a tots els qui representa de supremacistes sobre la base d’unes piulades a textos fora de context.
Què és la supremacia? Segons el diccionari: preeminència per damunt de tot. Així doncs, aquí van unes quantes preguntes.
- Són supremacistes els qui acomiaden els cotxes policials quan es desplacen a Catalunya cridant “A por ellos”?
- I és supremacista un Tribunal Constitucional quan anul·la una llei com la de l’Estatut, aprovada prèviament en referèndum?
- I Marxar del parlament amb cara d’ofesos per no debatre i més endavant queixar-se que no se’ls deixa parlar?
- I Marxar del Parlament per no haver de condemnar el cop d’estat d’en Franco?
- I no acceptar els resultats de les eleccions del 21D?
- I explicar que la policia pega els votants perquè se sent provocada?
- I empresonar la presidenta del Parlament per permetre debatre-ho tot?
- I manifestar-se amb grups d’extrema dreta?
- I sentir a la policia dir en un poble “que nos dejan actuar”?
- I suspendre una llei que permet atendre tothom a la sanitat pública?
- I enviar dos vaixells de policies per buscar urnes i paperetes?
- I falsificar els currículums dels membres d’un partit?
- I parlar en roda de premsa del nou president de la Generalitat com si es tractés d’un simple venedor d’assegurances?
Com diria un expresident, fets i no paraules. I quant aquesta paraula estigui amortitzada ja en trauran una altra.
I de ben segur altre cop el subconscient els portarà a projectar els seus comportaments cap als seus oponents i projectar la seva violència, la seva xenofòbia i el seu supremacisme sense adonar-se que quan insulten ho fan de cara al mirall.
Alfons Carreras
HGxInd
Després de conèixer la candidatura d’en Quim Torra com a president de la Generalitat he passat successivament per diferents estats d’ànim: tristesa perquè no s’ha pogut investir el MHP Carles Puigdemont, alegria perquè tenim un candidat valent que continuarà la feina iniciada i ràbia quan he vist la reacció dels mitjans de comunicació espanyols i dels partits unionistes catalans.
En un primer moment he pensat que unes reaccions tan virulentes només podien mostrar que anàvem bé, després he sentit molta vergonya aliena davant el conjunt d’aquestes reaccions.
Ràbia i vergonya a parts iguals doncs. A veure, què esperaven aquesta gent? Que els investissin a ells que no han guanyat cap elecció?
Hi ha algun país del món democràtic on els partits de l’oposició critiquin aferrissadament un candidat abans que sigui investit, un candidat que no hagi format mai part del govern, de cap, i del que no tenen cap element per analitzar i valorar la seva actuació perquè encara no ha tingut ni temps de fer absolutament res, ni de formar govern? No ho crec.
Realment una gran part de la nostra classe política té un nivell democràtic molt baix. I hi podria afegir, si he de fer cas dels insults i de les faltes de respecte que es publiquen, també els falta molta educació i humanitat. No ens mereixem aquests polítics xarons, cridaners i demagogs.
Teresa Calveras
HGxInd
Quan en una escola o institut es denuncia els mestres, sigui pels motius que sigui, el centre educatiu és també acusat i es posen les bases per enfonsar-lo. Els directament perjudicats són l’alumnat, les famílies i tots els professionals que hi treballen.
La majoria de mestres i professors necessiten un clima favorable i de confiança i col·laboració per treballar de manera gratificant i efectiva. Quan en una escola o institut hi ha problemes difícils de solucionar els mestres procuren de treballar-hi poc temps, se’n van de seguida que la seva situació laboral els ho permet. Aquest fet crea un clima de transitorietat que no permet la creació d’un equip professional estable. Aquests centres sovint tenen mala premsa, perden alumnat i acaben marginalitzats o tancats.
En aquests moments d’atacs indiscriminats i sense cap fonament a les institucions educatives catalanes cal que les defensem des de fora, manifestant a la premsa i al carrer el nostre rebuig, i des de dintre mostrant el suport dels consells escolars de cada centre a tots els treballadors acusats injustament.
Així ho han entès a l’Institut de Sant Andreu de la Barca on el suport que la comunitat educativa de l’Institut a donat als professors acusats ha estat ben clar. Només d’aquesta manera es poden fer visibles els objectius polítics, no pas educatius, que hi ha darrere les denúncies.
Teresa Calveras
HGxInd
Les aparicions del Sr. Millo als mitjans de comunicació són un clar exemple de com és l’autèntic adoctrinament. Ell no es limita a separar el bé del mal o a assenyalar els dolents i els bons sinó que per fer efectives les seves recomanacions de com hem de comportar-nos els dolents utilitza l’amenaça i dictamina quina ha de ser la penitència (denuncia per delicte d’odi i presó).
Tot això em recorda l’adoctrinament que vàrem patir els que tenim una certa edat. El professor amb el regle a la mà renyant-nos i imposant càstigs que podien molt ben bé arribar a ésser físics.
L’adoctrinament és ensenyament sota coacció o amenaça. L’ensenyament amb llibertat és educació. Però el delegat del govern té rovellada la paraula llibertat. Potser se sent cofoi de poder sortir al faristol i alliçonar-nos amb amenaces, adoctrinar-nos, protegit pel poder que li atorga un estat violent i repressor.
El Sr. Millo ha voltat molt buscant un lloc de treball dins de la política fins que ha caigut en mans del partit més corrupte de l’Estat i potser es pensa que quan tot estigui en ordre, el seu ordre, el retribuiran amb un lloc plàcid i ben pagat.
Però és català, gironí i en el passat va formar part d’un partit polític nacionalista català on des de segona fila aplaudia rabiosament al seu líder, el Sr. Artur Mas, o sigui el dimoni amb cua. No li ho perdonaran.
Alfons Carreras
HGxInd
En nostre company Jordi Sànchez ens envia aquest escrit en el qual ens convida a rellegir "#RaonsPelSí" i ens en ofereix bones raons per a fer-ho.
"Benvolguts amics i Companys:
Text amb una molt interessany exposició realitzada pel CCN (Centre Català de Negocis) sobre temes rellevants que tothom, hauria de conèixer, sobretot tots aquells que encara no estan convençuts dels avantatges de la República catalana o dels que en són contraris.
Tot i que aquest llibre es va publicar abans del referèndum no deixa de ser molt interessant la quantitat de dades i la profunditat del contingut d’aquesta publicació.
Estic segur que quedareu molt, però que molt sorpresos de moltes de les dades que hi conté.
Si us plau, feu-lo extensiu a tothom que us sembli convenient.
Jordi Sánchez"
Accediu al text del llibre
Bernat Deltell ens fa una recapitulació de fets des del 27 d'octubre de 2017. En realitat es tracta d'"una petita guia per a no perdre's i entendre què està passant"
Recapitulem i situem-nos el 27 d’octubre de 2017. El president del govern espanyol, M. Rajoy, dissol el Parlament de Catalunya, cessa tots els membres del govern, el director general dels Mossos, suprimeix les delegacions de la Generalitat a l’exterior, i convoca noves eleccions per al 21-12. Sorprèn tanta pressa en convocar eleccions. Motiu? Europa mira cap a una altra banda en l’aplicació del 155 i la dissolució il·legal del govern català, però a canvi demana celeritat per evitar que la situació es podreixi i s’enquisti. D’alguna manera, la UE diu: fes-ho, però fes-ho ràpid.
Alguns periodistes, com Pedro J, consideren que la convocatòria d’eleccions en un mes i mig és una errada de M. Rajoy perquè tornaran a guanyar els partits independentistes. I té raó. La manifestació a Brussel·les del dijous 7 de desembre fa preveure la victòria de Carles Puigdemont i del sector sobiranista.
I així és. Amb una participació rècord d’una mica més del 80%, amb una societat completament mobilitzada, amb gent a la presó i a l’exili i en unes circumstàncies excepcionals, els independentistes guanyen les eleccions amb 70 diputats i un desgast mínim. El govern del PP queda completament noquejat i la vicepresidenta Soraya desapareix d’escena durant unes setmanes.
Just a l’endemà de les eleccions, el govern federal alemany..."
Llegiu l'article sencer en la font original
El periodista Albert Botran escriu un article al diari el PuntAvui, que us convidem a llegir.
"La setmana passada, l’esquerra portuguesa va fer importants passos endavant en la seva solidaritat amb Catalunya. D’una banda, va proposar resolucions a l’Assembleia da República, el parlament portuguès; de l’altra, va presentar un manifest signat per intel·lectuals i polítics de diferents procedències.
Tant el Bloco da Esquerda com el Partit Comunista Portuguès (PCP) van presentar resolucions a la sessió parlamentària..."
Continueu llegint l'article en la font original
La psicòloga Susanna Barreda és la companya de Jordi Sánchez, tancat en una presó espanyola dilluns farà sis mesos. En aquest mig any, la senyora Barreda s’ha aprimat molt, diu ella. Però el fotògraf de VilaWeb la veu, en canvi, molt més forta que fa mig any. ‘Increïble com ha millorat davant els mitjans. Increïble’. Barreda ens cita als jardins del Palau Robert de Barcelona per parlar del seu company, d’ella, dels tres fills i de la situació política. I ho fa d’una manera suau i contundent a la vegada. Amb un fil de veu que t’entra molt endins. I amb uns ulls plens de força.
—Sis mesos després, què recordeu dels primers dies?
—M’horroritzava de pensar que arribaria un moment que només seríem nosaltres que ens recordéssim dels presos. I mira. Nosaltres vam dir: a partir d’ara, totes les entrevistes que calgui per fer-los presents. Ningú no sabia quina repercussió hi hauria a escala social. Ni la brutalitat que hi ha darrere d’això. Ara es veu més......
En aquest enllaç llegiu a Vilaweb l'entrevista que fa l'Andreu Barnils
Quan ens sentim defallits i pensem que no val la pena sortir als carrers, recordem que hi ha:
-
9 presos polítics: Sànchez, Cuixart, Junqueras, Forn, Turull, Bassa, Rull, Romeva, Forcadell.
-
7 exiliats: Puigdemont, Rovira, Gabriel, Ponsatí, Comin, Serret, Puig.
-
712 alcaldes investigats.
-
254 càrrecs de la Generalitat cessats.
-
24 organismes de la Generalitat suprimits i 16 intervinguts.
-
Desenes d'investigats a la Generalitat.
-
2.286.217 votants al referèndum del #1Oct
-
1.066 ferits (documentats) per violència policial.
-
La voluntat ferma del govern d'Espanya de capgirar el model d'escola catalana, la TV3, els Mossos i la cultura.
- I moltes altres raons que també et regiren per dins .
Ens veiem el diumenge 15 d'abril al carrer (Plaça Espanya, 12;30)
Vox, un partit polític d’extrema dreta, finançat misteriosament, que no ha aconseguit representació parlamentària a cap comunitat autònoma espanyola – a Ceuta és on va tenir els millors resultats a les darreres eleccions, un 1,27% dels vots - és qui denuncia, acusa i recomana quines sentències són les que ha d’aplicar el jutge en els judicis als legítims representants del poble del Catalunya votats per una majoria de ciutadans i que l’única cosa que han fet ha estat intentar portar a terme el programa electoral pel qual els van votar. No tan sols recomana sinó que manifesta la seva satisfacció als mitjans perquè les seves recomanacions són seguides pel jutge Llarena que porta el cas.
El jutge Llarena té línia directa amb el govern d’Espanya i amb alguns mitjans, donat que veiem que tant els uns com els altres anuncien quines seran les persones que citarà a declarar i qui empresonarà o inhabilitarà, de vegades amb mesos d’antelació.
Exemples contundents, tots dos, de la qualitat de la democràcia espanyola.
Teresa Calveras
HGxInd
Hi ha persones, algunes de bona fe, altres no tant, que ens volen fer creure que a Catalunya el que passa és que hi ha dues maneres de veure les coses, dues idees diferents però equivalents i que totes dues s’han de respectar.
Però les coses no son així. A Catalunya hi ha unes persones que volem la República i que respectem les diferents maneres de pensar i unes altres que els que fan és impedir que les primeres votem, que ens expressem lliurement i que fan mans i mànigues per tal d’aconseguir que renunciem a les nostres idees i si no ho fem ens empresonen.
Hem demanat divuit vegades votar, un dret que tenim, i totes les vegades ens ho han negat. Quan per fi ho vam fer ens van apallissar per escarmentar-nos.
Hem guanyat unes eleccions i ens impedeixen formar el govern que hem triat la majoria de ciutadans. Aquest vegada ho fan utilitzant un altre tipus de violència, la d’una llei injusta que està al servei dels que ens volen domesticats i callats.
