OPINIÓ: "Política i justícia", per Maria Gemma Cerezo Pumariega

No sé quina fal·lera els ha agafat de barrejar ben barrejades la política i la justícia. Per una banda tenim els judicis pel 9N, casos totalment polítics que es jutgen en els tribunals, i per l’altra els judicis del cas Palau, la comissió del 3% i l’herència de la família Pujol, tots ells clarament de corrupció i que, per tant, corresponen només a la justícia ordinària, però que els unionistes pretenen polititzar-los vinculant-los amb l’independentisme i el procés.

Des de quan l’espoli del Palau és només cosa de CDC? Hi havia molts més partits que es van beneficiar amb aquest afer. Volen fer creure que tots els implicats estan d’alguna manera relacionats amb el moviment independentista perquè així en sortim esquitxats. M’ha cridat molt l’atenció el pacte que volen fer els Montull amb el fiscal: reducció de pena a canvi de declarar contra CDC; no hauria de ser per confessar qui són els culpables, siguin del partit que siguin? No, per a ells la moneda de canvi és Convergència. Potser sóc malpensada, però em fa tuf de testimoni comprat.
 
Quan temps fa que cueja el 3%? El primer a parlar-ne va ser el president Maragall, mireu si ha plogut des d’aleshores! El que passa és que en aquell moment CDC i PP anaven de bracet i com que, qui més qui menys, tots els partits tenen finançaments poc o molt dubtosos, valia més no aixecar la llebre. Ja se sap, entre amiguets es tapen les vergonyes. És a partir del canvi de rumb cap a l’independentisme que CDC s’ha convertit en objecte de persecució, més per les seves idees que pels seus fets.
 
No, els independentistes no tenim res a veure amb aquests processos judicials; al revés, el que volem per a la república catalana és evitar que gent que està de corrupció fins al coll continuï aclofada a la poltrona impunement i es burli de la justícia. Us ve algun nom al cap?

Maria Gemma Cerezo Pumariega
HGxI

OPINIÓ, L’article 155, per Alfons Carreras

Senyors de la dreta incivilitzada i antidemocràtica, quan parleu d’aplicar l’article 155 per intervenir l’Autonomia de Catalunya no us referiu a l’aplicació de la llei sinó a l’aplicació del poder pel poder. L’article 155 acaba sent una metàfora del “¡Coño!, ¡todos al suelo!”. 

És ben cert que els independentistes volem aconseguir la independència seguint els elementals principis democràtics i no emparats en la Constitució. Els partits nacionalistes espanyols no ens heu deixat cap altra opció. 

El vostre gran error va ser permetre que a Catalunya hi hagués un parlament escollit pel poble. No està en la vostra imaginació que un Parlament escollit democràticament compleixi amb el mandat dels ciutadans. No us ha passat pel cap que els parlamentaris representen la voluntat del poble. Per a vosaltres, les eleccions, els programes electorals, els parlaments, són el fals farciment  que cal donar a les estructures del vostre poder. 

La seqüencia d’aquests fets: eleccions amb programes per assolir la independència, assoliment d’una majoria parlamentaria i el compliment del mandat democràtic per part dels càrrecs electes, senzillament mai l’heu entès. 

Però a Catalunya hem dit prou. Si ens voleu sotmetre només ho podreu fer amb l’ús de la força, si ens voleu convèncer ho haureu de fer amb l’ús de la democràcia. Els independentistes acceptarem obertament la pertinença a l'Estat espanyol si així es decideix en un referèndum d’autodeterminació. 

Alfons Carreras
HGxI

CRÒNICA: Una declaració d'amor al cor de les tenebres, per Clara Ballart

Crònica personal del viatge a Madrid i de l'acte de suport davant del *Tribunal Supremo* a Francesc Homs
 
Som carn d'enamorat. Era, és clar, tot cosa de la providència. La Providència la imagino com aquella força major que ens empeny i ens fa perdre la son, i ens enamora i ens fa somriure de nit després encara de sis hores més de carretera a les fosques, davant de la pregunta tendra de l'Andreu.“Ja sou tots desperts? Som a Madrid. Som a Madrid”. No havia dormit ningú, com havíem de dormir? Carn de canó com nosaltres, agitadors, catalans, separatistes, enamorats, providencialment a Madrid, sabent de nou que ara és l'hora. L'hora? Quina hora és? Som a Plaça Espanya i són les 6.27 del matí.

Hooligans emborratxats de cafè, al Cercle català de Plaça Espanya, mirant el dia aixecar-se en una ciutat de color plom. Érem ben lluny de l'eufòria i l'heroisme, llavors. La Belén, l'amfitriona de l'Assemblea de Madrid, ens havia dutxat amb aigua freda: nou hores de carreteres impenetrables i foscor absoluta (hauríem travessat els Monegros? Seria, allò, veritablement Espanya?) i a sobre no podríem treure cap estelada quan acompanyéssim l'Homs; seria provocador i baix. Hauríem de dir... love. Love democracy. No som, els enamorats, queixosos de mena? És una pedra al cor haver de reprimir les ganes terribles de cridar al món que estimem. En qualsevol cas, silenci i esmorzar, provant a poc a poc de deixar enrere les visions nocturnes d'àrees de servei petitament perdudes a l'estranger. Pel carrer hi ha poca gent però tenim la policia al damunt. De nou, les cadenes: Diganles que nada de simbología. Si empiezan con las banderas empezaremos a multar. Però, que heu oblidat la providència? Amics, la providència està sempre al nostre favor. Armats amb cartells en una llengua estrangera (per què no? Per què no ens podem dedicar a estimar en anglès?), l'estelada ben amagada i el hooliganisme encara adolorit d'hores d'incomoditats, a poc a poc vam marxar de Blanquerna cap a la plaça del Rei. Cibeles, triomfal, ens rep amb moltíssimes banderes. Totes juntes són només una imitació del llençol de Colón. Obsessió estranya pel símbol violent rojigualdo. Nosaltres que duem el cor a la mà, hem cedit de nou per amor a certes frases de negre sobre blanc, i ens mossegarem la llengua. Bah, no ens diré mesells mai més: serà millor, ens diré amants que d'entrada semblen responsables.

