divendres, 2 de novembre de 2018

OPINIÓ; "Els independentistes han abaixat el cap?", per David Calabuig i Joan Xuriach

Des del respecte i amb esperit constructiu i per afavorir l'intercanvi d'idees em permeto fer uns comentaris sobre les declaracions del Sr. Delgado.

Diu l’antropòleg Manuel Delgado: “La reacció de la societat catalana i el Govern a la repressió de l’Estat espanyol després de l’1-O ha estat la d’abaixar el cap.

Un judici fet, còmodament assegut des de la platea, davant de l’escenari a on es representa l’obra. És com si estiguéssim afirmant: “... la reacció de la víctima a la qual se li va trencar el nas amb un cop de porra va ser la de sagnar...”. Doncs, és clar... què ens pensàvem? La repressió necessita un poder amb voluntat d’aplicar-la i d’un gran desequilibri de forces entre l’opressor i l’oprimit. Tot l’aparell d’un Estat feixista posat al servei d’anihilar, exterminar, esborrar un moviment social d’emancipació que pretén canviar l’ordre establert.

Ara sabem contra “què” o “qui” lluitem. Abans de l’1-O, no. Per tant, no puc estar d’acord a dir que la societat catalana hem abaixat el cap. Després d’haver rebut per tots costats (des de fora i des de dins), ara ens trobem en un període de resistència, esperant nous reptes (com ho va ser l’1-O) i disposats a seguir lluitant.

Respecte al Govern... ells són els que han patit directament la repressió: empresonats uns, exiliats els altres. Han pagat un preu molt alt com a líders del procés i no seré jo qui els hi demani que es calin foc, immolant-se com un monjo bonze. Sí que m’agradaria que mostressin
Joan. Xuriach Fusté més dignitat col·lectiva, respectant-se uns als altres i posant per davant allò que els uneix i no pas el què els separa.

També afirma el Sr. Delgado: “Hi hauria d’haver gent impacient perquè si a la història s’han produït canvis és perquè hi ha hagut gent impacient que han estat prou insensats per intentar-ho”.

Estic segur que no hi ha cap independentista que no estigui impacient i que desitjaria haver assolit l’objectiu fa temps. Desgraciadament, en aquests moments no controlem el tempo, ni la tàctica ni l’estratègia. Estem obligats a ser pacients, fent-ne de la necessitat virtut.

Finalment, l’antropòleg ha afegit, dura
Joan. Xuriach Fusté nt el primer aniversari de l’1 d’octubre “hauria estat bonic que els que van arribar fins a la porta del Parlament de Catalunya l’haguessin obert”.
Aquí torna a aparèixer la figura de l’espectador que, sense haver participat en la pel·lícula que està veient, es permet d’opinar sobre les escenes d’acció, perquè li agradaria que hi hagués més èpica, més efectes especials, més... sang i fetge. No em sembla massa encertat l’ús de l’adjectiu “bonic” en el context dels fets del passat 1-O, enfront de les portes del Parlament. De la mateixa manera que parlar d’obrir no deixa de ser un eufemisme. No és “obrir” sinó “esbotzar” les portes del Parlament. Assaltar un Parlament vuit? Per fer què? Entrem, l’ocupem...i després?

Sí, que puc visualitzar milers de ciutadans “ocupant” el nostre Parlament, per fer costat i defensar el nostre Govern després d’haver proclamat la República catalana el 27-O del 2018. Dissortadament, no se’ns va permetre. No vàrem tenir l’ocasió.

Joan. Xuriach Fusté David Calabuig

 

Gràcies David. En certs punts estic d'acord amb tu . 

En Delgado és una persona vehement, militant comunista al final del franquisme, del franquisme oficial, el real segueix vigent. Ha estat detingut en diverses ocasions, empresonat durant tres mesos, i torturat de molt jove a Via Laietana. Té força crèdit com a ciutadà compromès i lluitador, no és un teòric. 

L'any 2015, era membre del comitè central, va abandonar la militància de Comunistes de Catalunya en desacord amb la postura de Catalunya en Comú envers la declaració unilateral d'independència de Catalunya. 

Jo també crec que el poble no ha abaixat els braços i que només necessitem uns líders decidits i valents per tirar endavant. Deixant a banda els Jordis (un cas flagrant de vulneració dels drets més elementals, una injustícia com n’hi ha hagut poques a la història de l'Europa pretesament civilitzada i democràtica) els polítics empresonats i exiliats ho són per haver declarat amb sordina, fluixet, fluixet, la independència i cinc minuts després desaparèixer esperitats en lloc de quedar-se al Parlament i al palau de la Generalitat a defensar-la. Centenars de milers de ciutadans els haguéssim acompanyat. 

Després dels segles que portem colonitzats, no calia declarar per obligació una independència amb aquella manca de convicció i alegria. Ells serien a casa lliures i nosaltres seguiríem decebuts en el nostre anhel de llibertat col·lectiva, com ara mateix.

L'any 1931 i l'any 1934 en Macià i en Companys ho van fer amb la gent i per a la gent, eren altres temps... 'y ahí lo dejo'.

També crec que ocupar el Parlament en aquells moments hagués servit per denunciar, encara més, la manca de compromís dels partits i, simbòlicament, també hagués servit com a presa del poder per part dels ciutadans. 


Res més, a un comunista fidel com en Delgado sempre li poden aquestes actuacions, se sap que és comunista perquè ja no milita en cap partit comunista, com els catalanistes i socialistes que se'ls coneix perquè ja no militen al PSC. Un acte simbòlic com els centenars o milers que hem anat fent al llarg d'aquests deu anys, tant de petit com de gran format.

I amb el que sí que estic plenament d'acord amb Delgado és en què els grans canvis socials i les revolucions al llarg de la història no s'hagueren produït mai sense impaciència (jo i els meus avantpassats arrosseguem més de tres-cents anys de colonització, potser ja n'hi ha prou) i tampoc no s’hagueren produït sense els insensats (que obren sense seny).


Quan, després de raonar-ho i estudiar-ho durant molt i molt de temps (amb seny, educació i el famós lliri a la mà) i tenir clar que no hi ha cap altra alternativa acabes perdent la paciència, aleshores cal fer realitat allò que saps que és irrenunciable i just per a tu i per al país: recuperar la llibertat de mans de l'opressor que no te la vol tornar.

Es fa sense seny, insensatament o no es fa. Al moment de posar-te en perill només hi ha un camí: pensar exclusivament a conquerir l'objectiu, si t'atures a pensar en les conseqüències negatives que pot haver-hi ens domina la por, ben legítima, i no ho fas.

He dit i escrit en més d'una ocasió que, a vegades, dubto de la nostra dignitat com a poble (demostrada però en altres ocasions) quan, malgrat tots els actes simbòlics en favor de l'alliberament dels presos, de la constància en la denúncia, permetem que segueixin empresonats arbitràriament, durant més d'un any, conciutadans nostres, bones i pacífiques persones.

La meva teoria: la dignitat (el nostre tresor) sempre un esglaó per sobre de la por (la nostra companya). La pràctica: no és fàcil, gens fàcil. Qüestió de prioritats.

Joan. Xuriach Fusté

1 comentari:

  1. Bon dia companys i companyes,

    No trobeu que, més enllà de les accions simbòliques, hem de passar JA a l'acció?

    Campanyes orquestrades de boicot econòmic. Desobediència com a consumidors i contribuents... Crec que es poden fer moltes coses en aquesta direcció i no se'n fa CAP.

    Fa anys la situació no era tan bèstia i la gent ens saltàvem els peatges (no vull pagar).

    L'única força efectiva que tenim és la que ens dona la nostra condició de contribuents i consumidors i clients dels bancs.

    La vaga? Si no és indefinida i amb accions coordinades i d'abast massiu, no servirà de res.

    Parlem-ne sisplau.

    ResponElimina