No amics, no tot és equivalent, a una banda hi ha les víctimes i a l’altra els botxins.
Teresa Calveras
HGxInd
Entreveista publicada el 22 de març de 2018 a el Nacional,cat;
Després de ser la candidata més votada amb diferència, Elisenda Paluzie (Barcelona,
1969) accepta el repte de presidir l'Assemblea Nacional Catalana.
L'exdegana de la Facultat d'Economia de la Universitat de Barcelona
s'erigeix en la veu de consens que ha de casar les dues ànimes de
l'independentisme dins l'entitat. I que ha d'exigir al proper Govern que
avanci cap a la implementació de la República.
No obstant això, ara
aquesta República la veu més lluny. A parer seu, la renúncia de
Puigdemont i la proposta de Turull no ajuden a construir un relat
republicà. Més aviat escenifiquen l'acatament a les ordres de l'Estat.
Se sent més representada pel missatge d’”eixamplar les bases” o d’”implementar la República”?
S’ha simplificat molt. No m’agrada el missatge d’eixamplar quan es diu
que no som prous i no som majoria. Perquè això és mentida i terriblement
incoherent. Dos milions de vots l’1-O són més que els 1,9 milions de
les eleccions del 2015. El ‘sí’ supera el ‘no’ claríssimament.
És fer
trampa fer servir el 50% en unes eleccions multipartidistes. Per
exemple, la número dos dels comuns és independentista. Si agafem el
21-D, només podem agafar el 47,5% de ‘sí’ contra el 43% de ‘no. L’1-O va
tenir una participació superior al referèndum de la Constitució
Europea. Si per aquella cessió de sobirania valia aquest percentatge,
per què no val el nostre?
Però al davant hi ha l’Estat espanyol.
Hem vist que l’embat amb l’Estat és molt complex, perquè està disposat a
moltes coses per impedir la independència. I com més siguem, millor.
Eixamplar els suports és positiu, però no eixamplarem des d’una posició
derrotista. No eixamplarem res pensant-nos que podrem eixamplar a través
de la gestió d’un Govern autonòmic, amb polítiques socials absolutament
tutelades i limitades. Quan hem visualitzat com d’autoritari era
l’Estat, hem sumat suports. Hi ha gent que es va convertir en
independentista a la cua de l’1-O.
Eixamplar els suports és positiu, però no eixamplarem des d’una posició derrotista
Hi ha qui simplifica el que suposa implementar la República?
Hem de ser conscients que la finestra d’oportunitat que va suposar l’1-O
no l’hem sabut aprofitar bé. I no sabem quan apareixerà la propera
finestra. Però fent marxa enrere discursiva, donem una sensació
d’inseguretat que no suma ningú.
Més enllà de dir que hem de fer
República, hem de concretar com fer-ho, com cada pas va en la direcció
adequada. Gran part de l’independentisme ha quedat noquejat després de
la repressió i que el Govern no defensés la República. No hem de fer
sang, però sí analitzar-ho fredament.
No va entendre què va passar el 27-O?
Bé, crec que encara no ha entès ningú. Jo ja no vaig entendre la
suspensió del 10 d’octubre. I al 27-O s’hi va arribar molt
desgastat. Una periodista de la televisió letona, marxant del Parlament
el dia 10, em va dir: “Heu perdut el momentum”.
La força la vam
anar perdent al llarg del mes esperant un diàleg que mai va ser real.
Com tot havia de ser secret, tampoc no tenim tots els elements per saber
què no van poder o saber.
Hem de ser conscients que la finestra d’oportunitat que va suposar
l’1-O no l’hem sabut aprofitar bé. I no sabem quan apareixerà la propera
finestra.
I la proposta de Turull després de la renúncia de Sànchez és un pas en la direcció adequada?
A això respondré a títol molt personal. Teníem una altra oportunitat per
visualitzar la vena autoritària de l’Estat amb una investidura del
president Puigdemont, il·legalment destituït. A més a més, l’intent de
l’Estat per aturar-ho estava afeblit per l’informe del Consell d’Estat.
No fent-ho, dones la sensació que renuncies per l’ofensiva de l’Estat.
No estic molt segura que la proposta de Turull vagi en la direcció
adequada.
Ho veu com un acatament al 155 i la repressió?
Entenc que la repressió ha afectat moltíssim els partits i que ara estan
massa esgotats per tornar a fer un pols, per tornar a entrar en riscos
d’encausaments. D’alguna manera ho entenc, però no ho comparteixo.
Veu el retorn a l’autonomisme que denuncia la CUP?
Des del moment que accepten no investir el candidat més votat… No podràs
fer una altra cosa. Quan renuncies a Puigdemont, estàs acceptant formar
un Govern autonòmic que estarà sota la tutela de l’Estat. Però també
els veig esgotats de la batalla d’octubre i la repressió, i que no se
senten amb forces per continuar la batalla ara.
Teníem una altra oportunitat per visualitzar la vena autoritària de l’Estat amb una investidura del president Puigdemont
Avui veu la República més lluny?
No la veig a mesos vista, malauradament. Però no ho podem preveure tot.
Poden passar coses que no preveiem. Pot ser un judici o les condemnes
que facin que la gent es rebel·li. Poden passar coses a nivell extern.
Podria tornar-se a obrir una finestra d’oportunitat que ara no preveiem.
En tot cas, la veig més lluny que el 3-O, però molt més a prop que fa
dos anys. Deu anys enrere no hi havia dos milions d’independentistes. Es
tracta de treballar perquè algun dia aquesta majoria sigui capaç de
tenir una victòria política.
En aquest context, quin paper ha de jugar l’ANC?
L’ANC ha de mantenir la tensió i la pressió sobre els partits perquè com
a mínim no es facin passes enrere, i sobretot enfortir tots aquells
elements que ens ho facin més fàcil quan hi hagi una altra finestra
d’oportunitat. Ara no et puc dir quins són, però tinc algunes idees, per
exemple en l’àmbit econòmic.
Com ara?
Ara hem vist quines empreses estan disposades a amenaçar els catalans, a
fer pressió, perquè no s’imposi la voluntat popular i del Parlament.
Crec que a aquestes empreses no se les ha d’ajudar.
Un boicot?
No, no. No parlo de boicot, però hi ha altres empreses que s’han mostrat
més autocentrades o neutrals, que no han fet política. Per començar,
les empreses que han canviat la seu ja no són empreses catalanes. Per
tant, ja no han d’estar en els òrgans de direcció de les patronals i
entitats de la societat civil. Jo també espero que l’ANC fiscalitzi que
aquest Govern que es constitueixi no generi tractes de favor a aquells
sectors econòmics que han fet política. De vegades han estat afavorides
per la Generalitat, com en les concessions d’autopistes.
No estic molt segura que la proposta d'investidura de Turull vagi en la direcció adequada
De vegades ha tingut la sensació que l’ANC ha estat més una crossa del Govern que un focus de pressió?
En els seus inicis va fer més pressió, però en altres moments no l'ha fet prou.
Per exemple a l'última etapa?
No vull ser injusta, perquè l'ANC va jugar un paper en la introducció
del referèndum en el full de ruta. Anàvem a una legislatura que no ens
hagués portat a res, i que amb una excusa o altra hagués acabat en unes
altres eleccions plebiscitàries. Per tant, el referèndum és una cosa que
ens dona molta força. La fortalesa amb què la gent va defensar les
urnes davant la violència policial, com van resistir als col·legis...
Sobre aquesta força hem de construir el que vindrà. En això l'ANC va ser
molt important.
Però després no tant?
És cert que en els darrers mesos, quan dins el Govern hi havia dubtes
sobre el referèndum, no se la va escoltar amb una veu forta i clara.
Els CDR van agafar aquesta força potser perquè l'ANC i Òmnium no estaven fent la feina
Va sentir-se una mica decebuda?
Bé, en els dies previs a l'1-O la gent va autoorganitzar-se i van sorgir
els CDR. Van agafar aquesta força potser perquè l'ANC i Òmnium no
estaven fent la feina. També és més fàcil fer segons quines accions
sense tenir un NIF. Al final va anar bé. Però és cert que l'ANC va
perdre una mica de pistonada, el punch de l'avantfuarda.
Com ha de treballar l'ANC amb aquests nous actors, com els CDR o Universitats per la República?
S'ha de col·laborar, no s'ha de voler l'hegemonia. Cadascú té el seu rol
i hem de respectar-nos. Hem d'avaluar en quins moments hem de
col·laborar més estretament i en quins moments centrar-nos en aspectes
més determinats.