 A les escales tenim vint càmeres mirant-nos, i encara és d'hora però hem vingut per això, i de sobte van sortint les enormes ganes de riure i cridar. “Votar no és cap delicte, votar és la solució”. “Ai, que no creieu que hauríem de cridar en castellà? Així ho entendrien”. “Què ens han d'entendre. Si no ens han entès ja...”. “El castellà és el vernacle de la gent d'aquí? No ho sabia. No el conec massa”. Quan arriben les autoritats ja ens hem transformat de nou amb la gent que canta la canya, la gent lliure del tot que crida el que vol, i sí, Homs, hem vingut per tu. Però sobretot hem vingut per nosaltres. Tenim al pit un amor enorme, i unes ganes enormes, gegantines, d'abraçar-lo. “No tenim por, no tenim por”.

M'atura algú que ha vingut de Lleida. Un germà especial que ha fet els mateixos quilòmetres. “Per què crides això. Això ja és obvi. No som aquí? Som a Madrid, dona. Si no veuen que no tenim por ara, quan ho faran?”. I en somriure-li em sento immensament brillant.

Acepto todos los cargos por los que se me incrimina y más. La providència ens ha fet acceptar-ho ja tot. Caminem entre crits estranys en vernacle a la manera d'insult, que cau de Cervantes a picar amb el canto dels esglaons de la gramàtica, per Recoletos. Amics, hem passat Cibeles de nou, militant per aquest amor que ens fa travessar països en dilluns, i xerrar entre Lluís Llach, Marta Rovira i Neus Lloberas amb la tranquil·litat d'aquell que ho ha fet tot bé.

“How do you feel about the threat coming from the Spanish government of using the article 155 of the Constitution?”. Que com em sento davant l'amenaça de què ens treguin l'autonomia? Voldria dir-li al reporter de la BBC que estem farts d'obstacles. Que en tenim a piles, d'obstacles. Amenaces, diaris, tertulians pesats, certes veus, policia nacional en carrers d'Espanya. Però precisament perquè anem tips d'obstacles mai no havíem estat millor. És estrany haver hagut de marxar pels carrers immensos de la Capital per veure per fi molt clarament allò que tan sovint em preocupa. Cap a on anem? Després de sentir les entrevistes d'en Josep Capella i de recolzar-nos a les tanques davant del tribunal Suprem (good fences make good neighbors), pleguem veles i marxem a poc a poc, amb les mans a les butxaques, a escoltar què dirà l'Homs. Voldria poder-vos explicar de debò per què llavors vaig entendre-ho tot. Quants érem? Cent cinquanta diuen? Jo només veig la meva gent, els meus amics, que tranquil·lament recullen les pancartes, es posen la motxilla, i caminem endavant sense mirar enrere. Sense cap preocupació. En deixar el Tribunal Suprem i tenint a la vista les properes deu hores d'autocar, érem lliures. Cap a on anem, us preguntava? Doncs anem cap a la llibertat, anem cap a la providència, anem cap al país petitum que fa olor de casa, i més decidits que mai. Ja no necessitem res.

Sabeu què? Vint-i-set de febrer i els Monegros que havíem travessat en la nit incòmoda i de vigília ara s'obrien al nostre davant brillants i florits, amb centenars d'ametllers teixint dibuixos de punts en l'enormitat de la plana. Han estat, només, vint-i-quatre hores. Le recuerdo que esto no es su casa. Doncs no me'n vaig adonar pas, de no ser-hi. Amb els ametllers en flor d'aquesta Espanya que d'aquí ben poc ens farà de veïna, i els companys alegres, i el sol entrant daurat de biaix a sobre dels caps dels que dormen, seguia tendrament les trucades d'en Joan, de Premià. Sí, surt cantant els segadors darrere d'en Mas a la tele. Hem passat la nit junts, esquena contra esquena, deixant passar quilòmetres. Em diu, rient, que abraçar el seu nét és com abraçar un arbre. Somric. Sé per fi que sóc exactament on he volgut ser, sempre. Sóc aquí, amb els meus. Sóc lliure.

Això nostre, aquestes divuit hores d'asfalt i nacionalisme del que ja comença a estar penat per llei, no és heroisme. És, més aviat, un amor d'una tendresa infinita. Em sentia afortunada en veure el vespre de roses més enllà de Saragossa. Medinaceli. Hi havia un parell d'àguiles també. Havíem fet ben poc. “Una més. A veure a on ens toca anar la propera vegada”. Carn de canó, som carn de canó. Hem après a estimar i a contenir aquest gran amor per saber, ara ja definitivament, que hi serem sempre amb aquesta mateixa força. Això, companys, no se'm passarà pas. No és l'edat. Tots som aquí, al mateix punt. Tots som carn d'enamorat, i esperem tranquil·lament, una mica com olorar la roba d'algú que coneixes, que les providències judicials  que ens aniran caient al damunt ens portin una mica més a prop.

