diumenge, 28 de juny de 2020

Cròniques d'una ocupació. per Manuel de Pedrolo (XIV)

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nyonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:

   CiU            69 escons.
   PSC-PSOE 42
   ICV            9
   AP              6
   ERC           6
   CDS           3


 

Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets: https://blocs.mesvilaweb.cat/jrenyer/?p=103773

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988:


El món, el nostre món, cada dia és més emprenyador i més divertit. Potser una cosa compensa l’altra, o potser s’anul·len mútuament. Qui ho sap? Sempre ha estat difícil saber amb raonable certesa allò que sigui, però avui potser ho és més que mai. És que algú s’entreté a enredar la madeixa? Els polítics, potser? Novament: qui ho sap? Però en aquest camp de la cosa pública, sempre administrada només per uns quants, hi ha indicis...

Per exemple: la setmana passada, en el curs d’una d’aquestes cerimònies que cada quatre anys qualifiquem de debats d’investidura, el parlamentari Fernández Teixidó declarava amb l’aire greu i convençut, reprovador, que el nacionalisme necessita un enemic exterior, sense el qual no pot prosperar, però ho deia d’un nacionalisme, el català, que a ell li sobra àdhuc en la seva versió convergent, i ho deia quan sembla prou clar que als catalans partidaris de l’alliberament nacional que aquest enemic els fa més nosa que servei i, en lloc de voler conservar-lo perquè la causa no decaigui, se’l volen treure de sobre.

Tinc la impressió que el bon parlamentari més aviat pensava en el nacionalisme espanyol, sempre d’apostolat, o més bé, que aquest era el nacionalisme que el feia pensar a dir aquelles paraules, però em sembla que ni així l’encertava prou. Perquè si aquest nacionalisme espanyol, com el de qualsevol comunitat triomfant, necessita l’enemic exterior que justificarà la seva agressivitat i és contra els pobles de la península que es manifesta, senyal que ens enganya quan pretén que tots siguem espanyols. Gràcies al tipus d’anàlisi al qual es lliura l’home que durant la campanya electoral ens aconsellava de fer un salt sense implicacions teològiques, ben bé podria resultar que el nacionalisme és l’enemic interior del seu exterior, o qualsevol altra figura que aconsella de fer muts a la gàbia. Com deia: emprenyador i divertit.

També ho és, i força, que darrerament tants polítics del nostre país creguin indispensable declarar que no són independentistes. En la majoria dels casos, la declaració és tan sobrera com la que podria fer un sacerdot en assegurar que no és ateu. És veritat que val més perdre’s per excés que per defecte. Alguns, ho sé, podrien aprofitar-ho per assenyalar que, si no ets independentista, bé deus ser partidari de la dependència, però em sembla que no és ben bé això. El fet és que de dependentistes només ho són en la seva condició de catalans; en la d’espanyols, que també assumeixen, bé deuen ser favorables a la independència si no els fa res o fins i tot els plau mantenir un exèrcit que, en cas de necessitat, defensaria les “nostres” fronteres i ara, en temps d’aliances atlàntiques, otans i mercats comuns, les fronteres que protegeixen els opulents amb sobrants de greix i de calories. Avantatges, no hi ha dubte de la doble personalitat. Però no ens hi entretinguem i anem il·lustrant-nos.

Se’ns diu amb relativa freqüència (i sovint ho diuen gent prou benintencionada) que el sentiment independentista és del tot respectable, o sigui tan respectable com qualsevol altre, si no se serveix de la violència, però observo que els qui així parlen, i parlen bé, s’obliden sempre de recordar-nos que els sentiments colonitzadors s’han imposat -i continuen imposant-se- precisament per la violència. Vulguis o no, ens diuen que l’independentisme ha de fer valer la força de la raó contra un adversari que només entén la raó de la força. Quina llàstima que no s’adonin que, en adoptar aquest “pacifisme” limitat a una banda, es declaren partidaris, puix que no la rebutgen a l’hora de fer declaracions en altres aspectes prou explícits, d’una violència que va tenir èxit i de la violència que encara avui obliga aquest èxit, si vol ser mantingut. Partidari apassionat del diàleg, em costa de veure  perquè tanta gent de bona voluntat i carregats d’experiència no el proposen a l’ocupant en proposar-lo a l’ocupat.

També se’ns diu sovint que aquesta Espanya que patim o que ens fan patir l’han feta, han ajudat a fer-la i doncs l’han volguda molts catalans, no pas menys dignes, sol precisar, que els seus adversaris, i que aquesta participació, prou abundant, treu base i coherència al moviment independentista. Sembla un bon argument, oi? Però cal atansar-s’hi més per veure la cara que fa. I, de prop, no la fa gaire bona. Si parlen d’una empresa comuna, com sol ser, no oblidarem que no és comú allò que fa únicament hom mateix, sinó que ho és allò que fan dos o uns quants, és a dir, gent o pobles diferents que bé poden respondre a aquesta empresa en adonar-se que el comú es va convertint o s’ha convertit ja en particular d’un dels socis. I si parlen de cooperació, bé cal tenir present que entre prendre part en una obra amb d’altres, com el diccionari defineix el mot, i el col·laboracionisme que lliura als altres la pròpia empresa hi ha una diferència prou notable. És potser aquest col·laboracionisme, sovint motivat per l’ambició, que deixa sense fonament el moviment independentista? Suposo que els qui així opinen haurien trobat prou bona, a la França dels temps de la Segona Guerra Mundial, l’ocupació alemanya. No hi havia una colla de francesos que s’hi incorporaven?

El ministre d’Interior del govern de la metròpoli forma part del personal extern, però com que té poders de penetració a casa nostra no pot pas faltar a aquesta llista. No fa gaire, quan se li retreia que el subcomissari Amedo, sobre el qual pesa un ordre de recerca i captura per haver participat, l’acusen, en l’organització dels GAL, no tan sols no havia estat detingut sinó que continuava en el seu càrrec, declara que “la Constitució diu que regeix la presumpció d’innocència mentre no hi hagi condemna”. Però heus ací que en Carles Castellanos, acusat d’haver tingut contactes amb la gent de Terra Lliure, no s’ha beneficiat ni poc ni gaire d’aquest text legal. Fou detingut i empresonat fora del seu país i, al cap de setmanes, amb temps de sobres per haver esmenat qualsevol error, continua entre reixes.

Hom no gosa ni sospitar que en l’ànim del ministre hi pot haver partidisme; si ho fèiem, potser la mateixa Constitució, ben escorcollada, proveiria l’article que ho castiga. És preferible creure que tenim o ens fan tenir una Constitució tan oberta que, pel cap baix, permet dues lectures, una a favor de la gent de dins que hom procura mantenir fora i una altra contra la gent de fora que hom procura posar dins. Menys flexible deu ser l’ordenament sobre televisions quan un altre ministre, Javier Solana, assegura que per raons polítiques i des d’un punt de vista jurídic, no hi ha cap possibilitat d’un quart canal. Potser tenen por que ens hi ofeguem...

He escrit en començar que el nostre món cada dia era més divertit i més emprenyador, i ara veig que m’he equivocat. Hauria d’haver dit que podria ser més divertit si no hi hagués tants emprenyadors.


Manuel de Pedrolo

Aticle anterior

2 comentaris:

  1. Sempre hi ha hagut al llarg de la história persones de ment preclara que s'han avançat al seu temps i Pedrolo n'és una. Segur que si jo hagués llegit aquest text en el seu moment no l'hagués entés en la seva plenitud. Als ciutadans "normals" ens costa temps transformar la nostra ment per acostar-la a una visió clara de la realitat tot netejant-la de la contaminació ambiental que ens bombardeja des de petits. Tenim avui entre nosaltres algú que ens faci de Pedrolo? No ho sé. El que sí tenim son molts Teixidor que cada dia embruten l'ambient amb la seva podridura intellectual ajudats per l'exércit de periodistes venuts a preu de saldo. El mon s'ens en va per el forat de l'aigüera si no hi posem remei amb tanta contaminació, ambiental i mental. Necessitem urgentment viure de les energies renovables i dels "Pedrolos" contemporanis. On son?

    ResponElimina