dilluns, 12 de setembre de 2016

La cara B de la Diada. Allò que fa lleig d'explicar i sis definicions de la república que volem, per Clara Ballart.

Esperàvem el sol i no ens ha decebut. Des de ben aviat, ens miraven des del dibuix d'ombra que feien els arbres del centre de la plaça Tetuan, tot de cares dins de samarretes blanques. Tothom era a punt, però a l'ombra. Ens passejàvem amb l'Alfons entre els que encara dinaven, l'home pakistanès que ven estelades enganxades a un pal de plàstic, les caixes obertes de punts gegants i els semàfors que van funcionant, tranquil·lament, sense ningú que els faci atenció. I el sol de justícia. Eren les tres. La República catalana de la paciència.

IMG_4234   
Sorpreses. La del conductor que dóna la mà als voluntaris que l'han ajudat a travessar un passeig de Sant Joan a rebentar i que, en arribar a la rotonda, amb el trànsit tallat des de fa estona, s'espera diligentment al semàfor en vermell. I a què espera? L'Alfons riu i li fa un senyal perquè passi. L'últim autobús que travessa un mar de gent i que decideix que s'atura al semàfor vermell d'una carretera no hàbil. La República catalana del civisme.

La sorpresa del noi capficat que comença amb “Us puc fer una pregunta” i acaba amb “sabeu on hi ha un kebab a prop”. La primera pregunta que ens fan i ens quedem en blanc. La República catalana de la multiculturalitat (aquesta era fàcil).

La sorpresa de la dona que, amb pressa, ens demana si sabem on hi ha una església al passeig. Respostes creuades, aquest cop malgrat la sorpresa no ens quedem en blanc. La República catalana laica i oberta a totes les religions.

IMG_4265 Mentre l'ombra s'allarga, de sobte el tram d'asfalt es va omplint de gent. Aquest any se sent perfectament el que passa, tothom està atent i impacient. Quan és el moment, veiem entre els caps l'enxaneta dels castellers de Calders, i tothom amb els punts amunt. Tot és ple. Diria que aquest any no hi ha exaltació, sinó una tranquil·litat segura, ho hem tornat a fer. Ens deien que no sortiria, i ara som aquí, i ja no ens cal cridar, perquè senzillament ho hem tornat a fer. Els nervis se'n van amb el sol. Ara Tetuan ja està encerclada per gent contenta. Quin regal. La República catalana de la il·lusió i la perseverança.

IMG_4261 La gent marxa amb la feina feta. Les cares són poemes. Estelades per tot arreu (hem aconseguit per fi produir tots els productes imaginables amb una estelada, i hem tingut també prou anys per fer-nos amb tots ells) i encara més tranquil·litat. A la plaça Tetuan sonen sardanes. I no, no són enllaunades (la pregunta trampa d'una dona: hi haurà cobla o no hi haurà cobla per tocar les sardanes?), i per fi ens adonem d'haver respost bé a una pregunta. Hora de recollir i de sentir-nos grans. Despengem amb orgull les pancartes de l'Assemblea que algú s'ha encarregat de ganivetejar durant la nit però que no ha tingut la vergonya de despenjar. Han aguantat, malgrat els talls. I ara les traiem. Ens sentim grans però som ben petits, sota un punt de paper, humils, per haver vist ben poc, i satisfets de ser el granet de sorra. La República catalana de la gent petita que és molt gran.

I l'any que ve hi tornarem? Doncs diria que és el menys important. Hem de ser també la República catalana de la confiança, de seguir fent pinya. No marxarem enlloc. Nosaltres serem aquí, com fa cinc anys; per celebrar la lluita (i atenció, que l'única violència d'avui ha estat la del sol), i aviat serem aquí per celebrar la independència.

IMG_4247 Felicitats, companys. Ho hem tornat a fer. Mai no havíem estat millor.


Clara Ballart
HGxI

2 comentaris:

  1. Clara,
    tot i que no hi he pogut estar, segur que va ser així com dius. Has identificat algunes de les virtuts de la nostra gent. I més que en tenim. Tenim la República Catalana més a tocar del què ens pensem.
    Josep Sindreu

    ResponElimina
  2. Estem en una fase serena, de construcció tranquil·la, com ha de ser. Gràcies Clara. Magnífic article!

    ResponElimina