Esperarem. Insistirem. He entès que no és militància, ni ira. És descobrir en els somriures dels companys i dels amics una mica més de la nostra terra, el nostre fang i el nostre sol.

Ho tenim guanyat. Però és que anant amb el cor a la mà ho teníem guanyat d'entrada. Les coses són com són.

Clara Ballart
HGxI

Recull setmanal de premsa

Què passarà si l’estat espanyol prova d’intervenir la Generalitat o dissoldre l’autonomia?
Creixen les amenaces d'una possible intervenció directa de l'autonomia per part del govern espanyol
VilaWeb, 17-02-2017

L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Al País Basc “podían matar a algún juez o a algún fiscal, pero tampoco mataron a muchos"
Els jutges i fiscals, i el PP, que tant i tant justament ha clamat contra ETA, què en pensen d’aquest vòmit?"
Antoni Bassas, ARA 17/02/2017

Els governs català, balear i valencià es comprometen a col·laborar en matèria de llengua i cultura
Acorden la Declaració de Palma, que entre d'altres aspectes preveu la consolidació de l'IRL com a organisme de promoció exterior
VilaWeb, 20-02-2017

Quan El Mundo estima Junqueras
«Aquesta portada d'ahir palesa una vegada més que els estrategs de Madrid van ben perduts. Les ziga-zagues d'aquests darrers dies són simplement extraordinàries»
VilaWeb, 22-02-2017 - Vicent Partal, Editorial

Els problemes reals dels catalans
Parlar de coses reals té aquest petit inconvenient: que les dades de pressupostos, infraestructures i inversions noés que siguin dolentes, sinó que són horribles.
elNacional, 22-02-2017 / Jose Antich / Editorial

Operació Confusió
“Fracassada l'operació Catalunya i l'operació Diàleg, ara busquen desestabilitzar JxSí i la CUP generantdesconfiances
elPuntAvui, 22-02-2017 / Xevi Xirgo

L'última oferta de Puigdemont pel referèndum acordat seran les firmes del Pacte
@uè passarà si l’estat espanyol prova d’intervenir la Generalitat o dissoldre l’autonomia?
Creixen les amenaces d'una possible intervenció directa de l'autonomia per part del govern espanyol
VilaWeb, 17-02-2017

L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Al País Basc “podían matar a algún juez o a algún fiscal, pero tampoco mataron a muchos"
Els jutges i fiscals, i el PP, que tant i tant justament ha clamat contra ETA, què en pensen d’aquest vòmit?"
Antoni Bassas, ARA 17/02/2017

Els governs català, balear i valencià es comprometen a col·laborar en matèria de llengua i cultura
Acorden la Declaració de Palma, que entre d'altres aspectes preveu la consolidació de l'IRL com a organisme de promoció exterior
VilaWeb, 20-02-2017

Quan El Mundo estima Junqueras
«Aquesta portada d'ahir palesa una vegada més que els estrategs de Madrid van ben perduts. Les ziga-zagues d'aquests darrers dies són simplement extraordinàries»
VilaWeb, 22-02-2017 - Vicent Partal, Editorial

Els problemes reals dels catalans
Parlar de coses reals té aquest petit inconvenient: que les dades de pressupostos, infraestructures i inversions noés que siguin dolentes, sinó que són horribles.
elNacional, 22-02-2017 / Jose Antich / Editorial

Operació Confusió
“Fracassada l'operació Catalunya i l'operació Diàleg, ara busquen desestabilitzar JxSí i la CUP generantdesconfiances
elPuntAvui, 22-02-2017 / Xevi Xirgo

L'última oferta de Puigdemont pel referèndum acordat seran les firmes del Pacte
El Govern prepara els detalls del darrer intent d'aconseguir l'aval de Madrid per a la consulta vinculant sobre la independència
elMon, 23-02-2017

Jaume Roures: ‘No entenc per què hem d’esperar tant a fer un referèndum’
Entrevista a l'empresari i soci fundador del gegant Mediapro
VilaWeb, 23-02-2017 - entrevista

Forcadell: "No es querellen per fets, es querellen pel que som i pensem"
Aquesta ha sigut la interpretació de la presidenta del Parlament al fet que la nova querella apunti només contra els diputats de la Mesa de Junts pel Sí,
elNacional, 23-02-2017

Xafarranxo de combat
"La legitimitat del full de ruta és tan inqüestionable com la seva inevitabilitat"
elMon, 23-02-2017 - Ramón Cotarelo
El Govern prepara els detalls del darrer intent d'aconseguir l'aval de Madrid per a la consulta vinculant sobre la independència
elMon, 23-02-2017

Jaume Roures: ‘No entenc per què hem d’esperar tant a fer un referèndum’
Entrevista a l'empresari i soci fundador del gegant Mediapro
VilaWeb, 23-02-2017 - entrevista

Forcadell: "No es querellen per fets, es querellen pel que som i pensem"
Aquesta ha sigut la interpretació de la presidenta del Parlament al fet que la nova querella apunti només contra els diputats de la Mesa de Junts pel Sí,
elNacional, 23-02-2017

Xafarranxo de combat
"La legitimitat del full de ruta és tan inqüestionable com la seva inevitabilitat"
elMon, 23-02-2017 - Ramón Cotarelo

Quant de temps hem d’esperar abans de posar-nos a construir la República Catalana?

En Lluís Vila, de la nostra Assemblea territorial  acaba de publicar un article a llibertat.cat, article que tot seguit us presentem:
 

"Això, amic Dylan, … només ho sap el vent?

Passen els dies, les setmanes i els mesos, i l’anunciada voluntat de diàleg de l’estat espanyol amb Catalunya no fa més que acumular despropòsits i intimidacions a la llarguíssima llista de greuges que va iniciar Felip IV, i va elevar exponencialment Felip V d’ençà que els Borbons van ocupar una corona a la qual no tenien dret.

El que ens separa de l’oligarquia espanyola, que ostenta de manera absoluta el poder de l’estat, són més de tres segles d’imposicions, i d’una manca absoluta de diàleg i de voluntat d’entesa entre iguals; més de tres segles de negació dels nostres drets, constantment menystinguts amb la prepotència del cacic i l’arrogància del conqueridor (conqueridor en hores baixes després d’haver esmicolat un imperi fet a sang i foc, però que tot i així sempre s’ha mostrat arrogant). I ens separa, també, que l’únic argument que han emprat amb nosaltres hagi estat sempre la raó de la força i mai la força de la raó.

Ens separa, sobretot, la nostra fidelitat a la llengua i a la cultura pròpies, que ..."
Clica aquí per a continuar llegint

Lluís Vila
HGxI

OPINIÓ: "El Quart Poder", Per Maria Gemma Cerezo

Cada vegada la diuen més grossa! Segons el senyor Eduardo Inda, director d’”OK diario”, el nivell de violència que es viu ara a Catalunya per culpa de l’independentisme no és comparable ni amb el que es vivia al país basc amb el terrorisme d’ETA, almenys això deia en el programa de ràdio de Jiménez Los Santos. Si el tema no fos tan seriós aquesta afirmació faria morir de riure. De debò ha vist actes violents pels carrers? Ha vist gent atemorida per por que esclati un còctel molotov? Sap d’algú a qui hagin segrestat els independentistes? Em sembla que no s’ha passejat gaire per Catalunya.

Del que estic segura és que tant ell com tots els que s’entesten a carregar-se els drets democràtics dels catalans sí que estan esporuguits. Acostumats a fer servir la raó de la força perquè no tenen la força de la raó, temen més les manifestacions pacífiques i els arguments que no pas les armes. Des dels mecanismes de propaganda del govern espanyol volen fer veure a la resta de l’estat que la situació aquí és tan desesperada que queden justificades les accions violentes i matusseres que empren contra nosaltres.

La gent no és tonta, senyor Inda i altres periodistes que es dediquen a falsejar la veritat segons convingui als seus interessos. La gent ja se n’adona de les seves mentides

La seva feina és informar de la realitat, no del que voldrien que fos o s’imaginen que passa, si no, perden tota credibilitat i, què és un periodista sense credibilitat?

Maria Gemma Cerezo
HGxI

Les cares de l'assemblea — Leonci Petit (continuació)

Segona part — “Si jo no sé d'on sóc, ja puc plegar”

(Podeu llegir la primera part en aquest enllaç )

"Qui viu de veritat no pot no ser un ciutadà, i participar.
La indiferència és l'abúlia, el parasitisme, la vilesa, no és vida."
A. Gramsci

Leonci Petit.: Vam anar amb el pare a banyar-nos a Premià. Tot d'un plegat veiem tota Barcelona amb fums, sorolls... bombes. Després els que hi havia de la guàrdia d'assalt que se n'anaven per la Nacional II cap a Barcelona per sufocar no sé què... “la revolució”. Això em va marcar. Perquè no enteníem res, no. Tenia sis anys, i de seguida vaig tenir consciència. Des d'aleshores veiem que agafen aquest, que maten aquell, que l'han matat, que aquest l'envien a la guerra... que no tenim de menjar! Això, això... que no tenim de menjar. Amb sis, set, vuit nou anys, això...

I als nou anys et diuen “Ara entren els bons!”. Aleshores vam veure que els bons no eren tan bons... Els que ens havien de salvar, a un marrec que devia tenir nou anys, li diuen “hable usted en cristiano”. Cristiano? Què carall vol dir això? No sabia ni què volia dir!

Vull llegir, és clar, aquest últim episodi com una marca, ja des de nen, d'un catalanisme ben fort. De nacionalisme.

L.P.: No, no. Nacionalisme no. Més que un component nacionalista un sentiment de país. No nacionalista, no. Només és que som el que som!
 
Joan Xuriach: Som catalans.

L.P.: Catalans. És només això. Ho portem a l'arrel.
 
Clara Ballart: Al seu llibre parla d'un mestre, el senyor Gratacós, i afirma, allà, que “feia país”. Fer país, què volia dir?

L.P: Era un mestre d'abans de la guerra. Per ells fer país era parlar en català, explicar la nostra història. Ens explicava la història ell mateix, perquè ja veia que tot això... que des del ministerio ens volien ignorants.

C.B.: És això l'enemic més gran? La ignorància?

L.P.: Això i la deixadesa, la desídia, no tenir memòria històrica. No saber d'on som. Això pot ser fatal. Si jo no sé d'on sóc ja puc plegar. Els pitjors enemics els portem a dins.

J.X: La mandra.

L.P.: Per això el procés que estem fent ara és molt original. No hi ha res escrit. L'anem fent. Neix de lluny, de tota aquesta gent que ha mort, que s'ha sacrificat, que ha lluitat...

JX: De tots aquells que han mantingut la memòria de país.

C.B.: És potser el que més va mancar durant la transició? La memòria històrica?

L.P.: Nosaltres que ho vam viure ja sabíem que allò era una mala transició... Una cosa és que hi hagi pau i una altra és no reconéixer el que ha passat... I tant que s'hauria d'haver fet. Igual que la llei d'amnistia, que va ser una tapadora. Molt bé, la feu, però reconeixent les coses. A Buenos Aires, a Estats Units, a tot arreu s'ha fet com calia. La gent n'ha de ser conscient. I no es tracta de portar a ningú a la presó...

J.X.: ...ni de revenja...

L.P.: ... si no saber què ha passat.

J.X.: Es tracta de dignitat!

L.P.: Es tracta de dignitat. Dignitat. S'ha acabat. “Què ha passat amb el meu germà? Ja no l'hem vist mai més!”. Cal saber-ho.

C.B.: Suposem que s'hagués respectat la memòria històrica. Seríem al mateix lloc?

L.P.: Això ja no ho sé. Però sí que es pot dir que el no haver-ho fet és com una ferida. O la cures o s'escampa. Però si s'hagués fet tindríem almenys un aclariment. Perquè ara tot el que fa el PP és només seguir el franquisme. Tot és franquisme. Totes les situacions de l'estat espanyol són franquistes cent per cent. Revestit de democràcia. Però de la seva democràcia. Estem en una democràcia vigilada. Vigilada, controlada. Això que fan, ni bíblicament és veritat! És així!
 
En Leonci segueix escrivint als diaris habitualment, després de tenir una columna a l'Avui. Com diu ell, cal fer pensar a la gent. A part de publicar parlant de política, també ho ha fet sobre filosofia i sobre la seva vida (...).
 
L.P.: Però és molt difícil de publicar, avui. Però tinc moltes coses per dir, sí. Tots els llibres que he publicat els he hagut de pagar. I hi perdo. I ho faig perquè gaudeixo i m'agrada, i per fer un servei. Però per fer un negoci no...
 
C.B.: Creu que els mitjans de comunicació ens ajuden? Precisament obviant la gent que té coses a dir no ho sembla.
 
L.P.: Avui en dia tenim una comunicació que incomunica. Fem més feina ara tu i jo amb un tête-à-tête que res més. S'ha de dir que des de l'Ebre cap enllà ja fan que siguem enemics. Perquè les coses d'aquí no es poden dir allà. Ni volen que es coneguin. La televisió de Catalunya es coneix a fora de l'Ebre? I en canvi en tenim set o vuit de les altres que ens envaeixen, no?
 
J.X.: Això serveix per dividir aquí.
 
L.P.: I quan aquí hi ha alguna cosa, les manifestacions que s'han fet, la televisió espanyola ho ha comunicat, ho ha explicat? Han dit bajanades, han dit! Ho han dit al cap de vuit dies. Avui veiem com es nega la realitat, inventen la realitat, de l'ideal en fem realitat: i tot és imatge. I sota la imatge què hi ha? Ho sabries dir?
 
C.B.: ... Mmm... no...
 
L.P.: ... vigileu els periodistes!
 
J.X.: Buidor.
 
Per acabar li demano què ens cal recordar els lluitadors que ens han donat un país com el que tenim. Què ens hem de dur als llavis cada cop que ens trobem davant dels mil obstacles que ens queden per davant. Ell parla de llegat.
 
L.P.: El llegat que heu de tenir és ser lliures. La llibertat està per sobre de tot! Si no hi ha llibertat no hi ha res, som uns autòmats. La llibertat amb responsabilitat. Volem gent lliure, responsable i coherent. Si nosaltres no ens haguéssim sentit lliures malgrat ser anul·lats políticament per Franco, no haguéssim fet el que hem fet. Aquest és un món de lluita. Si no lluitem, no hi ha res a fer.

Si no lluitem, si no sabem d'on venim, si no som lliures, si no pensem per nosaltres mateixos, no hi ha res a fer. La indiferència no és vida. I només hi ha un bàndol, el bàndol de la gent.
----------------------------

Ha participar en l'entrevista: Joan Xuriach 

Clara Ballart
HGxI

Altres articles d'en Leonci Petit en aquest blog:

• El “Brexit” català d’Espanya

• La irreformable Espanya

• Els partits no estan a l'altura

• Prohibit votar a Catalunya

• La incompetència de la justícia espanyola

• Tribunal constitucional: amenaça la Forcadell

• L'escolanet del Sr. Duran Lleida

• Catalunya humiliada

• Els talps del procés
  

OPINIÓ: "Rabell aclamat", per Joan Xuriach

Només va faltar que els diputats del PP i Ciudadanos el traguessin a collibè del Parlament de Catalunya. Rialles i aplaudiments des dels escons unionistes que no feien més que esperonar el senyor Franco (Rabell) en el seu abrandat discurs del passat 8 de febrer a la Cambra catalana. 

Cada cop que el veig parlar de qualsevol assumpte relacionat amb la independència pateixo per ell; observo la seva crispació, la seva indignació, com es va posant vermell, com s’enfarfega i s’embolica, ho passa força malament. Els espanyolistes, ans al contrari, s’ho van passar d’allò més bé. 

Un senyor que el 9N va manifestant a tort i dret que va votar ‘Sí i Sí’ - la seva gran coartada, d’altra banda no demostrable i que ja no li cobreix les vergonyes – és, de cop i volta, un gran caramel per als unionistes. Se les va donar de gran desobedient recordant el seu lloable activisme en contra dels desnonaments, encara que ara només accepta un referèndum pactat; hauria d’haver especificat, però, si només ho va fer durant els quatre anys de mandat d’en Trias o també durant els governs d’en Maragall, Clos o Hereu, tots ells recolzats per Iniciativa.

I ara? S’han acabat els desnonaments a la Barcelona de Colau? 

Qui sap, potser encara l’acabem veient en algun míting per la unitat d’Espanya, compartint cartell amb Iceta, Arrimadas, García Albiol i SCC. 

Joan Xuriach
HGxI

Les cares de l'Assemblea — Leonci Petit

“Això no és una entrevista; això és una conversa”. Els qui tingueu la sort de conèixer personalment en Leonci Petit estic segura que sereu capaços de llegir aquesta primera frase en la seva veu. Una veu convençuda i segura, tranquil·la, volgudament modesta però extremadament poderosa. Una veu carregada de riure, que es percep darrere de cada frase, però amb la solemnitat justa per ser escoltada pel més arrogant. La veu d'algú que sap, des de ben jove, què cal per fer-se respectar. Amb l'experiència nul·la d'algú que amb prou feines només sap fer bé una cosa —estimar aquest país—, espero agafar-me del tot a les seves paraules, i presentar-vos així una conversa brillant amb una eminència que ha sabut, amb una sinceritat brutal, destrossar el concepte d'eminències, i tornar-nos a tots només persones.

Leonci Petit: Em vaig adonar com a capellà que no volia ser de cap partit. Ja en tinc un, de partit, que és el de la gent. Amb aquest ja en tinc prou. No necessito més. Em sento molt lliure i no vull que em limitin. Simpaties, sí. Tot allò que he vist que era honrat m'ha agradat. Jo els deia, jo el que vull és fer persones honrades. Encara que siguin falangistes, que siguin el que vulguin! Però que siguin honrats. Que siguin persones. La resta no interessa.

En Leonci Petit i Torner va néixer a Vilassar en una família que ja desafiava llavors les classificacions. Carlins els uns, rojos els altres, i l'avi de la confraria del Roser, desplomant-se en veure cremar l'església que entre tots havien estimat. I malgrat l'hostilitat que s'amaga darrere del “desafiament a la convenció”, la manera amb què en Leonci s'ha desfet de les normes que l'encadenaven ha estat neta, lliure, sincera.
Amb el cor a la mà i una gran sentència, brillant: “La veritat és la realitat de les coses. Contra la realitat no s'hi pot anar”.



En Leonci: en primer terme
la Matilde Climent, la companya d'en Leonci
i en Joan Xuriach, participant a l'entrevista

I sí, darrere de la vida d'en Leonci es llegeix “veritat” en majúscules; una mica com la metàfora d'Estellés al Coral Romput: veritats “que es desfan com la cendra entre els dits / o fbé entre les paraules que es diuen cada dia”. Veritats tossudes. Que no marxen mai. Explica així l'experiència més dura a l'ajuntament de Vilassar, on va treballar de molt jovenet, en una postguerra flamant. El dia en què la Guàrdia Civil va entrar a l'ajuntament a buscar el responsable de la falsificació de cartilles de racionament. A l'ajuntament no hi és l'alcalde. Ha deixat en Leonci tot sol.

L.P.: A l'ajuntament em tocava fer les targetes de racionament. Hi havia la pugna entre l'oposició i l'alcalde de l'ajuntament, que era en Jaume Planas, un home honrat. El volien fer fora. Allà a Vilassar hi ha Torramar, on el doctor Folch es feia càrrec d'un centenar de minusvàlids. Perquè aquella gent tingués més menjar vam inventar cent cartilles de racionament amb noms figurats: era, és clar, per donar-los més menjar. L'oposició ens va denunciar per corrupció, corrupció de l'alcalde. I a mi que em deixen sol allà, a l'ajuntament. Havia jo de contestar...
 
Clara Ballart: Quina por, no?!
 
L.P.: Por? Gens! Per què? Em pregunten...“a ver si sabe estos nombres...”i jo dic “Sí, sí, sí. Són nombres fictícios; pero que responden a esto.”. I els ho vaig ensenyar. “Això és per això. Això no és per l'alcalde. Això és pels minusvàlids”. Es va acabar l'assumpte però al cap d'un any a mi em van fer fora... Vaig donar la cara per l'alcalde perquè era injust el que li feien. La injustícia i la veritat m'han marcat. No podia acceptar una cosa injusta. I encara m'està passant.
Deia abans que tot allò que ha viscut està imprès de veritat, però em deixava, de segur, el més important: imprès també d'una gran humanitat. 

A part de fer-se capellà i estudiar Teologia, en Leonci Petit és advocat i ha fet, també, la carrera de Filosofia. Mai no ha deixat d'estudiar. Però com diu al seu llibre (La veu d'un sacerdot casat. Testimoniatge) i ratifica amb la seva vida, “manar i governar és servir”. En discutir l'autoritat del capellà, o d'un treballador de l'ajuntament, o de l'administrador d'una fàbrica tèxtil (tots tres papers els duu sempre al damunt), en Leonci relativitza així la dosi d'autoritat.
 
L. P.: Política en fem tots. Política de país, d'estimar la gent. No de la imposició, sinó d'allò que surt. Anar contra natura no s'hi pot anar. Cal connectar amb la gent. És com ara, amb el procés. No és una cosa d'aquest partit o de l'altre. Ve de la gent, de tota aquesta gent.
 
Ve de la gent. La gent. També va ser la gent la que el va dur al seminari. En Joan Xuriach li pregunta per l'església d'aquells anys, la que l'acull.

Joan Xuriach: Quan vas entrar al seminari tenies vint anys, l'any 49. Si no la postguerra més dura, la postguerra. A banda de la vocació que tenies, tu creus que entrant en una església que porta el dictador sóta pal·li la canviaràs? Amb quins ànims hi entres?

L.P.: Allà vam veure una església dominada. No ens agradava allò que es feia. Però una cosa és el que fa la jerarquia i una altra és la convicció i la vocació. I aleshores vèiem que ser capellà és un servei, per estar amb la gent, per ajudar la gent: tot això és el que vèiem! Però aleshores això porta un xoc entre allò que sentim i el que se'ns imposa. Nosaltres som dels capellans de la manifestació de l'any 66 a la via Laietana, quan ens van atonyinar, perquè vam acabar amb el nacionalcatolicisme. Bé, vam acabar... Encara no s'ha acabat, però vam aixecar la veu i allò va ser un daltabaix. Nosaltres ja demanàvem un canvi a l'església i fins que no ve el Concili Vaticà II nosaltres no ho vam posar en pràctica. Vam posar al dia les parròquies, calia connectar amb la joventut... Als bisbes això no els agradava massa, perquè érem capellans progressistes. I ens perjudicaven. I van buscar totes les maneres de fer-nos plegar. Al Roser els falangistes van voler-me cremar el cau...

 
El compromís amb la humanitat i la veritat van fer que en Leonci amb tants altres capellans se secularitzessin després d'escenes de persecució (per què buscar-li un altre nom) com la que va viure al Roser, el dia en què un feligrès li diu que li vénen a gravar els sermons. La seva reacció torna a ser contundent i clara.

L.P. Políticament com a capellà ja escrivia algunes cartes que no em publicaven, llavors ja vaig quedar fitxat. Fins i tot m'intervenien el telèfon! Llavors jo era capellà al Roser i ja em volien tancar al jutjat de guàrdia per fer misses en català. Ens venien a gravar els sermons i la gent m'ho explicava. 'Miri que li estan gravant els sermons'. Un dia tocava el sermó sobre el fragment de “l'allò que es del Cèsar per al Cèsar”. Vam fer les lectures. En acabar-les, dic: “Avui no predicaré. Avui no predicaré perquè em penso que l'Evangeli és prou clar. Dóna al Cèsar el que és del Cèsar .... perquè sé que m'estan gravant el sermó i no sé per què”. I només dic això se m'aixequen, foten el camp i allà tota l'església es gira! Ja està dit tot... Em penso que encara continuo fitxat.

La Via Laietana l'any seixanta-sis. Capellans catalans protestant per allò que era seu. Unes idees, un país, sobretot una gent. La nostra gent.
 
L.P.: “Qué habéis hecho?”, ens van preguntar. Alguns ens vam explicar. Si vostès fan de bisbes, nosaltres farem de capellans. Però com que vostès no fan de bisbes, ho hem de fer nosaltres. I si vostès no denuncien el que han de denunciar...
 
J.X.:.. la tortura policial...

LP: ... llavors ho farem nosaltres. Ho farem nosaltres.
Les paraules d'un bisbe enfadat semblen perseguir-nos a tots. La veu d'Espanya que ens agafa pel coll de la camisa. Qué habéis hecho, qué habéis hecho, qué habéis hecho... Una sola resposta, molt tranquil·la.
Ho farem nosaltres.
----------------------------


Fi de la primera part de l'entrevista. Continua en aquest enllaç

Ha participar en l'entrevista: Joan Xuriach 

Clara Ballart
HGxI

Recull setmanal de premsa

Lluís Llach fa miques la demagògia de Jordi Évole amb 4 tuits
"Si no vols incompetència, guanya't la independència"
directe.cat, 11-01-2017

Toni Castellà, a Podem: "Ja no tenim temps per salvar Espanya"
Junqueras contraposa una Espanya que “menysté la diversitat” amb una Catalunya amb voluntat d’acollida
elMon, 11-01-2017

Joan Amorós: ‘Si aconseguim la independència, pobres d’ells’
Entrevista amb el president de Ferrmed, una de les principals associacions impulsores del corredor mediterrani
VilaWeb, 12-01-2017 - entrevista

Romeva, a la revista belga ‘Knack’: “Espanya ha deixat de ser un estat de dret, no existeix separació de poders”
El conseller d’Afers Exteriors reitera que el referèndum es farà i afirma taxatiu que “la independència és la nostra única sortida”
directe.cat, 12-02-2017

Us vaig a adoctrinar una mica
"Els mateixos que diuen que a Catalunya s’adoctrina estan adoctrinant dient que a Catalunya s’adoctrina"
elMon, 11-01-2017 - Jofre Llombart

Anatomia d’un judici a la democràcia: set qüestions que cal saber abans de la sentència
Una anàlisi dels cinc dies d'audiència pública del judici contra el 9-N que ha portat Mas, Ortega i Rigau al banc dels acusats
VilaWeb, 11-01-2017 - Pere Cardús

El somni continua
 «Avui, un any després, et recordem, sentim la teva absència, et trobem a faltar Muriel».
NacioDigital, 14-02-2017 - Carme Forcadell

Només sé que

Bel Zabala parla dintre seu, remou la conciència, sent impotència, anhela allò més difícil, ... i molt més en el seu article al diari vilaweb del 17.02.2017:

"No sé com deu ser de complicat haver de seguir els tràmits burocràtics i complir totes les convencions internacionals per fer efectiu un dret que se suposa universal com és el d’asil. M’ho puc imaginar, d’acord. 

Puc entendre que no tot és blanc o negre, i que no deu ser tan fàcil fer salpar un vaixell o enlairar un avió per omplir-lo de persones que busquen refugi i, un cop de tornada, donar-los-el. Sé que sovint hi ha mans lligades i governants que les lliguen, posen traves i destinen la meitat dels fons per a refugiats a expulsions i CIE. 

No sé com es poden desobeir unes ordres injustes sense posar en risc tot de persones que fugen de la mort i que tenen tant dret de viure amb dignitat com tu i com jo. No ho sé, d’acord. Només sé que burocràcia i competències no poden ser excusa ni motiu per a quedar-se de braços plegats, que plor i laments de poc serveixen, ja ho deia el poeta... "

"... Per això sé que demà (18.02.2017) a les quatre de la tarda seré a la plaça d’Urquinaona de Barcelona...." 

Llegir l'article sencer

Xerrada-col·loqui a càrrec de Lluís LLach i Eduardo Reyes als Lluïsos d'Horta el 14 de febrer de 2017

Segon acte de la campanya: Fem Futur.

Diumenge, 19 de febrer, ens trobarem al Parc Catalunya de SAbadell (plaça de l’Argub i Eix Macià) celebrant el segon acte de la campanya Fem Futur.

L’acte s’iniciarà a dos quarts d’onze del matí per donar pas a diferents activitats:

L’acte finalitzarà cap a quarts de dues del migdia.
Veniu a celebrar i a cridar ben fort que volem un país millor i més just, amb una Sanitat, un Ensenyament i uns Serveis Socials potents.

Endavant República! 

El futur és a les nostres mans.  

Hi ha trens que només passen un cop a la vida.

Un amic des de Derry City (Ireland Nord)

A la fotografia hi veieu en Charlie Morrison, amic d'un company de la nostra territorial. El veieu acompanyant-nos durant la diada 2014.

Ara, des de Derry City (Ireland Nord), el seu país, envia aquestes paraules a l'Enric, paraules que també ens les fa arribar a tots nosaltres:

"Enric,

Be assured that the people of this city and country are very well tuned into the Catalan struggle for independence.

Our fathers, sons and uncles travelled in great numbers some 80 years ago to be with you all in your time of need. It is embedded in the body and blood of the Irish people to embrace our Catalan brothers - our youth are very well eductated and strong on this important struggle.

I remember growing up in Derry as a child and being told stories of the great Derry men who fought and died fighting against the evil. It was always and still is a pleasure for the people of Derry to meet Catalan visitors and witness a great mutual affection for other.

Remember: Onwards and Upwards to a Democratic Catalan Republic."

(Charlie Morrison)
Derry – North Ireland


Traducció:

"Enric.

Tingues la seguretat que la gent d’aquesta ciutat i d’aquest país, sintonitzem força amb la lluita de Catalunya per a la independència.

Fa uns vuitanta anys els nostres pares, fills i oncles van viatjar en gran nombre per estar amb vosaltres en moments de necessitat. La unió amb els nostres germans catalans està inserida en el nostre ser i forma part de la sang dels irlandesos. La nostra joventut és molt conscient d’aquesta lluita tan important.

Recordo durant la meva infància a Derry que ens explicaven històries dels grans homes de Derry que van lluitar o morir lluitant contra el dimoni (es refereix al fascisme). Per al poble de Derry sempre ha estat un plaer, i encara ho és, trobar visitants catalans i ser testimoni d'un gran afecte mutu.

Recorda: Endavant i amunt, cap a la República Democràtica Catalana

(Charlie Morrison)
Derry – North Ireland"


En Charlie Morrison sempre està atent al nostre caminar cap a la República catalana. En els següents enllaços trobareu altres noticies d'aquest blog on ho podreu comprovar:

• Les nostres sensacions l'endemà de la Via Catalana. 4

• Les nostres impressions de la V. "Com un català d'Irlanda", per Charlie Morrison

“Vinguis d’on vinguis, REPÚBLICA CATALANA”

El pròxim dissabte 18 de febrer, a les 16 h a la plaça Urquinaona/Via Laietana de Barcelona, “Casa Nostra, Casa Vostra” organitza una manifestació en suport als refugiats. L’ANC forma part de la campanya i, per tant, també n'és convocant.

Quedeu convocats a participar en aquesta mobilització en la qual hi participarem amb pancarta pròpia sota el lema:


“Vinguis d’on vinguis, REPÚBLICA CATALANA”.

• Fem sentir la nostra veu demostrant que el poble de Catalunya vol acollir refugiats.

• Posem en evidència que les competències en dret d’asil corresponen a l’Estat espanyol, un estat que incompleix els acords internacionals als quals es va comprometre

• Denunciem que l'Estat espanyol posa traves perquè les institucions catalanes puguin dur a terme l’acollida de refugiats. 

• Posem en evidència que necessitem la República catalana per fer polítiques de refugi pròpies

• Posem en evidència, també, que per a fer efectiu l’acolliment de refugiats hem de disposar d’un estat propi

Per fer-ho ben visible, veniu darrere de la nostra pancarta (Fontanella – Via Laietana) on disposarem de cartells aeris amb missatges concrets i repartirem fulls amb els nostres arguments. Ah, i no oblideu portar l'estelada!


Aquí podeu trobar més informació de la manifestació: http://www.casanostracasavostra.cat/gran-manifestacio

Quedi ben clar que si volem canviar les coses, només hi ha un camí: República catalana.