dimecres, 3 de juliol de 2019

Cròniques d'una ocupació (II)

Context

Instal·lats al bell mig de la ‘nyonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:


  • CiU             69 escons.
  • PSC-PSOE 42
  • ICV               9
  • AP                6
  • ERC             6
  • CDS             3
Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets: https://blocs.mesvilaweb.cat/
 

Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.

No costa res recordar, repetir sumàriament, que les coses van anar així:


Almansor havia fet tot el possible per devastar Barcelona; de la seva ràtzia s’enduia cap a Còrdova presoners, anells, monedes, tot allò que els seus guerrers van poder arreplegar, i ens deixava la ciutat encesa com una teia i tot ple de cadàvers sense enterrar. Al nord, entre els francs, la família carolíngia abandonava l’escena, no pas de grat, és clar, i un Capet, Hug, era el nou rei.

Borrell II, esparverat per les cruentes atzagaiades del cabdill sarraí i temorós que les repetís, va demanar assistència a la nova dinastia, però el primer Capet (incidentalment, pot ser interessant d’afegir que el seu fill, Robert, fou el primer rei que feu cremar un herètic, potser per justificar el seu renom de Pietós) exigí que el comte de Barcelona acudís a fer acte de vassallatge a l’Aquitània; a renovar, doncs, la condició de feudatari que havia mantingut amb els carolingis, i Borrell, potser ja una mica tranquil·litzat, puix que l’Almansor s’interessava més per les terres lleoneses que per les nostres, va fer l’orella distreta i no acudí a la cita. Involuntàriament, tampoc no va presentar-s’hi Hug, tot d’una entretingut per Carles de Lorena (el germà del penúltim rei carolingi, Lotari) que li buscava raons, unes raons tan llargues que, en acabat de discutir, no cal dir que amb les armes a les mans, el nostre comte ja s’havia emancipat.

És cert que la independència catalana nojp seria formalitzada fins molt més endavant, l’any 1258, quan el rei franc Lluís IX i el rei Jaume I van firmar el tractat de Corbeil; però l’altra, la de fet, la que posava la primera pedra de l’edifici posterior i sense la qual mai no hauria arribat a firmar aquell document, començava aleshores, l’any 988.
jpjp
Han passat mil anys, i ara ho volem celebrar. I aquest cop la parada és oportuna i pertinent; hom celebra els triomfs, com no celebra, encara que els nostres polítics, nacionalistes o no tant, s’hi obstinin, una derrota com la de l’onze de setembre de 1714, quan perdíem els darrers bous i les darreres esquelles. Se’ns assabenta que hi haurà una comissió encarregada d’organitzar les festes del mil·lenni, i és aquí on cal començar a preocupar-se. Us diré com ho veig.
Si hom vol recordar l’alliberament dels comtats catalans, aquells fets que ens van permetre constituir-nos en nació, si hom vol celebrar per tant la independència de la nostra terra, senyal que ens agrada que fos aconseguida. Ara: com pot ser que ens agradi allò que no volem, o sigui allò que ens desplau? Més exactament: que desplau a les forces polítiques que presideixen la comissió. Perquè aquesta és la realitat: mentre aplaudeixen el gest del comte Borrell, no tan sol no procuren renovar-lo, sinó que ens diuen que no cal. Alegra als polítics que ens “governen” que fóssim independents fins a la mort de Martí l’Humà l’any 1410, però tot fa creure, si jutgem pel capteniment i les declaracions d’aquests polítics, que si la independència era bona al segle X continuarà essent-ho fins a l’entrada del XV, ja no ho és avui, al segle vint. Que ha canviat?

jp
Moltes coses, certament, i sempre tot de coses que han empitjorat la situació que es gestava llavors en el compromís de Casp, quan s’introduïa una dinastia castellana a casa nostra, i que acabà de desenvolupar-se sota el regnat del primer Borbó i els seus successors. En aquells temps tan llunyans, quan els comtes catalans feien acatament als monarques de la línia carolíngia, no érem tan amenaçats com ho hem estat després, quan hi ha hagut una ocupació “física”. Naixíem aleshores com algú que encara depèn d’uns altres que no estan en condicions d’esclafar-te i t’han de permetre doncs que creixis. Així ens fou possible d’avançar cap a l’assoliment ple de la nostra personalitat catalana, d’aquesta personalitat que seria combatuda des que un rei foraster posà la petja al nostre damunt. Ho és encara.

jp
Cal ser conseqüent. No és normal que uns homes que no volen la nostra independència, que àdhuc l’obstaculitzen amb els ridículs i falsos arguments que no ens convé (quan tot demostra el contrari, des de l’espoliació econòmica fins a la submersió cultural) i que els temps de les independències ja ha passat (quan cada dia s’alcen pobles aplanats o reneixen moviments d’alliberament que ja semblaven morts i enterrats); no és normal, dic, que aquells mateixos que fan el discurs de l’ocupant, de tots els ocupants que en aquest món abunden de sobres, es disposin a commemorar “triomfalment” una independència pretèrita i segons ells irrenovable. No pots pas celebrar allò en què ja no creus, allò que potser abomines i tot. De solta només en té, aquesta celebració, si continuem sentint, o tornem a sentir, la necessitat d’alliberar el nostre país.


Es podria sostenir que avui som més catalans que no eren els contemporanis de Borrell II; ara hi ha al nostre darrere un més gran tou d’història, hi ha l’experiència d’aquells segles d’independència durant els quals s’afaiçonà el nostre caràcter nacional, però contra aquesta formació actuen els efectes d’una onada aclaparadora de despersonalització provocada que ha durat segles i que persisteix. Caldria superar-la, treure el cap per damunt les aigües que ens neguen i fer cada una de les nostres celebracions un acte reivindicatiu; preguntar-nos i preguntar als nostres ocupants en nom de què es justifica que un poble en subjugui un altre.


Sí, ja ho sé, sembla que hi ha la intenció de projectar arreu, i doncs també a la resta de l’Estat espanyol, el coneixement d’aquesta efemèride, però si es fa des de l’acceptació d’una situació colonial, des de la resignació, farem tanta llàstima com aquests “ex” que, desposseïts d’antigues dignitats i sense que en ells quedi ja ni un bri de combativitat, t’exhibeixen orgullosament un retall de diari dels temps de la picor perquè vegis que van ser algú, mentre et pidolen una almoina.
 

Si la festa és com s’augura, a la metròpoli es podran ben riure d’aquests ingenus que, havent-se sostret a un domini estranger sense que els calgués llençar ni una pedra i caiguts després en un altre asserviment, força més greu, ara s’han amansit prou per creure que l’imperi els escalfa més que la llibertat. Tampoc no és impensable que, sempre disposats a fer bones inversions, decideixin d’afegir-se a una celebració tan temptadora, i aleshores podríem tenir la gran satisfacció de veure com algun ministre s’alegra públicament de la gesta passiva del comte Borrell que, en emancipar-se dels francs, ens dirà amb una característica i patriòtica eloqüència, mostrava el seu espanyolisme... una mica prematur, tanmateix! 

Crònica anterior (I)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada