Gràcies per seguir-nos
Context
Instal·lats al bell mig de la ‘nyonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:
CiU 69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV 9
AP 6
ERC 6
CDS 3
Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets: https://blocs.mesvilaweb.cat/jrenyer/?p=103773
Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.
“Que l'afirmació de la identitat catalana (a la qual alguns encara són afeccionats) provoqui una certa crispació, com assegura el ministre de Cultura de l’Estat espanyol, Jorge Semprún, en una entrevista que li feia el diari Le Monde amb motiu de l’Any d’Espanya a la FIAC de París, no pot pas estranyar-nos gens ni mica quan pensem que per tal de reduir a la impotència i a la llarga ofegar definitivament aquesta identitat, tant insòlita com malsana, s’han fet guerres i tot. Alguns encara es deuen recordar d’aquell gloriós episodi de la ‘història comuna’ que, amb el beneplàcit de l’església institució, s’anomenà la ‘Cruzada’ i que va costar centenars de milers de vides. I els altres, més joves, en deuen haver sentit parlar.
Es crispa el senyor ministre, es crispa la policia contínuament sorpresa, i àdhuc potser ofesa, pel dialecte contumaç que alguns encara s’atreveixen a exhibir impúdicament en els temples de l’autoritat, es crispen els mestres i mestresses que, tips i farts de cultura, no volen passar per la vergonya d’adquirir coneixements menors que potser els travarien la llengua, es crispa la Mesa del Senat quan, amb tanta cara dura, algú vol introduir entre els pares de la pàtria un idioma vagament exòtic i de l’existència del qual no són evidentment culpables. És a dir, tota aquesta gent i molta més tenen contraccions espasmòdiques, sempre doloroses, cada cop que comproven amb la deguda incredulitat que, contra tota previsió raonable, les esqueles redactades pel franquisme no ens van enterrar del tot.
Cal fixar-se en un detall prou interessant: que aquestes crispacions sempre les provoca la cultura ‘regional’, mai dels mais la cultura universalitzada que tant sofreix de les nostres impertinències. No hi fa res que, amb excuses de corona, entressin a casa nostra, no pas nosaltres a casa d’ells: són el cos sa i robust que es veu pertorbat per un agent tòxic, per allò que al capdavall no fa tants anys algú qualificà expertament de virus. Són ells que tenen sensibilitat, sentiments i, per tant, els únics que es poden doldre que no els siguin respectats. Així ho deu veure el darrer ministre de Cultura que es va incorporant sense dificultats aparents a l’integrisme peninsular, però no sé pas què hi diria el novel·lista que, en prestigiar amb la seva obra les lletres franceses, es mostrà més ecumènic.
El ministre de l’estat de les colònies té probablement tota la raó del món si creu que els nostres problemes culturals o, més exactament, el problema de la nostra cultura, es relaciona estretament amb l’afirmació de la nostra identitat catalana, i no cal pas admirar-se si en parla amb poca simpatia o amb poca comprensió, perquè és una de les coses més anòmales que la preservació de la pròpia identitat cultural ocasioni problemes quan algú, benintencionat, te n’ofereix impositivament una altra. No és com si ens deixessin desemparats, com qui diu sense documentació. Fa segles que volen compartir la seva amb nosaltres, els eterns desagraïts. Allò que més sorprèn és que Espanya hagi tingut tanta paciència. És innegable que algun cop l’ha perduda quan pel ‘derecho de conquista’ ens ha fet tancar la boca mentre obria fosses al cementiri, però normalment condescendeix a adoptar mesures més conformes amb un esperit pietós: hom procurarà aconseguir ‘el efecto sin que se note el cuidado’, com amb tanta elegància com astúcia deien les instruccions secretes del ‘Consejo de Castilla’, l’any 1716.
S’explica que els crispats s’esforcin a combatre allò que els deu semblar un estat de coses funest i no és pas gens estrany que, quan reposen les armes i tots vestim gales de democràcia, responguin a les nostres perfídies amb escomeses més civilitzades. Ara, a diferència d’ells i de tots els pobles que amb tant d’esperit de sacrifici s’han guanyat un lloc al sol dels altres, heus ací que gaudirem del privilegi d’una doble identitat: l’espanyola i la catalana. Que d’això se’n diu esquizofrènia? És veritat, però no us hi amoïneu, la situació és transitòria. El nostre desordre serà amorosament guarit i, un cop recuperats, no és ben normal que se salvi la personalitat més ben assistida per les forces del bé?
El tractament va fent la seva via amb un èxit que envejarien els productors de la ‘La darrera temptació de Crist’: una gentada precedida per les primeres autoritats autònomes s’apunta a l’operació i potser és aviat que els ministres de cultura de la metròpoli podran viatjar a ‘provincias’, una o quatre, sense veure’s obligats a expressar-se en català, com és notori que han fet fins ara. Perquè no suposarem pas que un ministre de la nostra cultura, i la dels altres, naturalment, pot ignorar allò que anima, impulsa, estimula, protegeix, administra. I un català tan precursor com Mayor Zaragoza s’estalviarà les cartes crítiques – sovint no gaire amables – si torna a fer allò que tan assenyadament va fer: inaugurar cursos universitaris, a casa de l’ocupat, amb la llengua de l’ocupant.
Tot s’encamina feliçment cap a la nostra promoció a uns valors més alts, més sòlids. Que es tranquil·litzi el ministre de tantes cultures, si és que estava inquiet: ben aviat deixarem de ser i d’estar tancats si el centre ha decidit d’obrir-nos i de gestionar la nostra identitat. És cert que en aquell melic, en termes generals, tenen més tendència a enverinar-los que no pas a resoldre’ls, els problemes, potser perquè amb tanta gent que hi posen cullerada se’ls enreden les mans, però aquest, el de la identitat catalana, és un problema major que comença a tenir espectadors Europa amunt i àdhuc en barris més distants des que s’hi deixen caure els nostres Marcos Polos. Massa s’hi ha entretingut, massa s’hi ha pensat, i ara hi ha urgència. Perquè aquesta gent que es permeten mil·lenaris encara burxen, volen fer valer competències, escuren l’Estatut per si poden aprofitar-ne alguna engruna...
El problema, és evident, podria créixer i fer-se immanejable si tot s’aturava en l’etapa esquizofrènica de la doble llengua, de la doble cultura, de la doble personalitat. No hi fa res, encara que sigui molt, que aquesta esquizofrènia ens entrebanqui; mentre la personalitat sigui doble sempre hi haurà algun perillós senyor Reniu que, des del departament de Política Lingüística de la Generalitat, es podrà permetre de fer entrar el català a les grans empreses que actuen al nostre país i qui sap si d’obtenir els grans resultats que s’aconseguí temps enrere amb la companya telefònica, la qual encara fa els rebuts en castellà, però ja experimenta en bilingüisme i té gent que saben el ‘vernáculo’ al peu del canó! I sempre hi haurà la possibilitat que, mudats d’espanyols els dies de festa, recuperem la nostra indumentària durant els dies feiners. Els corre pressa de cremar-la.
Són faves comptades: amb cada retret que es fa a la nostra personalitat nacional, hom vol disminuir-nos, descoratjar-nos, rendir-nos per avorriment, convèncer-nos que som ben poca cosa. Potser amb això darrer hi podríem estar d’acord: no som ningú.
Però i ells què són? Com nosaltres, un moment passatger de la història. És de doldre que, amb tant d’urc, no puguin viure’l sense trepitjar-nos.
Manuel de Pedrolo
Què és tot aquest desgavell amb la data de les eleccions?
Com es pot ser tan irresponsable?
De moment es fan el 14-F, però potser al jutge o al tribunal o, a qui sigui que decideixi, li ve de gust donar la raó als recursos que s’han presentat i a mitja campanya, au, s’ajornen!
Però, si es tiren endavant, tindran valor unes eleccions on un bon tant per cent de la ciutadania no haurà pogut votar? Sant tornem-hi!, als tribunals per impugnar els resultats, i si els juristes de torn tenen ganes de continuar la comèdia, doncs no passa res, es repeteixen, que no ha estat res! Així ens tenen entretinguts i fan veure que treballen.
I tot el que això haurà costat, qui ho paga? No hi ha diners per ajudar els autònoms que han de tancar les empreses per la pandèmia, però ens podem permetre duplicar campanyes electorals.
El més curiós és que l’excusa que posen per tirar endavant tot aquest sainet és que cal preservar els nostres drets fonamentals. De què van? Com ens volen fer creure que els preocupen els nostres drets fonamentals si no paren de rebre calbots de la justícia europea justament pel fet de no respectar-los?
Gemma Cerezo Pumariega
HGxInd
D.E.P.
Teresa Calveras
HGxInd
--------------------------------------
Nota: Després del primer d'octubre en Lluís publicava una breu ressenya al blog. Podeu llegir-la en aquest enllaç.
CiU 69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV 9
AP 6
ERC 6
CDS 3
Paral·lelament, dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament extraparlamentari) hi passaven els següents fets: https://blocs.mesvilaweb.cat/jrenyer/?p=103773
Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.
Hom gaudeix de bona salut, tots els òrgans li funcionen si fa no fa com cal encara que, ara i adés, com és inevitable en qualsevol organisme viu, experimenti breus molèsties que l’alteren o el pertorben, un refredat, unes neuràlgies, un enrampament, un mal de queixal, una o altra de les mils afeccions que poden limitar les seves capacitats. Però heus ací que un bon dia (que és un mal dia per a l’interessat) et poses malalt de debò i queda seriosament compromesa la llibertat del teu cos. Què fas? Senzillament: procures guarir-te i recobrar-la i, tan aviat com puguis, ser de nou allò que en diem una persona sana, normal, que disposa de totes les seves facultats.
A ningú no li passa pel cap blasmar-te, a ningú no se li acut d’aconsellar-te que ho deixis córrer pel sol fet que, essent la malura que t’ataca posterior a la salut que abans potser et sobrava, hi ha hagut en tu un progrés general al qual no pots pas renunciar. I no tan sols ningú no et condemna per les teves iniciatives de retornar a la suficiència diguem-ne operativa del teu cos, sinó que la majoria trobarien ben estrany i potser ben ximplet que t’avinguessis amb el teu estat disminuït, tan insatisfactori. O potser, fins i tot, pensarien que ets un d’aquests suïcides que, mancats de valor per penjar-se, omplir-se de barbitúrics o disparar-se una bala al cervell, deixin que la naturalesa els liquidi més o menys ràpidament i, de tota manera, per la lentitud que de vegades hi posa si la deixem als seus recursos sense interferir-hi, molt abans que no ho faria si tenies cura de la teva persona.
Però de seguida que deixem l’individu, en Pere, en Pau o en Berenguer, i arribem a la col·lectivitat, l’actitud de molts canvia tan radicalment que es converteix en el seu oposat. Se suposa, per exemple, que és del tot intolerable, qui sap si una mostra d’ofuscació mental i tot, que un poble vulgui recobrar la llibertat nacional de que fou desposseït per un agent foraster. I, més curiós: assistim aleshores a l’espectacle dels mateixos malalts que, esporuguits davant la possibilitat que se’ls tingui per gent que no viu a l’hora i oblida que hi ha unes etapes històriques, abonen aquells que actuen com si la millor garantia de la salut fos precisament la malaltia.
En aquesta situació sorgeixen les declaracions exemplars dels nostres polítics, de les quals és una bona mostra, em sembla, la frase que el president de la nostra Generalitat oferí no fa gaire als seus oients de Madrid arran de la presentació a la metròpoli del número de la revista ‘Cuenta y razón’ (pot ser ‘cuenta corriente y razón de estado’?), dedicat al Mil·lenari de Catalunya. Diu: “L'objectiu del nacionalisme no és la creació d’un estat, sinó l’enfortiment de la identitat catalana”. Mentre que l’objectiu és certament aquest, costa de veure quina cosa pot enfortir més la identitat d’un poble que la independència, o sia alliberar-se del control d’una altra comunitat que no ens deixa ser en retenir tot el poder polític. O que no ens deixa ser prou, totalment, perquè si ja no fóssim gens, si haguessin reeixit en el seu propòsit d’imposar-nos una identitat espanyola, tan autonòmica com us plagui, de nosaltres ja no se’n cantaria ni gall ni gallina.
No és pas per gust de fer-li la punyeta que em poso un altre cop amb el nostre Molt Honorable, com potser algú voldria creure, però ningú no té tanta visibilitat com ell, ningú no parla tant d’un cap de l’any a l’altre, ningú no és tan escoltat si sumem vots, ningú no té tantes facilitats de reduir a una regió espanyola la nació catalana que bé deu existir si hi ha nacionalistes i ell mateix confessa que ho és.
Ara, és clar, en Jordi Pujol no és l’únic que en parla amb el cor a la mà, i en aquell mateix acte d’il·lustració, el ministre de cultura castellana (no ho pot pas ser de la catalana si ja tenim el nostre conseller) es va despenjar amb l’afirmació que, després d’assistir a la manifestació de l’Onze de Setembre a la Barcelona del 1977, va poder adonar-se de com el poble català feia ressaltar “la seva identitat i el seu Estat”, i bé cal creure que es referia a la identitat catalana, però a l’Estat espanyol, puix que per ara no en tenim cap més a la banda de sota dels Pirineus. No és poc mèrit, penso jo, poder constatar a l’hora dues coses que s’exclouen i bandejar com de passada, perquè allí no hi té cap competència, la Catalunya que, Pirineus amunt, queda sotmesa als poders d’un altre Estat.
I, posats a fer, també m’admira una altra de les seves asseveracions: que “la llibertat de Catalunya sempre ha estat beneficiosa per a la unitat d’Espanya” (segons l’Avui) o “per la llibertat d’Espanya” (segons el Diari de Barcelona). No és ben bé el mateix, però totes dues afirmacions serien prou bones. Si la llibertat de Catalunya afavoreix la llibertat d’Espanya, ben singular és que es negui i es combati qualsevol afany d’independència del nostre país. Bé deuen saber, com tothom, que res ni ningú no és tan lliure com quan és independent. O és que potser ells se’n fan una altra idea, d’això de la llibertat, i la nostra cau fora de la seva ortodòxia, dins d’un àmbit sempre vergonyós del llibertinatge? Sembla que el difunt cabdill de moros i cristians no era pas d’una altra opinió. I com que les seves conviccions eren fermes i destrament predicades sota la inspiració de ‘la letra con sangre entra’, pot ben ser que li hagin sobreviscut.
Si en canvi és la unitat que es veu reforçada per la nostra llibertat, podria ser que ens ensopeguéssim amb una d’aquestes delicioses paradoxes que m’agradaria d’inventar-me i que els amos del corral ens serveixen de franc: que només la desocupació dels nostres territoris (i no em refereixo pas als parats) pot assegurar ben sòlidament aquella Espanya única per la qual hi ha tanta gent que no paren de sospirar des que la gran Isabel cavalcava pel seu ‘Reino’ mentre delejava trepitjar el dels altres.
Certament que la paradoxa es faria fonedissa si, assimilant Espanya amb Castella, com s’ha identificat la llengua castellana amb la llengua espanyola, renunciaven definitivament als perifèrics com un dia van haver de renunciar als ultramarins, tan bons proveïdors de queviures, que ara molt aviat, el dia dotze d’octubre si us plau, la democràcia carpetovetònica ens obligarà a recordar mentre prepara ja, cal creure que sense estalviar-hi res, les grans solemnitats patriòtiques del noranta-dos, una festa alegre i desacomplexada com cap altra, perquè si allí van morir multituds i van quedar sepultades civilitzacions, també foren impressionants les folgances dels qui havien travessat la mar. I això és el que compta, oi? Aquí i allí. Les penetracions...
Però si els qui entren sempre ho fan de grat, pot ser que alguns dels penetrats no siguin tan consentidors. Alguns, només. Bé els deu plaure, a d’altres, si s’hi posen bé.
Manuel de Pedrolo
El Secretariat Nacional de l’Assemblea aprova la proposta de decàleg de principis d’acció política institucional amb el que fiscalitzarà els partits polítics de cara a les eleccions del 14-F,
L’òrgan de representació de l’Assemblea ha aprovat aquest dissabte el document que servirà per examinar i valorar les propostes dels partits independentistes abans i després de les eleccions del 14-F. L’objectiu del decàleg és clarificar les seves intencions i les seves actuacions respecte de l’objectiu de l’entitat i de la majoria social del país, fer efectiva la independència de Catalunya. Ara, les sòcies i els socis de l’Assemblea hauran de ratificar aquesta proposta de decàleg acordada pel Secretariat Nacional en una consulta interna que se celebrarà en els propers dies.
La proposta de resolució amb el decàleg d’acció política institucional, que ha estat aprovada aquest dissabte pel Secretariat Nacional, es desenvolupa al llarg de 10 principis i 56 propostes d’acció concretes, que ... Seguir llegint
Des de fa temps van sorgint a la premsa opinions que lamenten els canvis de l’ANC des que va néixer fins ara. 
.
I tant que hi ha hagut canvis! Algú ha vist alguna organització que es mantingui estàtica al llarg del temps? Si això ja passa en circumstàncies normals, imagineu-vos ara, en aquests moments en què l’aparició del moviment independentista ha capgirat Catalunya i Espanya de dalt a baix. No hauria de canviar un dels principals moviments de la societat civil que més ha treballat per impulsar-lo?
Però no són pas tots canvis per empitjorar tal com sembla que algunes persones opinen. Tothom que segueixi de prop l’activitat de l’Assemblea segur que disposa d’informació de les accions, algunes molt exitoses, que contínuament es van portant a terme seguint el full de ruta aprovat pels socis.
En la majoria d’escrits crítics que es publiquen hi veig opinions difuses i poc fonamentades que no sembla que es basin en fets concrets o com a mínim no els expliciten. Es llegeix i no s’entén gaire a què es refereixen, però fan molt de mal al moviment perquè molts dels socis que llegeixen aquests articles i tenen una vinculació llunyana amb les assemblees territorials s’ho creuen i així el que de veritat s’aconsegueix no és l’autocrítica sinó la desmobilització. El públic té tendència a recordar frases, sovint buides de contingut, s’adopten com a pròpies i es van repetint. És d’aquesta manera que es va influint en l’opinió pública fomentant l’acriticisme de la societat.
Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:
CiU 69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV 9
AP 6
ERC 6
CDS 3
Paral·lelament,
dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament
extraparlamentari) hi passaven els següents fets: https://blocs.mesvilaweb.cat/
Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.
Heus ací que de cop i volta em trobo sense saber què és i on és Catalunya. Llegeixo al diari que el president de la nostra Generalitat declara a Uruguai que ells i nosaltres som en veritat dos països petits envoltats de colossos. Naturalment, penso, ens trobem entre els espanyols i els francesos, els dos pobles ensuperbits que ens han colonitzat i encara avui ens parcel·len, i ara en Jordi Pujol ensenya l’orella d’un independentisme que deu professar en secret, un pecat del qual solen acusar-lo els seus cordials enemics polítics. Atribueixo aquesta franquesa o, si us sembla bé, aquesta erupció del subconscient, al canvi d’aigües. No diuen que a cops fa miracles?
Sigui com sigui, fins aquí tot va bé. Però aleshores m’assabento que al Brasil, país gran que fa dentetes al nostre capital, explica que nosaltres, els catalans, hem sabut combinar la nostra catalanitat amb la nostra espanyolitat, i és en aquest moment que començo a enquimerar-me. Potser aquelles aigües no són tan saludables, fet i fet? I em poso a cavil·lar que si hi ha alguna cosa que es diu la nostra espanyolitat, bé deus ser dins d’allò que la declaració anterior havia deixat fora, puix que ens envoltava, i em costa d’entendre, potser per un lamentable defecte de formació científica, com alhora podem ser a dins i fora del mateix cos, físic o espiritual. Tinc la desagradable impressió que m’han agafat amb els pixats al ventre...
És clar que només se’ns diu, ens diu el nostre Molt Honorable, que combinem, és a dir, que posem plegades o juntes dues coses, i ho consulto al diccionari per tal de veure què resulta d’aquesta operació. En resulta això: que les coses plegades es barregen per formar un conjunt harmònic. S’aclareix, doncs, que la segona declaració al·ludeix l’harmonia que es desprèn del fet combinatori... i de seguida creix la meva perplexitat en observar que entre aquestes parts ajuntades ni amb una espelma a la mà no hi trobaríem cap concordança. Començo a creure, ara, que aquelles aigües són francament perjudicials.
Però, alto! Potser m’havia precipitat. Una segona lectura em fa més conscient que allò que hem combinat i que hem de continuar combinant no és exactament la catalanitat i l’espanyolitat, dos cossos estranys l’un a l’altre, sinó la nostra catalanitat i la ‘nostra’ espanyolitat. O sigui, em dic, quan puc controlar el rodament de cap, que aquesta espanyolitat en algun moment deu haver estat nostra sense que la combinéssim, perquè difícilment pot combinar-se allò que no existeix amb anterioritat. Com que en aquest abans també hi devia haver catalanitat, em trobo amb la sorpresa que en nosaltres coexistien l’una i l’altra sense barrejar-se. Em pregunto com ens ho fèiem per suportar aquesta situació.
L’assumpte és prou misteriós. I més m’ho resulta quan tinc el convenciment que mentre nosaltres combinem la nostra catalanitat amb la nostra espanyolitat, els altres no combinen la seva espanyolitat amb res; mai no han dit que tinguessin cap catalanitat. Potser són més normals? Sigui com es vulgui, ens trobem amb un cas que no té precedents: el d’un element que combina amb un altre que no combina! Potser tot és un problema de territori... de debò que n’hi ha per llogar-hi cadires.
Abans de fer-ho vull aclarir més l’afer amb una tercera lectura, i a l’acte m’adono que novament he badat. És sempre, se’ns assegura, que hem de fer aquesta combinació. És a dir: és des de sempre que els dos elements han anat plegats. A casa nostra, certament. Potser també és una qüestió d’aigües. Però el resultat d’aquesta tercera i per ara darrera lectura, és espectacular. Sembla evident que si en nosaltres sempre hi ha hagut una catalanitat ben lligada, perdó!, ben combinada amb una també nostra espanyolitat, aquells sants barons del 1714 van passar per uns moments d’ofuscació: es combatien ells mateixos! Què té d’especial que, en aquestes circumstàncies, s’acudís restablir la serenitat des d’un fora que al capdavall ja era dintre? I que té d’estrany que ara, al cap de dos-cents setanta-quatre anys, cada onze de setembre, hi hagi una entrada fresca de dispositius de l’ordre que, afegits als qui asseguren una vigilància permanent, canalitzen les energies extraviades cap a una festa alegre i confiada?
No va ocupar-nos, aquell dia que aviat serà faust, un exèrcit estranger que suprimia les nostres llibertats; érem nosaltres mateixos que ens penetràvem perquè aquelles llibertats, amenaçades per un combat íntim, quedessin garantides pels segles dels segles i qui sap si per l’eternitat. La prova de l’eficàcia de l’operació la tenim davant dels ulls: avui la combinació és tan sòlida que res ja no perilla en aquest racó del món. Si algú ha fet algun sacrifici, si algú es troba desposseït i, per tant, en inferioritat de condicions, és l’element incorrupte que península endins no combina, potser per la seva gran puresa.
Fixeu-vos-hi i reconeixereu la sort immensa i immerescuda que tenim: mentre el català és un idioma espanyol, l’espanyol no és un idioma català. Se’n pot desprendre que, en aquesta combinació, nosaltres formem part d’ells, mentre ells no formen part de nosaltres, la qual cosa, si d’una banda és inexplicable, de l’altra no pot ser menys terriblement avantatjosa en una societat tan evolucionada que fins i tot celebra independències, reals o simbòliques, en presència i amb la participació verbalment activa del representant de la dependència. No pot pas sorprendre’ns que sempre hi hagi gent ben disposada a denunciar la injustícia dels nostres privilegis i que, per exemple, procurin anivellar la balança amb proteccions a la llengua que d’allí vingué i que aquí vol quedar-se.
És de doldre que tot això, tots aquests avantatges, no els hagin sabut apreciar alguns regidors de l’Ajuntament de Calella quan ens diuen (ho reprodueixo del Diari de Barcelona) que som una nació ‘militarment ocupada, políticament sotmesa, econòmicament espoliada, lingüísticament substituïda i ideològicament colonitzada’. Són excessos de joventut que, feliçment, els socialistes no es permeten.
Més eixerit és aquell corrent liberal d’ERC que s’inquieta pels progressos que dins del partit fan els radicals de l’alliberament nacional. Un partit republicà ha d’estar perfectament al dia, sobretot en moments de monarquia, i no pot pas ignorar les veritats que a poc a poc s’obren pas amb la teoria de la combina o combinació que tan perfectament s’insereix en aquella suprema qualitat, el seny, amb què la providència dotà el nostre poble i que per dissort no s’acaba d’adquirir fins que ja madures. No diem d’algú que ha posat seny quan ja ha perdut totes les il·lusions que no desemboquen a la butxaca?
Ànim, doncs, catalans, a madurar ben de pressa i a tocar de peus a terra abans que la terra no ens cobreixi. D’insepults, en podeu estar certs, no hi quedarem mentre hi hagi tants fossers...
Manuel de Pedrolo
Instal·lats al bell mig de la ‘nonya’ convergent-socialista (Jordi Pujol i Felipe González) i en plena lluita armada d’ETA, aquell any, el 1988, els catalans vàrem votar al Parlament aquesta composició:
CiU 69 escons.
PSC-PSOE 42
ICV 9
AP 6
ERC 6
CDS 3
Paral·lelament,
dins del món explícitament independentista (aleshores majoritàriament
extraparlamentari) hi passaven els següents fets: https://blocs.mesvilaweb.cat/
Article publicat al diari AVUI un dia de 1988.
“Europa Press informa des de la metròpoli que Alianza Popular preveu, en el seu vinent congrés, la presentació d’una ponència ben original sobre la necessitat en què es troba el castellà de protegir-se. Sembla que, potser per desconfiança en l’acció del poble, s’exigirà una llei que d’una manera o altra obligui i, per tant, castigui els infractors. Hom podria pensar que la llengua dels nostres veïns és amenaçada pel francès, l’anglès, pel rus, potser pel xinès, per alguna altra de les llengües universals que no paren d’atacar-la, però no: un cop més, l’amenaça procedeix de les llengües particulars que es parlen i s’escriuen a l’Estat espanyol, entre elles, no cal dir-ho, el català.
Alianza Popular sempre ha estat molt sensible al problema que per Espanya representa la penetració constant del nostre idioma a les comunitats castellanoparlants que a hores d’ara, al cap de tants anys de perfídia perifèrica, es troben a la vora de veure extingida la llengua en la qual se civilitzà tantes contrades, com ens recordaran oportunament, per si algú ho havia oblidat, les festes del ‘descubrimiento’.
La ponència, i per això m’he permès de qualificar-la d’original, sembla que estableix que “cal garantir la resta de les llengües espanyoles i que una de les vies per fer-ho és protegir la llengua que ens és comuna i que ens relaciona amb el món”. Observem, d’entrada, aquest mot tan pertinent de ‘resta’, amb el qual hom es refereix a allò que sobra, i la idea que en la nostra parla és impossible la comunicació. Cal acudir a una llengua comuna, o sia a la dels ocupants que, si fa no fa com tothom, només en tenen una i es diferencien només dels altres en el fet que els enriqueixen en donar-les en dues quan els fan aprendre la imperial. Tanmateix, tot això podria ser marginal al costat de la gran pensada, puix que a ningú no se li havia acudit mai, fins ara, que la manera més segura de garantir una llengua, i cal suposar que volen dir garantir la seva existència, és afavorir per tots els mitjans, entre ells els legals, la llengua que durant segles no ha parat de fer esforços per anul·lar les altres en el seu territori històric. Potser des d’avui caldrà establir un nou principi: que res no assegura tan allò que sigui com el triomf del seu oposat.
Si no ho recordo malament, va ser Pío Baroja qui va dir a ‘Aurora Roja que els madrilenys aviat pensarien d’una altra manera si vivien a nivell de mar. Pel meu compte afegeixo que deu ser l’àmbit geogràfic en què fan vida que els procura l’eclosió de tantes idees que impressionen els ‘provincians’. Perquè aquests dies ens ha arribat també una altra, aquesta a través de l’International Herald Tribune, al qual Jorge Semprún declarà que no és pas qüestió ni de dretes ni d’esquerres, ser ministre del seu ram. “El que és primordial – ens diuen que va dir – és la cultura”. Tant és doncs que ens hi posin un Arias Salgado, una Sánchez Bella, una Manuel Fraga o el mateix Semprún. Potser ho havíem entès malament quan se’ns parlava d’una cultura popular i d’una cultura d’elits, d’una cultura socialista i d’una cultura capitalista... Ara resulta que només n’hi ha una.
I potser es pot insinuar la sospita de quina mena de cosa sigui quan, amb posterioritat a les declaracions a la sucursal europea d’uns diaris ianquis, Semprún es queixa que, en voler fer desaparèixer el ministeri que ara té al seu càrrec, hom vol desarticular l’actual Estat espanyol. L’afirmació és contundent i cal creure que d’aquí a convertir el conseller Guitart en un independentista no hi ha gaire camí.
Només faltaria aquesta quan ja tenim un Laporte que, entre els seus projectes, contempla la creació d’una Llei d’ensenyament per al Principat, si bé precisa, prudent, que hom no sap si el Parlament català podria legislar sobre aquest assumpte. Vol dir que sap que una llei d’aquesta mena pertany ara com ara a la matèria de què són fets els somnis shakespearians, com no pot ser d’altra manera mentre el Govern de la Generalitat gaudeixi tot just de competències. D’aquestes competències en les quals sempre hi ha, implícita si no explícita, la clàusula que adverteix: “no t’enfilis, nen!”, per aprofitar un cop més el títol que donava a un dels llibres en Cirici Pellicer. El nen té competències per jugar, però els pares ja es preocupen prou que no pugi a la cadira o a la taula que podria posar al seu abast la confitura.
A Espanya l’enquimera el nostre païdor, no vol per res del món que ens agafi una indigestió de cultura catalana. Imagineu-vos quin rebombori de budells! Com voleu que suprimeixin aquell ministeri quan hi ha el temor que, en no saber on acudir a aconsellar-se la nostra autonomia, tan mancada d’imaginació, podríem fer-nos una ventrada de cultura pròpia, amb gran dany i perjudici per a la cultura ni per a pobres ni per a rics, sinó tot el contrari, com podria haver dit Jardiel Poncela, que ens serveixen des de la metròpoli i que cal creure que anirà creixent de dosi sense gaire necessitat de lleis més o menys especials com les que tan voluptuosament acaricien els grans exjerarques i tants que no van arribar a ser-ho per mort prematura del vell sentinella.
Em sembla recordar que era Goebbels, el nazi, qui estava a punt de treure la pistola i disparar cada vegada que sentia el mot ‘cultura’; a l’Estat espanyol hi ha una accentuada afecció a desembeinar sabres i espases quan les cultures ‘entrañables’ amenacen d'emprendre vols massa normals. Per no haver d’arribar a aquests extrems, sempre comprometedors als ulls civilitzats, hom manté uns vigilants aparells de control, i cal suposar, en aquestes condicions, que el Ministeri de Cultura, amb les seves substancioses assignacions, té la vida tan llarga com els patriarques de la Bíblia.
De fet, és un ministeri clau. Assegura que tot allò que es faci dins dels límits de l’Estat serà cultura espanyola, una mena d’arbre de tronc robust i amb unes quantes branques esgrogueïdes que hom poda tot sovint perquè, malaltes, no perjudiquin el lluc. Amb amorosa cura, hom bateja el que queda de la saludable operació amb l’etiqueta de ‘culturas regionales’, una forma singular de circulació local de la saba que vol ser nacional.
Ignoro quina és exactament la posició personal, vull dir de l’home Jorge Semprún, sobre les restants cultures, però no promet gaire el ministre que parla des de tan amunt. Tendeix a fer-nos sospitar que gestionarà una mena de matèria definitiva i, com serà prou lògic en aquestes condicions, tan única que no pot admetre desviacions, com poden ser-ho, vistes des de la muntanya, les cultures no castellanes que el dissortat Estat espanyol es veu encara obligat a suportar.
Perquè vol, és clar. Aquí sempre estem ben
disposats a treure-li aquesta càrrega de damunt, a estalviar-li maldecaps. O, dit
d’una altra manera, a respectar la seva independència, perquè no hi ha cap
dubte que en reclamar la del nostre poble estem a favor de la seva. Ens cansa
comprovar que pateixen tan per nosaltres i ens dol que, de tant pensar, sempre
els surti fum del cap. No els pot ser bo."
Manuel de Pedrolo
