"Aquest cop no hi ha pantalles?" "No se sent res des d'aquí". De sobte, en l'atmosfera serena d'aquest matí ennuvolat de novembre, passen davant els ulls, molt tranquil·lament, anys i paraules. Busquem inútilment trobar en elles la força violenta del 9N, ara que ha fet anys. Busquem amb els somriures la impressió de veure arribar masses enormes que taquen tot l'horitzó: de les columnes de Companys fins al bell mig de la Plaça Espanya.
Però avui que no plou, les emocions ens plouen per sobre i marxen. Tot ha quedat al passat. Cada imatge, cada nova estelada, només reprèn les últimes imatges, i vivim tots junts en una mena d'entre-somni de la diada passada. No, no és el dia de la Marmota. No parlo d'un sentiment anecdòtic. Parlo d'un sentit tranquil de militància, d'una resignació terrible a ser dins d'un riu subterrani. La política, ara ho entenc, no era abraçar els homes, i a la fi, donar-nos una sincera felicitació per les intencions honestes, i els ulls brillants d'emoció. Estic entenent que la política és no deixar-nos mai de les mans, i aguantar-nos així, repetint-nos les fórmules, preguntant als oracles, tornant als rituals, tornant a la inspiració dels mites, esborrant, d'alguna manera, el present. Completar el cercle cada vegada una mica millor. L'etern retorn.
Tribunal constitucional. Independència. Referèndum. Estat. Dignitat.
Els gossos van guarnits menys un, que veig arraulit sota d'un banc, amb els ulls amunt i les orelles ben blanques. No pot caminar, coixeja d'una de les potes del davant. La mestressa el té als peus, ajagut. De tant en tant, sorprès per allò de què nosaltres ja no ens sorprenem, aixeca el cap, insistent. En el gest sorrut hi ha una infinita resignació, una resignació activa, per moments sembla que curiosa. Però ben aviat torna a enfonsar el cap entre les dues potes i deixa anar un gran sospir. És per ell que sé que Sartre també parlava del nostre present quan deia que no existeix, que era tan sols una línia silenciosa que inflàvem de passat. Qui havia oblidat les estrofes de l'Estaca ja les sap. Qui volia cantar els segadors en un to una mica més greu que a la diada ja ho ha fet. Qui volia més força, li n'hem demostrat. Però de seguida enfonsem el cap entre les potes, i marquem una creu més en el calendari de la història.
Però tota aquesta arenga no és per dir que estem desanimats, que ens hem perdut en la inacció, que no sabem res del futur, que només ens anem repetint les frases de fa dos anys, ni tampoc és per dir que hi ha molts avis que pateixen per no veure-ho. En el mirall del gos resignat, cansat però impertèrrit, hi he vist molta saviesa. Penso en Joan Fuster passant la mà per sobre dels seus arxivadors carregats de la metralla de la bomba que van posar-l'hi a casa seva. Penso en Fuster assegut de nou, i rient-se dels blaveros. Penso en el company que he tingut avui, que darrere d'unes ulleres de sol m'explicava que ell era un dels tres, amb Xirinacs, que els grisos estovaven a la famosa foto del Passeig de Sant Joan.
Amics, no ens calen focs d'artifici. Ens cal agafar-nos molt i molt fort a un passat que hem forjat tots alhora, i anar passant amb la humilitat del gos coix que es resigna. Però que, no obstant, segueix allà. Tres-cents anys allà. Som passat.
Clara Ballart
HGxI
