dimarts, 1 d’octubre de 2019

Missatge de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart

Avui, primer d’octubre del 2019, sortim novament al carrer i ens concentrem arreu del país per reivindicar una data que ha marcat un punt i a part en el passat, present i futur d’aquest país. I sortim per reivindicar, no per celebrar, perquè el mandat que derivava del referèndum i de les lleis del 6 i 7 de setembre aprovades al Parlament encara no s’ha materialitzat.

En aquests dos anys hem vist com, en gran mesura, s’ha intentat buidar de legitimitat i de contingut aquella data i aquell mandat i l'ha convertit en una mobilització més i no pas en un referèndum d’autodeterminació avalat per la legitimat d’una majoria independentista al Parlament de Catalunya sorgida d’unes urnes.

Avui, us animem a sortir al carrer als molts actes que s’han organitzat per les assemblees de base. Contacta amb la teva per informar-te’n

I ara, que estem pocs dies abans de saber la sentència del judici, la qual Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart afrontaran per haver fet possible, com a presidents de l’Assemblea i d’Òmnium en aquell moment, la celebració del referèndum, ens escriuen una carta que us adjuntem.

LA LLAVOR DE LA LLIBERTAT

El primer d’octubre va fer evident com d’imparable és la voluntat de la ciutadania quan actua coordinadament en defensa d’un objectiu compartit. Volíem votar i vàrem votar. L’Estat espanyol, amb tota la seva capacitat de coacció i violència policial, no va poder impedir que més de 2.300.000 dones i homes votéssim en unes 6.000 urnes repartides en prop de 2.000 col·legis electorals oberts arreu del país.

Del referèndum s’han escrit molts elogis, però d’entre tots ells sobresurt la capacitat de la societat de desobeir pacíficament una prohibició injusta i injustificada. El Referèndum, com li vàrem recordar als magistrats del Tribunal Suprem, va ser l’acte de desobediència civil més gran que Europa ha viscut mai; “el moment gandhià de Catalunya”, descriu Ramin Jahanbegloo, director del Centre Mahatma Ghandi.

Davant la desobediència civil massiva, l’Estat va optar per la violència i va rebutjar el diàleg i l’acord. Una violència que des de la tardor del 2017 no ha fet més que créixer.

Violència van ser les porres de l’1-O i també la nostra presó provisional; són les acusacions de rebel·lió i sedició que han portat la majoria dels membres del Govern legítim i la presidenta del Parlament a la presó o l’exili, i per les quals ens demanen desenes d’anys de condemna; és l’existència de centenars de persones encausades com a càstig a l’1-O; són els intents desesperats de barrejar terrorisme i independentisme a les portes de la sentència del Tribunal Suprem, és la voluntat de construir noves causes judicials amb detencions espectaculars i filtracions interessades i falses per bastir un relat criminalitzador contra els detinguts i el moviment sobiranista en general.

Des de la presó, compartim la indignació per aquests fets, ho patim en primera persona i coneixem la creixent preocupació ciutadana pel joc brut que l’Estat ens imposa. Us animem, però, a no resignar-vos, a seguir exigint el que considerem que és just i, sobretot, a mantenir ben viva la flama de totes les nostres legítimes aspiracions nacionals i democràtiques. No ens resignem ni renunciem a cap d’elles: seguim determinats a creure en el futur lluminós i possible que ens volen negar.

Us encoratgem, com tantes vegades havíem fet abans de ser empresonats el 16 d’octubre del 2017, a tornar a sortir al carrer quan sigueu convocats per les nostres entitats i, sobretot, a no deixar-vos endur per la ràbia del moment. El present és dur i probablement les sentències i les pròximes decisions judicials i policials encara el faran més amarg. Però el futur només seguirà sent nostre si som capaços de seguir mantenint viva la llavor de la no-violència.

Aprenguem les lliçons de l’1 i el 3 d’octubre per respondre els reptes vinents. Demostrem que nosaltres combatem la injustícia i la violència de l’Estat només des de la no-violència. Només així esmicolarem el seu fals relat i podrem, de nou, derrotar la seva violència, desemmascarar les seves mentides.

No tenim cap problema a denunciar una i mil vegades la violència i a defensar que l’únic camí per on el sobiranisme ha de seguir transitant és el de la no-violència. Però no acceptem lliçons dels qui emparen la violència des de l’Estat, dels qui ens neguen a tots els independentistes el dret a la presumpció d’innocència i, encara menys, d’aquells que sense escrúpols ni moral manipulen imatges i víctimes del terrorisme de fa quasi trenta anys per fer-se un espai en la pugna electoral.

L’única violència que a Catalunya hem viscut des del 2017 és la que ha emparat i promogut l’Estat. Cridar llibertat, manifestar-se en contra de decisions polítiques i judicials, exigir l’autodeterminació, desobeir lleis injustes i prohibicions arbitràries, denunciar els muntatges policials, defensar les urnes o votar en un referèndum no és violència. Que no ens confonguin.

L’1-O vàrem aprendre com de poderosa és la pràctica de la no-violència.

Gràcies a ella vàrem doblegar la decisió de tot un estat de prohibir-nos votar i sobretot vàrem fer inútils tots els esforços dels poders de l’Estat i dels seus altaveus mediàtics per vincular la defensa del dret a l’autodeterminació i el procés sobiranista a la violència.

La no-violència és la clau de volta que sosté la nostra causa, que no és altra que la causa de la llibertat i la democràcia. No és passivitat, renúncia o inactivitat. No hi ha res que despulli més la violència de l’Estat que el fet que la nostra sigui una actitud tant contundent, massiva i imaginativa com pacífica. La no-violència és la llavor d’un procés que, si el seguim fent junts, sense renúncies ni por, donarà tard o d’hora el fruit desitjat de la llibertat. Gràcies per ser-hi i no defallir.

Jordi Cuixart i Jordi Sànchez
Presó de Lledoners, primer d’octubre del 2019

715 dies a la presó

1 comentari: