dissabte, 13 d’abril de 2019

Cròniques colonials (XII), Manuel de Pedrolo

Context

1982

  • 14 març. Manifestació a Barcelona contra la LOAPA. Hi assisteixen 300.000 persones. El bloc independentista, minoritari, anava presidit per una pancarta única amb el lema «Independència». Privats de llibertat durant un mes sis dels portadors de la pancarta. Campanya ‘Jo també hi era’.
  • L’acte independentista de la Diada de 1982 aplega deu mil persones al Fossar. El míting independentista va ser possible gràcies a les signatures de Pere Quart i Manuel de Pedrolo que demanaren l’autorització al Govern Civil de Barcelona ja que els organitzadors de l’acte de l’any anterior havien estat fortament multats pel governador civil Jorge Fernández Díaz.
  • 7 de novembre. Andorra, Alt Urgell i Baixa Cerdanya. Aiguats amb 14 víctimes i la destrossa del poble de Pont de Bar.

L'article
Article publicat a Diario de Barcelona el 26 de febrer de 1982.

Hauria de cridar l’atenció i fa rumiar una mica que en situacions de colonització el proletariat del poble dominant i els partits que en gran mesura el representen facin normalment costat a la metròpoli de seguida que en els pobles oprimits s’alcen veus de reivindicació nacional. Així s’esdevé a la península quan socialistes i comunistes amb representació parlamentària i una bona incidència pública es mostren tèbiament partidaris d’autonomies moderades i pràcticament reduïdes a descentralitzacions administratives, però de cap de les maneres no accepten que les comunitats colonitzades puguin recobrar la seva independència. Ens trobem, aleshores, davant la singular i enquimeradora paradoxa d’unes formacions polítiques que mentre es declaren disposades o decidides a procedir a una renovació de la societat i de procurar l’alliberament de la classe obrera, explotada pel capitalisme, respecten i defensen tan com poden una organització estatal que espolia els pobles prou dissortats per haver sucumbit a una violència imperialista, pobles dels quals l’estat obté una plusvàlua: la que fa la diferència entre l’aportació econòmica subministrada per la comunitat ocupada i la quantitat global que li és restituïda, amb l’advertiment que una part d’aquests diners són utilitzats per destruir o pel cap baix immobilitzar la seva cultura.

Potser no ens hauria d’estranyar aquesta actitud quan la tendència actual de tants partits que es diuen marxistes en veu alta o se’n creuen en secret és de reforçar les unitats estatals i els mòduls de cultura de la nació dominadora, la qual cosa equival, de fet, a combatre per uns valors conservadors i oposar-se a la “subversió” nacionalista que, si és autèntica, ajuda a crear les condicions en les quals pot tenir lloc una revolució social com la que en d’altres es proposava l’esquerra més avançada, o fins i tot s’hi confon atès el caràcter popular que, per triomfar, ha de tenir la lluita d’alliberament nacional. En aquesta actitud de l’esquerra centralista es manifesta un curiós i sorprenent instint de defensa d’uns interessos creats per la dreta, el pensament de la qual ha aconseguit, per raons històriques, d’infiltrar-se en les ideologies renovadores fins a l’extrem de desconcertar-les pel que fa als problemes nacionals que es presenten en un estat plurinacional.

Observem fets. La dreta de la metròpoli és totalment contrària als moviments nacionalistes de les nacions “capturades”, però també en són enemics els partits dretans de la comunitat reivindicadora, com ho demostren de sobres les posicions que adopten, per tal d’acaparar el nacionalisme i falsificar-lo, les organitzacions polítiques burgeses que se subtitulen regionalistes, autonomistes o federalistes (de l’Estat espanyol). Per a tots ells l’única formulació políticament vàlida del nacionalisme, l’independentisme, és la bèstia negra que denuncia la seva falta de coherència o la seva hipocresia. No hi ha un independentisme de dretes, encara que formi part del panorama independentista algun grup ideològicament no prou definit. Ara bé: això, aquesta realitat, situa l’independentisme davant les forces conservadores i reaccionàries de l’Estat i del mateix país, però no li val; amb una ceguesa extraordinària, també l’esquerra metropolitana i les seves sucursals posen tots els “nacionalismes” al mateix cove i els declaren burgesos com qui proclama un dogma. Combaten, per antirevolucionari, allò que la dreta hostilitza perquè ho troba subversiu; des de camps que en principi s’enfronten, doncs, dretes i esquerres del sistema coincideixen a desqualificar no tan sols el fals nacionalisme que ocasionalment i com un espantall esgrimeix la burgesia, sinó l’independentisme que s’hi oposa. Objectivament, dreta i esquerra s’alien per tal de contrariar qualsevol moviment alliberador de les nacions oprimides. I, en fer això, els partits suposadament revolucionaris afirmen la seva intenció de mantenir, si mai disposa del poder, la mateixa superestructura opressiva.

Potser cal veure en aquesta voluntat una insuficiència de formació gràcies a la qual els partits socialment avançats no estan en condicions d’aprofitar tots aquells elements de lluita contra el capitalisme que tenen a les mans o, si més no, que la realitat els ofereix. Cap empresa revolucionària no prospera si no reconeix els fets tal com són, és veritat, però també és cert que no pot existir si els accepta. I ara, aquí, passa això: d’una realitat reconeixen uns fets per tal de poder canviar-los, però no accepten d’altres com a definitius, sense adonar-se, sense voler adonar-se, potser, que cap realitat no és transformable si hom parteix d’actituds que distingeixen subjectivament entre fets, per així dir-ho, “bons” i “dolents”, com si no hi hagués un moviment dialèctic que els situa relativament i els obliga a tots. Pel que fa als reformistes que no menaran mai a cap salt qualitatiu no facilita aquesta, diguem-ne, tercera via que s’endinsa en atzucacs!

Avui, aquí, no hi ha terceres vies transitables. Hi ha, en canvi, els errors que perduren, fills tots del mateix esperit que, al llarg dels segles de dominació de les classes poderoses de la metròpoli, han anat impregnant les forces del treball fins a fer-les oblidar, en molts casos, que mentre mantinguin posicions colonitzadores estaran en contra de l’alliberament de classe del proletariat de les colònies, puix que sobre ell pretenen un domini “nacional” que, vulguis o no, conserva les classes. És amo tot aquell qui mana i es reserva més drets que els altres, encara que ho disfressi. 



Manuel de Pedrolo
______________________
Llegiu la crònica anterior.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada